El pintor Asensi Julià Alvarrachi va ser considerat per Valentín Carderera, crític contemporani a Francisco de Goya, com el «quasi únic deixeble» del pintor aragonés. Aquesta circumstància ha tingut, sens dubte, un pes decisiu en el coneixement de la trajectòria artística del pintor valencià, perquè els pocs estudis que se n’han fet han insistit en dos aspectes: d’una banda, la seua producció pictòrica pràcticament inexistent i, de l’altra, la baixa qualitat de les seues obres. I, si bé és cert que es coneixia molt poc sobre aquest pintor i menys sobre la seua obra, la veritat és que existeix un gran desconeixement sobre el taller i els deixebles de Goya.
En qualsevol cas, entre els deixebles de l’artista aragonés que el van ajudar d’una manera directa, cal situar dos artistes valencians: Asensi Julià Alvarrachi i Agustín Esteve (1753-1820). Sembla, d’altra banda, lògic que Goya s’envoltara d’un grup de deixebles, ajudants o col·laboradors, sobretot a partir del 1792, quan la seua creixent sordesa es va mostrar com un seriós problema per a poder establir una fluida comunicació. A més, la seua creixent activitat com a retratista en el decenni anterior al 1808 també devia motivar la cerca d’ajudants que li descarregaren part de feina d’una empresa tan magna.
Julià i Francisco Bayeu, cunyat de Goya, van ser els dos únics pintors retratats per l’artista de Fuendetodos d’entre l’extensa galeria de retrats realitzats per l’artista aragonés. Aquesta circumstància i el fet que Goya l’arribara a retratar fins a tres ocasions situa la importància de l’artista valencià en la trajectòria artística de Francisco de Goya y Lucientes.
Asensi Julià va nàixer en 1753 en el barri del Cabanyal-Canyamelar de València. Es va formar en l’Acadèmia de Sant Carles, on va estudiar entre 1771 i 1775. I, en 1782, a l’edat de vint-i-nou anys, va participar com a dibuixant amb l’il·lustrat, bibliòfil i antiquari Francisco Pérez Bayer (1711-1794) en un «viatge arqueològic» per terres de València, Múrcia, Andalusia, Portugal i Extremadura. Julià va realitzar nombrosos dibuixos del natural d’elements molt variats. Va representar edificis arquitectònics —com torres, temples, arcs romans, amfiteatres, ermites, campanars, teatres, aqüeductes i portes romanes—, a més de busts i estàtues romanes i gregues antigues de cos sencer tant d’homes com de dones, sepulcres, relleus, fonts, escultures d’animals, així com monedes i vistes de ciutats. Pérez Bayer va plasmar totes les seues investigacions en la seua obra manuscrita Diari del viatge des de València a Andalusia fet per Don Francisco Pérez Bayer, en la qual va incorporar molts dels dibuixos que Asensi Julià havia fet durant l’expedició.
Durant aquest llarg viatge ple de penúries per l’infest traçat de camins pels quals discorrien els viatgers i les cavalleries, degué forjar-se una estreta relació entre el prestigiós i influent Pérez Bayer i el jove pintor Asensi Julià. Les bones relacions que Pérez Bayer va mantindre amb els il·lustrats espanyols, la seua relació directa amb la casa reial o la seua amistat amb l’infant Gabriel de Borbó (1752-1788), sens dubte, degueren ser aprofitades pel pintor valencià.
El viatge va durar 248 dies i va concloure a Madrid el 20 de desembre de 1782. Un mes i mig després, Asensi Julià va formalitzar la sol·licitud de matrícula a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. El pintor es va instal·lar definitivament a Madrid, encara que va conservar la relació amb València durant tota la seua vida. Va ser bastant habitual en la formació dels joves artistes valencians el fet que, una vegada conclosos els estudis a l’Acadèmia de Sant Carles, ho completaren amb una estada a l’acadèmia madrilenya.
A Madrid, Julià es va vincular a l’ensenyament acadèmic de San Fernando, primer, com a alumne i, més tard, com a professor i director adjunt de la secció d’adorn a l’Escola de la Mercè (1818), que depenia de la corporació madrilenya.
Amb anterioritat, en 1796, va participar en el projecte de Calcografía Nacional dedicat a Manuel Godoy en homenatge a la Brigada d’Artilleria Volant. Entre 1797 i 1799 es van posar a la venda sis estampes, dues d’elles van ser dibuixos preparatoris de Julià, realitzats a l’aigualida amb tocs de cera, dibuixos que es conserven a la Calcografía Nacional i que van ser gravats en talla dolça pel valencià Rafael Esteve.
El dibuix, efectivament, va ocupar bona part de la vida d’Asensi. Des dels seus inicis acadèmics a l’acadèmia valenciana de Sant Carles fins al seu viatge literari amb Francisco Pérez Bayer, passant per diferents encàrrecs oficials o particulars, són nombroses les obres dibuixades per Julià. El domini i la dedicació a aquesta tècnica artística van fer que una bona part de la seua professió la dedicara als ensenyaments de dibuix d’adorn a l’Escola de la Mercè.
L’any següent, en 1797, va contraure matrimoni a l’església de Sant Martí amb Rosa Fabre Puch, filla d’Esteban Fabre, natural del Llenguadoc, i Francisca Puch, natural de Vic. El 31 de desembre de 1807, deu anys després d’haver contret matrimoni, va nàixer a Madrid la seua única filla, Jacinta Silvestre Bruna Julià Fabre.
