Reus (Baix Camp), 14-8-1927 - Reus (Baix Camp), 2-1-2015

Art del segle XX  Escultura del segle XX  Gravat  Numismàtica i medallística 

Ramon Ferran i Pagès va ser definit pel crític Lorenzo López Sancho com «el incansable investigador de las nuevas formas» en contemplar les medalles que havia presentat a l’exposició «La médaille espagnole actuelle», celebrada el 1964 a la Monnaie de Paris. Ferran, escultor i gravador, havia arribat al món de la medalla uns quants anys abans i es distingí per un treball que cercava expressivitat i renovació. Ben aviat se situà al costat dels principals autors espanyols, com Camillero, Goñi, els germans López Hernández, Primatesta o Vasallo. La trajectòria de Ferran en aquest camp va ser meteòrica i avui és l’autor més prolífic de la medallística catalana del segle xx.

Ramon Ferran i Pagès va néixer a Reus, fill del matrimoni format per Ramon Ferran Munter —minaire reusenc que treballà en les premses de vi i d’oli de la ciutat— i Carme Pagès Cros —també reusenca, que s’ocupà de les feines de la casa. Fou el primogènit de la parella i va tenir dues germanes. Va créixer en un entorn humil, de classe treballadora, lluny de qualsevol estímul artístic, de manera que l’interès i la capacitat creativa foren qualitats innates, que demostrà de ben petit. Va ser la mare qui, observant les habilitats del fill, estimulà i protegí la seva vocació malgrat que l’opció artística no fos sempre fàcil en un entorn que, si bé no era hostil, tampoc no n’era sensible. Als tretze anys entrà d’aprenent al taller de Pau Figueras, canongí establert a Reus i conegut com l’Escultor Nan. En morir aquest l’any següent, trobà el mestratge en un altre escultor, el reusenc Modest Gené, amb qui treballà com a aprenent a partir del 1943. En aquell temps, va rebre classes de dibuix a l’Escola del Treball de la ciutat, on va tenir com a professor Josep Ferré Revascall, i ràpidament es mostrà dotat per al modelatge; era hàbil a l’hora de captar i reproduir el caràcter i la personalitat dels retratats.

El 1945 exposà per primera vegada al VII Saló d’Artistes Locals i, el següent, ingressà a l’Escola d’Art del Centre de Lectura de la ciutat, on seguí el mestratge de Modest Gené (escultura), Lluís Ferré (dibuix), Josep Ferré Revascall (pintura), Pere Vidiella (anatomia) i Emili Argilaga (perspectiva). Amb ells coincidí al Cercle Artístic de Reus, fundat aquell mateix any i convertit en poc temps en el centre creatiu local. Aleshores, Ferran compartia un estudi a la plaça de Catalunya de Reus amb dos altres joves artistes, Juli Garola i Josep Aguiló.

Ferran, com tots aquells artistes, va viure el desemparament cultural i artístic que patia la societat durant la dictadura franquista, contrària a qualsevol gest de modernitat. El 1950 i després de fer el servei militar, aconseguí una beca de la Diputació de Tarragona per cursar la carrera de belles arts a Barcelona, on va tenir com a professors Frederic Marès, Innocenci Soriano-Montagut, Francesc Labarta, Enric Monjo, Lluís Muntané, Miquel Farré i Antoni Vila Arrufat, de qui fou deixeble. Lamentablement, poc després d’iniciar els estudis va patir un accident que li provocà una greu lesió a la columna vertebral, que l’acabaria condicionant molt en el treball escultòric. Aconseguí, però, noves beques de la Diputació de Tarragona (1952) i de l’Ajuntament i de la Diputació de Barcelona (1954). Els professors li van fer descobrir l’art des d’unes altres dimensions i li ensenyaren nous camins per recórrer i explorar. Es llicencià en escultura i gravat. De fet, va ser en aquesta escola on descobrí la seva passió pel gravat, que compaginarà amb la ceràmica, la pintura a l’oli i al fresc, l’aquarel·la i la il·lustració de llibres i cartells. D’aquestes disciplines, n’exposà treballs que guanyaren premis al Saló d’Artistes Locals de Reus (des del 1945 i fins als anys seixanta), el segon premi al Concurs Provincial de Pintura (Flix, 1948), el primer premi a la I Exposició d’Art Universitari (Barcelona, 1953), el premi de dibuix al Concurs de Cartells de Setmana Santa (Reus, 1955) o el del Concurs Provincial d’Art (Reus, 1953).

