Rafael Masó i Valentí va néixer en una família conservadora, catòlica, catalanista i il·lustrada de la Girona finisecular. El pare, Rafael Masó Pagès, era procurador, però l’apassionaven el periodisme i les arts plàstiques, de manera que el 1889 va fundar la Impremta Masó i el Diario de Gerona; va ser un notable pintor amateur, i va reunir una destacada col·lecció d’art del seu temps. Així doncs, l’ambient culte propiciat pels interessos literaris i artístics del seu pare i, també, l’amor per la ciutat i les seves tradicions van marcar la personalitat i la trajectòria del futur arquitecte.
Durant els seus estudis d’arquitectura a Barcelona, Masó es va integrar en el grup d’artistes i escriptors que volien crear una alternativa als estils imperants, bé fossin els eclecticismes o historicismes oficials o l’exuberància del Modernisme, tot i admirar l’obra d’Antoni Gaudí, a qui va tractar. L’actitud cívica, el catalanisme i el caràcter modernitzador i europeista que propugnava el Noucentisme van fer que Masó s’identifiqués plenament amb el moviment promogut per Eugeni d’Ors i que també destaqués com a poeta, urbanista, polític i promotor de l’art i la literatura.
Tot i tenir l’oportunitat de treballar a Barcelona, quan el 1906 va obtenir el títol d’arquitecte, Masó va tornar a la seva ciutat natal i sempre més va treballar a Girona. Per això, la major part dels seus edificis són en aquesta ciutat i a la seva àrea d’influència. A més de cases, xalets i blocs d’apartaments, va dissenyar tota classe d’edificis, des d’escoles i hospitals fins a fàbriques i botigues. També es va dedicar a la reforma de masies i a la restauració d’arquitectura medieval.
Des de la seva època d’estudiant sempre va mostrar interès per certes tendències de l’arquitectura europea recent, sobretot pel moviment Arts & Crafts britànic i la nova arquitectura regionalista centreeuropea, per la qual cosa la seva arquitectura encaixa en els corrents regionalistes en què els arquitectes cercaven en les tradicions locals i regionals els elements per crear una arquitectura nacional. En les seves restauracions i edificis de nova planta, en els interiors i en els objectes ornamentals que va dissenyar, va adoptar una sèrie de materials i tècniques provinents de l’arquitectura vernacla (especialment la ceràmica vidriada i negra, la forja, la pedra, la fusta i l’estucat), però els va utilitzar d’una manera innovadora i sense precedents a Catalunya, gràcies sobretot a la introducció d’elements formals i funcionals que va trobar simultàniament en el classicisme primitiu i auster i en l’arquitectura domèstica britànica i alemanya del seu temps.
A remolc del que havia passat a Barcelona, amb el canvi de segle, Girona també iniciava la construcció del seu eixample urbà, enderrocant muralles i obrint carrers que havien de permetre la construcció d’edificis per encàrrec d’un nou grup d’empresaris i terratinents. Això va proporcionar a Masó els seus primers encàrrecs al mateix temps que es convertia en l’aglutinador d’una nova generació d’artistes i artesans a qui va promoure i ajudar. Dels primers anys de professió de Masó destaquen obres encara marcades pel gaudinisme i l’organicisme modernista, com la Farmàcia Masó Puig de Girona. En el projecte de reforma del bloc d’habitatges per a Lluís Batlle, també a la seva ciutat, ja hi ha les primeres mostres d’una monumentalitat i una ornamentació més sòbries, allunyades del Modernisme.
Masó era un ferm defensor de la col·laboració entre artistes de diferents disciplines seguint el model del Werkbund alemany, austríac i suís. El 1908 va organitzar la primera Exposició d’Artistes Gironins, al Foment de Girona, en la qual donava a conèixer la seva obra com a arquitecte i decorador, juntament amb la pintura de Joan B. Coromina i l’escultura de Ricard Guinó (qui anys més tard acabaria fent les escultures d’Auguste Renoir). Igualment, Masó va tenir un paper essencial en l’eclosió de Fidel Aguilar, d’Adolf Fargnoli i dels germans Josep M. i Jaume Busquets, entre d’altres.
