Josep Maria Jujol i Gibert fou un dels arquitectes més originals del segle XX i un dels col·laboradors d’Antoni Gaudí. Tot i desafiar qualsevol voluntat classificatòria en la història de l’art, la seva obra, vital i espontània, beu de la llibertat del Modernisme i del corrent de revitalització dels antics oficis com a resposta a la industrialització i la globalització. Desborda els estils que li són contemporanis, com el Noucentisme i el racionalisme, i anticipa l’avantguarda amb evocacions surrealistes de connotacions religioses.
La seva obra, mancada de protecció oficial fins molts anys després de la seva mort, es va redescobrir especialment a finals de la dècada del 1970 i gaudeix d’una reputació i una projecció internacionals. Els primers a cridar l’atenció sobre Jujol en vida van ser Josep Francesc Ràfols i Francesc Pujols: el primer, alumne i biògraf seu, el va descriure com el colorista predilecte de Gaudí i un dels arquitectes més estranys de l’univers, mentre que Pujols el va definir com el digne continuador de les obres de la Sagrada Família. Josep Maria Jujol Jr. ha promocionat l’obra del seu pare publicant llibres i organitzant exposicions.
Fill de Teresa Gibert i Andreu Jujol, mestre tarragoní d’escola primària i d’arrelades conviccions religioses, la família es va traslladar a l’efervescent Barcelona el 1888 quan Jujol tenia nou anys amb la finalitat que tingués noves oportunitats de formació. Mentre era estudiant a l’Escola d’Arquitectura, on va ser condeixeble de Rafael Masó i Josep Maria Pericas, va treballar en diversos despatxos d’arquitectes. El professor Antoni Maria Gallissà, seguidor del moviment Arts and Crafts, el va familiaritzar amb la forja, la ceràmica, els esgrafiats, l’heràldica, els ornats efímers i litúrgics. Amb Gallissà, Jujol va preparar els models per a l’enllumenat del carrer de Ferran amb motiu de les festes de la Mercè del 1902 i els esgrafiats per a la casa del seu mestre, entre d’altres.
Amb l’arquitecte Josep Font i Gumà va encarar un dels seus primers treballs importants: la reforma de l’Ateneu de Barcelona a la casa dels Sabassona del carrer de la Canuda, entre el 1904 i el 1906. Segons Ràfols, l’ateneista i metge de Gaudí, el doctor Pere Santaló, va presentar Jujol a Gaudí, qui edificava la Casa Batlló i començava els fonaments de la Casa Milà. Ser cridat per Gaudí, aleshores en el zenit de la seva fama, era un privilegi per a Jujol, corprès pel prodigiós talent creatiu i per les tècniques del mestre. Gaudí, que extreia el millor de les habilitats professionals dels seus col·laboradors i els atorgava unes parcel·les de treball sota el seu control —«Gaudí de tot en té cura!», recordava Josep Bayó—, va trobar en Jujol un hàbil dibuixant, un apassionat de les cal·ligrafies i els grafismes rococó, i un colorista nat; un arquitecte humil i entusiasta, vint-i-set anys més jove, amb qui va compartir ben aviat sintonia creativa i va contribuir a vitalitzar encara més la seva arquitectura. Ricard Opisso, delineant i fotògraf de Gaudí, va deixar escrites unes memòries en què recordava: «Els darrers anys la desbordant inventiva creadora de Gaudí es va anar accentuant més i més degut al contacte dels seus col·laboradors i en particular Jujol, que li van induir a superar-se a si mateix, adoptant amb la seva imaginació volcànica i ascendent les noves i originalíssimes formes, anticipant-se a l’abstraccionisme surrealista.»
