«L’altre Domènech», «Domènech el Malo», «creador de adefesios», «l’arquitecte que pateix Barcelona», «el Así anda España» i un llarg seguit de denominacions pejoratives han marcat l’escàs èxit de Josep Domènech i Estapà dins la historiografia. Una de les causes que han propiciat aquesta visió negativa tant del personatge com de part de la seva obra ha estat que fou enemic declarat d’Antoni Gaudí i de Lluís Domènech i Montaner, tant per les seves propostes arquitectòniques com pel seu posicionament polític antagònic. A més, la seva relació amb el poder central i algunes administracions, que li facilitaren l’execució d’obres cabdals per a la construcció de la Barcelona moderna —com ara la presó Model o el Palau de Justícia—, remarcaren aquesta visió. Malgrat el silenci i les lectures negatives de la producció de Domènech i Estapà, la seva obra ha marcat, sens dubte, l’evolució de la ciutat de Barcelona, ja que algunes obres del seu corpus arquitectònic han estat cabdals per comprendre no només l’evolució arquitectònica i el gust a la capital catalana en uns moments de canvis constants, sinó per tractar-se d’un dels arquitectes que més coneixia el context internacional coetani i que importà plantejaments moderns a Catalunya. Va ser l’artífex d’obres com la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, l’Observatori Fabra, la cúpula de la parròquia de Sant Andreu, la presó Model, el Palau de Justícia o l’Hospital Clínic i la Facultat de Medicina, a més d’un llarg etcètera d’obres esplèndides i personalíssimes tant públiques com privades que enriqueixen el panorama constructiu, sobretot a Barcelona. Tots elles són exemples que, per si mateixos, acrediten l’excel·lència d’aquest arquitecte i el seu discurs estètic.
Formació i rellevància de les ciències en la trajectòria de Domènech i Estapà
La família de Domènech i Estapà, originària de Tarragona i Reus, s’instal·là a la ciutat de Barcelona a mitjans de la dècada dels seixanta del segle XIX. El jove Domènech estudià batxillerat a l’Institut de Segona Instrucció de Barcelona (1870-1873) i, seguidament, ciències exactes a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona (1873-1876), on destacà com a alumne brillant en matèries com la mecànica racional, l’àlgebra o la geodèsia. Durant el darrer curs, assistí a l’acadèmia particular de l’arquitecte August Font i Carreras (1845-1924), on va practicar el dibuix, la còpia d’ornaments arquitectònics i la delineació. El 1876, Domènech superà les proves extraordinàries que li van permetre accedir a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on aconseguí el títol d’arquitecte a finals del 1880 (expedit a Madrid el 29 de gener de 1881).
Del període formatiu com a arquitecte, destaca el fet que Domènech mostrà una clara preferència cap a matèries vinculades a l’enginyeria i la composició. Cal remarcar l’admiració de dos professors que li serviren d’inspiració: l’enginyer Joan Torras i Guardiola (1827-1910) i l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas (1848-1910). El primer fou el principal referent en l’obra de Domènech pel que fa a l’estudi matemàtic de les forces i resistències, així com per la incorporació del ferro a l’arquitectura en la seva triple dimensió (funcional, econòmica i artística); el segon ho fou en la composició arquitectònica, la utilització de les arts aplicades als conjunts i la dotació d’un protagonisme constant a la volumetria dels elements ornamentals i plàstics dels alçats per proporcionar sumptuositat i dinamisme visual a les seves creacions eclèctiques.
És rellevant la trajectòria com a docent de Domènech i Estapà a la Universitat de Barcelona, on exercí de professor en diverses disciplines científiques i matemàtiques. Cal destacar la geodèsia i la geometria descriptiva, de les quals arribà a ser catedràtic (1889 i 1895, respectivament). Posteriorment, fou degà de la Facultat (1897) i, més endavant, aconseguí el títol honorífic de catedràtic numerari de facultat (1913).
