Joan Junceda, que va ser un dels il·lustradors més rellevants, prolífics i populars que hi ha hagut a Catalunya, tenia uns orígens que poc pressuposaven la seva contribució artística. De família militar —tant per part del pare com de la mare—, estava destinat a seguir la tradició. Tot i això, el seu pare, Josep, comandant de l’exèrcit, no volia que el noi fos militar com ell, sinó que aprengués un ofici que el fes independent. El comandant era també músic i amic del cèlebre Enric Granados, fins al punt que el gran pianista i compositor fou padrí del fill. Josep Garcia-Junceda va morir quan el petit Joan tenia només deu anys. Així, un cop acabat el batxillerat i quan en tenia catorze, fou enviat a l’acadèmia militar de Toledo per formar-se. Aquí hauria acabat el recorregut artístic de Junceda si no hagués suspès l’examen d’ingrés. Hagué de tornar a Barcelona. I, com a cap de família, a la qual havia de mantenir, va buscar feina. Com que no havia après cap ofici, entrà com a escrivent als innovadors magatzems El Siglo (1881-1932).
Els magatzems, situats a la rambla dels Estudis de Barcelona, foren una novetat. Fets a l’estil americà, seguint el model dels grans magatzems de Nova York i Chicago (Estats Units), oferien tota classes de productes al detall i venien per correu, per la qual cosa tenien un prodigiós catàleg, del qual imprimien milers d’exemplars. El Siglo tenia una moderna cafeteria i un espai per als infants; a més, pagaven bons sous als treballadors i s’hi feien activitats filantròpiques.
A El Siglo, però, l’adolescent Junceda s’avorria i, sense poder reprimir la passió per la caricatura, dibuixava els companys de feina. Els caps, en lloc de despatxar-lo, aprofitaren les seves aptituds i l’enviaren a la secció del catàleg. Com que, llavors, la fotografia no reproduïa la imatge d’una manera prou fidel, els centenars de productes del catàleg eren dibuixats amb tots els detalls per una colla de dibuixants. Així, el catàleg va esdevenir l’acadèmia de dibuix del jovenet Junceda i el lloc on va aprendre dibuix del natural, perquè hi va representar tota mena d’estris. Aquesta expertesa li va servir tota la vida. A cada acudit o il·lustració on havia d’aparèixer un aparell, un moble o un vestit, Junceda el dibuixava amb un rigor fiable; aquest fet li va valer el qualificatiu de «cronista gràfic». Un cop consagrat, es complauria de dibuixar tot tipus d’objectes i oferir-los al públic, però just els que calien i mai amb la precisió freda del catàleg, sinó passats per un tamís afectuós.
Naturalment, dibuixar el catàleg tampoc no l’omplia i lluità per ser professional del dibuix satíric. Va enviar acudits a revistes i en va publicar alguns a Barcelona Cómica.
El 1903 entraria com a col·laborador fix al setmanari ¡Cu-cut! (1902-1912) i hi treballaria fins al tancament definitiu de la revista. ¡Cu-cut! li obrí un món nou. Els dibuixants (Cornet, Apa, Opisso i Llaverias) innovaven. Trencadors amb la tradició, no caricaturitzaven fent caps enormes en cossos diminuts —comicitat pròpia del segle XIX—, sinó que esparracaven la figura prenent com a model el dibuix satíric alemany de caire expressionista. El tracte amb aquells joves l’esperonà a buscar l’estil propi, influït per ells i pels autors amb els quals ells s’emmirallaven. Amb els companys de ¡Cu-cut!, devorava les innovadores revistes que arribaven als quioscs de Barcelona: L’Assiette au Beurre, Ver Sacrum, Jugend, Simplicíssimus o Lustige Blätter. Abandonà els caps grossos i optà per un estil net i fluid, engrandint les parts comunicatives del cos —cap, mans i peus—, allargant-les o engruixint-les, per aconseguir més expressivitat (figura 1). Junceda optava per un art intuïtiu i personal, lluny del realisme a què havia estat subjecte. A ¡Cu-cut! feu amistats que duraren tota la vida, hi aprengué català i es convertí al catalanisme.
Els companys, amb humor, en saber que venia de família militar, li feren dibuixar els acudits en què hi sortissin uniformes, tant si era un humil botones com un gran general. Això el portà a fer un acudit que tingué greus conseqüències per a la revista i per al país, l’anomenat Banquet de la Victòria (publicat el 23 de novembre de 1905), amb el qual l’estament militar se sentí insultat. Un grup de militars d’uniforme assaltà la redacció de ¡Cu-cut! i destruïren tot el que hi havia i, també, la redacció de La Veu de Catalunya, per l’orientació catalanista. Les publicacions, víctimes de l’assalt, patiren, a més, la suspensió. S’iniciava un procés que culminaria amb la Llei de jurisdiccions, que atribuïa poder als militars per jutjar ciutadans civils.
