Lluïsa Vidal Puig pertany a la generació dels pintors més joves del Modernisme català —o generació postmodernista, com l’anomenen freqüentment. Dotada d’una vocació precoç pel dibuix i la pintura, el seu pare, Francesc Vidal i Jevellí, li va dirigir l’aprenentatge cap als mestres clàssics espanyols. Francesc Vidal va ser un gran moblista decorador i l’introductor del corrent esteticista a Catalunya i proporcionà a la seva filla els primers mestres escollits entre els artistes col·laboradors del seu obrador.
En línies generals es pot dir que els trets fonamentals que van marcar més la personalitat pictòrica de Lluïsa Vidal van ser: la influència determinant dels mestres clàssics espanyols, el tractament de la llum que coneix a través dels pintors luministes de l’escola de Sitges a començament de la dècada del 1890 i, finalment, l’estada a París (França) del 1901 al 1902, durant la qual va conèixer els mestres neoclàssics francesos i els coetanis que en aquell moment treballaven a la capital. Aquest any i escaig a París se li va quedar curt, però va resultar esplèndid pel fet que, en tornar a Barcelona, la pintora inicia una nova etapa que podem considerar ja distintiva i inherent a ella mateixa.
Lluïsa Vidal neix el 4 d’abril de 1876 al carrer de Trafalgar de Barcelona. Era la segona filla de la parella formada per Francesc Vidal i Mercè Puig, un matrimoni burgès que va tenir dotze fills, onze dels quals van sobreviure. Els Vidal Puig, que formaven una família benestant, van posar una atenció especial en l’educació dels seus fills i, sobretot, van procurar que escollissin l’art en qualsevol de les seves manifestacions com a disciplina principal de la seva formació. L’única filla que va triar la pintura va ser Lluïsa. El pare va dirigir la vocació inicial de la jove artista i, com hem dit abans, li va assignar els primers mestres entre els amics i col·laboradors del seu obrador. El gravador Enric Gómez —germà del pintor Simó Gómez, que era íntim amic de Vidal— va ser el primer mestre de la nena; Josep Pascó també li va dirigir i corregir uns primerencs exercicis de dibuix l’any 1887, i el pintor Joan González la va introduir en la tècnica de la pintura a l’oli. Cap a l’any 1893 un altre amic del pare li donà classes de pintura: el mestre Mas i Fondevila, que li presentà un nou tractament de la llum; així conegué la pintura luminista que en aquell moment s’estava creant a l’escola de Sitges.
És en la dècada del 1890 quan ella comença a desenvolupar un gust propi i quan decideix que es vol dedicar professionalment a la pintura. Compta amb el suport familiar i aquest fet és molt important en aquell moment, perquè el destí previsible de les dones no era pas la carrera artística. Per tant, Lluïsa Vidal s’endinsarà en un món dominat i dirigit pels homes, un món amb uns cànons artístics establerts al llarg de la història només per als homes, en el qual es va invisibilitzar les poques dones que hi va haver.
El patriarca Francesc Vidal i Jevellí va recolzar la filla en la seva professionalització i va ser el seu principal crític, perseverant i exigent. En una carta enviada a París la primavera del 1902, escrita conjuntament amb l’amic escultor Manel Fuxà, arriben a qüestionar implacablement a la pintora el que estava aprenent a París, perquè li diuen que no aprecien cap canvi en les obres enviades per ella a Barcelona.
Per suggeriment de Mas i Fondevila, a partir de l’estiu del 1893 la família Vidal Puig passarà les vacances estivals a Sitges (Garraf), fins que l’estiu del 1900 es van absentar de la població per tal de visitar durant el mes d’agost l’Exposició Universal de París. Aquesta experiència va resultar reveladora per a la pintora que, en aquell moment, ja havia exposat la seva obra a Barcelona.
