Josep Salvadó Jassans va néixer el 24 de juliol de 1938 i va ser el segon fill d’Ursulina Jassans i Josep Salvadó. El seu germà Miquel, un any més gran, es va consolidar amb el temps com a pintor, mentre que Josep —malgrat començar els estudis artístics en les classes de pintura de l’Escola del Treball de Reus (Baix Camp)— va acabar dedicant-se a l’escultura.
Un dels detalls que ens indica el grau d’identificació de l’escultor amb els seus orígens i amb les tradicions del seu poble és la inscripció que, a manera de signatura, va gravar en la base de l’autoretrat que va modelar el 1966, i en la qual indica el seu nom complet: «Josep Joan Lluís Salvadó Jassans àlies Taca». Hi esmenta, doncs, el nom pel qual era —i encara és— coneguda la seva família, Cal Taca. La referència al seu poble natal no és únicament un formalisme per situar el seu natalici, sinó que és una necessitat, ja que parlar de Jassans i obviar la influència del seu origen i el seu anhel per tornar sempre al poble seria deixar de banda una bona part de la personalitat d’aquest gran artista. Jassans se sent plenament arrelat a la seva terra: s’identifica amb els homes, les cases, els carrers, els cultius i els paisatges del Baix Camp.
És una mostra d’aquesta vinculació amb el seu poble, que va tenir sempre present, la participació de Jassans i el seu germà, juntament amb altres joves del poble, en la fundació el 1956 de l’associació Amics d’Alforja. Entre el 1966 i el 1970, aquesta associació de joves inquiets intentarà millorar la vida cultural del poble amb la creació d’un espai recreatiu i esportiu i, sobretot, d’una sala de teatre, que pogués acollir espectacles i exposicions. D’aquesta iniciativa va néixer l’actual Societat d’Estudis Alforgencs. A més, va ser en aquest espai on se situà la primera obra pública de l’escultor —un monument ideat juntament amb el seu germà— en memòria del professor Josep Taverna.
L’any 1954, amb a penes quinze anys, es va inscriure a l’Escola del Treball de Reus, on va rebre les primeres lliçons d’art. Però les classes allí eren molt elementals i seguien un currículum totalment academicista —es començava copiant làmines, d’aquí es passava a les escaioles i, finalment, es donaven unes nocions de pintura de caràcter molt ornamental. Així, per completar la seva formació, Josep Jassans es va fer soci del Centre de Lectura de Reus, on assistia a classes de pintura.
Tot i començar la seva formació amb la intenció de ser pintor, per un seguit de casualitats va entrar a les classes de l’escultor Modest Gené i, des d’aquell moment, la seva convicció va ser determinant: seria escultor.
El modelatge de Jassans en aquesta època primerenca de la seva carrera està evidentment condicionat pel seu primer professor. En les seves obres, s’aprecia una certa influència del Romanticisme en l’elecció dels temes i en l’estructura de les seves composicions: Pagès de Tarragona, Ecce homo, Noia amb cua de cavall, Africana, Esclava —totes realitzades entre el 1956 i el 1957— mostren clarament l’empremta de Gené en l’obra d’un Jassans molt jove. Les obres Projecte per a monument i Els despullats, que també són d’aquesta mateixa època, fan visible l’admiració que sentia l’incipient escultor per Julio Antonio, un artista molt present a Tarragona i que va ser el primer gran artista de referència per a Jassans.
L’obra de Jassans, vista íntegrament i des de la perspectiva dels anys, se’ns presenta com d’una gran constància estilística. No obstant això, en aquesta primera fase de la seva carrera, experimenta buscant el seu propi llenguatge. El 1958 obres com Gitana o Cap d’escacs tipifiquen la simplificació compositiva i la supressió de tota anècdota.
L’any 1959 Jassans va ingressar a la Reial Escola de Belles Arts de Barcelona. Allí va cursar estudis oficials fins al 1963, però l’aprenentatge que va poder efectuar en aquesta escola es pot qualificar, sens dubte, de minso i irrellevant en la seva trajectòria. Ni Inocenci Soriano-Montagut ni Frederic Marès van influenciar un alumne que, en realitat, pràcticament no va assistir a les seves classes.
