Josep Aragay i Blanchar ha estat un dels personatges més rellevants de la cultura catalana recent. Va ser dibuixant, gravador, pintor i ceramista, però també fou poeta, professor i polític, i va exercir, a més, un paper preponderant com a crític, polemista i teòric de l’art.
El mes de maig del 1906, el jove Aragay signava el primer acudit al setmanari infantil En Patufet. Josep Aragay, per tant, aparegué a l’escenari artístic del país en el moment en què Catalunya inaugurava un dels períodes de renovació cultural i política més importants de la nostra història, el Noucentisme.
Consagrat com a dibuixant l’any 1908 al setmanari satíric Papitu —amb el pseudònim Jacob—, figurà des del primer moment entre els impulsors de moltes de les iniciatives i empreses culturals vinculades al projecte noucentista. Així, l’any 1911, Eugeni d’Ors li encarregà la direcció artística de l’Almanach dels noucentistes i l’any 1912 fundà la revista Picarol. Aragay va impulsar, encara, altres setmanaris satírics com Cuca Fera (1917) o Borinot (1923).
Passats els anys de formació a l’acadèmia d’art de Francesc d’Assís Galí (1907-1911), ingressà al grup de Les Arts i els Artistes i començà a exposar a les principals sales i galeries d’art de Barcelona. El seu nom sonava cada vegada amb més força i la seva pintura, de caràcter enèrgic i temperamental, va ser discutida en els principals diaris i revistes de l’època. La incidència d’Aragay dins l’entramat artístic del país va fer un pas de gegant quan decidí dedicar-se a la ceràmica, disciplina que el fascinava i que va aprendre gràcies al mestratge de Francesc Quer. A partir del 1915, va fer les primeres exposicions i esdevingué pioner en el món de la ceràmica decorativa.
L’any 1916 publicà La pintura catalana contemporània, la seva herència i el seu llegat, el seu primer assaig. I aquell mateix any, gràcies a una beca concedida per l’Ajuntament de Barcelona, viatjà a Itàlia per estudiar, sobretot, la pintura mural dels grans mestres del Renaixement. Aquest viatge significà un xoc sense precedents. Va visitar, durant nou mesos, les ciutats de Gènova, Pisa, Florència, Siena, Orvieto, Gaeta, Nàpols, Pompeia, Roma, Assís, Perusa i Arezzo. Aragay va deixar, inèdit, un diari de viatge d’un gran valor artístic i literari que no fou editat fins molts anys després de la seva mort. Les exposicions que va fer després del viatge i la realització dels cinc plafons de ceràmica que decoren la font de Santa Anna de Barcelona són la constatació d’un canvi d’orientació artística a favor de la simplicitat, la sobrietat i l’harmonia del classicisme.
El retorn d’Itàlia fou marcat per una intensa i radical ofensiva per tal d’infondre els valors ètics i estètics del classicisme a casa nostra, però també per combatre totes les manifestacions de l’art d’avantguarda. Amb aquest objectiu, publicà articles a La Publicidad, La Revista o L’Instant, va escriure el llibre de poemes Itàlia (1918) i pronuncià i edità conferències com El nacionalisme de l’art (1920). Fidel al seu ideari, Aragay es convertí en un dels teoritzadors més controvertits i intransigents del moment.
L’any 1923 pintà l’obra més emblemàtica de la seva carrera, Vacances (figura 1), concebuda com un autèntic manifest del Noucentisme. Aquesta pintura, exposada l’any 1924 a les Galeries Laietanes de Barcelona, desfermà una gran polèmica i moltes crítiques negatives. Aquell mateix any fou destituït de l’Escola Superior de Bells Oficis, juntament amb els altres professors, a causa de l’afer Dwelshauvers, en un dels episodis més lamentables de la dictadura de Primo de Rivera. L’Escola, en la qual Aragay exercia des del 1918 com a professor d’estudis gràfics de ceràmica i projectes, fou clausurada. Tot plegat va fer que Aragay abandonés Barcelona i s’instal·lés a Breda, el poble terrissaire de la seva mare i on estiuejava des de petit.