El 1898, Lluïsa Vidal es presenta per primera vegada a una exposició oficial: a l’abril es dona a conèixer amb tres retrats a l’oli a la IV Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona. Un d’aquests retrats va rebre una menció honorífica, un premi que la va engrescar a continuar aquella carrera encara incipient. El crític Raimón Casellas, des de les pàgines de La Vanguardia, va destacar el retrat de la noia de Sitges presentat per la pintora «tan desembarazado y simple de factura, tan sugestivo por el carácter y la expresión, que ya lo quisieran para los días de fiesta muchísimos pintores retratistas del otro sexo». El crític Francesc Miquel i Badia, des del Diario de Barcelona, recomanava anar a veure els retrats de la pintora i reconeixia el talent de la jove artista. Era, en conjunt, un bon començament.
En una carta de l’arxiu familiar podem llegir que, a finals d’agost del 1898, Lluïsa Vidal enllestia a Sitges el retrat del jutge Martino per presentar-lo a la Sala Parés al novembre, que seria la primera vegada que exposaria en aquella sala. L’exposició del novembre era una mostra col·lectiva en què també presentà La violinista descansant, un retrat al carbó de la seva germana Júlia. Casellas avalua aquesta obra com «sencillamente magistral», i Miquel Utrillo, des d’El Eco de Sitges, també li dedica una molt bona crítica.
El mes de gener del 1900 participa en la XVII Exposición de Bellas Artes Extraordinaria de la Sala Parés al costat dels pintors més reconeguts d’aquell moment. Hi presenta el retrat a l’oli d’una de les seves germanes i Primeros pasos, un dibuix de petit format. Des de Pèl & Ploma, Miquel Utrillo afirma que, amb el retrat de la seva germana, Vidal «s’acosta més que mai a la bona pintura»; el crític Casanovas, des del diari La Publicidad, enlairava l’obra de la pintora dient que era «varonil… la impetuosidad y franqueza y la soltura de la pincelada», i La Dinastía feia l’observació següent: «les seves obres estan fetes amb fermesa viril». A partir d’aquest moment, gairebé tots els crítics destacaven la força i l’ímpetu, l’empremta varonil de la pintora. Sembla que la crítica seriosa la tingués en compte només perquè la seva obra fos comparable a la dels homes artistes. No se sabien avenir que una dona no volgués pintar flors.
L’any 1898 Vidal ja tenia un estudi propi i de tant en tant comptava amb alguna model professional, però habitualment ella practicava la figura utilitzant les seves germanes i germans com a models i les escenes quotidianes de casa seva li servien per esbossar els interiors que tant li interessava plasmar.
L’any 1900 ja rebia encàrrecs de retrats, sobretot, de senyores i noies de la burgesia. En són exemples els dos retrats de les germanes Güell i López, filles del comte Güell, que es presenten a la Sala Parés el març d’aquell any.
L’estiu del 1900 viatja amb la família a l’Exposició Universal de París i allà pot admirar al natural les obres dels artistes més reconeguts, tant dels clàssics com dels més moderns. S’embadaleix amb el que s’està presentant a la capital de l’art mundial i comprèn que haurà de tornar a París a fer una llarga estada d’aprenentatge i coneixement. En tornar a Barcelona, pinta un nou retrat d’encàrrec, Flors d’ametller, una noia de qui desconeixem la identitat. És aleshores quan acorda amb el seu pare un pròxim viatge a París en solitari i de més llarga durada. S’allotjarà a casa d’uns coneguts dels pares al carrer Chausée d’Antin a la cantonada amb el boulevard Haussmann, a la moderna zona dels bulevards i llogarà un estudi a la mateixa finca. S’instal·la a la capital francesa a començament de juny del 1901.
París, 1901-1902
Durant el primer mes i mentre buscava l’acadèmia per assistir a classes, es va dedicar a visitar el Museu del Louvre acuradament, atreta per obres tan diferents com les dels mestres neoclàssics francesos —especialment pels retrats d’Ingres— i captivada per un retrat de Frans Hals, per la desimboltura i l’espontaneïtat del traç del mestre holandès. Trobarem empremtes d’aquests dos mestres en els retrats de la nostra artista al llarg dels anys.