Va ser a la seva ciutat, retornat després d’acabar els estudis, on començà a rebre els primers encàrrecs significatius, com la construcció dels Gegants Japonesos (1956). Ferran iniciava aleshores el procés d’emancipació i començava el seu propi camí, prenent tota aquella tècnica que havia après com una eina i cercant el seu propi llenguatge. En una entrevista per al Semanario de la Ciudad indica: «Tengo una concepción personal del arte, que no encaja en ninguna escuela determinada. Desde luego creo en el arte moderno, precisamente porque es una reacción contra el amaneramiento decadente a que se llegó en el pasado siglo. El secreto está en que, sin olvidarnos de los griegos, cuyas líneas austeras son fuente de toda belleza, sepamos volver al primitivismo sencillo y atrayente, que es, en realidad, lo que pretende nuestra generación. […] Cuando mi espíritu se expansiona de verdad es creando formas nuevas, abstractas, que se apartan por completo de toda reproducción.»

Inicia en aquesta etapa la representació de la figura humana, que serà l’eix bàsic del seu llenguatge plàstic i sobre el qual girarà la seva recerca. Ferran percep la figura de l’home com un símbol, com una síntesi del món, com un model del microcosmos. Tant en l’escultura com també en el gravat o la medalla, els cossos prenen una forma plena, són robustos, de volums tancats que no deixen circular l’espai entre ells. Les escultures tenen la forma d’un bloc, simple, que busca l’essència de la idea i evita la teatralitat, amb la influència del mediterranisme que marca l’art català de postguerra. La seva escultura no és pictòrica, sinó que està despullada de qualsevol dramatisme, està tocada d’un cert arcaisme i cerca la forma essencial, allò que és primigeni, l’atemporalitat. També defuig de qualsevol joc amb la llum per tal que no es puguin donar altres interpretacions. Pel que fa al gravat, la figura humana agafa formes robustes, alhora que manté un dibuix de línies molt netes en què l’aiguafort esdevé la tècnica idònia. Les formes que prenen els cossos i la simplificació de les línies del dibuix són la reacció lògica a l’academicisme que havia viscut. Així, no trenca amb el que ha après ni nega la formació, sinó que n’assumeix els valors que li serveixen per construir el llenguatge amb què desenvoluparà el seu món creatiu.

És en aquella època, concretament l’any 1957, quan té lloc un altre fet clau en la seva trajectòria professional: és convidat per Fernando Gimeno, cap del Departament de Medalles de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre (FNMT), de Madrid, a formar part de l’equip d’escultors col·laboradors. Aquest fet serà transcendent i convertirà l’art medallístic en un dels pilars del seu treball creatiu (figura 1). Ja el 1958 participa en l’Exposició Iberoamericana de Numismàtica i Medallística de Barcelona, en la qual guanya la medalla de plata. S’introdueix en aquest món i, recolzat per la seva formació escultòrica, el prioritza per davant de l’escultura, el gravat o la pintura, disciplines, però, que no abandonarà mai.

Pel que fa a la seva creació artística, per tal d’evadir-se del context conservador que aleshores dominava el món artístic local, Ferran decideix utilitzar els recursos que té a l’abast, de manera que enceta un treball lliure i experimental amb materials com el cartró, la fusta, l’alumini o la resina sintètica. Aquests suports l’ajuden a crear una obra texturada de caràcter abstracte que hom considera dins de l’informalisme. Aquest interès es veu accentuat l’any 1960, quan funda, juntament amb altres artistes reusencs, el grup Artistes Reusencs Actuals (ARA), que té una ferma intenció de trencar amb els corrents estilístics establerts pel règim franquista i renovar la creació artística. També, el 1970 forma part del Grup 7, integrat per ell i per sis artistes tarragonins més que desitgen sacsejar el món artístic local.

Pel que fa al gravat, el procés que el portarà a configurar un llenguatge propi havia pres forma des del seu retorn de Barcelona. Influenciat pel treball dels gravadors estrangers i a partir dels viatges que realitza per Europa a principis dels anys seixanta del segle XX, descobreix una nova manera d’utilitzar els sistemes d’estampació, emprant nous procediments que donen una gran llibertat estilística i conceptual. Admira l’obra del gravador argentí Mauricio Lasansky, que dins de les tècniques tradicionals atorga una gran transcendència a la interpretació i a la llibertat de trobar camins nous dins del llenguatge estètic. Ferran també rep influència de gravadors nord-americans i de la gravadora brasilera d’origen català Isabel Pons.

