Tal com indica en el seu testament atorgat a la ciutat de Vic el 18 de març de 1529, el pintor Joan Gascó era fill d’un agricultor homònim de Tafalla (Navarra) i de Maria de Pueyo. En una data indeterminada va venir a Catalunya i es va instal·lar a la ciutat de Vic, on va crear un prolífic taller, que va ser continuat pels seus fills.
El taller dels Gascó va tenir activitat, com a mínim, des del 1503 i fins al 1546, amb dues etapes molt diferenciades: del 1503 al 1529 (quan el cap del taller fou Joan Gascó) i del 1529 al 1546 (quan el cap del taller fou el seu fill, Pere o Perot Gascó). Durant aquests quaranta-quatre anys d’existència, treballaren en el taller el ja esmentat Joan Gascó (documentat entre el 1503 i el 1529) i els seus fills: Pere o Perot Gascó (nascut probablement el 1504 i mort el 1546), Francesc Gascó (documentat entre el 1529 i el 1542) i Sebastià Gascó (documentat entre el 1529 i el 1541), a més d’un altre fill natural de nom Francesc (documentat l’any 1529). També hi treballaren altres pintors, com Sebastià Sanxo (documentat entre el 1525 i el 1535), Pere Garcia (documentat el 1527) i Deri Alemany (documentat el 1528). Finalment, és probable que també hi treballessin Pere Joan Verneda (documentat el 1503), Vidal Hospital (documentat el 1516) i Joan Ronyó (documentat entre el 1535 i el 1570).
Quan Joan Gascó va testar el 18 de març de 1529, va reconèixer tenir quatre fills barons a qui deixà «omnes mostres de paper et alia utensilia pro exercicio artis pictoris equis partibus»: Pere —l’hereu—, Francesc i Sebastià —fills de legítim matrimoni— i un quart fill natural, anomenat també Francesc. D’altra banda, també reconegué tres filles de legítim matrimoni: Eulàlia, Anna i Magdalena. Malgrat que van sobreviure quatre fills i tres filles, se sap que Joan Gascó va tenir cinc fills més: Onofre (nascut el 1505), Caterina (nascuda el 1510), Jeroni (nascut el 1513), Andreu (nascut el 1516) i Antiga (nascuda el 1519). Per tant, Joan Gascó va tenir almenys onze fills de legítim matrimoni i un fill natural. Els quatre fills barons que eren vius quan va morir el seu pare es van integrar en l’obrador familiar. En canvi, cap de les filles va exercir la pintura, ja que Joan Gascó no els va llegar ni eines ni mostres de paper.
El taller dels Gascó constitueix un dels episodis més rellevants de la història de l’art català cinccentista, tant per la seva durada com per la seva infraestructura, la qual li va permetre monopolitzar els encàrrecs pictòrics de l’actual comarca d’Osona durant gairebé mig segle, a més de treballar per a esglésies situades a les actuals comarques del Vallès Oriental, el Ripollès, el Moianès, la Garrotxa, la Selva i el Lluçanès, a més d’unes feines indeterminades a l’Alt Urgell.
A principis del 2024, la producció del taller gasconià s’estableix en 69 treballs documentats per contractes o per rebuts, dels quals 55 foren signats per Joan Gascó, 13 pel seu fill Perot Gascó i 1 per Pere, Francesc i Sebastià Gascó. D’aquestes feines, cal dir que només se n’han conservat nou —i encara parcialment—, tot i que n’hi ha tres més que es coneixen per fotografies fetes abans que fossin destruïdes. Finalment, a tota aquesta producció pictòrica, cal sumar-hi 24 obres més conservades en diversos museus i col·leccions que han estat atribuïdes estilísticament al taller sense proves documentals. El gruix més important d’aquestes obres es conserva al Museu Episcopal de Vic (MEV), però també n’hi ha al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Museu Diocesà de Barcelona, al Museu d’Art de Girona, al Museu del Monestir de Sant Joan de les Abadesses i al Museu de Pontevedra, així com a la catedral de Barcelona i en col·leccions particulars.
En síntesi, el catàleg gasconià —tot i que va variant quan els investigadors aconsegueixen localitzar noves proves documentals i si es confirmen o rebutgen atribucions estilístiques—, a principis del 2024 està integrat per 93 obres.
Per fer rutllar una estructura capaç de realitzar tanta producció pictòrica, el taller va comptar amb dos únics gestors al llarg de la seva existència: Joan Gascó i el seu fill Perot, que va heretar el taller quan devia tenir uns vint-i-cinc anys i el degué gestionar fins als quaranta-dos anys. La gestió del taller implicava la direcció de les obres, la gestió del personal, la gestió dels materials, la signatura dels contractes i el cobrament dels rebuts en un marc territorial extens. Tot plegat fa plantejar-nos si els caps del taller foren més gestors que pintors i complica el discerniment de les diverses personalitats artístiques que hi treballaren, sobretot durant les dècades del 1520 i el 1530, quan el taller fou més actiu i nombrós.