L’assistència a les classes acadèmiques era un dels motius pels quals Vidal havia anat a París i, finalment, es matricula a l’Académie Julian, però la decep bastant i només assisteix a les classes durant el mes de juliol. A l’agost viatja a Londres (Regne Unit) i, de tornada, escriu una carta dirigida al seu pare el 26 d’agost de 1901 en què diu «He admirado mucho a los grandes maestros de la escuela inglesa Hogart, Turner, Constable, Reynolds». Li havien agradat especialment els retrats de Reynolds i també «las delicadas notas y sensaciones de Venecia, del mar, de la lluvia, del viento y de la tempestad».
En la mateixa carta explica que l’endemà començarà una còpia de Goya al Louvre «un retrato de mujer que tienen desde hace poco. Quería hacer un retrato de Frans Hals pero otro individuo lo está copiando». Es tracta de l’obra La dama del abanico —o «Mujer sentada», que és com la pintora l’anomena a les cartes. Aquesta obra va romandre penjada a la seva acadèmia del carrer Gran de Gràcia a Barcelona fins que l’artista va morir el 1918.
Fou a l’Académie Humbert amb els mestres Eugène Carrière i George Picard amb qui Vidal va assimilar nous conceptes i tècniques pictòriques. També allà se li van fer més evidents les mancances que tenia del seu aprenentatge previ. Amb Carrière va aprendre a fer una pintura més subtil, una línia que no fos tan marcada, i a utilitzar una paleta de colors més clars i lluminosos. Amb Picard va treballar els efectes de la llum, de la llum natural i de la il·luminació artificial, va conèixer els valors… Quelcom que ella feia de manera intuïtiva i que ara estudiaria amb Picard. L’ombra i la llum.
Després d’intentar gestionar les vendes d’algunes de les seves obres a París sense gaire èxit, Lluïsa Vidal depenia econòmicament del seu pare i l’estiu del 1902 va haver de tornar a Barcelona. L’estada se li va quedar curta, però va ser fructífera quant a coneixements adquirits i alliberadora pel fet que és aquí quan comença a distanciar-se del seu pare.
Barcelona
A finals d’agost la pintora s’instal·la a Blanes (Selva), on la família està passant l’estiu, i pinta les primeres obres en què es percep ja una notable transformació en l’estil i la tècnica. La puntaire de Blanes (figura 1), Rosina tocant el piano (figura 2) i el Retrat de Teresa Vidal són un bon exemple d’aquest canvi. Vidal utilitza una paleta més clara i lluminosa i dilueix la matèria pictòrica fent-la gairebé transparent; l’artista la fa lliscar amb facilitat sobre el llenç. I tal com li aconsellava el mestre Carrière, les imatges no estan tan marcades ni definides; ara Vidal les esfuma lleument i crea una atmosfera no tan nítida. Aquests trets no romandran gaire temps en l’obra de la pintora, ja que, a mesura que va reafirmant la seva personalitat, la seva pintura pren més força en el traç i en l’execució.
L’any 1903 presenta dotze obres en una exposició a la Sala Parés conjuntament amb altres artistes. Un altre cop rep unes crítiques molt favorables, i Casellas destaca entre totes les obres La nena del gatet negre, que és el retrat de la seva germana Rosina sorpresa quan està llegint un llibre dreta amb el seu gatet negre als peus, és una escena en la intimitat de la llar. És una obra personal i suggeridora que transmet espiritualitat i serenor, aquí l’artista també ha envoltat la protagonista d’un cert esvaïment atmosfèric a l’interior de l’estança.
A l’exposició del 1906 a la Sala Parés queden palesos els interessos de l’artista, que, en realitat, són els que té des dels inicis i els que perduraran fins al final: el retrat, la figura de les dones en interiors, i esbós de carrer pintats a l’aire lliure. Amb trenta anys, la pintora arriba a la plenitud de la seva carrera: aquí ja veiem que els retrats executats per Vidal han adquirit una gran complexitat de matisos, que poden haver estat filtrats de mestres tan diversos com Velázquez, Goya, Ingres o el mateix Hals i que ella tradueix amb la seva pinzellada agosarada i rica en matèria. De les seves figures podem destacar la desimboltura i, en molts casos, la fantasia de la postura del protagonista, també el color i la peculiaritat que extreu de cadascun dels seus retratats.