A Breda pintà l’únic fresc de la seva carrera, al baptisteri de l’església gòtica de Santa Maria. També fou en aquesta població on bastí, l’any 1925, un taller de ceràmica. Aragay combinà la ceràmica decorativa —va crear peces úniques, signades, que van tenir una gran acceptació en les diferents exposicions— amb una ceràmica industrial de gran qualitat, que fou comercialitzada arreu del país.
Durant la Guerra Civil, Aragay va haver d’aturar la producció de ceràmica i es dedicà a la pràctica de l’aiguafort. A les acaballes de la guerra, els frescos que havia pintat a l’església de Breda van ser destruïts a causa d’un incendi i, en acabar el conflicte, l’artista fou detingut i empresonat per haver estat regidor de l’Ajuntament de Breda durant l’etapa republicana. La seva muller, Teresa Solà, mestra de nenes del municipi i dona de grans conviccions catalanistes, també va ser empresonada. L’any 1941, Josep Aragay va sortir de la presó en llibertat condicional i Teresa Solà fou depurada del magisteri. La seva condició de «desafectos» els dificultà la vida social i la subsistència econòmica.
Quan Aragay decidí reprendre la pintura, va tenir molts problemes per trobar sales on exposar i li resultà impossible continuar publicant els seus dibuixos i articles. A aquest fet s’afegí, encara, un altre obstacle insalvable: Aragay vivia aferrat a les antigues conviccions i no va fer cap concessió a la pintura moderna. La seva obra —enclavada en el passat— esdevingué un contrast amb les propostes dels joves artistes que encapçalen l’art d’avançada a casa nostra. Tot plegat provocà l’allunyament d’Aragay de les sales d’exposicions, el silenci de la crítica i la desmemòria de les futures generacions. Va morir a Breda el mes de gener del 1973 i l’any següent s’inaugurà el museu monogràfic de porta el seu nom.
Josep Aragay va treballar totes les tècniques de pintura, però també la ceràmica, el dibuix i l’aiguafort. La pintura més coneguda d’Aragay és Vacances (1923). Concebuda com un autèntic manifest, aquesta pintura de grans dimensions reuneix tots els ingredients i tota la iconografia del Noucentisme. S’hi poden veure: un temple clàssic; uns cavalls i uns cavallers, que semblen extrets dels relleus del Partenó d’Atenes, i un paisatge típicament mediterrani, amb els pins, la mar, un vaixell de vela llatina i un poblet idíl·lic a la costa. Una motocicleta estàtica, però amb les rodes que giren a gran velocitat, representa una condemna a la pintura d’avantguarda i, més concretament, als postulats del moviment futurista. Exposada a les Galeries Laietanes l’any 1924, Vacances va tenir una crítica demolidora. Pel que fa a la pintura mural, cal destacar la decoració del baptisteri de l’església de Breda, elaborada l’any 1925.
L’obra pública més coneguda de Josep Aragay és, sens dubte, la decoració ceràmica de la font de Santa Anna a l’avinguda del Portal de l’Àngel de Barcelona (1918; figura 2). Es tracta de cinc plafons ceràmics amb una sèrie de figures femenines caracteritzades com unes portadores d’aigua. Aquestes figures, resoltes amb la solidesa escultural de les venus gregues, posa en evidència la influència italiana en l’obra de l’artista. El pa (1928; figura 3) és una de les peces de ceràmica policromada més representatives d’Aragay. Es tracta d’una gerra policromada de 73 × 28 cm elaborada en el taller de Breda l’any 1928. És una composició figurativa dominada per tons ocres i disposada en registres horitzontals en què hi ha representats, per exemple, uns bous llaurant la terra, una jornada de sega o diferents moments del procés d’elaboració del pa. Tampoc no hi falten alguns elements ornamentals que fan referència al blat. Aquesta peça emblemàtica està concebuda amb tot l’esperit creatiu del Noucentisme.