Si a la Casa Batlló de Gaudí no hi ha unanimitat en relació amb l’aportació de Jujol (especialment pel que fa al revestiment ceramicovitri de la façana), al Park Güell van fer un duo creatiu d’alt voltatge en el revestiment ceràmic amb trencadís del banc i del sostre de la Sala Hipòstila: una tècnica que Gaudí ja havia emprat en els primers treballs per al seu mecenes, Eusebi Güell. No obstant això, al Park Güell a partir del 1909, Jujol va anar un pas més enllà: hi feu dislocacions i un ús arbitrari dels objectes disposats en forma d’estrelles, d’espirals o de sols (figura 1). Hi trobem porcellana trencada, trossos de vidre, xicres, una nina, vaixella familiar, taps d’ampolla i flascons. Carola Giedion, al seu llibre sobre el Park Güell fet amb la col·laboració de Joan Prats, que fou un antic president del grup Amics de l’Art Nou (ADLAN) i un dels primers a advertir la presència d’aquests objectes incrustats sense identificar que Jujol n’era l’autor, hi assenyalava els precedents dels papiers collés cubistes de Pablo Picasso, Juan Gris i Joan Miró, i un ingenu toc popular, preludi de la ironia dels surrealistes. L’escriptor Joan Laguía Lliteras va ser un dels primers a destacar l’autoria de Jujol en l’article que va publicar al Diario de Barcelona el 1921.
També cal atribuir a Jujol el cal·ligrama marià en el banc revestit amb trencadís localitzat per uns joves estudiants, Josep Garganté i Santiago Lorepena i que va transcriure Joan Matamala en un àlbum el 1967. Entre les inscripcions trobades —moltes de les quals, malauradament, es van perdre amb les restauracions del 1994—, hi ha «Angelus Domini nuntiavit Mariae», orientada cap al sud, al punt del migdia, a l’hora de l’Àngelus, que cal llegir a la llum del context d’una Barcelona obrera, en què l’anticlericalisme tenia un gran predicament (durant la Setmana Tràgica, del 1909, es van cremar esglésies i convents), la qual cosa aconsellava evitar mostres de fervent catolicisme per por a les represàlies. D’aquí, doncs, que les inscripcions tinguin una lectura críptica.
En aquella mateixa època, el matrimoni Milà va declinar la idea, proposada per Gaudí, de convertir casa seva, popularment coneguda com la Pedrera, en una peanya coronada per un grup escultòric dedicat a la Mare de Déu, com ho recorda un dibuix de Jujol conservat a l’Arxiu Jujol. Pel que sembla, els desacords entre Gaudí i els Milà van comportar que l’arquitecte confiés a Jujol alguns detalls que faltaven de l’edifici. Un col·laborador de Gaudí, Joan Matamala, n’ha deixat testimoni: «Em sembla veure’l traçant els relleus dels sostres de la Casa Milà. Es movia com un ballarí. Duia les butxaques replenes de papers i apunts.» Així doncs, Jujol és autor d’alguns dels cels rasos (amb cançons populars i evocacions marianes i als Jocs Florals) i d’alguns dels treballs de ferros forjats, de baranes dels balcons i reixes i d’altres elements de fusteria (figura 2).
Jujol va treballar a contrapel dels tòpics i les normes, amb una creativitat assilvestrada, un fet que no es donava entre la resta de col·laboradors de Gaudí. Va desafiar el mateix Gaudí en els treballs de reforma litúrgica de la seu de Mallorca, joia de l’art gòtic català mediterrani. Jujol va deixar la seva empremta en el revestiment ceràmic vidrat de les parets del presbiteri, amb palmes i branques d’olivera, escuts dels bisbes de Mallorca, amb vermells, reflexos daurats i verds; i, sobretot, en les pintures del setial del cor, que simbolitzen la redempció de Jesús. Coneixem nombrosos testimonis de la pràctica «salvatge» amb què Jujol encarava qualsevol treball, com el del canonge Emili Sagristà, que es va alleujar quan Jujol va marxar de Mallorca el 1914: «Beneit sia Déu que no va permetre que embrutés més fusta.»
La seva vocació de pintor es detecta, novament, en un altre encàrrec de Gaudí —aleshores absorbit per múltiples feines—, que va confiar a Jujol l’ornamentació del Saló de la Llotja de Barcelona amb motiu de la celebració del certamen literari dels Jocs Florals del 1907. Jujol va pintar tres grans teles que embolcallaven les columnes d’aquest edifici medieval, amb referències al lema dels Jocs: «Patria, Fides, Amor», amb cal·ligrafies goticitzants (figura 3), que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Un any després, sota les ordres de Gaudí i amb motiu de l’homenatge al rei Jaume I (figura clau de la constitució de la nacionalitat catalana), Jujol va fer unes acolorides i expressionistes pintures amb inscripcions sobre la muralla romana de Barcelona. Així mateix, va pintar els rètols d’entrada i sortida a les escales de la cripta de la Sagrada Família i el segell de la tinença parroquial, entre d’altres. Jujol va acolorir la maqueta de la Sagrada Família amb daurats, vermells, verds i amb un blau cobalt al·lusiu al firmament de la gran nit del Naixement. Aquesta maqueta, que va ser presentada al Grand Palais de París el 1910, es va perdre arran de l’esclat revolucionari del 1936, previ a la Guerra Civil.