L’any 1907, l’artista es presenta a gairebé tots els esdeveniments artístics convocats a la ciutat i entra a formar part de la redacció de la revista Feminal com a il·lustradora del conte o text que la revista publica mensualment (figures 3, 4 i 5). També va il·lustrar textos en altres publicacions, com La Ilustración Artística i Hojas Selectas, així com llibres com la versió en castellà de la novel·la Montserrat de Dolors Monserdà, Contes blanchs de mossèn Garriga, i la pastoral Dios y el César, que el clero de Vic regala al bisbe Torras i Bages el 1912.
El maig del 1909 presenta una exposició conjunta amb la pintora Pepita Texidor a la Sala Parés. La revista Feminal del 30 de maig de 1909 publica una crònica amb les fotografies del retrat a la sanguina de la senyoreta Muntadas, l’oli Retrat de Maria Condeminas de Rossich (figura 6), l’autoretrat Posant-me la jaqueta, el quadre Lo noy del gos i el retrat que va despertar més admiració, que va ser La violoncel·lista descansant (figura 7), la protagonista del qual és la seva germana Francesca Vidal Puig, Frasquita. Vidal ha disposat una imatge molt suggestiva de la protagonista en què podem percebre quelcom del Retrat de Madame Récamier d’Ingres i alguna cosa també del retrat que va fer James McNeill Whistler de la seva mare. Es nota que en el seu pas per París s’ha fixat en l’obra d’aquests artistes i que s’ha quedat alguns trets que li han interessat.
Ja fa anys que la protecció econòmica i el refugi emocional del pare han desaparegut i ara l’artista es fa càrrec de la casa de la mare i les altres tres germanes solteres, i encara que rep encàrrecs de retrats i ven obres en les exposicions està obligada a diversificar la seva activitat: primer, amb la il·lustració de revistes i llibres i, a partir del 1908, amb l’ensenyament. Fa classes de pintura i dibuix a l’estudi que té a casa seva al carrer de Provença, s’anuncia a la revista Feminal i l’any 1910 dirigeix les classes per a nois i noies amb model viu del Museu Pedagògic de Barcelona, al carrer Ample.
L’any 1911 fa un pas important quan inaugura la seva pròpia acadèmia de dibuix i pintura per a dones al carrer Gran de Gràcia, de Barcelona. Amb la inesperada mort d’Isidre Nonell, el seu estudi queda buit i Vidal, que tenia un estudi més petit una mica més avall en el mateix carrer, es decideix a engegar un nou projecte en aquell espai, que era ampli i disposava d’una gran entrada de llum natural. L’acadèmia englobava l’aprenentatge de diferents tècniques i les classes eren al matí i a la tarda i, fins i tot, se’n feien els dissabtes i diumenges al matí. Amb el temps que requerien la direcció i les classes de l’escola i l’organització de les exposicions de les alumnes, l’obra de la pintora se’n va ressentir i no va poder fer cap exposició fins al 1914.