Malgrat que l’abstracció és present de manera notable en el seu treball —com a resultat de dur la simplificació de la realitat fins a l’extrem, fins a la darrera conseqüència, de despullar-la fins a trobar-li l’essència—, Ferran també fa obres figuratives. Durant els anys seixanta, aquesta dualitat conviu amb un primitivisme geogràficament proper, que serà un dels eixos del seu nou llenguatge. Això l’ajuda a despullar la forma i a desfer-se de tot allò que és superflu per quedar-se amb el que és autèntic. Un conjunt d’obres, que ell anomena fòssils, il·lustren aquesta idea. Sense abandonar la figura humana com a eix temàtic, Ferran també explora la natura, en especial els animals, que converteix en continguts simbòlics i metàfores diverses. També hi té un paper important la ciutat, a manera de refugi, com una bresca d’abelles, sense nom, oberta, infinita i evocadora, símbol de la construcció d’un ideal, en què conceptes com justícia, igualtat i llibertat són els pilars fonamentals, l’anhel d’un món millor.

Per a Ferran, la tècnica del gravat esdevingué una gran preocupació i el procediment que més li encaixava era el gravat a la fibra, en relleu, el procediment d’estampació més antic, el més directe i senzill. Les limitacions de materials l’obligaren a dissenyar-se la seva pròpia premsa, de pressió vertical, la força de la qual era exercida per un gat hidràulic. Premiat per la Diputació de Biscaia a l’Exposición Nacional de Bellas Artes (1962), a partir del 1964 i fins a principis dels anys setanta, Ferran participa en les exposicions de gravat més importants del món, en les quals sovint guanya premis. Destaquen la medalla d’or del XIII Salón Nacional de Grabado (Madrid, 1964), en la qual també obté el premi especial Castro Gil; la primera medalla de gravat a l’Exposición Nacional de Bellas Artes (Madrid, 1964); la segona medalla de l’Agrupación Nacional de Artistas Grabadores a la mostra «El deporte en las bellas artes» (Barcelona, 1965); la medalla d’or de l’Agrupación Nacional de Artistas Grabadores en el marc de l’Exposición Nacional de Bellas Artes (1966); el primer premi de gravat i el segon de medallística a la I Bienal Internacional del Deporte en las Bellas Artes (Barcelona, 1967), i el premi de la Dirección General de Bellas Artes al Salón Nacional de Grabado y Estampaciones (Madrid, 1968).

Aquests anys també comença a col·laborar amb empreses privades que editen medalles, com les barcelonines Pujol o Acuñaciones Españolas, que comercialitzen medalles de temàtica històrica i també d’artistes vius, com Pablo Ruiz Picasso o Salvador Dalí. La seva obra medallística serà àmpliament difosa a París, Arezzo, Atenes, Roma, Madrid i Colònia. Aleshores participa en l’exposició de pintura «Técnica y color. Aspectos de la pintura española actual» (1969), que se celebra a l’Instituto Cultural Hispanomexicano de Mèxic, i la seva ciutat natal li concedeix el Premi Ciutat de Reus (1964).

En els anys finals de la dictadura, en un context polititzat, Ferran s’implica en la lluita per les llibertats i la democràcia. I així ho plasma en la seva obra, sense metàfores, amb una denúncia clara i directa: d’obrers a manifestants, de guàrdies civils repressors als nous símbols del capitalisme. El 1979, el seu compromís social el porta a participar en la candidatura del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) per a les primeres eleccions de la democràcia, en què resulta elegit regidor de Cultura a l’Ajuntament de Reus.

Si bé el 1967 —amb una trajectòria ja consolidada— s’havia incorporat al món de la docència com a professor de gravat a l’Escola Taller d’Art de la Diputació de Tarragona, també serà l’artífex de la creació de l’Escola Taller d’Art de Reus, de la qual serà el director durant el primer curs (1979-1980). El 1981 és nomenat acadèmic corresponent a Reus per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (RACBASJ). D’aquesta època, cal destacar el Monument al cardenal Vidal i Barraquer (figura 2), elaborat per a Cambrils l’any 1978, coincidint amb el retorn de les despulles del religiós a la població.