Junceda, convidat a col·laborar a Papitu (1908-1937) per Feliu Elias, Apa, company de ¡Cu-cut! i fundador de la nova revista, hi tingué una breu participació, també controvertida. A la portada del número 2, es publicà l’acudit Entusiasme electoral, dibuixat per ell, en el qual es titllava la Lliga Regionalista de gandula i negligent davant les eleccions que havia perdut. S’inicià una crisi entre Papitu i les revistes a les quals la Lliga donava suport i els col·laboradors van haver de triar. Junceda va continuar a ¡Cu-cut!, que li havia permès professionalitzar-se en el que més estimava, el dibuix satíric.
El 1905, Junceda s’inicià en el dibuix per a infants a la revista En Patufet (1904-1938), adquirida per Baguñà, casa editora de ¡Cu-cut!, i en fou un dels dibuixants principals fins al tancament. Hi il·lustrà acudits, contes, historietes, almanacs… Des de la creació (1915), fou l’il·lustrador de la popular secció «Pàgines viscudes», de Josep M. Folch i Torres. Promogué la revista per a infants Virolet (1922-1931) i en fou director artístic i, posteriorment, creà L’Esquitx (1931-1937).
Col·laborà amb revistes de tota mena: literàries, artístiques, moderns magazins, humorístiques, religioses, extremistes, catalanistes, infantils, teatrals, musicals, gràficament innovadores o del tot conservadores. Destaquem: La Tralla, La Veu de Catalunya, Marramau!, Or y Grana, Metralla, La Senyera, Aurora Social, La Campana Catalana, Literatura Sensacional, De Tots Colors, Papitu, La Veu de l’Àngel de la Guarda, El Gall, Mondial Humor, Bon Seny, El Xerraire, Cuca Fera, D’Ací i d’Allà, Recull, L’Estevet, La Publicitat, Bella Terra, Contistes Catalans, El Senyor Canons, Llegiu-me, El Sr. Daixonses i la Sra. Dallonses i Dominguín.
Defensà la importància de l’humorisme gràfic com a element cultural i el seu valor artístic, i ho teoritzà a L’assaig sobre l’humorisme gràfic (1936). No volia exposar, perquè creia que la seva obra era per ser reproduïda, i no per ser venuda en una galeria i emmarcada, però els col·legues hi insistien. Així, per amistat i per consciència professional, participà en diverses edicions del Saló d’Humoristes, les Fires de Dibuix o les exposicions dels Ninotaires Independents Preu Únic (NIPU).
Per recuperar la nostrada tradició de les auques, redactà rodolins i dibuixà l’Auca de Montserrat, la Història d’en Lluquet Prim, el noi dels fideus, Urània i l’Auca del Tibidabo. Il·lustrà partitures musicals, conreà l’anunci comercial, feu exlibris i excel·lí en el gravat a l’aiguafort.
Gaudí d’una gran popularitat com a dibuixant humorista, però en la il·lustració del llibre excel·lí d’una manera extraordinària. Començà el 1907 amb la il·lustració de Contes per a nois, de Manuel Marinel·lo, amb un dibuix força maldestre (aquesta obra fou el primer número de la «Biblioteca Patufet»). El 1912 sortí la «Col·lecció Patufet» i n’il·lustrà diversos números; més endavant, es crearen la col·lecció «Mon Tresor» i la «Biblioteca Gentil» (1924), que també il·lustrà.
Fou l’il·lustrador constant, no exclusiu, de les novel·les de Josep M. Folch i Torres, a partir d’Aventures extraordinàries d’en Massagran (1910). Per a aquest autor, havia il·lustrat les cobertes de les novel·les per a adults Sobirania (1906) i Una vida (1910).
Il·lustrà un gran nombre de llibres vinculats a Baguñà. De la «Col·lecció Patufet», n’il·lustrà centenars de números, així com els volums més rellevants de la «Biblioteca Patufet». Col·laborà amb altres editorials: Muntañola, Foment de Pietat Catalana, Proa, Joventud, Mentora o Seix i Barral, per a les quals feu les obres més aconseguides. Consten en el nostre catàleg més de sis-cents cinquanta llibres il·lustrats per ell i en recollim una selecció en l’apartat «Obra».