Jujol, com Gaudí, apreciava els monuments antics carregats de simbolisme, sense oblidar el Barroc, les tradicions populars i la cultura llatina. No es va sentir atret per la capital parisenca. Un dels seus pocs viatges va ser a Itàlia, el 1927, un any després de la mort de Gaudí. Aleshores, Jujol es va casar amb la seva cosina, Teresa Gibert, vint anys més jove que ell, i va passar la lluna de mel en aquest país. Amb motiu del seu casament, Jujol va dissenyar els mobles per al seu habitatge, que estan exposats al Museu Nacional gràcies al dipòsit de la família Jujol (Teresa, Tecla i Josep Maria, els seus fills).
La darrera intervenció de Jujol en l’obra de Gaudí data del 1947: un sagrari, uns canelobres i l’altar de la Sagrada Família, d’estètica anacrònica i conservadora (com molts dels seus darrers treballs modestos), per a la inconclusa església de la Colònia Güell.
Gràcies al contacte amb Gaudí, Jujol va poder treballar, encara que fos indirectament, per una clientela burgesa. La seva producció autònoma, en canvi, es vincula als encàrrecs de petits promotors immobiliaris, comerciants, familiars, rectors o pagesos enriquits. Amb aquests darrers, el caràcter «garrepa» marcava l’envergadura de la construcció.
Malgrat la poderosa empremta del mestre Gaudí, Jujol va ser capaç de crear un perfil propi i es va descobrir a si mateix en la decoració de la botiga de Pere Mañach del carrer de Ferran de Barcelona (1911). Aquest industrial de la serralleria, que havia gaudit d’una anterior vida bohèmia a París com a primer «marxant» de Picasso, va donar carta blanca a Jujol en la decoració de la seva botiga (actualment desapareguda), que es va decantar per guixos de fort cromatisme de caràcter pirotècnic i grafies de rosaris a manera d’escut protector simbòlic. També va construir una petita part del mobiliari d’aquest establiment, els nous Tallers Mañach (1916-1918) i els mobles de Pere Mañach (figura 4) amb motiu del seu casament, alguns d’ells donats a conèixer per primera vegada amb motiu de l’exposició «Jujol, dissenyador» el 2002 al MNAC. Poc després, aquest conjunt va ingressar, en concepte de dació, en aquest museu.
Altres obres notòries de Jujol a Barcelona són la Casa Sansalvador a Vallcarca i els seus treballs com a director artístic de la institució benèfica Casa de Família, liderada pel mossèn Pedragosa; la Casa Planells, que neix de l’encàrrec del contractista Evelí Planells i enllaça amb el racionalisme emergent; el Palau del Vestit, amb la col·laboració d’Andrés Calzada (afusellat durant la Guerra Civil) per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, i la font commemorativa de la plaça d’Espanya, d’estil clàssic romà.
Per conèixer l’estela de Jujol cal desplaçar-se, especialment, per la variada geografia catalana. Al seu poble, Sant Joan Despí (Baix Llobregat), Jujol va exercir d’arquitecte municipal auxiliar durant més de vint anys i hi va deixar les seves obres més originals: la Torre de la Creu, veritable fantasia habitable construïda per a la seva tia Josefa Romeu, i la remodelació de Can Negre, una masia del segle XVII, amb un balcó mirador com una carrossa de la cort del rei Sol i una caixa de l’escala i un oratori decorat amb repertoris manllevats del Barroc i el rococó, entre d’altres. A partir de l’activitat a Sant Joan Despí, Jujol va desenvolupar projectes en altres municipis de la comarca, com Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei, on feu obres menors i poc documentades.