A partir del 1983, acabada la seva etapa com a regidor de Cultura, reprèn la seva feina creativa, experimenta i refà els codis del seu llenguatge plàstic. Durant aquests anys, la medalla és el suport amb què pot mantenir l’equilibri entre les dues vessants que caracteritzen el seu ofici, la més artesanal i la més creativa. Entre el 1983 i el 1987, participa en les exposicions internacionals de la medalla de la Federació Internacional de la Medalla d’Art (FIDEM) a Florència, Lisboa, Estocolm i Colorado Springs (figura 3). Al mateix temps (1985), una selecció de les seves medalles ingressa al Museu Britànic de Londres (Regne Unit) —posteriorment (2009), hi ha una segona incorporació de medalles seves en la col·lecció d’aquest museu. En aquest context, Ferran redacta el document Motivacions sobre la medalla i la meva obra (1985), en el qual explica tot un seguit de consideracions conceptuals, històriques i personals amb les quals s’apropa al sentiment, l’expressió i el treball en la creació d’aquesta obra d’art. Sens dubte, la part més significativa d’aquest document és la que dedica al seu propi treball, del qual explica el sentit i el concepte.

A partir del 1987, reprèn les tècniques d’estampació amb voluntat d’experimentació i treballa amb materials com l’acrílic, el plàstic, les resines sintètiques, el carborúndum o la fòrmica amb massilles. Organitza accions de gravat al carrer en diverses ciutats catalanes (Reus, Sitges, Tarragona, l’Hospitalet del Llobregat —espai Tecla Sala—, Cornellà de Llobregat…), en què artistes i gravadors treballen els sistemes d’estampació en plena via pública. Com si el carrer fos el taller, el terra s’usa com a planxa i una piconadora fa de premsa.

Aleshores, el tema sobre la ciutat retorna amb força, així com el paisatge i la figura humana. Aquesta nova etapa té com a punt d’inflexió l’exposició «Ramon Ferran, gravador», presentada a la Sala Reus del Museu Comarcal reusenc. La mostra té lloc arran de la donació que l’artista fa al museu d’una selecció de setanta gravats produïts al llarg de trenta anys (entre el 1960 i el 1990).

A finals dels anys noranta, es crea el grup Estampa, del qual és l’ànima, que tindrà, en el seu taller del número 47 del carrer de Balmes, un espai per a la recerca, la creació i l’intercanvi d’experiències. També, a partir del 1993, inicia una estreta col·laboració amb el grup de gravadors del Foment de les Arts Decoratives (FAD), amb els quals exposa a Sitges, Barcelona, Holguín (Cuba) i Granollers.

Però el treball que té més ressò internacional continua essent la medalla: en presenta a les exposicions internacionals de la FIDEM, el 1999 exposa la sèrie de medalles «Fotosport» al Museu Olímpic de Lausana (figura 4) i el 2003 és convidat a la XIV Biennal Internacional Dantesca de Ravenna (Itàlia). També són d’aquests anys alguns projectes d’escultura pública, de grans dimensions, com el monument El pescador (1991), instal·lat a Salou, i els monuments A la dona treballadora (2003; figura 5) i A la sardana (2008), situats tots dos a Reus.

Ferran manté l’esperit docent que el caracteritza de manera permanent i esdevé un referent per a diversos artistes, com Joaquim Chancho, Salvador Juanpere, Abel Figueres o Albert Macaya. L’any 2004, el Centre d’Amics de Reus li concedeix el guardó El Més Amic de Reus i la seva ciutat, agraïda, li atorga la Medalla de la Ciutat (2007) i li dedica la mostra «Ramon Ferran. Entre l’ètica i l’estètica», que promou el Museu d’Art i Història de Reus (2008). Poc després de morir, el 2015, l’Ajuntament de Reus el nomena, a títol pòstum, fill il·lustre de la ciutat.