No obstant això, en el seu primer any a Barcelona, coneixeria a qui seria el seu gran mestre, Joan Rebull. En aquell moment, ja dominava la tècnica i la metodologia de l’ofici escultòric, però gràcies a Rebull superaria el graó conceptual que fins aleshores li impedia arribar a ser un veritable artista. Va participar de la vida diària del taller de Rebull des del març del 1960 fins a mitjan 1967.
Aviat Jassans s’adonà de la diferència que implicava ser pròxim a Rebull. Al costat d’ell va compartir tertúlies amb intel·lectuals, cosa que li va permetre ampliar la seva cultura més enllà de la mateixa escultura, vinculant l’art i la filosofia, l’ofici i el concepte. Aquestes converses les rebrà Jassans com una esponja, i les reflexions derivades li serviran per aconseguir plenitud en el seu discurs, cohesió en el treball i una seguretat categòrica. Tal com el mateix Jassans va reconèixer, l’Escola de Belles Arts li semblava el purgatori que antecedia l’Olimp del taller de Rebull, «sortir d’una mediocritat espantosa per gaudir de la paraula viva i intel·ligent com poques n’he trobades a la meva vida» (Fontbona i Solà, 1989).
La diferència que suposava la formació amb Rebull el va fer destacar per sobre dels seus companys d’estudis i els anys 1962 i 1963 va obtenir accèssits en el Concurs Conde de Ruiseñada, així com els primers premis d’escultura de fi de curs dels estudis de belles arts en aquests dos anys.
La influència que tingué en Jassans el seu mestre, de la qual el primer mai no s’amagà, es pot veure en les seves declaracions, com per exemple en un article escrit pel mateix Jassans —publicat a La Vanguardia el 28 de febrer de 1981— amb motiu de la recent defunció de Rebull, al qual titlla de «màxima figura representativa de la seva generació i un dels ponts culturals més sòlids entre el món català de la preguerra i la postguerra». En aquestes paraules queden reflectides de manera evident l’alta estima i l’admiració cap al seu mestre, fins i tot quan més endavant, sent ja un artista consolidat, en les crítiques sobre les seves exposicions el titllessin despectivament de «Rebullit». Jassans mai no amagaria la seva relació amb Rebull, encara més, ressaltaria la vinculació amb el mestre quant als conceptes formals, reivindicant la gran diferència entre l’escultura de tots dos enfront d’un Noucentisme decadent, en què contínuament se’ls pretenia encasellar, a pesar que cap dels dos es considerava ni tan sols pròxim als postulats plàstics dels seguidors d’Eugeni d’Ors.
Rebull va suposar per a Jassans una escala per pujar els primers trams de la seva formació, però arribat a un cert punt va saber desprendre’s del suport del mestre i continuar el seu camí escalant amb els seus propis mitjans, de manera incansable, fins a endinsar-se en els misteris de la forma.
Jassans era l’arquetip d’artista clàssic capaç de representar el món com si el temps i la història no haguessin passat, mostrant-nos unes formes serenes i harmòniques que tanquen un instant de plenitud absoluta. La consolidació de l’estil de l’artista s’identifica clarament amb una de les seves obres més emblemàtiques creada en aquesta etapa tan primerenca de la seva carrera: La nena de les trenes (1966; figura 1).
La maduresa artística de Jassans queda públicament reconeguda a partir de la seva primera exposició individual a la Sala Parés de Barcelona (del 10 al 29 de març de 1973). La crítica comença a veure’l com «un clàssic d’avui, dins d’aquesta tradició que no per ser-ho deixa el temps al marge de l’obra, tant del seu concepte com de la seva creació i realització», reconeixent a l’escultor la importància, transcendència i qualitat de l’obra exposada (Gutiérrez, 1973).
El 1971 entra a formar part del cos docent de la que aleshores era l’Escola de Belles Arts de Barcelona, però no és fins al 1976 que no aprova l’oposició a la plaça de professor d’escultura. Més tard, el 1979, aquesta escola passaria a ser la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Aquest mateix any n’és nomenat vicedegà. El 1983 rep el grau de doctor gràcies al seu estudi Consideracions a l’entorn de la meva taverna escultòrica, i el 1987 obté la Càtedra de Morfologia Escultòrica del Cos Humà.
