Antoni Fuster Fortesa fou un dels pintors més solvents i alhora més populars del segle XIX a Mallorca. Va traspassar a Palma amb només quaranta-nou anys el 30 de novembre de 1902. En una sentida necrològica, publicada l’1 de desembre al diari La Última Hora, el crític Miguel Sarmiento (1876-1926) anotà que la Mallorca de Fuster «no era la Mallorca ardiente de Mir, ni la triste y nostálgica de Rusiñol; no era fantástica como la de Degouve. Era menos alegre, menos alegre y menos triste, más neutra; pero era Mallorca; la Mallorca de los días tranquilos». L’any del decés d’Antoni Fuster adquireix, en molts sentits, el valor d’una data simbòlica. No en va, a les acaballes del 1902 les obres d’enderrocament de l’«argolla de pedra», que era el nom atribuït a les muralles de Palma, avançaven simultàniament amb la construcció d’una oda al cosmopolitisme, com fou el Gran Hotel de Lluís Domènech i Montaner.
El debut expositiu d’Antoni Fuster Fortesa va tenir lloc en un marc també força significatiu. Va concórrer amb dues obres, una natura morta i un retrat, a la primera mostra del Foment de la Pintura i Escultura, inaugurada el març del 1876. Aquesta societat va catalitzar el mercat artístic i la vida cultural palmesana fins al 1904, és a dir, durant tota la trajectòria artística de Fuster. El Foment de la Pintura i Escultura s’inspirava, al capdavall, en la Societat per a Exposicions de Belles Arts de Barcelona, dissolta el 1874. No endebades, entre els socis fundadors del Foment hi havia artistes mallorquins en auge que havien acudit regularment a les mostres de l’entitat barcelonina, com Ricard Anckermann (1842-1907), Joan Bauçà (1844-1915), Joan O’Neille (1828-1907), Antoni Ribas (1845-1911) o Gaspar Terrassa (1840-1910).
El mes de març del 1876, Antoni Fuster, de vint-i-dos anys, era un alumne insigne de l’Escola de Belles Arts de Palma, a la qual s’havia inscrit, per primer cop, el curs acadèmic anterior. Tanmateix, Fuster s’havia iniciat en la pintura alguns anys abans, aparentment sota el guiatge del retratista Joan Mestre Bosch (1824-1893). De fet, l’acadèmia privada de Mestre, al carrer d’en Verí, va prendre el relleu a l’estudi homòleg d’Agustí Buades Frau (1804-1871), pel qual havien transitat diverses generacions de joves de classes benestants que descobrien en la pràctica amateur de la pintura un signe de refinament. Fet i fet, el posat diletant d’Antoni Fuster contrastava d’allò més amb les seves elevades aptituds artístiques, per la qual cosa fou recriminat pels seus contemporanis, especialment per aquells que l’admiraven.
Antoni Fuster va néixer a Palma el 25 de maig de 1853 en el si d’una distingida família de comerciants i naviliers. L’avi patern, el banquer Gabriel Josep Fuster Pomar (1767-1845), es va iniciar en la distribució de productes ultramarins i participà en el finançament d’alguns vaixells mercants destinats al comerç amb les Antilles. Aquest negoci fou continuat pel pare del pintor, Gabriel Faust Fuster Fortesa (1827-1872), i després per la mare, Maria Bonaventura Fortesa-Maura Cortès (1826-1917). Aquesta última, que fou una figura clau en el desenvolupament de la carrera d’Antoni, no sols va mantenir l’empresa sinó que va aconseguir ampliar-la amb l’adquisició de noves naus, com el bergantí M.ª Isabel o la bricbarca Lequeitio. La família vivia en un immoble, conegut amb el nom de Can Fuster, entre els carrers del Palau Reial i de la Victòria, que sempre fou el domicili del pintor.
Antoni Fuster fou el segon de vuit germans, la qual cosa el va eximir d’involucrar-se directament en el negoci familiar, ensems que li permetia invertir en el perfeccionament de les seves habilitats artístiques. Empès per aquest afany, el març del 1877 Fuster va traslladar-se a Madrid, molt a prop de l’Academia de San Fernando. Allí, l’artista va reprendre el contacte amb el pintor Francesc Maura (1857-1931), que l’introduí en el cercle dels Madrazo, i amb Aureliano de Beruete (1845-1912). Val a dir que, a Madrid, Antoni Fuster no va instal·lar-s’hi sol: van acompanyar-lo Isabel, una de les seves germanes, i la mare d’ambdós.