Obra

Escultura

Cap negre (1946), pedra (col·lecció particular); La mare (1947), fang (col·lecció particular); Retrat de l’arquitecte Antoni Gaudí (1948), guix patinat (Museu de Reus [MR]); Gegants Japonesos (1956), cartró pedra i fusta de xiprer policromats (Ajuntament de Reus); Repòs (1956), pedra (col·lecció particular); La Paquita (1956), bronze (col·lecció particular); Apòstols (1957), fusta (col·lecció particular); Sant Pere (1957), guix (col·lecció particular); escultures (1957), fusta (Germandat de Sant Miquel Arcàngel de Reus); La pagesa (1957), bronze (col·lecció particular); Maternitat (1957), bronze (col·lecció particular); Crist cru­cificat i Marededeu (1958), pedra (creu de terme de la Selva del Camp); Pescadors (1958), fang (col·lecció particular); Peret Ganxet (1958), bronze (fosa del 2005; santuari de Misericòrdia de Reus); Mare­dedeu de Loreto (1959, Aeroclub de Reus); Sagrat Cor (1959), pedra (ermita de Santa Anna de Castellvell del Camp); El segador (1959); Els pescadors (1960), guix (col·lecció particular); Joan Maragall (1960, Cen­tre de Lectura de Reus); Monument a Josep Anselm Clavé (1961), bronze (Reus); pas El petó de Judes (1962), fusta (confraria de sant Tomàs d’Aquino de Reus); Sant Joan (1963), guix (col·lecció particular); Rostre (1964), fang refractari (col·lecció particular); Cap (1965), fang refractari (col·lecció particular); Pom­peu Fabra (1966), bronze (Cen­tre de Lectura de Reus); La ciutat (1966), guix (col·lecció particular); Monument al cardenal Vidal i Barraquer (1978), bronze (plaça de la Parròquia de Santa Maria, Cambrils); Teresa Toda i Teresa Guasch (1979), guix patinat (Congregació de les Germanes Carmelites Tereses de Sant Josep); gegants Jaume I i Violant d’Hongria (1987), resina policromada (Ajuntament de Salou); Gegants Negres (1989), resina policromada (Ajuntament de Reus); monument El pescador (1991), formigó i bronze (passeig Marítim, Salou); Esfinx (1992), formigó (barri de Sant Josep, Mas Pellicer i Mas Abelló de Reus); monument A la dona treba­lladora (2003), pedra i bronze (plaça de la Dona Treballadora, Reus); monument A la sardana (2008), acer patinable i metall (avinguda dels Països Catalans, Reus); Sant Pere (2008), pedra (parròquia de Sant Pere Apòstol, Cambrils).

Gravat

La paraula de Jesús (1955-1956), aiguafort i reïna (MR); Passeig arqueològic de Tarragona (1955-1956), aiguafort (MR); La peixatera (1955-1956), aiguafort (MR); Davallament (1956), aiguafort sobre paper (MR); La Pietat (1956), aiguafort (MR); Llaurador (1957), aiguafort i reïna (MR); Davallament de la creu (1957), aiguafort i reïna (MR); Plegadores d’avellanes (1957), aiguafort i reïna (MR); Grup (1960), xilografia (MR); Fòssils (1962), gofrat (MR); Peix fòssil (1962), gofrat (MR i Museu d’Art Modern de Tarragona [MAMT]); Brau (1963), gofrat (MR i MAMT); Peix (1963), xilografia (MR); Ull (1963), raspat (MR); El ruedo (1963), gofrat (MR); Llum nocturna (1964), xilografia (MR); Desconsol (1964), gofrat (MR); Jurament d’Hipòcrates (1965), gofrat (MR i MAMT); Tapís de la Creació (1966), gofrat i xilografia (MR); Riu (1966), gofrat (MR); Ciutat (1968), gofrat (MR i MAMT); Ciutat (1973), litografia (MR); Alegria (1973), xilografia (MR i MAMT); Ciutat de nit (1975), aiguafort (MR); Apocalipsis Tau (1987), aiguafort i llapis carbó (MR); Rostre fred (1988), sucre i carborúndum (MR); Rostre darrere la finestra (1988), carborúndum (MR); Fam (1988), gofrat (MR); Part de «5 artistes» (1988), linòleum sobre paper (MR); Exclamació (1989), aiguafort sobre paper (MR); Peixos amb carmí (1989), aiguafort sobre paper (MR); Recordant la meva infantesa (1989), aiguafort, carborúndum i fotogravat (MR); Camp de futbol (1989), carborúndum (MR); Pont sobre el riu (1989), carborúndum (MR); 20 anys de Fotosport (1990), aiguafort (Club Natació Reus Ploms); El joc de l’ocell i la gàbia (1990), aiguafort sobre paper (MR); Radiografia (1990), aiguafort sobre paper (MR); Ocells (1990), aiguafort (MR); Clown (1990), carborúndum (MR); Galeria de retrats I (1990), carborúndum (MR); L’espantaocells (1990), gofrat i llapis carbó (MR); Fam estètica (1993), gofrat i aiguafort (MR); 40 aniversari de Fotosport (2010), aiguafort (Club Natació Reus Ploms).

