Lluís Masriera Rosés va néixer a Barcelona el 17 de gener de 1872 en una família d’artistes, fet que havia d’influir en la seva vocació artística. El seu avi patern, Josep Masriera Vidal (1812-1875), havia estat un dels últims joiers que havien superat l’examen de passantia del gremi d’orfebres el 1838. El seu pare i els seus oncles, Josep, Francesc i Frederic Masriera Manovens, havien continuat la dedicació a la joieria, però, a més, els dos primers havien conreat la pintura, i el tercer, l’escultura. No és estrany, doncs, que Lluís portés sang d’artista a les venes i fos, com ells, orfebre, però també pintor i escenògraf, a més de tenir dots de gestor cultural i un vessant de col·leccionista. D’altra banda, dos dels seus tres germans (Josep, Guillem i Ricard) foren també artistes: Josep fou dibuixant, i Guillem, escultor. Però Lluís, amb el temps, havia de ser el gran nom de la família Masriera.
Josep i Francesc Masriera van engrandir el negoci patern fins a esdevenir un nom de referència en la joieria barcelonina del darrer quart del segle XIX. La participació de Masriera Hermanos —nom comercial— a l’Exposició Universal del 1888 va reportar-los una medalla d’or i el Premi Únic a la millor presentació de les obres, atorgat per l’Asociación General de Artífices en Joyería y Platería de Barcelona. Lluís Masriera ja hi havia fet les seves primeres col·laboracions. Un any després, a l’Exposició Universal de París (França), van rebre una medalla de plata. El 28 d’abril de 1884 ambdós germans, que també eren referents de la pintura costumista barcelonina, van inaugurar un gran estudi al número 72 del carrer de Bailèn, a la dreta del nou Eixample. L’estudi, conegut amb el nom de Temple Masriera, era obra de l’arquitecte Josep Vilaseca i estava inspirat en el temple d’August que presidia la Barcelona romana al carrer del Paradís. Era un estudi d’art en la línia del famós estudi romà de Marià Fortuny, en què van conservar les seves col·leccions d’art, que Lluís Masriera anys després havia de convertir en un museu.
Lluís Masriera, a més de formar-se en el taller familiar, el curs 1886-1887 va matricular-se a l’Escola de Belles Arts, coneguda popularment amb el nom de Llotja, en l’assignatura de metal·listeria. Així mateix, com recordava a les seves memòries, havia après molt al costat d’Alexandre de Riquer, que durant uns quants anys havia treballat com a dibuixant amb el seu pare a l’establiment del número 35 del carrer de Ferran. Però l’aprenentatge cabdal per a ell i el taller familiar, especialitzat en pintura sobre esmalt, va ser l’estada que va fer a Ginebra (Suïssa), on arribà el 1889, amb el gran esmaltador Frank-Édouard Lossier, del qual els Masriera eren clients. Allà va aprendre en profunditat la pintura sobre esmalt o esmalt pintat i la grisalla, especialitats del taller suís. Mentrestant, enviava dibuixos al seu pare, però no va ser fins al 1891, després de diverses estades a Suïssa, quan s’incorporà plenament al taller familiar. Un cop allà, va formar els seus operaris en les noves tècniques d’esmalt i el taller Masriera arribà a ser el principal taller d’esmalts de Barcelona, amb una qualitat que cap altre no va assolir.
El 23 d’octubre de 1897 va casar-se amb Neus Campins Vila, amb qui va tenir sis fills. Alhora, havia començat a dedicar-se a la pintura, com veurem més endavant.
Una gran aportació de Lluís Masriera, dibuixant refinat i amb un gran sentit decoratiu, propi del moment en què començava a aflorar el concepte d’integració de les arts, va ser la recuperació i reformulació d’algunes tècniques d’esmalt, apreses a Ginebra o investigades personalment. Un fet cabdal en aquest procés va ser la seva anada a París amb motiu de l’Exposició Internacional del 1900, considerada el moment àlgid de l’art nouveau a Europa. Allà va veure les joies de René Lalique, ja reconegut internacionalment, exposades al pavelló de la Union des Arts Décoratifs. Aquella visita va ser decisiva per a Masriera. Ell mateix, l’any 1926, en una entrevista a la revista D’Ací i d’Allà explicava que, quan les va veure, va pensar que, atès el secretisme dels tallers, seria molt difícil poder descobrir a París quina era la tècnica aplicada. Per això, de retorn a Barcelona «va tancar-se al seu taller amb un deixeble seu i després de tres mesos de provatures, va trobar el secret… I com que en aquesta qüestió de descobertes tot és començar, després de trobar l’esmalt parisenc, va trobar un altre esmalt exquisit amb la transparència de l’esmalt i el relleu del camafeu. Va batejar-lo amb el nom de Barcelona».