Les obres de reforma d’El Soler (figura 1), a Sant Hilari Sacalm (Selva), li van donar la primera oportunitat d’intervenir de manera global en una gran masia i ho feu dialogant amb l’arquitectura vernacla i introduint-hi nous elements d’organització dels espais i de decoració dels interiors. Va dur a terme moltes més reformes de masies, amb la qual cosa va adquirir un coneixement profund de l’arquitectura rural. L’estilització geomètrica de les formes, la sobrietat cromàtica dels materials, el despullament dels espais i la preponderància de tècniques artesanals que Masó havia descobert estudiant l’obra d’arquitectes com Charles F. A. Voysey, Mackay Hugh Baillie Scott i Charles Rennie Mackintosh van anar guanyant protagonisme en obres com la Casa Vinyes d’Anglès (Selva), la Farinera Teixidor (figura 2) i la reforma de la Casa Masó (figura 3), així com en el mobiliari que va dissenyar per a la Casa Coll de Borrassà (Alt Empordà) i per a la seva pròpia llar, l’apartament Masó Bru.
Com a representant d’una generació que actuava de manera simultània en diferents camps de l’art i la política, i des de diferents llocs de Catalunya, Masó entenia l’arquitectura com un vehicle idoni per a la plasmació dels ideals noucentistes d’Eugeni d’Ors, Enric Prat de la Riba i Joaquim Folch i Torres. Així doncs, va propugnar una arquitectura intrínsecament connectada al creixement de les ciutats, a la creació d’infraestructures i equipaments públics (escoles, hospitals, parcs, cementiris i ciutats jardí), a la producció artística i artesana (pintura mural, ceràmica decorativa i escultura pública) i a la voluntat de cohesió social per tal de consolidar l’hegemonia burgesa. El 1911 va reafirmar la seva rellevància dins el Noucentisme quan va ser un dels autors convidats a aparèixer a l’Almanach dels noucentistes amb un dels seus últims poemes. Aquell mateix any va fundar la fàbrica de ceràmica vidriada La Gabarra, a la Bisbal d’Empordà (Baix Empordà), juntament amb els germans Coromina, una nova aposta de l’arquitecte per disposar d’una producció artesana de qualitat de l’estil dels Werkstätten alemanys.
Per a l’arquitecte va ser decisiu el viatge a França, Suïssa i Alemanya que va fer el 1912 amb motiu del seu casament amb Esperança Bru. En un recorregut que el va portar, entre altres llocs, a visitar la Colònia d’Artistes de Darmstadt (Alemanya) i els Deutsche Werkstätten de la ciutat jardí de Hellerau, als afores de Dresden (Alemanya), Masó va poder experimentar de primera mà els edificis i el mobiliari dels protagonistes de la nova arquitectura alemanya i austríaca: Joseph Maria Olbrich, Richard Riemerschmid, Hermann Muthesius, Heinrich Tessenow i Peter Behrens. Les seves innovacions formals, així com la importància del diàleg dels edificis amb l’entorn natural i cultural i la col·laboració entre arquitectes, escultors i artesans, van convèncer Masó que anava pel bon camí a l’hora de crear una arquitectura que fos una expressió nacional i moderna, en sintonia amb el que veia a l’Europa més avançada.
El 1912 Masó va iniciar un període de cinc anys en què es concentren les seves obres més significatives. El desembre d’aquell any, junt amb un nombrós grup d’intel·lectuals, escriptors, artistes i professionals gironins, va promoure i signar un manifest en el qual reclamaven la necessitat de «bastir, aconseguir, consagrar un temple que ens aixoplugui a tots», un «Temple d’Art» que es va fer realitat al cap de pocs mesos. Els signants del manifest van crear l’associació Athenea el febrer del 1913 i el mes de juny ja disposaven d’una sala d’exposicions, conferències i concerts en un magatzem remodelat per l’arquitecte (figura 4), que en paraules de Joan Tarrús i Narcís Comadira, es pot interpretar com un «manifest de l’arquitectura noucentista». Amb la col·laboració de l’escriptor Xavier Monsalvatje, Masó va aconseguir que Athenea fos durant quatre anys una ambaixada noucentista d’alta cultura a Girona, gràcies, sobretot, a la seva relació amb Ors, Josep Carner, Joaquín Torres-García i Enric Casanovas, entre d’altres. Malauradament, l’Escola d’Arts i Oficis que va promoure el 1916 a l’edifici contigu, per completar el seu projecte, no es va arribar a inaugurar. D’aquesta època destaquen els seus projectes per a la reforma de la Casa Cendra d’Anglès i de la Casa Ensesa de Girona, i les seves obres de nova planta més rellevants: la Casa Masramon (figura 5) d’Olot (Garrotxa) i la Casa Casas, als afores de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà).
