Nerva (Huelva, Andalusia), 12-8-1919 - Sabadell (Vallès Occidental), 4-11-1998

El pintor Manuel Duque Domínguez va néixer a Nerva (Huelva) el 12 d’agost de 1919 i va ser el tercer de cinc germans. El seu pare era miner a Riotinto (Huelva) i les dificultats econòmiques van fer que el 1923 la família emigrés a Saint-Étienne (França), que també és una zona minera. Allà Duque va ingressar a l’escola, on va descobrir el seu interès pel dibuix i per la literatura; tanmateix, el 1930 va haver de deixar els estudis i posar-se a treballar, ja que el seu pare havia emmalaltit. Després de fer diverses feines, el 1937 començà també a treballar a la mina, on passà tres anys. A banda de la feina, es dedicà a dibuixar i a fer excursions i també col·laborà amb un grup de teatre amateur.

El 1941 torna, amb la seva mare i una germana petita, a Espanya; s’instal·len tots tres a Sabadell, on ja viu una germana gran. Allà comença a treballar en un magatzem de llanes i, amb algunes mostres que sobren d’aquest material, compon algunes obres d’intens cromatisme. Aquestes peces són les que va presentar a la seva primera exposició individual celebrada el 1943 a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, i l’any següent a Terrassa (Vallès Occidental), amb molt d’èxit. Es compra un cavallet i pintures i comença a pintar d’una manera totalment autodidàctica i sense seguir cap formació; el 1945 pintarà un bodegó que ell mateix considera el quadre que inicia la seva trajectòria com a pintor. Deixa la feina al magatzem i treballa un temps en una fàbrica de peces mecàniques i també imparteix classes de francès i dibuix en una escola de Barcelona; mentrestant, continua pintant amb un estil figuratiu genèricament expressionista. Tot i que obté l’accés a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona, no rep cap beca i no hi pot estudiar. Això no obstant, a partir del 1951 entra en contacte amb diversos artistes de Barcelona i visita sovint el Museu d’Art de Catalunya (s’interessa especialment per l’art romànic) i el Museu d’Art Modern de Barcelona; un parell d’anys abans, el 1949, ja l’havia impactat molt una exposició de Joan Miró que va poder veure a les Galeries Laietanes. El 1952 participa en una gran exposició que se celebra al Museu d’Art Modern de Barcelona amb motiu del XXXV Congreso Eucarístico Internacional amb el seu quadre Jesús, que rep molt bones crítiques.

El 1953 viatja per diverses ciutats d’Espanya i visita per primer cop el Museu Nacional del Prado de Madrid. Aquell mateix any rep una carta de Joan Vilacasas, un pintor sabadellenc que és amic seu, en què l’anima a anar amb ell a París, cosa que farà l’any següent, el juny del 1954. Comença a treballar en un taller de ceràmica (a partir del 1958 treballarà al restaurant de l’École des Beaux-Arts) i en el seu temps lliure visita els museus, es relaciona amb diversos artistes catalans i d’arreu i participa en totes les activitats culturals que pot; sempre es declararà lector incansable i apassionat per la música. Tal com ell mateix explicaria, tot i que va anar a París buscant la veritat artística, el que hi va trobar va ser un gran confusionisme; amb tot, de mica en mica en va conèixer les galeries, els artistes i els crítics més avançats del moment —entre aquests darrers, Pierre Restany i, sobretot, Julien Alvard. És precisament Alvard qui el 1958 li proposa participar en la seva primera exposició a França, «Le vide et l’obscurité», juntament amb pintors com Fautrier, Michaux, Tobey o Mathieu. Duque hi presenta les obres en què havia estat treballant, en solitari, des del 1955 (figura 1); són peces en què es decanta totalment per l’abstracció, que és la seva manera de rehabilitar la pintura tot iniciant de nou el camí d’investigació des dels orígens, oblidant-se del realisme i dels que ell anomena «els nous academicismes» i cercant el que entén com a forma ideal (així ho explicarà en el seu text del 1965 «Rehabilitar la pintura»). En aquestes primeres obres treballa només amb tinta o guaix en blanc i negre sobre paper o cartró; el seu punt de partida és el concepte de la llum concretat en el clarobscur. Són peces en què domina la potència del gest i de la pinzellada, d’una gran radicalitat cromàtica, i en què rebutja clarament el treball matèric que tant interessava a molts coetanis seus (figura 2). Aquesta primera mostra, tanmateix, té poc ressò. El mateix any viatja a Itàlia, i a Roma tindrà l’ocasió de conèixer el nord-americà Cy Twombly.