Domènech comprenia l’ensenyament científic com quelcom essencial per a la salut i l’ordre social, en el qual l’arquitectura esdevenia l’aplicació pràctica principal. La rellevància de les ciències en el discurs teòric de Domènech i Estapà és evident si tenim presents les 55 publicacions que va fer al llarg de la seva trajectòria, moltes de les quals estableixen deliciosos i interessants vincles amb l’art arquitectònic.
La producció arquitectònica i la resta d’activitats professionals de Domènech serien incomprensibles si fossin desvinculades de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, a la qual accedí com a acadèmic numerari a finals del 1882. Sens dubte, aquest esdevingué el veritable nucli de poder i de difusió de Domènech en els àmbits teòric, artístic, científic i, fins i tot, polític. En aquesta institució assolí el càrrec de vocal, conservador i vicepresident de moltes juntes directives i, finalment, el de president (1912-1914). Durant la seva trajectòria presentà treballs rellevants per a la reflexió científica i arquitectònica, com La geometría proyectiva en el arte arquitectónico (1882) o Modernismo arquitectónico (1911), entre d’altres. Més enllà d’aquestes qüestions, destacà per sobre de tot pel procés de modernització de la imatge de l’Acadèmia a través de projectes arquitectònics importants, com la reforma de la seu de la Rambla (1883-1894) o la construcció d’observatoris al Tibidabo, dels quals la versió definitiva fou l’Observatori Fabra (1902-1904). De fet, la primera de les obres és clau per comprendre l’estil de Domènech i Estapà, un estil basat en l’eclecticisme vuitcentista que el mateix arquitecte perfilà i personalitzà per generar una marca diferencial respecte a les altres opcions arquitectòniques de la Barcelona del tombant de segle.
Igualment, Domènech tingué una activitat constant en altres entitats científiques en les quals desenvolupà les seves teories respecte a temes diversos. N’és un bon exemple la Sociedad Astronómica de Barcelona, de la qual arribà a ser president el 1913. En aquest cas, Domènech modernitzà la imatge de l’entitat, hi organitzà exposicions sobre estudis astronòmics (solars, lunars, etc.), hi exposà les seves teories sobre les observacions de taques solars o les de Mart, a més de presentar-hi projectes com la creació d’una biblioteca científica pública o la construcció d’un observatori de lliure accés per a tota la ciutadania.
Domènech i Estapà i la política
El posicionament polític de Domènech és important per entendre part de la seva producció arquitectònica. Lligat a moviments tradicionalistes de la burgesia barcelonesa de caràcter espanyolista, l’arquitecte fou un dels màxims representants dels cercles monàrquics a Barcelona i dels moviments contestataris al catalanisme emergent. De fet, Domènech fou un dels fundadors del Círculo Monárquico Conservador (1906), el qual s’erigí en resposta i repulsa a l’èxit cada cop més evident de la Lliga Regionalista. Igualment, mostrà la seva preocupació constant per qüestions com la crisi espanyola i l’auge del catalanisme com a alternativa a l’estabilitat de l’Espanya alfonsina, l’ambient perillós de la Barcelona obrera de principis de segle, l’augment de les lluites proletàries, l’anarquisme i el pistolerisme, la defensa del concepte regionalista de «Cataluña española», etc. Domènech assolí la vicepresidència del Círculo el 1914, càrrec des del qual intentà reforçar la presència monàrquica a Catalunya mitjançant l’organització d’actes com les rebudes i les desfilades en honor d’Alfons XIII i altres membres de la casa reial.
A aquest lligam amb institucions dinàstiques, cal afegir les vinculacions de Domènech amb el Govern Civil, la Diputació de Barcelona, el Ministeri de Gràcia i Justícia o el Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts. Tot plegat li reportà la possibilitat de projectar i participar en obres de gran rellevància finançades per l’Estat a Catalunya, com la presó Model (1886; 1888-1904), l’Hospital Clínic i Facultat de Medicina (1880; 1895-1906) i el Palau de Justícia (1886; 1887-1908). Així, aquests posicionaments foren clau tant en els èxits professionals d’Estapà com en els obstacles que, a vegades, es trobà per desenvolupar la seva trajectòria, així com en l’oblit que patí per part de la historiografia de l’art a Catalunya.