La fallida del projecte d’Athenea no va aturar la voluntat de servei públic de Masó: el 1917 va ser nomenat arquitecte delegat del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de l’Institut d’Estudis Catalans, el 1919 va ser designat soci corresponsal a Girona del Foment de les Arts Decoratives, i el 1920 fou escollit acadèmic corresponent de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i membre de la Comissió Provincial de Monuments. Aquesta etapa va culminar el 1920 quan va ser elegit regidor de Foment (urbanisme i obres) de l’Ajuntament de Girona en una candidatura de la Lliga Regionalista, si bé el 1922 va ser dels que van abandonar el partit per formar Acció Catalana. La tasca de Masó com a regidor va obrir una nova etapa en l’urbanisme de la ciutat, gràcies a la revisió de les ordenances municipals que comportaven un grau més elevat de protecció de la Girona vella i la planificació de nous barris, serveis i equipaments. Aquest període també va coincidir amb el de la seva dedicació a l’arqueologia, ben vigent encara en el moment de la seva mort, poc abans de fer cinquanta-cinc anys. Col·laborant amb diferents arqueòlegs i historiadors, la seva intervenció va ser decisiva en l’estudi i la preservació del recinte de les muralles de Girona i de diferents casals i palaus de la ciutat, dels banys àrabs i de nombrosos jaciments i monuments ibèrics, romans i medievals arreu de les comarques gironines.
També va ser prolífica la seva obra pública i de serveis; en són exemples: l’avantprojecte per a la seu central de Correus a Girona, que no fou seleccionat; la Clínica de Salut Mental de la Mancomunitat a Torribera, als afores de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), que era un projecte conjunt amb Josep Maria Pericas, i les cooperatives de Canet de Mar (Maresme) i Palafrugell (Baix Empordà). També destaca el seu interès per l’arquitectura religiosa i els objectes litúrgics, com el brodat de la confraria de sant Jordi de Girona, la reforma de l’església de Sant Salvador de Bianya (Garrotxa), la tanca del cementiri de Girona, i la seva intervenció a l’església de Verges, entre d’altres (Baix Empordà).
A l’inici de la dictadura de Primo de Rivera, durant els primers dies del 1924, Masó va ser empresonat juntament amb altres regidors i alcaldes catalanistes i, posteriorment, multat i incapacitat per actuar com a arquitecte en obres oficials. L’abril del 1925 va ser novament multat juntament amb altres membres d’una confraria per haver organitzat un sermó «d’ideals separatistes», fet que va comportar l’embargament i subhasta pública d’alguns dels seus béns. Amb la caiguda de la dictadura, el febrer del 1930, Masó i altres exregidors van tornar a ocupar els seus càrrecs —en el seu cas, fins a les eleccions de l’abril del 1931.
L’obra arquitectònica de Masó va notar la crisi que va patir el Noucentisme, primer a partir del 1917 i, sobretot, durant la dictadura. Si bé va continuar rebent nombrosos encàrrecs, la fractura ideològica i política del Noucentisme el va portar cap a un replegament estètic, i l’últim període de la seva obra es caracteritza per la incorporació de referències i elements formals procedents de l’arquitectura rural de la Catalunya Vella, que li servien per reafirmar la voluntat de fer una arquitectura moderna però, tanmateix, basada en la mitificació de la tradició. Un dels seus projectes més ambiciosos va ser la ciutat jardí de S’Agaró, en la qual va treballar des del 1923 fins a la seva mort. A més de concebre l’urbanisme del conjunt inspirant-se en les ciutats jardí que havia vist al centre d’Europa, Masó hi va construir l’Hostal de la Gavina i els primers disset xalets, de manera que va posar les bases del projecte que va continuar Francesc Folguera durant els anys quaranta.