No obstant això, a partir del segle XX —encara que és un tema que no tenia cap mena de transcendència a l’època dels Gascó— s’han volgut definir les diverses «personalitats artístiques» del taller i se n’han arribat a localitzar quatre: Gascó I (identificat amb Joan Gascó), Gascó II (potser Pere Gascó), Gascó III (potser Francesc o Sebastià Gascó) i Gascó IV (de personalitat més difusa). La resta de participants del taller han estat considerats «mans subsidiàries».
A hores d’ara, la personalitat artística més ben definida és la de Joan Gascó (o Gascó I), ja que va treballar uns quants anys sense els fills, tot i que assistit per col·laboradors, atès que una sola persona no pot haver-se fet càrrec de la gran quantitat d’obres contractades entre el 1503 i el 1520, any en què aproximadament Pere Gascó es degué integrar al taller, malgrat que la primera dada documental confirmada de la seva presència al costat del seu pare no és fins al 19 de febrer de 1523. Això no obstant, cal recordar que hem situat el naixement de Perot vers el 1504 i que, per tant, el 1520 devia tenir uns setze anys.
A la dècada del 1520, el taller aconsegueix crear un producte de gran èxit comercial. Partint de models tardogòtics —propers als pintors Vergós i amb punts de contacte amb Bartolomé Bermejo—, el taller generalitza l’oli com a lligant dels pigments, cosa que permet obtenir més degradacions cromàtiques, i executa composicions copiades de xilografies i gravats, sobretot de Martin Schongauer i d’Albrecht Dürer. Aquest producte d’èxit es millora en època de Perot, amb escenes construïdes amb mètodes perspectius. Tanmateix, mai no es deixaren de fer campers daurats i picats, els quals encara perviuen en les darreres obres dels anys quaranta.
Inexplicablement, el taller desapareix amb la mort de Pere Gascó, enterrat a la ciutat de Vic el 12 de juliol de 1546. Sembla que, quan va morir, només tenia una filla, Clara, que devia tenir uns quatre anys. D’altra banda, cap dels germans de Perot va continuar exercint de gestor del taller, malgrat que eren pintors experimentats. Probablement perquè ja no residien a Vic: Francesc Gascó era a Perpinyà el 1542 i Sebastià Gascó estava implicat en un procés familiar a Tafalla, almenys fins al 1541. El buit deixat pel taller gasconià fou ocupat per Jaume Gener (documentat entre el 1547 i el 1571), després per Rafael Andreu (documentat entre el 1576 i el 1594) i, finalment, per Joaquim Albareda (documentat entre el 1592 i el 1614). Ara bé, cap d’ells no assolí la notorietat ni la rellevància del taller dels Gascó.
La primera dada coneguda de Joan Gascó és de l’11 d’abril de 1503 quan contractà el desaparegut retaule major de l’església parroquial de Santa Maria de Vilanova de Sau (Osona), que va haver de pintar com el retaule de l’església de Sant Joan de Fàbregues de Rupit i Pruit (Osona), el qual havia executat Joan Gascó abans d’aquesta data i del qual es conserven tres fragments al Museu Episcopal de Vic (figura 1): Sant Joan i sant Joan Baptista (MEV 45), Sant Joan Evangelista a l’illa de Patmos (MEV 3074) i Baptisme de Jesús (MEV 73). Aquests tres compartiments de retaule són una obra transcendental per al coneixement de la personalitat artística del fundador del taller, perquè foren executats sense la col·laboració dels seus fills. Cal recordar que no se sap quan Joan Gascó va arribar a Catalunya ni tampoc quina fou la seva formació pictòrica.
També van ser executats sense la participació dels fills el compartiment central del retaule major de l’església parroquial de Sant Romà de Sau (Osona), contractat el 28 d’abril de 1509 (MEV 29.522; figura 2), els profetes del guardapols del retaule major de l’església parroquial de Sant Esteve de Granollers (Vallès Oriental), executats abans del 2 de febrer de 1513 (MNAC 24.149-24.152; figura 3) i, molt probablement, el retaule de Sant Marçal i de Sant Sebastià de l’església parroquial de Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental), del qual es conserven la taula principal i dues altres taules al Museu Diocesà de Barcelona (figura 4). Aquest darrer retaule no està datat, però cal recordar que Joan Gascó va treballar per a l’església parroquial de Sant Pere de Vilamajor entre el 1513 i el 1516, ja que hi va realitzar el retaule major, actualment perdut, però conegut per testimonis fotogràfics. Aquest retaule major és considerat l’inici de la segona etapa artística de Joan Gascó, moment que coincidirà amb la creació d’un producte de gran èxit comercial.