Encara aquell any visita un dia, per casualitat, la Galerie Breteau i en coneix la directora, Denise Breteau; de seguida estableixen una relació d’amistat i col·laboració, que farà que les exposicions més importants de Duque a París tinguin lloc en aquest espai. La primera mostra individual l’obrirà allà el 24 de març de 1959, amb una bona recepció. Al cap de poques setmanes és inclòs també a la col·lectiva «Yann» a la mateixa galeria, juntament amb els pintors Duvillier, Benrath i Lerín; aquesta mostra fou clau en la vinculació de Duque al concepte de nuagisme, un terme nascut irònicament que Alvard es va fer seu per qualificar l’obra de tota una sèrie d’artistes que tenien en comú el fet de practicar una abstracció en què el gest, la llum, el buit i el blanc prenien una gran importància. Cal dir que, tot i la seva amistat amb Alvard, anys més tard Duque, reticent a ser emmarcat en cap grup, es desmarcaria clarament de la seva vinculació amb aquest concepte, afirmant que en l’obra d’aquesta etapa no hi ha cap voluntat de representar elements naturals o atmosfèrics. Encara el mateix any participarà en les importants exposicions col·lectives «Peinture française contemporaine», mostra internacional itinerant organitzada pel Govern francès, i «Christo, Duque, Yves Klein, Arman…», a la Galerie Iris Clert. L’any següent, el 1960, exposa dues obres a la col·lectiva «Antagonismes», al costat d’artistes com Sam Francis, Mark Rothko o Jean Messagier. Duque es converteix en aquests moments, doncs, en un representant important de la pintura informalista en la seva vessant més lírica i gestual.

Tot i l’èxit de crítica i públic d’aquestes obres, el 1960 fa una segona exposició individual a la Galerie Breteau, que titula amb un vers d’Antonio Machado («¡En un jardín he soñado…!»), en què presenta obres dins un nou estil que ell anomena grafisme: el color, materialitzat en pastel o oli, retorna a la seva pintura i apareix un nou element, la línia, que pren un paper predominant (figura 3). Per a ell era un pas natural d’afirmació de la pintura després d’una primera etapa, la del clarobscur, que havia suposat un moment zero, un punt de partida. Aquell mateix estiu s’afegeix a Sabadell i a Barcelona a les accions del Grup Gallot, format pels artistes sabadellencs Llorenç Balsach, Joan Bermúdez, Lluís Vila Plana, Alfons Borrell, Antoni Angle, Joaquim Montserrat i Josep Llorens, a més del mateix Duque. Es tracta d’un grup de vida efímera (les seves activitats es van desenvolupar entre el setembre i l’octubre del 1960) que, tanmateix, fou pioner al nostre país de l’art d’acció col·laboratiu i del happening.

S’obre un període de gran activitat artística (1960-1962), en el qual pren part en diverses exposicions col·lectives que se celebren a diverses galeries parisenques. El 1961 participa en l’exposició «Art espagnol contemporani», organitzada pel Govern espanyol a Brussel·les, juntament amb artistes com Cuixart, Canogar, Feito o Hernández Pijuan, entre d’altres. A l’estiu passa uns mesos a Venècia convidat pel galerista milanès Carlo Cardazzo; l’obra sobre paper que en resulta l’exposarà l’any següent a la Galerie Breteau.

