Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans

Apel·les Mestres i Oñós

Barcelona (Barcelonès), 29-10-1854 - Barcelona (Barcelonès), 19-7-1936

Art del segle XIX Dibuix Il·lustració

Obra - Obres destacades - Exposicions - Bibliografia

Apel·les Mestres i Oñós fou un artista polifacètic, que conreà el dibuix, la poesia, el teatre i la música, i també va practicar el col·leccionisme i la jardineria. En el camp artístic destacà pel gran nombre d’il·lustracions que publicà al llarg de la seva trajectòria professional i amb les quals reivindicà el dibuix com a disciplina artística independent.

Des de ben jove s’interessà per la força de la imatge i la seva associació al text, per la qual cosa dibuixava a totes hores i utilitzava les auques de rodolins per adquirir coneixements que s’avorria aprenent a l’escola. També reproduïa amb figurins de teatre les òperes vistes al Liceu amb el seu pare, l’arquitecte Josep Oriol Mestres. Aquest, juntament amb la mare, Eleonor Oñós, i l’àvia Josefa Salvat, l’instaren a professionalitzar la seva passió per l’art, motiu pel qual es matriculà a l’Escola de Llotja.

Finalitzats els seus estudis a Barcelona, viatjà per Espanya, França i Suïssa, i completà el seu aprenentatge amb Tomàs Padró, a qui succeí el 1877 com a il·lustrador principal de la revista satírica La Campana de Gràcia (figura 1). També durant aquests anys va escriure la primera obra de teatre —la sarsuela Lo senyó del pis de dalt (1875)—, va donar a conèixer els primers poemaris Avant! (1875) i Microcosmos (1876) i redactà una biografia del músic Josep Anselm Clavé titulada Clavé, sa vida i ses obres (1876). Així mateix, s’estrenà en el camp musical amb Cansons de noys y noyas (1875) i Cançons ilustradas (1879).

En paral·lel a la caricatura política plasmada a les pàgines de La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, assajà el to humorístic al Llibre vert (1874-1894), avantsala de Granizada (1880) i Cuentos vivos (1882), dues de les primeres publicacions de vinyetes a Catalunya (figura 2). Va ser en aquestes feines quan consolidà el seu estil, caracteritzat per un traç viu i l’ús preferent de la ploma, que es veié àmpliament afavorit per la introducció de la tècnica del fotogravat en la impremta com a mètode de reproducció d’imatges. L’èxit del seu treball li permeté anar més enllà de les publicacions periòdiques barcelonines i arribà a Madrid, on rebé encàrrecs de les capçaleres La Academia, El Globo, Madrid Cómico, La Publicidad i Blanco y Negro. També treballà al continent americà dibuixant per La Llumanera de Nova York, als Estats Units, i per Almanaque Sud-Americano, de Buenos Aires (Argentina).

Pel que fa a la temàtica de les seves obres, aquesta girà en gran part al voltant de la naturalesa, representada per plantes, insectes i animals. En algunes ocasions la representava influenciada per les estampes japoneses, tal com queda palès a les cobertes de Cuentos de Andersen (1881) i Mamá de Girardin (1882) i, posteriorment, en els diferents quaderns de Cansons publicats per l’editorial Boileau durant el primer quart del segle XX (figura 3). També tingué interès per plasmar escenes històriques marcades per una síntesi dels dos corrents vuitcentistes predominants —el romàntic i el realista—, fet que, juntament amb la qualitat demostrada en la feina feta, li reportà encàrrecs d’importants editorials de Barcelona i Madrid per il·lustrar obres de gran anomenada, com ara: El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes (1879; figura 4); La dama de las camelias, d’Alexandre Dumas fill (1880); El sabor de la tierruca, de José María de Pereda (1882); La muerte y el diablo, del seu amic Pompeu Gener (1883); Episodios nacionales, de Benito Pérez Galdós (1884-1885); Cantos modernos, de Ramón Domingo Perés (1888), o El liberalismo es pecado, de Fèlix Sardà (1891).

Paral·lelament, va reprendre l’activitat com a poeta publicant els seus versos acompanyats de dibuixos, tal com succeeix a Idilis (1889), Margaridó (1890) i Vobiscum (1892). Cal destacar els dibuixos d’aquest últim per l’esperit medieval i l’ús d’imatges inserides dins de sanefes com a motiu decoratiu predominant. Precisament dos dels poemes recollits a Idilis li valgueren els premis extraordinaris als Jocs Florals de Barcelona del 1883 i el 1884, malgrat que la consagració com a mestre en gai saber no l’aconseguí fins a l’any 1908. Poc abans d’aquest gran reconeixement havia sortit a la llum Liliana (1907), culminació i millor exemple del seu art total tant pels seus rics dibuixos i versos (figura 5) com per la seva representació pública al Palau de Belles Arts de Barcelona el 1911.