L’esmalt parisenc era el plique-à-jour o esmalt finestrat, d’origen molt antic, que acabà sent molt característic de l’art nouveau, de Lalique i de Masriera. La tècnica consistia a calar una làmina de metall creant uns alvèols sense fons on s’incorporava l’esmalt transparent o translúcid que, un cop cuits, restaven a l’aire, emparats tan sols pels envanets de metall que els envoltaven com si fos un vitrall emplomat (per això s’anomena finestrat). D’aquí ve l’efecte preciós de les composicions. Per contra, el denominat esmalt de Barcelona va ser experimental i, de fet, únic arreu, visible en peces menudes d’execució lenta i delicada, però tan fràgils i tan poc comercials que no va tenir continuïtat. Tanmateix, el nom esmalt de Barcelona s’acabà aplicant, en general, a la producció de Masriera.
Avui el seu llegat més preuat és el més d’un centenar d’àlbums de dibuixos a la ploma i acolorits —conservats a l’Arxiu Bagués Masriera, que continua executant projectes de Masriera fins ara inèdits—, d’una gran delicadesa, amb temes d’arrel simbolista: flors, plantes, insectes com la libèl·lula característica (figura 1), ocells i la figura femenina com a protagonista principal, en forma de nimfa o de fada, o les característiques holandeses, com les anomenaven, cobertes amb un casquet (figura 2), amb què va esdevenir un artista a l’altura dels coetanis francesos, anglesos o belgues. Fermalls, penjolls, arracades, braçalets, esclaves (figura 3), anells, pintes per als cabells, diademes…, amb esmalt plique-à-jour, constituïen el seu ampli catàleg de refinats temes simbolistes, que van materialitzar-se mitjançant un procediment nou de fabricació seriada, que va ser una altra aportació de Masriera.
Lluís Masriera era fill de Clotilde Rosés Ricart, que procedia d’una família d’industrials, que el 1838 havia format societat amb els Masriera i havien creat la societat Rosés i Masriera, dedicada a la fabricació de puntes de París per a la construcció de grans canonades i calderes de ferro. De segur, la perspectiva industrial també influí en ell a l’hora de projectar les creacions de joieria i orfebreria.
Masriera projectà el disseny d’un sistema de motlles i encunys mitjançant els quals poder realitzar les joies. Aquest procediment permetia fer moltes joies iguals a partir d’un mateix motlle, però alhora ben diferents gràcies als diversos colors del plique-à-jour i altres esmalts aplicats i, també, a les diferents gemmes que hi col·locava: perles, topazis, robins o safirs, entre d’altres, diferents en cada cas. Tot plegat, constitueix l’aportació cabdal de Masriera a la joieria modernista, que aleshores volia dir moderna, al món de «la joia d’art», com se’n deia, en equiparar-la a les considerades tradicionalment grans arts, com la pintura o l’escultura.
El 21 de desembre de 1901, Masriera presentà per primer cop les noves creacions a la ciutat durant la tradicional Fira de Sant Tomàs, en què la gent visitava els aparadors de la ciutat que oferien el bo i millor de la seva producció. El seu fill, Joan Masriera, és qui va explicar com el seu pare, un cop dominada l’esmentada tècnica del plique-à-jour, es va replantejar el negoci familiar i, fins i tot, va fondre peces antigues i creà el nou catàleg de peces modernistes, amb un gran sentit comercial. L’èxit va ser rotund. Des d’aleshores, ell fou plenament responsable del taller: va agafar el relleu del seu pare i es va consolidar com a joier i esmaltador de referència.
La simbiosi art-indústria amb què podem definir el sistema de reproducció concebut per fer les joies —sense menysprear, naturalment, la peça única d’encàrrec— parla del seu caràcter modern i pràctic, propi dels inicis del Modernisme i la incipient cultura del disseny, palès també en la creació d’orfebreria, tant litúrgica (figura 4) com civil, una altra especialitat del taller Masriera, en què foren capdavanters des del punt de vista tècnic gràcies a les modernes instal·lacions i la nova maquinària del taller, que el 1902 Lluís Masriera va traslladar a una part del jardí de l’estudi del carrer de Bailèn, mentre la botiga continuava al número 35 del carrer de Ferran.
Una nova aventura de Masriera va ser la publicació de la revista Estilo (1906), dedicada a l’art decoratiu contemporani, de la qual només es publicaren set números, que han esdevingut un document de referència.
Esgotat el Modernisme —tal com el mateix Masriera va descriure en el text «La caída del Modernismo», llegit a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 30 de novembre de 1913 i en el qual reflexionava sobre la influència de l’art nouveau—, l’artista apuntava dos camins per superar-lo. D’una banda, la línia secessionista vienesa, molt més austera, i de l’altra, el retorn a l’art clàssic, al món grec, és a dir, la línia noucentista, ja visible dos anys enrere en l’Almanach dels noucentistes. Mentrestant, Masriera continuava dissenyant joies i orfebreria seguint les noves tendències, però cada vegada, paral·lelament a la joieria, s’endinsava més en la pintura i el teatre.