Valoració de la doctrina i l’estil arquitectònics de Josep Domènech i Estapà
Una de les principals particularitats de Domènech i Estapà és l’estètica que impera en la major part d’obres de la seva producció arquitectònica, resultat personal basat en l’eclecticisme i l’actitud sincrètica dels processos creatius propis del segle XIX. La seva personalitat s’allunya de les propostes i dels discursos de molts dels creadors coetanis. La vinculació d’aquesta personalitat a uns interessos específics que conformaren la tríada ciència-religió-política i la preocupació de l’artista vers la crisi i l’evolució de l’arquitectura foren el germen a partir del qual es generà el seu estil propi i diferencial. L’anhelat reconeixement social i la imposició dels seus criteris i ideologia a favor del manteniment d’una societat ordenada, racional i respectuosa amb les lleis i la tradició tingueren una importància cabdal en el procés que definí la seva imatge de marca.
Domènech era clarament conscient de la crisi dels llenguatges historicistes i dels resultats eclèctics promoguts des de les acadèmies i els estaments oficials, uns resultats que, malgrat que alguns foren certament imaginatius, havien arribat a un cert estancament. Per a ell, suposà una fórmula que havia d’evolucionar amb la finalitat de constituir una nova arquitectura de la modernitat, la qual, sense trencar amb les lleis de l’arquitectura i fent ús d’elements i lèxics històrics modificats, havia d’imposar-se. L’objectiu de Domènech sempre fou crear un estil revestit d’un caràcter i d’un esperit progressista per la inclusió de certes formes i per la combinació innovadora i inconfusible de la disposició dels elements i dels volums, tot i que mai no trenqués amb la tradició i sempre respectés premisses com la simetria, la rectitud de línies i l’ús d’un repertori d’ascendència històrica. Aquest juste milieu (punt intermedi) entre tradició i modernitat defineix l’estil de Domènech i Estapà.
Al llarg de tot el seu corpus arquitectònic es pot apreciar clarament com els detalls que conformen el seu repertori i defineixen el seu estil es basen en formes de la història de l’arquitectura, les quals són alterades amb la finalitat d’assimilar-les, fer-les seves i transformar-les en quelcom nou, sorprenent i propi de l’època. Passar pel filtre de Domènech i Estapà detalls com motllures gòtiques, columnes clàssiques, arcs renaixentistes, portalons egipcis, volumetries romàniques o solucions bizantines, entre d’altres, suposava crear quelcom nou a partir de la tradició: un repertori unipersonal per les alteracions que patien els mateixos elements. Les formes del passat patien modificacions, se separaven del seu context ideològic i cronològic i ajudaven a configurar una arquitectura sincera, elegant i harmònica. Es tractava de construir una nova versió estètica de la natura i, sobretot, de la història. Vet aquí la seva estratègia i la base de l’exercici que li permetia crear fisonomies úniques.
En general, les modificacions dels elements (compositius, planimètrics o ornamentals) foren executades a partir de quatre fórmules: modificar la dimensió (generalment sobredimensionar les parts, els volums i els detalls), alterar la disposició (canviar elements de lloc per generar nous ritmes i composicions visualment insòlites que cerquen la sorpresa continguda), canviar el material (per exemple, en algunes obres en què el maó vist s’imposa com a protagonista per definir tots els detalls i elements arquitectònics) i, finalment, la repetició insistent (reiterar detalls fins a l’extrem per remarcar solucions habituals que consolidessin el reconeixement d’una imatge de marca pròpia). Aquestes fórmules són una clara mostra de la tensió entre tradició i modernitat implícita a l’estil de Domènech. Ambdós foren els extrems entre els quals es mogué la proposta. D’aquí ve l’esforç de generar un lèxic diferencial. En la seva proposta estètica tot es recicla i s’altera, s’accentua i es colossalitza, es reutilitza i es distorsiona amb l’objectiu de fons d’aconseguir una síntesi de la història de l’arquitectura, però amb solucions lligades a la modernitat en els usos, les funcions i els materials, així com en les formes i les composicions arquitectòniques.