Després de Liliana il·lustrà altres obres poètiques pròpies en les quals predominava la vinyeta, com, per exemple, La Perera o Qüentos bosquetans (1908). Més tard, i dins del context de la Gran Guerra, publicà els poemaris Atila i Flors de sang (1917), ambdós sense il·lustracions i en els quals plasmà el trasbals i la indignació envers la barbàrie viscuda a Europa durant aquell conflicte bèl·lic.

Pel que fa als camps musical i teatral, convé esmentar les cançons per a infants i la col·laboració amb el Teatre Líric Català, en el qual treballà amb Enric Morera i Enric Granados en obres com Picarol (1901), Follet (1903), Gaziel (1906) i La viola d’or (1914). A més, va dissenyar els figurins de teatre per a l’òpera Els Pirineus, de Víctor Balaguer (1892), i redactà nombroses obres de teatre que foren representades en espais públics i privats. Al mateix temps, el seu èxit com a dibuixant en l’esfera pública es va fer patent a partir del disseny d’una baralla de naips per a la fàbrica alemanya Dondorf i en les diferents col·leccions de cromos per a la casa Xocolates Amatller.

Tota la feina feta i popularitat aconseguida van fer que el seu monograma, conformat per les lletres A i M entrellaçades, esdevingués conegut pel gran públic. A aquest reconeixement hi ajudà el fet que durant els últims trenta anys de vida —més enllà de mantenir una vida tranquil·la a la casa del número 14 del passatge de Permanyer de Barcelona, on residia amb la seva dona, Laura Radenez—, es va fer visible a l’esfera cultural catalana tot col·laborant en l’organització de diferents esdeveniments, com homenatges a altres artistes, i formant part de jurats de concursos de cartells.

Més enllà dels paral·lels estilístics que mantingué amb Alexandre de Riquer (1856-1920) en referència a la naturalesa com a font d’inspiració, també se’l pot posar en connexió amb il·lustradors europeus del seu temps. Hi ha proves documentals sobre l’existència de quaderns amb reproduccions de caricatures de l’alemany Wilhelm Busch (1832-1908) al taller del passatge de Permanyer i, també, sobre el seu interès pels dibuixants francesos Paul Gavarni (1804-1866), Cham —Charles Amédée de Noé— (1818-1879) i Gustave Doré (1832-1883), entre d’altres. També el podem vincular amb l’esteticisme anglès a partir de la seva afició pel món cavalleresc, manifestat a partir d’historietes de caràcter medievalitzant com Danza macabra (1884), Garín (1898) i La Brivia (1902), que el converteixen en un creador únic i inconfusible dins la història de l’art català.

Obra

El gruix més important dels seus dibuixos es troba repartit en diverses institucions. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya hi ha les il·lustracions del llibre Liliana i de les revistes La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, entre d’altres. També hi ha mostres dels seus treballs a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, principalment relacionades amb el seu entorn íntim, com les del Llibre vert (1874-1894) i el Llibre d’expansions (1885-1929). El Museu de les Arts Escèniques de Barcelona conserva un conjunt de dibuixos seus, la majoria vinculats a la composició d’escenografies teatrals o models de figurins, com els de l’obra Clorinda, de Francesc Soler i Rovirosa (1881). També guarden dibuixos d’Apel·les Mestres el fons de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i el fons de la Biblioteca de Catalunya. D’aquesta última institució cal destacar els àlbums amb anotacions de les sortides que realitzà durant la joventut, com l’estada a Torelló el 1869 amb la família o el viatge del 1875 al centre i sud de la península Ibèrica amb Tomàs Padró. Finalment, cal esmentar el gruix de dibuixos conservat al fons de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, relacionats amb els llibres que il·lustrà de la col·lecció «Biblioteca Arte y Letras».

Obres destacades

Figura 2. Làmina del 23 d’octubre de 1874 present al primer volum del Llibre vert (1874-1876) i en la qual apareixen dibuixos que posteriorment seran reaprofitats per a Granizada (1880).
Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Figura 1. Primera pàgina del número 521 de La Campana de Gràcia.
Font: Biblioteca de Catalunya.

Exposicions

Individuals

Barcelona, Sala Parés (1908); Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (homenatge; 1934); Barcelona, Sala Renart (homenatge; 1934); Barcelona, Palau de la Virreina, Exposición de Ingresos Recientes en los Museos de Arte (llegat; 1951); Barcelona, Palau de la Virreina (Amics dels Jardins, 1967); Barcelona, Caixa de Barcelona (homenatge; 1986); Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, «Liliana: el món fantàstic d’Apel·les Mestres» (2005); Barcelona, Esbart Català de Dansaires, «Apel·les Mestres, artista complet i home polièdric» (homenatge; 2012); Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, «Apel·les Mestres, artista complet i home polièdric» (Esbart Català de Dansaires, 2015).