Medalla

Blat (1957), encunyada, bronze, 83 mm de diàmetre (Gabinet Numismàtic de Catalunya [GNC] i Museo Casa de la Moneda [MCM]); Vi (1957), encunyada, bronze, 83 mm de diàmetre (GNC i MCM); Unió (1958), encunyada, argent, 90 mm de diàmetre (MCM i Monnaie de Paris); Pesca (1958), encunyada, bronze, 83 mm de diàmetre (MCM); Antoni Gaudí (1959), fosa, bronze, 143 × 107 mm (MCM); Sant Pau del Camp (1959), fosa, bronze, 101 mm de diàmetre (MCM); Art (1960), fosa, bronze, 139 × 93 mm de diàmetre (GNC i MCM); Poblet (1960), fosa, bronze, 143 × 93 mm de diàmetre (MCM); Diego Velázquez (1960), fosa, bronze, 83 mm de diàmetre (GNC i MCM); Construccions mineres (1964), fosa, bronze, 122 mm de diàmetre (GNC); I Saló Llatí i V Nacional de Fotografia Esportiva (1964), fosa, bronze, 90 mm de diàmetre (Club Natació Reus Ploms); Trasllat de les despulles de Prim (1965), fosa, diversos materials i mides (GNC, MR i MCM); Costa Daurada (1966), fosa, aram, 75 mm de diàmetre (MCM); Investigació (1966), fosa, bronze, 123 mm de diàmetre (GNC); Pompeu Fabra (1968), fosa, bronze, 96 mm de diàmetre (GNC i MCM); Home màquina (1969), fosa, bronze, 87 mm de diàmetre (GNC); Fotosport 70 (1970), encunyada, diversos materials i mides (Club Natació Reus Ploms); Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya a Tarragona (1972), fosa, argent i bronze, 100 mm de diàmetre (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi [RACBASJ]); Barça, 75 aniversari (1974), encunyada, diversos materials i mides (MCM); Any Fortuny (1974), fosa, bronze, 86 mm de diàmetre (MR); XI centenari de Catalunya (1975), fosa, bronze, 140 mm de diàmetre (GNC); Diada Nacional de Catalunya (1976), fosa, bronze, 120 mm de diàmetre (GNC); Cardenal Vidal i Barraquer (1978), fosa, bronze, 95 mm de diàmetre (GNC i RACBASJ); Pau Casals (1979), encunyada, argent, 40 mm de diàmetre (MR); Futbol (1981), fosa, bronze, 108 × 121 mm (RACBASJ); L’home (1982), fosa, bronze, 100 × 135 mm (GNC); La ciutat és per a tots (1982), fosa, bronze, 105 × 110 mm (GNC i Museu Britànic [MB]); Atletisme (1983), fosa, bronze, 118 × 130 mm (GNC); Fam (1987), fosa, bronze, 105 mm de diàmetre (GNC); Llibertat (1988), fosa, bronze, 95 mm de diàmetre (GNC); Lectura (1989), fosa, bronze, 96 × 97 mm (GNC); Dona (1991), fosa, bronze, 110 × 100 mm (GNC, RACBASJ i MB); Concili Provincial Tarraconense (1995), fosa, diversos materials i mides (RACBASJ); Família o I eren dos en una mateixa carn (1996), fosa, bronze, 102 × 95 mm (GNC i MB); Aigua. Recollim-la, aprofitem-la (1999), fosa, bronze, 105 mm de diàmetre (MB); Autoretrat (2001), fosa, bronze, 96 × 89 mm (GNC i MB); Llegim en català (2001), fosa, bronze, 90 × 91 mm (GNC i MB); Divideix i guanyaràs (2001), fosa, bronze, 123 × 88 mm (GNC i MB); La més neta (2005), fosa, bronze, 113 × 83 mm (GNC); Any Internacional Fortuny (2012), fosa, bronze, 93 mm de diàmetre (MR).