Sense saber que seria l’última exposició que presentaria ella mateixa a la Sala Parés, el juny del 1914 organitza l’exposició més extensa de la seva carrera. Hi destaquen una galeria de retrats al carbó i sanguina de les dones més importants de la cultura catalana: Dolors Monserdà, Víctor Català, Francesca Bonnemaison (figura 8), Carme Karr, Agnès Armengol (figura 9), Margarita Xirgu, Narcisa Freixas i la comtessa de Castellà. També hi ha dos importants retrats a l’oli: el de Rosario Ferrer Borràs (figura 10) i el de l’escultor Manel Fuxà (figura 11), amb un tractament tan diferent l’un de l’altre. El de Rosario Ferrer, que era alumna seva de l’acadèmia, és un encàrrec de la mare de la jove i l’artista ens la mostra en una composició clàssica, en una postura que ens recorda els retrats neoclàssics francesos. Tots els elements que emparen la figura han estat escollits amb cura: el vestit vaporós amb la llaçada de ras, la delicadesa de les mans —una sosté el vano i l’altra té un safir excepcional al dit índex, la protagonista està embolcallada en un magnífic xal rosa que li il·lumina el rostre. És una composició clàssica amb una tècnica més moderna i agosarada de pinzellades soltes, ràpides i que es noten sobre el llenç. Vidal ens desvetlla les transparències de la mussolina tan fina del vestit amb pinzellades de matisos blaus i rosats, i la llum és la que estructura el meravellós vestit blanc. En canvi, el tractament del retrat de l’escultor Manel Fuxà és totalment diferent. Es tracta d’un homenatge al mestre i amic, amb qui Vidal va tenir diferències de criteri, però la pintora el va apreciar molt. El va pintar per gust (no va ser cap encàrrec) i va utilitzar una tècnica absolutament diferent a l’emprada en el retrat de la seva alumna Rosario Ferrer. Vidal basa la composició en un acurat dibuix de l’artista al seu taller envoltat de les seves obres, la mirada de Fuxà desprèn la gravetat de molts anys de vivències i de professió. Vidal ha tractat aquest llenç amb unes pinzellades acurades, que gairebé no es noten ni deixen gruixos de matèria sobre la tela. La pintora les matisa tot disposant el pigment just a cada element del taller de l’artista inundat per la llum.
L’any 1917 la Biblioteca Entitat de Cultura de Badalona va organitzar la que seria l’última exposició en vida de Lluïsa Vidal. La tardor del 1918 la pandèmia de l’anomenada grip espanyola va afectar la ciutat de Barcelona i el 18 d’octubre l’artista moria a casa seva, víctima de la greu malaltia.
En el transcurs de la seva carrera, Vidal va mantenir un interès constant per la figura humana i pel retrat, i va romandre fascinada pels interiors amb protagonistes femenines. Aquests interiors ens revelen una intimitat que només una mirada amiga pot copsar com ho fa ella. És la mirada genuïna d’una dona al món de les dones d’aquell moment, projectada en la placidesa d’una llar benestant (figura 12). Pintar a l’aire lliure va ser una altra preferència de l’artista, que va descobrir durant els estius sitgetans i que va conservar al llarg del temps: han quedat notes d’entorns rurals, de platges, de poblacions petites i d’escenes ciutadanes copsades amb rapidesa i espontaneïtat (figures 13 i 14). L’obra de Lluïsa Vidal s’integra amb la dels postmodernistes catalans (Isidre Nonell, Ricard Canals, Oleguer Junyent, etc.), perquè són de la mateixa generació, compten amb unes inquietuds similars i van fer una estada a París en algun moment de la seva carrera. És segur que Vidal els va conèixer i hi va tenir tracte. Fins i tot va fer un retrat magnífic de Ricard Canals, però ella mai no va formar part de cap grup —no cal dir que era molt difícil que una dona entrés a formar part estretament d’un grup de pintors homes. En qualsevol cas, cal esmentar que la pintora no va participar en les exposicions femenines de la Sala Parés perquè, des de l’inici de la seva carrera, es va voler manifestar com a artista i no concebia la diferenciació per gènere en l’art.