L’any 1963, tanmateix, fa un gir important i decideix abraçar la figuració a la sèrie de pintures que formaran part de la mostra «La Légende Dorée des Dieux et des Héros ou le retour a une littérature picturale»; es tracta d’obres basades en temes procedents de la mitologia clàssica i, en un cas, de la Bíblia i pintades en diferents estils (naïf, gestual, impressionista), que continuen desenvolupant la seva idea de repensar la història de la pintura des dels inicis, un procés que en aquest moment concret el retorna a la figuració (figura 4). Poc després presenta la seva única escultura, Persée et Andromède, a partir de diversos objectes trobats en un mercat. La seva proposta, però, és mal rebuda i mal entesa en un moment en què comencen a triomfar el nouveau realisme i l’art pop, i d’alguna manera el desconnecta de l’escena artística parisenca en la qual havia participat tan activament els anys anteriors; Duque deixarà de pintar durant uns quants anys. El 1965 celebra la seva primera individual a la Galeria René Audouin, però amb obra anterior a la de «La Légende…». La vessant intel·lectual i reflexiva del seu tarannà s’accentua i es concreta en l’escriptura d’un text que funciona a manera de manifest i de recapitulació de la seva trajectòria —l’esmentat «Rehabilitar la pintura»— i en l’organització de tres exposicions a la Galerie Breteau, que ell anomenarà de shock o de reflexió sobre la situació de l’art en aquell moment concret: «Réhabilitation de l’objet» (1965), «Bouguereau» (1965-1966) i «La mort d’Apollon et son testament» (1968). En aquesta darrera, particularment, Duque presenta, mitjançant reproduccions d’obres i comentaris seus, una visió de l’evolució de l’art del segle XX segons la qual aquest hauria estat substituït per la realitat, com havia escrit abans, o pel llenguatge, com confirma en aquesta ocasió, de manera que perd la seva condició de construcció ideal o artificial. En general, però, les exposicions són enteses per la crítica del moment com una visió reaccionària sobre l’art contemporani.

Després que el 1967 una inundació al seu domicili de París destrueixi part de la seva obra, el 1969 es trasllada a Madrid, on l’any següent exposarà i, al mateix temps, aconsegueix tenir el seu primer taller a Sabadell. Tots els estius va a pintar a Castellar del Vallès (Vallès Occidental), malgrat que continua residint a Madrid. Reprèn la pintura i, a partir d’ara, la seva obra se centrarà en una visió abstracta de la natura i el paisatge (arbres i boscos, essencialment), que representa en la seva vessant més exuberant i selvàtica, jugant molt amb els efectes cromàtics i lumínics (figura 5). Comença un període en què la seva obra es mostra a diferents punts d’Espanya, com ara Sant Sebastià, Bilbao o Pamplona. El 1990 exposa amb un grup de pintors joves de Sabadell que se li havien apropat: Ramiro Fernández Saus, Oriol Vilapuig i Pablo Aizoiala; tornaran a exposar conjuntament l’any 1992 en galeries britàniques.

Manuel Duque va seguir treballant fins al final de la seva vida i, a partir del 1994, l’Ajuntament de Sabadell li va cedir un estudi al Vapor Pissit; va morir a Sabadell el novembre del 1998. Pocs dies abans de la seva mort s’havia publicat el llibre Manuel Duque. Una visión retrospectiva, 1943-1997, que revisa el conjunt de la seva obra i inclou textos d’ell mateix i de diversos autors. L’any següent, el 1999, un grup d’amics i familiars van constituir la Col·lecció Manuel Duque amb l’objectiu de preservar i difondre el seu llegat artístic; des d’aleshores han estat diverses les mostres que se li han dedicat individualment o que han presentat obra seva.

Obra

Flors i gerro xinès (1943), llanes de colors (Sabadell, col·lecció del Gremi de Fabricants); Col (1945), oli sobre cartró (Sabadell, col·lecció particular); Jesús (1952), oli sobre tela (localització desconeguda); tríptic Sense títol (1956), guaix sobre cartró (Museu Nacional d’Art de Catalunya, en dipòsit); diversos exemplars de Sense títol (1959), tinta sobre paper o guaix i tinta sobre paper o cartró (diverses col·leccions); Vuelo de gritos verdes (1959), oli sobre tela (Madrid, col·lecció particular); En la sombra está quejándose el misterio (1959), oli sobre tela (París, col·lecció particular); Biens que Dieu envoie (1960), oli sobre tela (Madrid, col·lecció particular); Suite Venise (1961), oli sobre paper (col·lecció particular); Au séjour de l’éternelle félicité (1963), oli sobre tela (París, col·lecció Patrice Goulet); La chute d’Icare (1963), oli sobre tela (París, col·lecció Pierre Mondon); Le Parnasse (1963), oli sobre tela (obra destruïda); Pegasus (1963), oli sobre tela (Museu d’Art de Sabadell); Persée délivre Andromède (1963), assemblatge (localització desconeguda); Sense títol (1969), oli sobre tela (col·lecció particular); Suite (4) (1975), oli sobre tela (col·lecció particular); Sense títol (1989), oli sobre tela (Roma, col·lecció particular); Cuando el viento movía las ramas (1986), oli sobre tela (Sabadell, col·lecció particular); Bosc espès (1995), oli sobre cartró (Col·lecció Banc de Sabadell).

Obres destacades