Malauradament, el decés sobtat d’Isabel, quan només tenia dinou anys, va desencadenar el retorn definitiu a Mallorca de Maria Bonaventura Fortesa-Maura i Antoni Fuster el maig del 1877. La d’Isabel no fou, a més, l’única desaparició prematura que la família va patir: tres anys abans, Francesc Fuster Fortesa, també germà del pintor, traspassà de retorn del seu primer viatge a Cuba. D’altra banda, l’economia familiar es va veure sensiblement afectada arran de l’enfonsament del vaixell més emblemàtic de la companyia, la pollacra Esperanza, a la boca del port de Savannah, a Geòrgia.
Tanmateix, les vicissituds familiars no van frenar la projecció d’Antoni Fuster. Viatger empedreït, visità Múnic, París, Roma i diverses ciutats del Magreb. A Madrid, hi retornaria en diverses ocasions. Ara bé, la seva destinació predilecta fou Barcelona, tal com passava a la majoria d’artistes mallorquins. Del 1882 en endavant, Antoni Fuster exposà reiteradament a les mostres de la Galeria Parés. A l’exposició del 1885 del Centre d’Aquarel·listes, celebrada al Museu Martorell, Fuster va presentar l’oli Trists records (figura 1), àmpliament elogiat per la crítica barcelonina. També va participar en l’Exposició Universal del 1888, amb una marina i el retrat d’un pescador, per als quals va obtenir una menció honorífica.
A Palma, l’activitat d’Antoni Fuster fou igualment intensa al llarg de la dècada dels vuitanta. Fou un expositor assidu en el Foment de la Pintura i Escultura, entitat de la qual esdevingué secretari. El 1881 va rebre un accèssit al Certamen Literari i Artístic organitzat per la Diputació Provincial. Paral·lelament, els quadres de Fuster acaparaven totes les mirades des dels aparadors de la camiseria Pons y Bonet, establiment on solia mostrar amb antelació les obres que enviava a Barcelona. Aviat, Fuster va rebre els primers encàrrecs oficials, entre els quals sobresurten els retrats de l’historiador Josep Maria Quadrado (1819-1896) i del poeta Tomàs Aguiló (1812-1884), comanats per l’Ajuntament de Palma, i el de Ramon Berenguer I (1023-1076), destinat a la Galeria de Catalans Il·lustres del consistori barceloní.
Durant la dècada del 1890, les estades d’Antoni Fuster a Barcelona van esdevenir encara més assídues. Maria, una germana menor, s’havia establert a la ciutat arran del seu matrimoni amb el promotor i corredor de borsa Antoni Piña Aguiló (1863-1935). Així mateix, el cosí Marià Fuster era regidor de l’Ajuntament, a més de pintor vocacional. Entre moltes altres iniciatives, Marià Fuster és recordat pel volum La acuarela y sus aplicaciones, que publicà el 1893 amb nombroses il·lustracions d’Antoni Fuster Fortesa.
Retornant a l’activitat expositiva a Barcelona, Antoni Fuster va concórrer a les mostres municipals del 1891, 1896 i 1898. A la primera, va aportar un retrat de Maria Fuster, la germana que visitava a la ciutat, i una marina que l’Ajuntament va adquirir per al Museu de Belles Arts. El públic barceloní que admirava regularment la pintura de Fuster a la Galeria Parés sentia predilecció pels temes marítims (figura 2). Aquells anys, però, les seves marines es van reconvertir en visions de la terra des del mar, gràcies al gust de l’artista per la navegació. L’obra Cases de la punta del Terreno, que Fuster hauria presentat a l’exposició municipal del 1896, esdevé un bell exemple d’aquesta nova concepció. A la fi d’aquella dècada, l’artista va tendir a incorporar a les seves obres escenes quotidianes protagonitzades per pescadors, com es fa palès a La pesca, la pintura presentada a la mostra del 1898.
A Palma, Fuster va acceptar nous encàrrecs de l’Ajuntament per a la Galeria de Fills Il·lustres: en concret, li foren assignats els retrats de l’escriptor il·lustrat Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811) i del filòleg Marià Aguiló (1825-1897). També va realitzar un nou retrat de Josep Maria Quadrado, en aquest cas per encàrrec del Círculo Mallorquín. Quant a les exposicions, Fuster fou guardonat amb una medalla d’or a l’Exposició Balear de Sóller, celebrada el 1897. La seva participació en les mostres del Foment de la Pintura i Escultura fou igualment rellevant. Més concretament, el pintor va implicar-se en dues mostres singulars promogudes per aquesta entitat.