Masó va voler unir la tradició de l’arquitectura vernacla amb noves idees sobre l’estructura i l’ornamentació d’edificis, la decoració d’interiors i el disseny de mobiliari. Malauradament, sovint va topar amb la incomprensió o el rebuig de les seves propostes, i els seus projectes no passaven del paper o quedaven inacabats. A més, després de morir, alguns dels seus edificis es van enderrocar o alterar d’una manera irreparable, la qual cosa ha dificultat l’estudi i la interpretació de la seva obra. L’aportació de Masó va ser decisiva per a la introducció a Catalunya de conceptes moderns en el disseny d’habitatges, la planificació i el creixement urbà (el xalet de vacances i la ciutat jardí), la renovació de l’artesania (nous mètodes de producció i ús), la conservació del patrimoni històric i la necessitat de democratitzar l’estudi i l’accés a les arts (Athenea i el projecte d’Escola d’Arts i Oficis).
L’obra de Masó es distingeix per la plena identificació amb els postulats noucentistes d’una modernitat que defensava el classicisme auster i alhora integrava formes, colors i materials de la cultura pròpia reivindicant la noblesa i valor moral de l’artesania. Per això es pot afirmar que, en la seva intenció de desenvolupar una arquitectura vernacla moderna, Masó personifica l’intent del Noucentisme de reconciliar la tensió creada per l’adopció del Modernisme internacional i la preservació de la identitat i de la tradició local.
Consta d’uns dos-cents projectes, que es poden agrupar en tres períodes. Aquests són els més destacats, sense incloure-hi els seus múltiples treballs d’arts aplicades i decoratives.
Primeres obres (1906-1910)
Reforma del mas El Soler (1906-1910, Sant Hilari Sacalm); Casa Vinyes (1907-1908, Anglès); Farmàcia Masó Puig (1908, Girona); Bloc Batlle (1909-1910, Girona); reforma de la Casa Coll (1909-1910, Borrassà); reforma del mas La Riba (1909-1910, l’Hostalnou de Bianya); reforma del Palau Salieti (1910-1911, Girona); farinera i residència Teixidor (1910-1911, Girona).
Arquitectura noucentista (1911-1923)
Reforma de l’església de Sant Salvador de Bianya (1911, Vall de Bianya); Magatzem Ensesa (1911, Girona); reforma de la Casa Masó (1911-1920, Girona); reforma de l’apartament Masó Bru (1912, Girona); Athenea (1912-1913, Girona); Casa Masramon (1913-1914, Olot); reforma de Can Grau (1913-1914, Brunyola); reforma de la Casa Cendra (1913-1915, Anglès); Casa Ensesa i oficina de la Farinera La Montserrat (1913-1916, Girona); Casa Casas (1914-1916, Sant Feliu de Guíxols); Botiga Adroher Germans (1915, Girona); avantprojecte de la seu de Correus (1915, Girona); Escola d’Arts i Oficis (1916, Girona); avantprojecte del Casal Autonomista Català (1916, Girona); avantprojecte de la Clínica de Salut Mental (amb Josep Maria Pericas; 1917, Santa Coloma de Gramenet); façana del cementiri de Girona (1917-1919); Bloc Teixidor - La Punxa (1918-1922, Girona); Garatge Callicó (1919 i 1923-1924, Girona); Central Elèctrica Vinyals (1920-1923, Flaçà); Cooperativa La Canetenca (1920-1924, Canet de Mar); Casa Gispert Saüch (1921-1923, Girona); Mas Massaguer (1921-1922, Albons); Caixa de Pensions (1922-1924, Sant Feliu de Guíxols).
Obres de maduresa (1924-1935)
Casa Omedes (1924-1925, Girona); reforma de l’església de Verges (1924-1925); Bloc Cots (1924-1928, Girona); cooperativa La Económica Palafrugellense (1925-1927, Palafrugell); Bloc Ribas Crehuet (1927-1928, Girona); Bloc Colomer (1927-1928, Girona); Bloc Corominas (1927-1928, Girona); urbanització Teixidor (1928-1929, Girona); ciutat jardí de S’Agaró (1923-1935); reforma del palau Lo Mirador (1929-1932, Torroella de Montgrí); reforma del castell de Raimat (1932-1935, Lleida).
Obra escrita
Va publicar més de cent cinquanta articles i poemes al Diari de Girona i en revistes com Vida, Catalunya, Montserrat i Nostres Arts, a més de participar en diverses edicions dels Jocs Florals de Girona i d’altres ciutats. Els seus articles són majoritàriament sobre art, arts aplicades, arquitectura i arqueologia.