Més enllà del món acadèmic, Jassans va obtenir un cert reconeixement artístic, sobretot a partir de la dècada dels anys setanta. Encara que ja en els seus inicis a Reus havia guanyat el primer premi d’escultura en l’I Certamen d’Art Juvenil —que comportava l’assistència a l’I Alberg Nacional d’Arts Plàstiques—, no va ser fins al 1972 quan va rebre el seu primer premi destacat en un concurs d’escultura. Va ser a Valladolid en el Concurs Exposició Nacional de Petita Escultura, en què la seva obra Waldesca (figura 2) va ser premiada entre 380 obres de 213 escultors de tot Espanya. En el jurat del concurs hi havia els historiadors José Camón i Rafael Santos Torroella, i els escultors Marcel Martí, Cristino Mallo, Eduardo Chillida i Joan Rebull.
Poc després, el 1973, inaugura la primera exposició individual a la Sala Parés, on també exposarà de manera individual el 1980 i el 2003. A més, l’any 1977 va fer a la mateixa sala una exposició de dibuixos. També participa en l’exposició col·lectiva «Escultures de petit format» l’any 1983 al costat de Josep Busquets, Ramón Cuello, Luisa Granero, Ernest Maragall, Joaquim Ros, Ricard Sala, Lluïsa Sallent i Núria Tortras, i a l’exposició «Figuracions» l’any 1988.
El 1977 participa en la mostra internacional de medallistes de la Federació Internacional de la Medalla d’Art (FIDEM) a Budapest i l’octubre del mateix any obté una menció especial també pel seu treball com a medallista en el Premi Internacional de Medalles Isidro Cistaré Golarons. També el 1977 realitza el seu primer monument a Lluís Millet, instal·lat al Masnou (Maresme), i, posteriorment, un segon monument al fundador de l’Orfeó Català per al Palau de la Música Catalana, de Barcelona, el 1991 (figura 3).
A més d’aquests dos monuments i de l’esmentat en homenatge a Josep Taverna, Jassans va tenir encàrrecs per realitzar multitud d’obra, tant pública com privada, destinada a espais públics. El 1975, Josep Ensesa li encarrega una escultura per a l’hotel La Gavina de s’Agaró (Baix Empordà). A Reus s’inaugura el 1989 l’escultura El vent i, un any després (1990), també a Reus, davant l’entrada de l’Hospital Universitari Sant Joan se situarà Cant a la vida.
El 1993, una de les seves escultures de sant Jordi s’instal·larà a la seu del Consell del Baix Camp, a Reus. Més tard, el 1996, amb motiu del centenari de l’Institut Pere Mata de Reus, modelarà La flama (figura 4), un bronze de tres metres d’altura que presideix la porta d’accés de la institució i de la qual es van fer una sèrie de reproduccions de 50 cm.
L’any 2000 es va inaugurar en el santuari de la Misericòrdia de Reus, com a homenatge a Isabel Besora, la seva escultura La pastoreta. Un any després, també va esculpir La República com a homenatge a Lluís Companys, escultura instal·lada a la Casa de la Vila de la Selva del Camp (Baix Camp).
A més de les escultures, Jassans va elaborar també relleus destinats a l’espai públic, com els que va crear per a les tombes del poeta i polític català Ventura Gassol i la seva esposa Lucía el 1981 (Selva del Camp) i 1983 (Lausana, Suïssa), respectivament, o els que es van instal·lar el 1991 al mercat municipal de Reus a manera de tríptic: Nodriments terrestres. I per a Alforja, el 1992 va esculpir un relleu amb el retrat del seu amic Octavi Fullat en la placa d’homenatge que es troba a la casa natal del filòsof. El 1995, el Viver d’Empreses de Reus li encarregà una obra per al seu vestíbul; en aquest cas, va ser un mural esgrafiat, titulat Creació.