L’any 1915, amb els seus germans Josep i Ricard, van fer societat amb una altra gran nissaga de joiers, els Carreras. Amb Joaquim Carreras Nolla crearen la firma Masriera Hermanos y Joaquín Carreras —poc després, Masriera y Carreras—, amb nova seu al número 26 del passeig de Gràcia. Un dels objectius de la societat era l’explotació dels models de Lluís Masriera. Això explica que decidissin fer els denominats catàlegs de models, numerats i a escala 1:1, un total de cinc volums que apleguen els dissenys del 1901 al 1915, per tal de poder continuar-ne la fabricació.
Com a Masriera y Carreras i a través del Foment de les Arts Decoratives, van participar el 1925 en l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Industrials Modernes de París. Lluís Masriera hi va presentar algunes notables peces de gust ja art déco, peces geometritzants, encara amb alguns esmalts plique-à-jour, però amb materials i gemmes nous, com el platí, les aiguamarines i els diamants de talla brillant, característics del nou temps. Masriera, a més, va tenir un paper destacat a París perquè s’encarregà de la decoració i el muntatge del Grand Palais, on van exposar una part dels artistes catalans. Però un dels fets més importants va ser el Gran Premi que va rebre pels treballs teatrals de la Companyia Belluguet que hi va presentar, una altra de les seves facetes creatives. El 1929 Masriera y Carreras, amb ell al capdavant, va participar en l’Exposició Internacional de Barcelona de manera autònoma. Però el 31 de març de 1930 Masriera y Carreras passà a ser una societat anònima. El seu germà gran, Josep, havia mort prematurament el 1918 i l’altre havia abandonat la societat tres anys abans. La firma Masriera y Carreras començava a orientar-se cap a un altre camí mentre Lluís Masriera conreava amb plenitud la pintura i es dedicava a una altra gran passió, també d’arrel familiar: el teatre. La joieria, després d’haver assolit una qualitat extrema i un gran reconeixement, començava a quedar-se enrere.
Al costat del joier, l’orfebre i l’esmaltador, Lluís Masriera, com el seu pare i l’oncle Francesc, fou un artista que conreà des de jove la pintura. El 1895 es va fer soci del Cercle Artístic de Sant Lluc i participà en el concurs del cartell de la III Exposició General de Belles Arts de Barcelona, que tingué lloc el 1896. En aquesta mostra va fer el seu debut com a pintor amb dos olis, tot i que es coneixen obres anteriors. En el catàleg de l’exposició «Setenta años de pintura de Masriera» (1952), que preparà ell mateix, afirmava que el seu primer oli havia estat una natura morta del 1884, per bé que la primera obra d’una certa envergadura, molt influenciada per Pierre Puvis de Chavannes, era Pax Naturae, del 1894, tal com afirmava en el mateix catàleg.
El 1897 exposà per primer cop fora de Catalunya, a l’Exposició General de Belles Arts de Madrid, i obtingué una medalla de tercera classe amb l’oli Les flors del jardí. Però el primer guardó significatiu va rebre’l el 1898 quan va participar en la IV Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona. Hi presentà dues pintures: Fent ganxet i Aucell de golfa (figura 5). La segona va rebre una tercera medalla i, a més, va ser adquirida per al Museu d’Art (posteriorment, Museu Nacional d’Art de Catalunya). Els darrers anys del segle XIX i els primers del segle XX participà regularment en les mostres del Cercle de Sant Lluc. Així mateix, es presentà a les exposicions nacionals a Madrid, en les quals va rebre algunes mencions d’honor (1904, 1906 i 1908).
De fet, Masriera va fer la primera exposició individual a la Sala Parés el 1904, que va ser la seva presentació pública com a pintor. Hi exhibí dinou obres, de to simbolista i decoratiu, molt característic del seu fer d’aquells anys, i no gens lluny de l’estil de les seves joies. El crític Raimon Casellas va lloar la seva obra a La Veu de Catalunya el 6 de març d’aquell any tot concloent: «No vull posar punt a aquestes ratllas sense dir que las figuras d’aquestas composicions son les més sòlidas y més bellament pintadas que recordem haver vist en l’art decoratiu de casa nostra». El Masriera delicat i fantasiós era del tot reconegut. El 1907 va participar en la V Exposició Internacional de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona amb un oli de gran format, titulat Bailable, que va servir de decoració de la Sala d’Espanya del recinte de l’exposició, que complementà amb uns frisos laterals, perquè alguns artistes van encarregar-se de decorar les sales de la mostra. Era una obra típicament simbolista i art nouveau que es conserva a la Fundació Vila Casas i es coneix amb el nom La dansa dels vels (figura 6); es tracta d’una obra del mateix to que un altre gran oli titulat Les papallones, presidit també per unes deliqüescents figures femenines.