Pintures
Retrat del pare (1890), oli sobre tela (col·lecció particular); Vell (1893), oli sobre tela (col·lecció particular); Maternitat (Sitges, 1897), oli sobre tela (col·lecció particular); Retrat de mossèn Collell (1898), oli sobre tela (desaparegut); Retrat del jutge Marcelino Martino (1898), oli sobre tela (desaparegut); Autoretrat (c. 1899), oli sobre tela (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Retrat de Suzanne Büsco o L’àvia (c. 1899), oli sobre tela (col·lecció particular); Carrer de Sant Gervasi (c. 1900), oli sobre tela (col·lecció particular); Retrat de Maria Lluïsa Güell i López (1900), oli sobre tela (col·lecció família Güell); Les primeres passes (1900), oli sobre tela (col·lecció particular); Flors d’ametller (1901), oli sobre tela (col·lecció particular); Des de la meva finestra (pintat a París; 1901), oli sobre tela (col·lecció particular); A nice cup of tea (pintat a Anglaterra; 1901), oli sobre tela (desaparegut); Noia arreglant les flors (pintat a París; 1902), oli sobre tela (col·lecció particular); Damisel·la (pintat a París; 1902), oli sobre tela (col·lecció particular); La puntaire de Blanes (pintat a Blanes; 1902), oli sobre tela (col·lecció particular); Rosina tocant el piano (1902), oli sobre tela (col·lecció Armengol-Junyent); La nena del gatet negre (1903), oli sobre tela (col·lecció particular); Marcelet malalt (1904), oli sobre tela (col·lecció particular); Les mestresses de casa (1905), oli sobre tela (MNAC); L’avantsala (1905), oli sobre tela (MNAC); El nen ros (1906), oli sobre tela (col·lecció particular); Dona amb labor (c. 1906), oli sobre tela (Vilafranca del Penedès, col·lecció VINSEUM); Lo noy del gos (1907), sanguina sobre paper (col·lecció particular); Retrat de Ricard Canals (c. 1907), oli sobre tela (desaparegut); Posant-me la jaqueta (1908), oli sobre tela (desaparegut); La violoncel·lista descansant (1909), oli sobre tela (Museu Pau Casals); Retrat de Maria Condeminas de Rossich (1909), oli sobre tela (col·lecció particular); Bons amics (1909), oli sobre tela (col·lecció particular); Retrat de Marta Vidal (1911), oli sobre tela (MNAC); Retrat de la senyora Tabares (1911), oli sobre tela (desaparegut); Retrat de la mare (c. 1912), oli sobre tela (col·lecció particular); Retrat de l’escultor Manuel Fuxà (1914), oli sobre tela (col·lecció particular); Retrat de Rosario Ferrer Borràs (1914), oli sobre tela (col·lecció particular); Retrat de Dolors Monserdà (1914), carbó sobre paper (MNAC); Retrat de Francesca Bonnemaison de Verdaguer (1914), carbó, sanguina i clarió sobre paper (col·lecció particular); Retrat d’Agnès Armengol de Badia (1914), carbó, sanguina i clarió sobre paper (col·lecció particular); Retrat de Margarita Xirgu (1914), carbó i clarió sobre paper (desaparegut); Retrat de Narcisa Freixas (1914), sanguina sobre paper (MNAC); Retrat de Dolors Armet, comtessa de Castellà (1914), sanguina i clarió sobre paper (MNAC); Retrat de Josepa Massanès (1915), oli sobre tela (Barcelona, Galeria de Catalans Il·lustres de la Reial Acadèmia de Bones Lletres); Mes de maig (1917), oli sobre tela (col·lecció Albericio).
Il·lustracions en col·leccions particulars
Il·lustracions publicades a la revista Feminal: Nit de lluna (abril del 1907), La heroyca Liline (juny del 1907), Natura (octubre del 1907), Nadal al Pallars (desembre del 1907), Conte de Nadal (desembre del 1907), Una vida (gener del 1909), Retorn (agost del 1908), Figurines (desembre del 1909), Hosanna (desembre del 1909), Tristor (agost del 1910), Desil·lusió (gener del 1911), La clàssica bellesa (abril del 1911), Pataclé (setembre del 1911), De com en Pierrot esdevingué home de bé (febrer del 1912), ¡Pobre atlot! (maig del 1912) i Capvespre (gener del 1914).
Il·lustracions publicades a la revista La Ilustración Artística: Choque de miradas (6 de desembre de 1909), Reencarnación (17 de gener de 1910), Celia (18 d’abril de 1910), Sin literatura (15 d’agost de 1910), La fea (3 d’octubre de 1910), La mismísima energía (8 de juliol de 1912), Atavismo (25 d’agost de 1913) i La ruta del azar (10 d’agost de 1914).
