Mey [Remei] Rahola de Falgàs va ser una de les primeres dones que es va fer un nom en el camp de la fotografia artística a Espanya als anys trenta del segle XX. En molt poc temps, entre el 1934 i el 1936, es va incorporar a l’esfera pública dels concursos, les exposicions i els premis, adoptant els llenguatges visuals de les publicacions il·lustrades i contribuint a la renovació dels llenguatges visuals a la Catalunya dels anys trenta. Malauradament, la seva obra ha romàs oblidada durant més de mig segle i el seu fons personal ha rebut les batzegades de la història i ha restat durant molts anys dispers en el si de la seva família. No és fins a l’any 2017 que el seu nom apareix publicat, per primera vegada des de la seva mort, en un text sobre fotografia espanyola.
Mey Rahola de Falgàs va néixer a Lleó i va ser la gran de cinc germanes i dos germans. Quan era petita, la família es traslladà a Madrid, on el seu pare, Francesc Rahola, natural de Cadaqués (Alt Empordà), fou nomenat catedràtic de l’Escola d’Enginyers Industrials. A la capital, Mey Rahola es formà a l’Escuela del Sagrado Corazón i, també, estudià piano i s’examina de forma lliure al Real Conservatorio de Música y Declamación. La mort prematura del pare l’any 1917 feu que la família es traslladés a Barcelona.
L’any 1921 va contraure matrimoni amb Josep Xirau Palau, catedràtic de dret de la Universitat de Sevilla, que compartia amb Rahola la passió pel mar i la vinculació amb Cadaqués i l’Empordà. Durant els primers anys de matrimoni, sobretot entre el 1923 i el 1926, Rahola seguí el seu marit en les seves estades a Sevilla, Berna (Suïssa) i les ciutats italianes de Siena, Florència i Roma, fins que aquest va guanyar una plaça de catedràtic de dret a la Universitat de Barcelona, cosa que va permetre a la parella tornar a Barcelona i fixar la seva residència a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes i el carrer de Girona.
Els retrats i autoretrats de Mey Rahola, sobretot dels anys trenta, i el record que en tenia la seva filla Maria Teresa, que definia la seva mare com una dona simpàtica, desimbolta, autònoma, moderna d’idees i oberta a tot, permeten identificar l’autora amb el model de la «dona nova», que tant es podia veure a les revistes nacionals i internacionals dels anys trenta. La seva imatge —amb els cabells à la garçonne, amb pantalons, fumant i practicant esport— connectava amb una nova feminitat que volia alhora participar d’uns cercles que, fins a aquell moment, havien estat dominats pels homes: l’esport i la fotografia.
Les primeres fotografies conegudes de Mey Rahola les va fer a principis dels anys trenta i es va iniciar en les tècniques del revelatge amb el seu cunyat Joan Xirau, farmacèutic de Figueres (Alt Empordà). La seva primera càmera, amb la qual faria la majoria de les fotografies, va ser una Rolleiflex, una càmera nova i lleugera que li permetria experimentar amb el mitjà de manera precisa i àgil. La seva manera de treballar les fotografies, a través dels procediments de revelatge directe i refusant els procediments pigmentaris típics del pictorialisme, molt establert entre els aficionats de l’època, també demostra la personalitat de l’autora, que no repetia els patrons de l’amateur clàssic.
La temàtica més singular de les obres de Mey Rahola és, sens dubte, la dedicada a la fotografia de mar i navegació, que enllaça amb la seva passió per la vela i els esports nàutics. Rahola tenia el títol del patró de buc i, entre d’altres, el 1935 va guanyar la Copa Fèmina, organitzada pel Club Marítim de Barcelona. L’any 1932, la família Rahola va comprar el veler Alai (figura 1), des del qual fotografià nombroses de les seves obres més conegudes i el qual fou també motiu de les seves creacions. Les seves obres s’allunyen de les marines portuàries estàtiques tan típiques del pictorialisme i aposten per capturar el dinamisme, la velocitat i el risc de fotografiar des del vaixell en ple moviment. El mes de juliol del 1935 va publicar a la revista Claror un reportatge titulat «Marines», que recollia una sèrie de les seves fotografies de mar.
El 1934 participà en un concurs organitzat per l’entitat catalanista Palestra al local de l’entitat a Barcelona i, pocs mesos després, participà en el concurs «Catalunya 1934», organitzat per diari El Día Gráfico, en el qual va guanyar tres premis i fou l’única dona guardonada entre la cinquantena de premiats.
L’any 1935 va participar en el III Saló Internacional d’Art Fotogràfic de Barcelona, organitzat per l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Va exposar-hi tres obres —Cadaqués, Pailebot entrant al port i Temporal de llevant— i va ser l’única dona espanyola admesa al Saló.
El mateix 1935 es va inscriure a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, en la qual va fer amistat amb dos dels socis més distingits, Antoni Campañà i Joaquim Pla Janini. La seva entrada a l’Agrupació la va fer amb l’acompanyament de la seva germana Pilar Rahola i la seva amiga i veïna Constança Pujadas, amb qui compartia afició. Només tres mesos després d’entrar-hi, ja guanyà la medalla de plata del XII Concurs Anyal de l’Agrupació, dins de la categoria de socis anyells, en què havia presentat un conjunt de bromurs. Així es va convertir en la primera sòcia a ser guardonada en un concurs de l’Agrupació. Dins de les obres presentades hi havia Jugadores de pilota (figura 2), que va ser publicada en el butlletí de l’Agrupació l’abril del 1936.