És, sobretot, en els nombrosos poblets escampats per Tarragona, vinculats a la seva terra nadiua i al seu món (la Mediterrània), com ara Vistabella, Constantí, els Pallaresos, Vallmoll, Roda de Berà, Creixell, Bràfim, Montferri, Bonastre, el Vendrell, etc., on va treballar especialment els darrers anys de la seva vida en esglésies i parròquies. Bona part d’aquestes obres són plantejades en termes d’estalvi econòmic i a partir d’edificis preexistents i, sobretot, en termes d’ecologia. Jujol treballa no només com a arquitecte, sinó també com a ferrer, pintor, cal·lígraf i creador d’objectes, com ara arquetes, decoració d’altars i imatges religioses (sovint construïdes per l’escultor Llobet), retolació de làpides, bancs, reclinatoris, canelobres, lampadaris, sagraris, teieres, caixetes d’almoines, campanars, paviments o vitralls.
La primera obra postescolar de Jujol va ser la decoració de l’església parroquial d’Alcover amb motiu de la consagració del bisbe Barbarà per la diòcesi de Ciudad Rodrigo (1908), incloent-hi la seva arqueta pirogravada. A aquesta obra cal afegir la construcció de la sala d’espectacles del Patronat Obrer de Tarragona, basat en la nàutica, i reformat posteriorment per l’arquitecte Josep Llinàs, i la Casa Ximenis, amb forja i esgrafiats que el Noucentisme va reivindicar. Una de les seves aportacions més poètiques i expressives la trobem en la reforma de la Casa Bofarull (1914-1931), el mas antic de les germanes Dolors i Josefa Bofarull als Pallaresos (Tarragonès). Destaquen, entre d’altres, el seu mobiliari cubistitzant i una airosa torre mirador, coronada per un àngel que fa de penell i sublima l’enyorança de la casa i de la terra pairal tarragonina (figura 5). Per al petit poble de Montferri (Alt Camp) va fer el projecte de santuari dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, de segell gaudinià, reconstruït durant la dècada del 1990 per Joan Bassegoda.
Per a Jujol no hi ha formes ni materials privilegiats i la seva obra té com a tret definidor l’ús d’elements de reciclatge amb un caràcter redemptor. El seu fill explica que Jujol arribava a casa carregat de les coses que recollia pel camí: llaunes, claus, cartons, vidres. En són un bon exemple els diferents objectes litúrgics de l’església del Sagrat Cor de Vistabella (la Secuita, Tarragonès) elaborats amb bitlles de fusta, que Jujol recupera dels jocs quotidians de la mainada, o amb llaunes, procedents de pots de llet. Fins i tot els sagraris, com el de Bonastre (Baix Penedès), recorden una màquina d’ensulfatar; la font de la Mare de Déu de Loreto (Bràfim, Alt Camp) és feta amb canonades velles soldades, i l’escultura de l’Agnus Dei de l’església de Constantí (Tarragonès), amb ferralla. En bona part dels seus treballs no hi ha cap disseny previ i moltes de les seves creacions són fruit d’una transmissió directa a l’artesà o artífex local, això quan no és ell qui executa els treballs directament, amb les seves pròpies mans.
Finalment, cal destacar la seva labor docent com a professor de la Universitat Industrial i de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Hi ha nombrosos testimonis que el recorden. La revista humorística Papitu del 27 de març de 1918 feia mofa del fet que feia copiar lapides als seus alumnes a la catedral. Els seus alumnes de l’Escola d’Arquitectura —entre els quals hi ha Oriol Bohigas, José Antonio Coderch, Joaquim Casamor, Federico de Correa i Barba Corsini—, recorden que veure’l dibuixar era tot un espectacle: els feia copiar reixes i els emblemes del Toisó d’Or de la catedral de Barcelona. Complementava els dibuixos dels alumnes amb inscripcions amb purpurina que els alumnes anomenaven càusticament «la jujolina». Juntament amb els seus alumnes va reconstruir la rosassa de la basílica del Pi, destruïda amb motiu de la Guerra Civil.
El 1949 i en plena postguerra, la mort de Jujol va tenir un ressò molt discret en comparació amb la del seu mestre. La seva obra, que destil·la la bellesa de la imperfecció, d’allò que és fràgil i provisional, ha estat reivindicada per una nova generació d’arquitectes de la postmodernitat i, sobretot, ha estat una font d’inspiració per a artistes contemporanis.