A grans trets, advertim una cerca de la monumentalitat, un predomini de l’esveltesa en les proporcions i de la verticalitat generada a partir de la profusió de torres, arcs peraltats i testeres esglaonades. La línia corba alterna arcs peraltats i arcs rebaixats en la majoria d’ocasions, amb la qual cosa s’aconsegueix un equilibri entre verticalitat i horitzontalitat. Ressalta l’accent de la volumetria als coronaments, aspecte que deriva en la construcció de conjunts de gran contundència i imposició, que envaeixen l’espai urbà per prolongar-se en l’espai no arquitectònic a partir d’una marcada tridimensionalitat. La simetria i l’axialitat compositiva s’utilitzen constantment com a elements ordenadors en distribucions i alçats, tot i que en algunes obres d’arquitectura domèstica seran revisades i trencades pel mateix creador a favor de reforçar una plàstica pintoresca o neoromàntica a les façanes.
Així, la regularitat i els cossos massissos contribueixen a imposar-se al teixit urbà en el qual s’erigiren per tal d’ordenar-lo i racionalitzar-lo. Aquesta base compositiva general és esquitxada per elements de detall i ornaments, generalment d’ascendència clàssica, que són alterats: columnetes en voladís, perfils seccionats (ascendents a la coberta, descendents de la coberta o dels laterals), tondos apuntats, vegetació geomètrica, motllures diverses (en rosari, dentades, diamantades, etc.), incrustacions de ferro per a coronaments i façana, inserció de rodes de tota classe (dentades, lobulades, simples o quarts de roda), etc.
A més, Domènech i Estapà modernitzà tipologies a partir de les noves possibilitats tècniques, tot i que mai no destruí la formulació de la tradició vuitcentista. Tan sols l’actualitzà, mantenint l’ordre establert, jeràrquic i racional. És, doncs, una evolució progressiva i respectuosa la que proposa Domènech a través de la seva obra i el seu estil, els quals fugen de la revolució arquitectònica d’autors antitètics com Antoni Gaudí, qui sí que dinamità les estructures, les lleis i les tipologies tradicionals.
Si valorem tota la trajectòria de Domènech, apreciem com l’estètica unipersonal de l’arquitecte es nodria d’una gran quantitat d’estímuls, referències i interferències tant nacionals com internacionals. El creador, conscient dels canvis i novetats tipològiques de l’arquitectura internacional, experimentà i intentà modernitzar l’arquitectura catalana tant des d’un punt de vista profund (rescatar l’essència primitiva de l’arquitectura com un element que servís per establir la unió de l’home amb la natura i amb Déu) com des del punt de vista formal (crear un estil unipersonal innovador que il·lustrés una evolució ordenada i progressiva, allunyada de la radicalitat d’alguns creadors modernistes). El coneixement de les propostes arquitectòniques estrangeres de l’època per part de Domènech era total i es devia als seus viatges i estudis. Això li permeté la incorporació de tendències internacionals com el secessionisme vienès, la libre esthétique, els revivals centreeuropeus, l’estil Segon Imperi o l’estil Beaux-Arts, entre molts d’altres. La presència de solucions d’aquestes línies arquitectòniques foranes apareix sempre de manera puntual i mai no ho fa amb la intenció de voler formar part d’elles en termes absoluts. L’arquitecte les assimilà i les inserí en algunes obres específiques, sempre supeditant-les al seu discurs estètic personal. El seu repertori individualitzador i els seus formats habituals s’erigiren sempre com si fossin els protagonistes de la majoria de la casuística pròpia; sobre ells, hi afegia, segons el tipus d’encàrrec, les altres tendències, i aconseguia uns resultats insòlits i sorprenents. Aquest fet redunda en la capacitat creativa, així com en l’originalitat i en la versatilitat del personatge.