Junceda necessitava aquesta activitat frenètica. El 1912 s’havia casat amb Rosa Portas i van tenir cinc fills, dels quals quatre arribaren a l’edat adulta, i havia de mantenir-los. A més, havia decidit guanyar-se la vida com a dibuixant i no ho combinava amb cap altre activitat, com feien els seus companys. Junceda, doncs, es dedicà al dibuix en exclusiva. A més, considerava tan important el dibuix destinat a la reproducció mecànica com el gran art. Potser més, perquè arribava a un públic més ampli i creia que havia de ser perfecte.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, veié la seva vida greument alterada. Editorials amb les quals havia col·laborat tancaren, ara l’una, ara l’altra, i acabà limitant l’actuació a la revista En Patufet, si exceptuem l’encàrrec del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya d’il·lustrar un llibre per a infants (El senyor pèsol i altres plantes, 1937) de la col·lecció creada per pal·liar la manca de publicacions infantils causada per la guerra. Malgrat no ser advers a la causa republicana, va ser detingut l’estiu del 1938, per no haver denunciat el seu fill gran, Santiago, que no es presentà a files quan va ser cridat. El fill petit, Francesc, s’hi presentà, però Santiago no es va veure amb cor d’anar a la guerra i s’amagà. Aprofitant una amnistia, s’incorporà a l’exèrcit i fou destinat a un batalló de càstig. Emmalaltí de tifus i morí. Junceda fou avisat i va arribar a temps de viure l’agonia del fill. Mentrestant, a la filla gran, Cecilia, se li agreujà una malaltia mental, que ja s’havia manifestat durant l’adolescència de la noia, de la qual no es recuperà. Aquests fets, afegits a una alimentació més que precària, feren emmalaltir Junceda, que va perdre bona part de la vista i va haver d’afrontar debilitat —físicament i moralment— la fi de la guerra i la pèrdua de la Catalunya que estimava i per la qual havia lluitat.
En la postguerra, va ser marginat pel seu compromís amb la causa catalana i passà penúries. Com altres dibuixants, sobrevisqué realitzant petits encàrrecs i il·lustrant alguns llibres de bibliòfil, activitat que sempre havia rebutjat. Així, il·lustrà Canigó (1945), de Jacint Verdaguer, i Romancer popular de la terra catalana (1947), de Marià Aguiló.
Hem explicat com l’estil de Junceda en el satíric fou influït pels grans dibuixants del satíric alemany, però, a més, li foren font d’inspiració permanent. Wilhelm Busch (1832-1908), particularment, el fascinà per l’humor i la capacitat de representació del moviment, de la qual Junceda seria un mestre. No trigà a trobar un estil propi fins a aconseguir el mestratge que li donà una popularitat extrema. Tothom esperava d’ell uns dibuixos impecables quant a composició i tècnica, que reproduïssin la realitat i que, alhora, fossin divertits. I això és el ell que oferia.
Amb l’excepció d’un viatge a París el 1933, Junceda no sortí de Catalunya i limità la seva col·laboració a editorials catalanes. Així, el que representava en acudits i llibres era Catalunya, imatge que recollí amb l’encert i la precisió d’un «cronista gràfic». Associat al Noucentisme, en aquest període realitza la seva obra. Tanmateix, no dibuixava mogut per un ideal estilístic, sinó pel desig de retratar el seu món. A diferència de Lola Anglada, que oferí la imatge de la Catalunya ideal que ella desitjava, compartint amb el lector el seu món meravellós, Junceda sortia i retratava els conciutadans. En les passejades quotidianes, gaudia observant la gent, els costums, els llocs, les escenes viscudes; ho paia tot i ho representava. La seva mirada afuada, sovint crítica i sempre jocosa, però afectuosa, creà el seu estil, tant o més que la perícia tècnica.
Els lectors sentiren que ells i el seu món eren representats en les imatges, tant en accions quotidianes (figura 2) com en aventures exòtiques. Junceda feia comprensible la composició més complexa i era un mestre de la versemblança (més que del realisme). Per exemple, a La isla del tesoro, de R. L. Stevenson, dibuixà paisatges de Blanes, on ell estiuejava. Afegint algunes palmeres, el lector assumia, amb naturalitat, pèrfids pirates rondant pels encisadors racons de la Costa Brava.
Fou un dibuixant complet, que tenia multitud de recursos, i, com a dibuixant a la ploma, fou un mestre. Conreà totes les possibilitats, des del dibuix de línia clara, basat en la línia de contorn (figura 3), fins a la composició rica, amb recursos del Barroc, com l’escorç i el clarobscur, emprats per incrementar l’efecte dramàtic, amb un domini absolut de l’ombrejat (figura 4). Al satíric, prengué formes simples i sintètiques i, en la il·lustració, combinava un realisme prolix, il·lustracions d’univers complex i documentat en el qual endinsar-se, amb figures soltes, sense fons, que el lector havia d’imaginar. Enriquí la il·lustració amb siluetes, caplletres i culdellànties.