Col·lectives

Barcelona, Museu Martorell (Centro de Acuarelistas, 1885); Barcelona, Palau de Belles Arts, Primera Exposición General Bellas Artes (1891); Barcelona, Exposició de les Modernes Arts y Lletres Catalanes (Lliga Regionalista, 1906); Barcelona, Círculo Artístico, Exposición de Autorretratos de Artistas Españoles (1908); Barcelona, Palau de Belles Arts, Exposición de Retratos y Dibujos Antiguos y Modernos (Ajuntament de Barcelona, 1910); Reus, Centre de Lectura (1912 i 1927); Barcelona, La Pinacoteca, exposició amb obres dels principals dibuixants catalans contemporanis (1923); Barcelona, Sala Parés, Exposició Pro-Monument Garreta (1927); Barcelona, Círcol Artístic (1927); Barcelona, Círcol Artístic de Sant Lluc, Fira d’Art (1931); Barcelona, Orfeó Català, Exposició Iconogràfica de la Cornamusa (1931); Barcelona, Sala Parés (Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, 1931); Barcelona, Círcol Artístic, Saló d’Humoristes (1932); Barcelona, Empòrium (Associació d’Humoristes de Barcelona, 1933); Barcelona, Sala Parés (1933); Barcelona, Palau de Projeccions, Exposició de Primavera (1933); Barcelona, Sala Busquets (1933); Barcelona, Casa Renart, Exposició de Dibuixos d’Artistes Catalans del Segle XIX (1934); Barcelona, Sala Gaspar, exposició d’obres del grup NIPU (Ninotaires Independents Preus Únics) (1935 i 1936).