L’obra pictòrica que li va donar més fama va ser el tema Sombras reflejadas o Ombres reflectides (figura 7), del 1920, encara avui el tema més conegut de Masriera, esmentada també com L’ombrel·la japonesa —veritable protagonista de la composició—, que fou exposada a Madrid el 1920 i a Londres (Regne Unit) el 1921. La qualitat cromàtica i la transparència lumínica és equiparable a la dels seus esmalts plique-à-jour i és una mostra de la influència del japonisme i el simbolisme de l’art nouveau. L’èxit a Madrid i Londres va fer que l’exposés a Lisboa (Portugal), Amsterdam (Països Baixos) i a la Sala Busquets de Barcelona el 1935. Finalment, va ser adquirida per subscripció popular i lliurada al Museu d’Art en un acte que va tenir lloc l’1 de febrer de 1936, al temple del carrer de Bailèn. L’obra va assolir tal èxit que el mateix Masriera en va fer diverses versions o rèpliques que van ser adquirides ràpidament —una va donar-la al Museu de l’Empordà—, un fet veritablement singular, al qual cal afegir les moltes reproduccions que se’n van fer en forma de cartell, capsa, postal, etc., sense la seva autorització. Masriera reutilitzà el tema per a l’obra teatral Sota la ombrel·la (1925), la maqueta escenogràfica de la qual presentà a París el 1925 i per la qual va rebre l’esmentat Gran Premi. Masriera va exposar també més enllà de les fronteres hispàniques: a París i Londres en mostres col·lectives i alguna vegada individualment a París.
El tema de La núvia, de caràcter anecdòtic, presentat a l’Exposició de Primavera del 1936 va ser adquirit per la Junta de Museus i passà a formar part del museu d’art. Però fidel al seu fer pictòric, ja a la postguerra, la seva obra s’allunyà de les noves experiències plàstiques que la crítica seguia de prop. És cert també que, durant els anys quaranta i cinquanta, va abocar-se de ple a la gestió cultural en les institucions artístiques del país, sobretot a l’Acadèmia de Belles Arts i a l’Acadèmia de Ciències i Arts, però també a la Junta de Museus, al Reial Cercle Artístic i al Foment de les Arts Decoratives, que van absorbir-lo molt i des de les quals va impulsar aportacions cabdals. A més, fou escriptor, dramaturg i escenògraf.
A la labor de joier, esmaltador i pintor, Masriera hi sumà una vocació apassionada pel teatre. El 1921 va fundar l’esmentada Companyia Belluguet de teatre amateur, que comptà amb una publicació pròpia, La Veu Punxeguda. A París, com hem vist, fou reconegut el 1925 i, posteriorment, el 1927 fou nomenat president de la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur i també fundà i dirigí la revista Esplai. El 1931, el seu fill Joan, arquitecte, va remodelar la planta baixa del seu estudi del Temple Masriera i la convertí en un teatre conegut com a Teatre Studium, on des del 1932 van tenir lloc moltes activitats teatrals.
Finalment, cal recordar que el seu pare i el seu oncle havien aplegat una gran col·lecció que conservaven en el temple estudi. Ell no sols la conservà, sinó que l’enriquí, tant les col·leccions europees des de l’edat mitjana fins al segle XIX com les llunyanes (xineses, índies, àrabs i perses, que aleshores no eren gaire corrents a la ciutat). De tot plegat publicà un Catálogo de las principales piezas de la colección de antigüedades y objetos de arte del pintor Luis Masriera i decidí mostrar-la a la ciutat. El 26 de novembre de 1913 s’inaugurà el Museu Masriera en una part del Temple (aquest vessant està àmpliament desenvolupat a «Lluís Masriera i Rosés» del Repertori de col·leccionistes i col·leccions d’art i arqueologia de Catalunya, de l’Institut d’Estudis Catalans).
L’any 1952, quan va fer vuitanta anys, va rebre un homenatge ciutadà i s’organitzà una exposició de la seva trajectòria al Palau de la Virreina. El 1954 publicà unes memòries breus de la seva etapa de joier, que havia de tenir una segona part que no es publicà. Masriera va viure vuitanta-sis anys ben profitosos atesa la seva capacitat de treball en tots els àmbits en què s’endinsava i la seva bonhomia. Quan morí, en l’últim adeu, el 22 d’octubre de 1958, el seguici fúnebre, encapçalat per l’alcalde de Barcelona, va ser una mostra explícita del reconeixement sociocultural de l’artista.