L’últim gran encàrrec que va escometre Jassans va ser el d’una escultura de sant Jordi per al Parlament de Catalunya l’any 2003 (figura 5). L’encàrrec va arribar a l’escultor gràcies a la intervenció de Josep Poca, qui en la seva recerca sobre la història del Parlament de Catalunya havia trobat documentació sobre un sant Jordi de l’escultor italià Donatello, que fins a la Guerra Civil es trobava en l’edifici del Parlament. Poca va convèncer el govern de Joan Rigol de la necessitat de restituir la imatge del patró de Catalunya i va suggerir Jassans per elaborar l’escultura. Per a aquesta escultura Jassans va optar per una representació de sant Jordi que recorda a la realitzada per Donatello.
En l’àmbit internacional, l’obra de Jassans també va tenir visibilitat a partir d’exposicions, concursos i reconeixements, com el de la National Sculpture Society de Nova York, que el nomenà membre corresponent el 1978. El 1981 li va ser concedida una menció del tribunal en el XV Gran Premi International d’Art Contemporani de Montecarlo (Mònaco). El 1986, a París participà en el Prix de Portait Paul-Louis Weiller amb un retrat de la seva esposa en fusta de bedoll, i exposà a la galeria Hauptwache de Wetzlar, en la República Federal d’Alemanya. L’Académie Europé des Sciènces, des Arts et des Lettres de París el nomena membre corresponent el 1989. Juntament amb el seu germà Miquel, el 1994 exposa en la Volksbank Galerie de Linderberg (Alemanya) el 1994 i a Estrasburg (França) el 1998. El 2001, cinc de les seves escultures són seleccionades com a representació de l’escultura contemporània a Tarragona en el Reichkandof de Berlín. I el desembre del 2002 participa en el Saló Internacional de Banyuls de la Marenda (Rosselló).
No obstant això, Jassans com a home molt lligat a la seva terra, a més de participar en les exposicions esmentades, va presentar obra en mostres a escala comarcal i regional, com ara el Saló de Maig i la Col·lectiva de Nadal de la Galeria Anquin’s (Reus), on, gairebé sense excepció, va participar anualment des del 1975 fins al 2005.
Analitzant l’obra de Jassans topem amb una lectura del llenguatge clàssic que neix d’una idea d’identificació amb la bellesa, de sincronisme amb la naturalesa i de passió per la vida. La millor definició de l’obra de Jassans ens la va oferir ell mateix en la seva tesi doctoral (1983): «No busqueu en la meva obra cap altre justificant que el voler copsar tota la palpitant emoció dels cossos, la seva gràcia infinita, la seva puresa, el seu captivador atractiu, tota la immensa dignitat humana que contenen. En una paraula, voldria plasmar tota la vida que bull en el seu interior a través de la “forma viva” que és manifesta exteriorment. Qualsevol altra elucubració més o menys benintencionada que sorgeixi sobre la meva obra li serà totalment aliena.»
Jassans no necessita —com va succeir a la majoria d’artistes neoclàssics i també, a vegades, noucentistes— adornar les seves figures amb vestits o pentinats anacrònics que indiquin a l’espectador, de manera clara i simplista, la tendència clàssica de les seves obres. En Jassans, el classicisme és molt més íntim, prové del sentiment primigeni que incita la creació de la forma. No importa l’estilisme de les figures ni si llueixen d’acord amb els gustos contemporanis o passats; la veritable essència de l’art clàssic resideix en la passió per la vida i en el sentiment litúrgic de la bellesa.
Podem apreciar en l’obra de Jassans —en les seves escultures i dibuixos, però també en els seus escrits— aquesta clara declaració de principis: l’art no és una imitació ni dels models del passat ni de les formes del present, és l’expressió d’una passió per la vida, d’un sentiment irrefrenable per la bellesa que no entén de modes ni d’èpoques. Jassans va ser un artista molt prolífic que ens va deixar un total 269 obres escultòriques que donen compte de la seva inesgotable capacitat de treball. En són exemples les tres obres que va modelar l’any 2005 —Xénia, Dolovita i Retrat del pintor Gavino— malgrat haver estat diagnosticat de càncer de pàncrees, malaltia que va posar fi a la seva vida el divendres 3 de març de 2006.