Aquestes reflexions conclusives ens fan considerar que Josep Domènech i Estapà i la seva obra suposaren una alternativa als historicismes estàtics, a l’eclecticisme viciat i als discursos més rupturistes d’alguns creadors que la historiografia situà dins el Modernisme. La seva proposta fou, doncs, diferencial i fruit de portar a l’extrem l’eclecticisme del segle XIX a partir d’una creativitat personalíssima de caràcter cientista i fortament polititzada.
Selecció
Seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1883-1894, Barcelona); actuacions a l’església de Sant Andreu de Palomar, de Barcelona: nova cúpula (1884-1885), torre (1888-1889) i façana (1898-1904); actuacions i finalització del passeig de Santa Eulàlia (actual passeig de Fabra i Puig; 1883-1897, Barcelona); església de Santa Eulàlia de Vilapicina (1885-1906 i 1910-1911, Barcelona); església de Sant Esteve Sesrovires (1885 i 1889-1891, Sant Esteve Sesrovires); Palau Simon (1885-1886, Barcelona); Palau de Justícia (amb Enric Sagnier; 1886, 1887-1908 i 1908-1911, Barcelona); presó Model (amb Salvador Viñals; 1881, 1886 i 1888-1904, Barcelona); pavelló de Lleó XIII per a l’Exposició Universal de Barcelona (enderrocat; 1886 i 1887); Vil·la Adauta (1886, la Garriga); oficines administratives per a l’Exposició Universal de Barcelona (enderrocades; 1887); reforma de la seu del Govern Civil (amb Salvador Viñals; c. 1887 i següents, Barcelona); Palau Montaner (finalitzat per Lluís Domènech i Montaner entre 1891 i 1894; 1889-1891, Barcelona); Casa Cristina Ramon (1890-1891, Barcelona); panteó Simon (1891-1892, Barcelona); Casa Salvadó (c. 1891-1892, Barcelona); seu de la Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas (1893-1895, Barcelona); Hospital Clínic i Facultat de Medicina de Barcelona (Josep Amargós —1880—, Ignasi Bartrolí —1881—, Ricardo Magdalena —1892-1895— i Josep Domènech i Estapà —1896-1906—; 1880, 1881 i 1895-1906, Barcelona); Casa Domènech i Estapà (1897, carrer d’Enric Granados, 6, Barcelona); Casa Almirall (enderrocada; 1898 i 1900-1901, Barcelona); SALUD: projecte guanyador per al nou Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu (projecte no realitzat; 1899-1900, Barcelona); Torre Simon (enderrocada; c. 1899 i 1900-1901, Puigcerdà); asil Amparo de Santa Lucía (1900-1909, Barcelona); Observatori Fabra (1902-1904, Barcelona); Casa Antoni Costa (1902 i 1904, Barcelona); Gran Teatre - Casino Ceretà (1904 i 1905-1906, Puigcerdà); fàbrica de la Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas (només es conserven la Torre de les Aigües i les antigues oficines del complex industrial; 1904-1908, Barcelona); panteó Ortoll (1905, Vilanova i la Geltrú); Vil·la Havemann o Ave Maria (1907, Sitges); Casa Belloso (1908-1909, Barcelona); Casa Domènech i Estapà (1908 i 1909, carrer de València, 241, Barcelona); convent dels Carmelites Descalços (enderrocat; 1909-1910, Barcelona); estació terminal dita La Magòria (1911-1912, Barcelona); oficines, tallers i magatzem Vidal (enderrocats; 1911-1912, Barcelona); Casa Cucurella (amb Josep Domènech i Mansana; 1911-1914, Barcelona); Casa Simon (amb Josep Domènech i Mansana; 1912 i 1913-1914, Barcelona); construcció dels nous tallers com a ampliació de les Escoles Industrials de Terrassa (1912-1915, Terrassa); església dels Carmelites Descalços (amb Josep Domènech i Mansana; c. 1912 i 1913-1921, Barcelona); Casa Eulàlia Tarragó (1916, Barcelona).