Coincidint amb l’arribada dels fills al taller, s’introdueixen canvis significatius en les pintures i es complica el discerniment de les personalitats artístiques del taller. Així, per exemple, en el compartiment lateral del retaule de la confraria dels blanquers de la capella de Sant Bartomeu de l’hospital de Peregrins de Vic (figura 5), contractat per Joan Gascó el 18 de desembre de 1525 (MEV 64), alguns estudiosos hi veuen la participació conjunta de Joan i Pere Gascó, mentre que d’altres ho consideren obra de Gascó II en solitari. Això no obstant, cal destacar que en el camper daurat d’aquest compartiment de retaule hi ha un disseny picat típicament gasconià que consisteix en la combinació d’una roseta de setze pètals i un motiu quadrifoliat. Aquesta combinació de motius decoratius del camper s’ha localitzat en deu obres més del taller, la majoria atribuïdes a la segona etapa del taller (1529-1546).
Tot i això, l’obra més emblemàtica atribuïda a Joan Gascó continua sent la Santa Faç (figura 6) procedent de la catedral de Vic (MEV 1947), adjudicada inicialment a Bartolomé Bermejo, fins que les afinitats estilístiques amb els profetes del guardapols del retaule major de l’església parroquial de Sant Esteve de Granollers —especialment amb el profeta David— aconsellaren incorporar-la al catàleg de Joan Gascó.
En els apartats següents, només s’indica on es troben les obres que s’han conservat, encara que sigui parcialment. Si no s’especifica res, és perquè es tracta d’obres que no s’han preservat.
Obra documentada de Joan Gascó
Retaule major de l’església parroquial de Sant Joan de Fàbregues (abans de l’11 d’abril de 1503, se’n conserven tres compartiments al Museu Episcopal de Vic [MEV]); retaule major de l’església parroquial de Santa Maria de Vilanova de Sau (contractat l’11 d’abril de 1503); decoració del sagrari del retaule major de l’església col·legiada de Sant Joan de les Abadesses (1503); part del retaule de la capella de Sant Miquel de la catedral de Vic (contractat l’11 abril 1504); escuts de la capella funerària d’Isabel I a la ciutat de Vic (rebut del 20 de desembre de 1504); part del retaule major de l’església del monestir de la Mare de Déu del Carme de Vic (bestretes del 14 de febrer de 1505 i 26 setembre de 1528; contracte de les portes, de diverses imatges, de la predel·la i d’un carrer lateral entre el 1505 i el 1525; rebuts entre el 1526 i el 1528); retaule de la capella de Nadal de la catedral de Vic (contractat el 5 d’abril de 1505 i rebuts entre el 1505 i el 1513); retaule de Sant Andreu de la catedral de Vic (contractat el 30 de maig de 1505); retaule de Sant Joan Baptista de la catedral de Vic (anterior al 3 de febrer de 1507); retaule major de l’església parroquial de Sant Joan de Riuprimer o del Galí (contractat el 3 de febrer de 1507 i darrer rebut del 5 de juny de 1509, obra coneguda per fotografies conservades a l’Institut Amatller d’Art Hispànic de Barcelona); retaule major de l’església parroquial de Santa Maria de Corcó (contractat el 10 de març de 1508); retaule major de l’església parroquial de Sant Julià de Vilamirosa (contractat el 12 de març de 1508, es conserven dos compartiments laterals i la predel·la al MEV, i la taula principal a la col·lecció d’Abadal); retaule de la capella de l’Àngel Custodi de Vic (anterior al 28 d’abril de 1509); retaule major de l’església parroquial de Sant Martí de Querós (contractat l’1 de setembre de 1508); retaule major de l’església parroquial de Sant Romà de Sau (contractat el 28 d’abril de 1509, es conserva el compartiment principal al MEV); retaule de la Mare de Déu de l’església parroquial de Sant Pere de Torelló (contractat el 6 d’octubre de 1509); bandera de la confraria de sant Simeó i sant Gabriel dels paraires de la ciutat de Vic (contractada l’1 de gener de 1511); retaule dels sants Llucià i Marcià de la capella de Sant Sadurní de Vic (contractat entre el 1512 i el 1513 i darrer rebut del 25 de novembre de 1516); retaule major de l’església parroquial de Sant Pere de Vilamajor (contractat el 2 de febrer de 1513 i dos rebuts entre el 1514 i el 1516, obra coneguda per fotografies conservades a l’Institut Amatller d’Art Hispànic de Barcelona); retaule de la capella de Santa Maria de Cabrera de la parròquia de Sant Julià de Cabrera (contractat