Bibliografia

M. Ossorio, Galería biográfica de artistas españoles (Madrid, Imp. Moreno y Rojas, 1883-1884, p. 447); J. Roca, «Apeles Mestres» (L’Avens, 2a època, any I, núm. 4, 25 abril 1889, p. 58-63); M. Utrillo, «Apeles Mestres» (Pèl & Ploma, núm. 21, 21 octubre 1899, p. 2); P. Gener, «A Apeles Mestres ab motiu dels seus Poemas de Mar» (Joventut, núm. 19, 21 juny 1900, p. 296-299); A. Mestres, «El garrofer» (Joventut, núm. 20, 28 juny 1900, p. 312-314); A. Mestres, Recorts i fantasies (Barcelona, Fidel Giró Impressor, 1906); C. Omar, Apel·les Mestres. Biografia, crítica y llista de ses obres (Barcelona, Tipografia Catalana, 1907, «Autors Cèlebres Catalans», 1); A. Riquer, «Apeles Mestres a Can Parés» (El Poble Català, 11 febrer 1908, p. 1); A. Mestres, La Casa Vella. Reliquiari (Barcelona, 1912); «Apeles Mestres», a Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana, vol. 34 (Madrid, Espasa, 1917, p. 1097-1100); F. Lliurat, «Les cançons d’Apel·les Mestres» (La Veu de Catalunya, 14 juny 1922, p. 5); S. Masferrer, La nostra gent. Apel·les Mestres (Barcelona, Catalònia, [1925], «Quaderns Blaus»); A. Mestres, Història viscuda (Barcelona, Salvador Bonavia, 1929); L. Via, Tribut al venerable Apeles Mestres (Tàrrega, F. Camps Calmet, 1934); L. Via, «Apeles Mestres» (Revista Ford, núm. 39, febrer 1936); M. Marinel·lo, De l’homenatge a Apel·les Mestres (Barcelona, Generalitat de Catalunya i Institut del Teatre, 1936); L. Masriera, Una biografía de Apeles Mestres (Barcelona, Publicaciones de la Real Academia de Bellas Artes de San Jorge, 1946); J. F. Ràfols (dir.), «Apel·les Mestres Oñó», a Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, vol. 2 (Barcelona, Millà, 1953, p. 745-747); J. Tarín Iglesias, Apeles Mestres. El últim humorista del siglo XIX (Barcelona, Políglota, 1954); J. Renart, Biografía del dibujante barcelonès Apeles Mestres y Oñós (Barcelona, Publicaciones de la Real Academia de Bellas Artes de San Jorge, 1955); A. Duran i Sanpere, «Apeles Mestres y su “Libro Verde”», a Divulgación histórica de Barcelona, vol. 10 (Barcelona, Publicacions de l’Institut Municipal d’Història, 1959, p. 258-264); F. Torres, Apel·les, sóc aquí… (Tàrrega, F. Camps Calmet, 1966, «Els Llibres d’Or»); E. Trenc, Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona (Barcelona, Gremi d’Indústries Gràfiques, 1977, p. 53-54); A. Boada, Apel·les Mestres: franciscà o descregut (Barcelona, Rafael Dalmau, 1980, «Episodis de la Història»); F. Fontbona, Història de l’art català, vol. VI: Del Neoclassicisme a la Restauració. 1808-1888 (Barcelona, Edicions 62, 1983, p. 258-260); J. Molas, Apel·les Mestres (Barcelona, Destino, 1984); J. Ainaud de Lasarte, X. Aviñoa i F. Fontbona, Apel·les Mestres (1854-1936). En el cinquantenari de la seva mort. 1936-1986 (Barcelona, Fundació Jaume I, 1985); M. A. Capmany, A. Manent i E. Trenc, Apel·les Mestres i Oñós, catàleg d’exposició (Barcelona, Caixa de Barcelona, 1986); M. Castillo, Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants. 1905-1939 (Barcelona, Biblioteca de Catalunya i Barcanova, 1997, p. 32-38); P. Vélez, «Apel·les Mestres, acadèmic de Belles Arts», a Professor Joaquim Molas: memòria, escriptura, història, vol. 2 (Barcelona, Universitat de Barcelona, 2003, p. 1183-1192); A. Avellaneda, La meva col·lecció Apel·les Mestres (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2005); F. Cortès, «Poesía, imagen y música en los libretos de Apeles Mestres» (Revista de Musicología, vol. 2, núm. 28, 2005, p. 1301-1333); C. Vidal, «Les il·lustracions», a Liliana: el món fantàstic d’Apel·les Mestres, catàleg d’exposició (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2005, p. 27-32); C. Calmell, Apel·les Mestres, músic de la cançó, del dibuix i la poesia (Barcelona, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, 2006); C. Calmell, «La cançó a l’obra d’Apel·les Mestres» (Recerca Musicològica, núm. 16, 2006, p. 149-176); J. Armangué, L’obra primerenca d’Apel·les Mestres (1872-1886) (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007); M. Robles, «Apel·les Mestres. El model de l’escriptor compromès non engagé», a La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània (Lleida, Punctum, 2007, p. 245-257); E. Trenc, «Del llibre il·lustrat al llibre decorat. D’Apel·les Mestres al Modernisme», a P. Vélez (ed.), L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art, indústria i consum a Barcelona (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2008); J. Armangué, «Apel·les Mestres, poeta i ninotaire a La Llumanera de Nova York (1874-1879)», a Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol. 2 (Lleida, 15è Col·loqui, 2009) (Barcelona, Publicacions Abadia de Montserrat, 2010, p. 161-171); M. Garrich, Apel·les Mestres, artista complet i home polièdric (Barcelona, Esbart Català de Dansaires, 2012); M. Robles, «Liliana. Una amistat fructífera», a Granados. De París a Goya (Barcelona, Museu de la Música, 2017, p. 25-33); M. Cano, Apel·les Mestres (1854-1936), artista i col·leccionista polifacètic (tesi doctoral; Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2019); M. Planellas, Entre el cinisme i la ironia. Apeles Mestres: una poètica contra la modernitat (tesi doctoral; Barcelona, Universitat de Barcelona, 2019); M. Robles, Apel·les Mestres (1854-1936). La dignitat de la tradició literària popular (tesi doctoral; Girona, Universitat de Girona, 2019); M. Cano, «Josep Oriol Mestres, Apel·les Mestres i la promoció dels germans Vallmitjana», a M. Torras (coord.) i R. Dilla (ed.), Els Vallmitjana i l’escultura moderna a Catalunya (Barcelona, Universitat de Barcelona, 2020, p. 173-190); J. Armangué, «Apel·les Mestres i el Teatre Líric Català. Documents del fons Carles Pellicer (1900-1913) al Museu Abelló de Mollet del Vallès» (Anuari Verdaguer, núm. 21, 2021, p. 9-26); M. Saura i F. Quílez, «La col·lecció de dibuixos d’Apel·les Mestres: un fons per descobrir», a Blog del Museu Nacional d’Art de Catalunya (en línia; Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 23 juny 2021, <https://blog.museunacional.cat/la-colleccio-de-dibuixos-dapelles-mestres-un-fons-per-descobrir/> [consulta: 20 juliol 2023]); M. Planellas, Les bullangues se comencen el dilluns: vida, obra i viatges d’Apeles Mestres (Barcelona, Trípode, 2022); M. Cano, «La col·lecció d’Apel·les Mestres (1854-1936) i la seva dispersió», a Col·leccionistes que han fet museus 2022: Fortuny, Mestres, Pellicer, Càrcer, Bulbena, Tolosa, Marès (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2023, p. 32 -53); M. Cano. Apel·les Mestres, Àngel Guimerà i Lluís Via. Relacions, amistats i els figurins de Per dret diví (1926) (Barcelona, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, 2024).

Meritxell Cano Ció
Informació sobre l'autor