Al mateix any, tornà a participar en el IV Saló Internacional d’Art Fotogràfic i hi presentà les obres Jugadores de pilota i Cops de mar amb mal temps (figura 3). De la segona, el fotògraf i president de l’Agrupació, Claudi Carbonell, en destacava, a la prestigiosa revista Galeria: «un moment expressiu de lluita d’un balandre amb mar gruixuda, de gran realisme, ben tallada, la prova per lliurar-la encertadament de tot detall superflu que pogués distreure l’atenció del motiu fonamental de l’obra», remarcant el dinamisme de l’obra.
Durant la primavera del 1936 va fer un viatge en automòbil al sud d’Espanya amb Antoni Campañà, les seves parelles i un grup d’amigues. Durant el viatge va fotografiar, entre d’altres, els carrers, la vida quotidiana i els personatges pintorescos de les ciutats i pobles per on passaven. Les imatges d’aquest viatge van donar lloc a un àlbum, conservat per la família, que mostra l’escapada.
En les seves obres més significatives dels anys trenta veiem una utilització de les composicions en diagonal, les perspectives modernes afins a la «nova visió», la recerca de geometries inusuals, així com l’ús dels picats i els contrapicats per dotar de dinamisme les fotografies, de manera que participa de la renovació estètica que s’estava duent a terme en l’àmbit fotogràfic. D’aquesta etapa en destaca també l’obra Sense títol [Costa del cap de Creus] (figura 4), en la qual, a l’hora de fer un retrat familiar, paradoxalment situa els membres de la família d’esquena a la càmera mirant cap al mar.
Mey Rahola sovint utilitza els seus fills com a models de les seves obres amb enquadraments tancats i propers a l’objectiu. Aquests es troben en posicions actives, treballant, jugant, fent esport, sent partícips de la renovació pedagògica que s’estava duent a terme durant els anys de la Segona República, en la qual la seva família va prendre part activament. De fet, Rahola hi participa directament fent fotografies per al butlletí de l’Institut Escola del Parc, on estudiaven els seus fills (concretament, en el butlletí de febrer del 1937 publica dues fotografies d’un espectacle de dansa).
Aquest institut escola —creat l’any 1932 i impulsat, entre d’altres, pel seu cunyat Joaquim Xirau— estava fortament influït per la Institución Libre de Enseñanza.
L’esclat de la Guerra Civil l’estiu del 1936 va estroncar una carrera que tot just començava a rebre reconeixement. D’aquesta època cal destacar sobretot l’obra Cua del pa (figura 5), que és una mirada singular als desastres de la guerra. Realitzada des del seu pis de Barcelona, Rahola fotografia, fent ús del picat, un grup de dones i les ombres que generen, formant una diagonal, mentre esperen fent cua pel racionament diari de pa. D’aquesta època també cal esmentar la publicació de la fotografia Jugadores de pilota, que va ser publicada a plena pàgina a la contracoberta de la revista Companya de l’1 de juny de 1937, així com un conjunt de fotografies de dansa a doble pàgina publicades a l’interior.
La victòria franquista va portar la família a l’exili. Rahola, el marit i els tres fills es van mudar a un diminut pis de Lió (França), on, gràcies a l’expertesa que havia adquirit Rahola durant els últims anys, va poder professionalitzar-se i, així, fer tirar la família endavant. D’aquesta època en destaca la seva participació, amb cinc fotografies, a l’exposició solidària titulada «Fotografies de Catalunya», que es va fer a Buenos Aires i a Rosario (Argentina) la tardor del 1937 sota l’empara del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.
Durant aquests anys, Rahola va transformar el menjador del pis de Lió en un estudi i la cuina en un laboratori, i hi feia retrats d’estudi. A més, es va dedicar també a recórrer els pobles de la regió per cobrir la forta demanda de fotografies d’identitat necessàries per a les targetes de racionament o de treball.
Amb la finalització de la Segona Guerra Mundial, Rahola va deixar la vida professional i es va mudar a Vaucresson, prop de París (França). Les fotografies d’aquesta època reprenen el plaer per la pràctica fotogràfica que es veia en les fotografies dels anys trenta, però des d’un llenguatge directe, més pròxim a la fotografia humanista francesa, cosa que demostra una gran versatilitat estilística. En destaquen una sèrie de fotografies realitzades el 1946 al mercat de Vic (Osona) en una visita a la família. També les imatges de carrer de la ciutat de Lió, la vida quotidiana i els seus personatges en actituds espontànies van prendre un nou protagonisme en aquesta darrera etapa.
L’última dècada de la seva vida va ser d’una gran independència. El 1948, Josep Xirau va començar a treballar per a la UNESCO i va haver de viatjar regularment, acompanyat en alguns casos per Rahola. Un clar exemple de la seva obra d’aquesta etapa és una fotografia de carrer del 1950 feta en un viatge a Algèria en la qual retrata, en diagonal, uns sastres ambulants. Els últims anys de vida, Rahola acompanyava amb l’acordió un grup dedicat als balls tradicionals francesos amb el qual, segons la tradició familiar, hauria fet un viatge a l’URSS poc abans de morir d’un ictus l’agost del 1959.
La passió de Mey Rahola per la fotografia l’acompanyà durant tota la vida, des de l’afició fins a la professionalització. Malauradament, l’exili, la condició de dona i l’oblit familiar de la seva trajectòria professional i projecció pública van afavorir que la seva història quedés esborrada dels relats de la història de la fotografia. L’any 2022, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, juntament amb el Museu de l’Empordà, li van organitzar dues exposicions que d’alguna manera cercaven rescatar-la d’un oblit injust i immerescut.