el 28 de maig de 1513); part del retaule de la confraria dels blanquers de la capella de Sant Bartomeu de l’hospital de Peregrins de Vic (el carrer principal fou contractat el 4 de setembre de 1513 i els carrers laterals el 18 de desembre de 1525, se’n conserva un compartiment al MEV); part del retaule major de l’església parroquial de Santa Maria de Folgueroles (contractat parcialment el 23 de març de 1516); taula central del retaule de Sant Sebastià de l’església del monestir de la Mare de Déu del Carme de Vic (contractada el 2 d’abril de 1516); retaule de Sant Sebastià de la capella de Sant Sebastià de l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll (contractat el 22 de setembre de 1516); retaule de Santa Bàrbara de la capella de Santa Maria de la Pietat de Vic (contractat el 25 de novembre de 1516, es conserva la taula principal al MEV); retaule de l’església parroquial de Sant Marcel de Saderra (rebuts entre el 1517 i el 1519); retaule de l’església parroquial de Sant Andreu de Samalús (rebut del 16 de febrer de 1517); retaule de la Mare de Déu de l’església parroquial de Sant Martí de Sentfores (contractat el 6 d’abril de 1518); retaule major de l’església parroquial de Sant Esteve de Granollers de la Plana (contractat el 20 de novembre de 1520); retaule major de l’església parroquial de Pruit (contractat el 6 d’abril de 1521, es conserva el compartiment superior del carrer central al MEV); retaule de l’altar de Sant Joan Baptista, Sant Miquel i Sant Fortià de l’església parroquial de Sant Feliu de Torelló (contractat el 5 de gener de 1522); retaule de Sant Sebastià del monestir de la Mare de Déu de la Mercè de Vic (contractat el 27 de gener de 1523); retaule major de l’església parroquial de Sant Genís d’Orís (dos rebuts del 1523); retaule major de l’església de Sant Sebastià de Moià (contractat el 24 d’abril de 1524 i rebut final del 23 de juliol de 1526); porta de l’armari nou de la tresoreria de la sagristia de la seu de Vic (rebuts del 1525, conservada al MEV i atribuïda a un dels seus fills —segurament, Pere Gascó—); retaule de Sant Pere i retaule de Santa Elena de l’església del monestir de Sant Miquel del Fai (rebut del 3 de gener de 1526); retaule dels deu mil màrtirs de la capella de Santa Elena del monestir de la Mare de Déu de la Mercè de Vic (contractat el 16 de novembre de 1526); bancal del retaule de l’altar dels sants Cosme i Damià del monestir de la Mare de Déu del Carme de Vic (contractat el 15 de gener de 1527); retaule de la capella de Sant Miquel de la parròquia de Sant Martí d’Albars (contractat l’1 de març de 1527); bancal del retaule de la capella de Sant Joan del monestir de la Mare de Déu del Carme de Vic (contractat l’11 de novembre de 1527 i del qual potser es conserva un compartiment al MEV); drap de pinzell amb el Judici Final per a la casa de la ciutat de Vic (contractat el 17 de gener de 1528); retaule de la capella de Sant Francesc Salmunia (contractat el 8 de febrer de 1528); retaule de l’església parroquial de Sant Andreu de Bancells (rebut del 14 de maig de 1528); retaule de la Mare de Déu de l’església de la Mare de Déu de la Rodona de Vic (rebut del 12 de juny de 1528); retaule de la Mare de Déu de l’església parroquial de Sant Quirze de Muntanyola (contractat el 2 de març de 1529).
Obra atribuïda a Joan Gascó sense documentació
Retaule de Santa Llúcia de l’església del monestir de Sant Joan de les Abadesses (1505, es conserva la taula principal al MEV i potser la predel·la al Museu del Monestir de Sant Joan de les Abadesses); profetes del guardapols del retaule major de l’església parroquial de Sant Esteve de Granollers (anteriors al 2 de febrer de 1513, conservats al Museu Nacional d’Art de Catalunya); retaule de Sant Marçal i de Sant Sebastià de l’església parroquial de Sant Pere de Vilamajor (es conserva la taula principal i dues altres taules al Museu Diocesà de Barcelona); taula amb la representació de santa Anna, la Mare de Déu i el Nen (MEV, núm. inv. 48); calvari provinent de l’església de Sant Francesc de Vic (MEV, núm. inv. 529); Santa Faç (MEV, núm. inv. 1947); calvari de procedència desconeguda (MEV, núm. inv. 30); retaule de Sant Pere de l’església parroquial de Santa Maria de Palautordera (Museu Nacional d’Art de Catalunya, núm. inv. 15.934).