D’una banda, Fuster va participar amb cinc còpies de Diego Velázquez (1599-1660) en una exposició d’homenatge al mestre sevillà, organitzada el 1899. De l’altra, l’any anterior el mateix Antoni Fuster fou el responsable d’una mostra en benefici de la Subscripció Nacional que havia de sufragar les despeses de la Guerra de Cuba. A instàncies de Fuster, aquesta concorreguda exposició fou organitzada pel Foment de la Pintura i Escultura en col·laboració amb el Círculo Mallorquín, que cedí els seus locals per a la instal·lació de les obres. L’aspecte més destacable de l’exhibició fou, però, la presència de vint pintores en actiu a Mallorca que Antoni Fuster convidà a participar al costat de la plana major dels artistes illencs del moment.
Antoni Fuster fou un artista força involucrat en la vida cultural palmesana. Basta recordar les il·lustracions que es prestà a reproduir en un dels poemaris de Joan Alcover (1854-1926) o la seva filiació a la Societat Arqueològica Lul·liana, entitat amb la qual col·laborà amb assiduïtat. Certament, la premsa local es va afanyar a atribuir a Antoni Fuster una actitud circumspecta que d’alguna manera velava l’abast del seu talent. Tanmateix, res no confirma que Antoni Fuster tingués un caràcter adust. A banda de les mostres d’afabilitat que es registren en algunes dedicatòries, Fuster va mantenir una intensa vida social fins al punt d’esdevenir un dels rostres més coneguts de la Palma finisecular.
El rol de pintor aficionat, d’altra banda, no pot desvincular-se dels miraments de la seva classe social i, encara més, de la inhibició autoimposada entre les famílies mallorquines d’ascendència jueva. L’escriptor Joan Lluís Estelrich (1856-1923), gran amic de l’artista, ho expressà sense embuts amb motiu del desè aniversari del seu decés: «la condición social y especialísima de Mallorca, que tanto asombra a los extraños y debiera ruborizar a los naturales, obligó a Fuster a actitudes harto difíciles, de la que él solo triunfó con su tino».
Fuster va despuntar en plena època del realisme pictòric. Durant la dècada del 1880, el pintor va sucumbir davant les opcions estètiques que els viatges, les lectures i les coneixences li proporcionaven. D’aquesta manera, Antoni Fuster va conrear una pintura estilísticament eclèctica que cal inscriure, tanmateix, dins l’amplitud del corrent naturalista. En admirar l’obra citada Trists records, el 1886, Francesc Miquel i Badia assenyalà el deute de Fuster amb la tradició germànica. No en va, Fuster havia efectuat, a Múnic, una còpia de La rendició dels cosacs, del pintor ucraïnès Franz Roubaud (1856-1928), del qual va saber abstreure tant el tractament del volum com l’abast de la paleta cromàtica. Havent temptejat l’orientalisme, sota l’aura de Marià Fortuny (1838-1874), Fuster va explorar l’estètica japonitzant, com es fa palès a Natura morta vora l’estany (1884). Paral·lelament, l’amistat documentada amb el pintor italià Domenico Morelli (1826-1901) ha servit per apuntar el deute d’Antoni Fuster envers els macchiaioli. Afeccionat a la fotografia, el cert és que Fuster s’interessà per l’aspecte lumínic fins al punt d’abraçar, ja en els anys noranta, solucions qualificables d’impressionistes, com és el cas de les obres no signades Torrent de Sóller i Al·lota vora la persiana (figura 3).
Temàticament, Antoni Fuster va excel·lir, des d’una època molt primerenca, com a retratista del seu entorn familiar i social. La solvència tècnica i l’estudi psicològic s’agermanen en els retrats de la mare, dels amics Jaume Serra Orell i Cristòfol Pizà, de la cosina Beatriu Fuster o, fins i tot, en els autoretrats. L’altra temàtica indissociable de l’univers d’Antoni Fuster fou, com ja hem advertit, el mar. Port de Palma o Barques davant la Llotja es troben entre les seves obres més remarcables. Val a dir que les marines de Fuster foren, gairebé sempre, espais habitats. Entre els vells mariners i els al·lots de barca, Antoni Fuster va pintar reiteradament una nena pèl-roja, el trànsit de la qual de la infantesa a l’adolescència resta reflectit en una suma de quadres memorables. La trobem també a Nina a l’embarcador (1899; figura 4), obra en la qual el pintor s’endinsa, per primer cop, en una atmosfera poètica que l’apropa al Simbolisme.
El crític Miguel Sarmiento, a la necrològica esmentada al principi del text, reconeixia haver notat en Fuster «la tristeza inevitable de los que a cierta edad y en cierto modo, se ven aislados en la vida». Es referia a l’estat civil del pintor, que mai no va casar-se, o a l’ocàs d’un període cultural? Fos com fos, el Foment de la Pintura i Escultura va dedicar a Antoni Fuster una exposició antològica dos mesos després del seu traspàs. Els elogis de la crítica foren unànimes (figura 5).