A Madrid degué conéixer Francisco de Goya, de qui es va convertir en ajudant per a la realització de la decoració al fresc de l’ermita de Sant Antoni de la Florida en 1798. Tot fa pensar que Julià va completar els seus estudis artístics en l’acadèmia de San Fernando, passant dels seus dibuixos inicials a introduir-se posteriorment en la pràctica de la pintura. En 1803, el viatger francés Jean-François de Bourgoing (1748-1811) afirmava que «Goya també sobreïx com a retratista, i el mateix pot dir-se d’Asensi i Esteve». Posar al mateix nivell Goya, Julià i Esteve en la capacitat per a la representació fidel de la figura humana constitueix una apreciació segurament desmesurada, però destacable per la rellevància que això implica respecte a la producció retratística fins ara pràcticament desconeguda d’Asensi Julià.
La pintura va ser la tècnica que més deute mostraria amb l’obra de Francisco de Goya i la que més prestigi li aportà en el seu temps. L’ombra del geni Francisco de Goya va incidir negativament en els projectes professionals de l’artista valencià. No obstant això, en els encàrrecs de còpies de Goya es pot observar un notable domini de la tècnica goyesca, fins al punt que algunes còpies s’arriben a confondre amb els originals.
Les representacions d’Asensi Julià es reconeixen per l’ús de pinzellades àmplies i deixades anar en els fons, en les quals predominen tonalitats de blaus pàl·lids i marrons, al costat del recurs d’il·luminar els celatges amb núvols blancs, com fa Goya. Els primers plans es resolen amb pinzellades curtes i taques de pigment que proporcionen una gran espontaneïtat i expressivitat al llenç. Les formes perfilades per grans contrastos de llum i ombra es defineixen en blanc i groc. Tot això proporciona a les seues obres una sensació inacabada, per a res minuciosa i detallista; s’inclina, més aviat per una pintura plana i defineix textures a través d’una àmplia gamma cromàtica que gradua en superfície. Obres com Escena d’una comèdia (figura 1) o Una cova de lladres (figura 2) ho exemplifiquen perfectament.
Després d’aquests primers anys a Madrid, prompte el seu aprenentatge es va veure truncat per l’esclat de la Guerra d’Independència, després de la invasió napoleònica i la resistència espanyola a les tropes franceses (1808-1814). Quan va començar la guerra, sembla que Asensi Julià es va traslladar a viure a la ciutat de Manises, molt pròxima a València, acompanyat de la seua dona i la seua filla.
Moltes de les obres de Julià plantegen connotacions sociopolítiques relacionades amb el moment històric que va viure. En la seua obra es percep un predomini de la temàtica que se circumscriu al període de la Guerra d’Independència, a través de dos punts de vista diferents, el retrat d’oficials i generals de la lluita entre francesos i espanyols, i les al·legories polítiques, en les quals el pintor mostra una defensa dels valors patriòtics i dels sentiments populars, encara que mai no ho fa des del costat legitimista més reaccionari de la defensa monàrquica dels Borbons. Aquest és el cas d’obres com Oficial penetrant en un fort (figura 3), El duel (figura 4) o Perseu i Andròmeda: al·legoria de l’honor (figura 5).
Els esdeveniments de maig de 1808 van aconsellar abandonar la capital i traslladar-se a la seua ciutat natal, que va romandre lliure de l’ocupació francesa fins al 9 de gener de 1812. A Manises, Julià va posseir una fàbrica de «loza fina», que va vendre al pintor Mariano Ferrer i Aulet, secretari de la Reial Acadèmia de Sant Carles de València en 1809. La transacció de la venda de la fàbrica no degué tancar-se satisfactòriament, ja que tots dos artistes van litigar i van obrir sengles processos judicials. Aquesta circumstància, sens dubte, degué pesar quan en 1816 no va ser atesa la sol·licitud d’Asensi Julià a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de ser reconegut acadèmic de mèrit. L’artista va acompanyar la seua reclamació del llenç El nàufrag —o Un pirata lligat a un arbre— (figura 6), una obra que s’integra dins de la preocupació de l’artista valencià per una certa anàlisi sociològica dels diferents tipus de càstigs i delictes, que, com en L’ajusticiat (figura 7), és patent en la seua època.
Una vegada conclòs el conflicte bèl·lic de 1808, Julià degué tornar a Madrid. El desembre de 1818 va ser nomenat director adjunt, en qualitat de mestre de dibuix en l’estudi de l’adorn de la Reial Escola de la Mercè, establiment en el qual va romandre fins a la seua defunció (octubre del 1832).
Durant el govern liberal i després del pronunciament de Riego, el pintor valencià es va mostrar activament partidari dels constitucionalistes. Després del Trienni Liberal, tots els professors vinculats a l’acadèmia de San Fernando van haver de passar per l’expedient de «purificació». Segurament per la seua participació o pel seu col·laboracionisme amb els liberals, Julià va anar retardant sotmetre’s a la purificació. La depuració del pintor valencià es va consumar en 1830.
Al llarg de la dècada dels anys vint del segle XIX, Julià va patir una retallada de sou, que fou rebaixat a la meitat, i, al costat dels continus retards en el pagament dels sous mensuals, aquesta va ser una etapa de gran penúria econòmica, fins al punt que es va veure obligat a impartir classes de dibuix en el col·legi de xiquetes de Sant Antoni dels Portuguesos i classes particulars de dibuix, tinta xinesa i aigualides. Finalment, Asensi Julià va morir sumit en la pobresa l’octubre del 1832. La seua vídua va quedar com a indigent i l’artista va ser enterrat tristament d’almoina en la parròquia de Sant Sebastià.