Els creadors que admirava, Rembrandt o Dürer, li foren font d’inspiració constant per a la il·lustració del llibre; en copiava les composicions i l’ombrejat, sobretot en la seva època òptima —l’època d’or— i en el gravat a l’aiguafort.
L’humor fou una constant (figura 5) en la seva obra, així com la submissió al text, del qual feia enriquidores i ennoblides versions. Són característiques de la seva obra la perfecció amb què representà el moviment d’humans i animals, l’acurada expressió dels sentiments dels personatges i la capacitat de dotar l’acció de dramatisme (figura 6).
Gran treballador, no tingué alumnes, però, sense proposar-s’ho ni voler-ho, tingué imitadors, els «juncedistes», que crearen una escola de llarga tradició a Catalunya. Aquests autors respongueren a la demanda d’un públic que volia seguir tenint «juncedes» per admirar i en els quals mirar-se; recuperar un món bell, amable i lliure, en el qual, malgrat les dificultats, la pobresa i la lluita, que Junceda mai no negà, era possible viure en una plenitud pacífica.
A continuació, es recull una selecció d’obres il·lustrades per Joan Junceda.
Contes per a nois, de Manuel Marinel·lo (Barcelona, Baguñà, 1907); El dragón de fuego, de Jacinto Benavente (Barcelona, Domènech, 1910); Aventures extraordinàries d’en Massagran, de Josep M. Folch i Torres (Barcelona, Baguñà, 1910); Noves aventures d’en Massagran, de Josep M. Folch i Torres (Barcelona, Baguñà, 1910); En Bolavà detectiu, de Josep M. Folch i Torres (Barcelona, Baguñà, 1912); Aventures d’en Bolavà en el país dels xinesos, de Josep M. Folch i Torres (Barcelona, Baguñà, 1912); Rondalles populars catalanes, d’Esteve Caseponce (Barcelona, Ibèrica, 1914); La fortuna d’en Pere Virolet, de Josep M. Folch i Torres (Barcelona, Baguñà, 1915); Primer llibre d’historietes, de Joan G. Junceda (Barcelona, Muntañola, 1916); El ferrer de Figueres, d’Esteve Caseponce (Barcelona, Ibèrica, 1916); El llibre del convalescent, de Ramon Suriñach i Senties (Barcelona, Antoni Lopez, 1917); Joan Feréstec, de Carles Riba (Barcelona, Muntañola, 1918); El sol de l’hermosura, de Pere Aldavert (Barcelona, Muntañola, 1919); En Pere sense por, de Joan Puntí i Colell (Barcelona, Foment de Pietat Catalana, 1920); Las minas del rey Salomón, de Henry Rider Haggard (Barcelona, Seix & Barral, 1921); El tresor dels pobres, de Ramon Suriñach i Senties (Barcelona, Imp. F. Giró, 1921); El mariner de Sant Pau i altres contes, de Jacint Verdaguer (Barcelona, Foment de Pietat Catalana, 1921); Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift (Barcelona, Baguñà, 1922); El cavaller de la creu, de Clovis Eimeric (publicat a la revista Virolet el 1923; Barcelona, Mentora, 1926); Liseta de Constants o les astúcies d’en Fidel Delfí, de Josep M. Folch i Torres (Barcelona, Baguñà, 1923-1924); La Ventafocs, adaptació de Josep M. Folch i Torres (publicat a la revista Virolet el 1923; Barcelona, Mentora, 1936); La isla del tesoro, de Robert Louis Stevenson (Barcelona, Seix & Barral, 1924); Lau o les aventures d’un aprenent de pilot, de Carles Soldevila (publicat a la revista Virolet el 1924; Barcelona, Mentora, 1926); Primeras aventuras de Don Quijote y Sancho, de Miguel de Cervantes Saavedra (Barcelona, Juventud, 1927); L’aranyeta d’or, de Joan Gols (Badalona i Barcelona, Proa, 1930, «Els Contes Russos»); Fabiola, de N. P. S. Wiseman (Barcelona, Foment de Pietat Catalana, 1931); Memòries d’un cabaler, de Jaume Raventós (Barcelona, Foment de Pietat Catalana, 1932); Eustaqui, de Joan Puntí i Colell (Barcelona, Foment de Pietat Catalana, 1934); Les formidables aventures d’en Pere Fi, de Josep M. Folch i Torres (Barcelona, Baguñà, 1935); El vencedor, de Balduí Rambo (Barcelona, Foment de Pietat Catalana, 1936); Les memòries de Maria Vallmarí, de Josep M. Folch i Torres (Barcelona, Baguñà, 1937); El senyor pèsol i altres plantes, de Salvador Perarnau (Barcelona, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937); Canigó, de Jacint Verdaguer (Barcelona, Sala, 1945); Romancer popular de la terra catalana, de Marià Aguiló (Barcelona, La Llumenera, 1947).
