Adolf Mas Ginestà va ser un fotògraf i empresari nascut en una família acomodada de Solsona, amb un avi notari i un pare procurador dels tribunals. La seva formació professional va anar en aquesta mateixa línia i, el 1885, ell també es va convertir en procurador. Després de tan sols dos anys d’activitat, el 1887 va decidir renunciar a l’exercici d’aquesta professió i el 1890 ja residia a Barcelona, on es va casar amb Apolonia Castañeda de Ortega (1866-1954). D’aquest matrimoni van néixer Pelai (1891-1954) i Mario (1896-1902), aquest últim mort prematurament arran d’una meningitis tuberculosa.
Es desconeix el motiu que el va fer abandonar la seva ciutat natal i un futur laboral estable, igual que l’àmbit en el qual va aprendre nocions de tècnica fotogràfica, però gràcies a la biografia publicada en el Diccionari enciclopèdic de la llengua catalana (Salvat, 1933), sabem que es va convertir en fotògraf després d’arribar a Barcelona. Al llarg de l’última dècada del segle XIX ja practicava la fotografia, encara que s’hauria d’esperar fins al 1901 per trobar-lo al capdavant d’una empresa del sector. Josep Falp i Plana (1873-1913) a la seva Topografía médica de Solsona y distritos adyacentes (1901) feia referència a aquesta qüestió amb les paraules «[…] fotógrafo distinguido y Director de Helius […]». Aquesta empresa havia obert les portes el maig de l’any esmentat i s’havia instal·lat en un espai del número 5 de la ronda de Sant Pere de Barcelona. A partir del 1905, l’establiment es va convertir en una nova empresa, amb seu al número 277 del carrer de Rosselló i amb el nom Établissements «MASS» i les seves variants Photographic Studio i Estudi de fotografia A. Mas.
L’any 1912 va obrir una filial de l’empresa al número 19 del passatge de Permanyer (activa fins al 1914) i una altra a l’edifici de l’antic arsenal del parc de la Ciutadella, que aleshores era la seu del Museu d’Art i Arqueologia de Barcelona. En aquest últim emplaçament, l’objectiu comercial se centrava en la venda de reproduccions d’art i, concretament, de peces de les col·leccions de la institució museística. La seva empresa havia començat a dirigir-se cap als béns artístics i arqueològics al voltant del 1907, encara que aquesta tipologia de peces la trobem a la seva producció pràcticament des dels inicis. El començament de l’activitat fotogràfica de Mas s’havia inscrit principalment en el marc del reporterisme gràfic, sense poder-se decantar per una especialització concreta, atès que els encàrrecs que anava rebent, destinats sobretot a la premsa (Ilustració Catalana, Feminal, La Ilustración Artística, etc.), exigien documentar àmbits variats (esdeveniments polítics o culturals, successos, retrats d’intel·lectuals, arquitectures de nova construcció, etc.).
Els contactes establerts amb els cercles intel·lectuals de la Barcelona de l’època i les seves visites freqüents a Els Quatre Gats van ser fonamentals de cara a l’èxit de la seva empresa. Les primeres col·laboracions amb arquitectes i historiadors de l’art, com Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) o Salvador Sanpere i Miquel (1840-1915), anirien reforçant l’interès del fotògraf cap al món patrimonial. El 1907 es convertia en fotògraf oficial de la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó, impulsada per l’Institut d’Estudis Catalans, fundat aquell mateix any. Al costat del mateix Puig i Cadafalch, Josep Goday (1882-1936), Guillem de Brocà (1850-1918) i Josep Gudiol Cunill (1872-1931), Mas va dur a terme un inventari fotogràfic fonamental per a l’estudi de béns artístics conservats a les comarques de la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça. Possiblement és a partir d’aquest moment quan el fotògraf va prendre consciència de les opcions comercials que li oferia el sector patrimonial i va dirigir la seva producció cap a aquesta especialització, sense deixar de banda altres àmbits, però incrementant cada vegada més els repertoris lligats al món de l’art. A partir dels anys deu del segle XX, el seu fill Pelai, que també era fotògraf, començaria a agafar més protagonisme a l’empresa i a fer-se càrrec de gran part de les campanyes de documentació. L’Adolf Mas conegut per ser el fotògraf de la Barcelona modernista i dels seus indrets més destacats va passar així a ocupar-se principalment de la gestió administrativa de l’establiment, que en aquests moments no només comptava amb la labor del seu fill, sinó també amb la d’un equip de treballadors que ocupaven diferents càrrecs: fotògrafs, tècnics de laboratori, mecanògrafs, etc. Fer funcionar l’empresa no era una tasca fàcil, atès que el seu fons anava creixent cada dia més i calien una gestió i una supervisió fèrria que garantissin mantenir el nivell aconseguit. Això no vol dir que Adolf Mas ja no agafés cap càmera, però sí que la seva activitat com a fotògraf va anar deixant a poc a poc de ser la seva ocupació principal.
La crescuda del fons fotogràfic va tenir lloc principalment a partir del 1915, quan l’establiment Mas es va vincular al projecte del Repertori Iconogràfic d’Espanya de cara a la que seria finalment l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. A partir d’aquest any, Mas estaria al capdavant d’un equip de fotògrafs interns i externs contractats per documentar els indrets més rellevants de Catalunya i d’altres regions espanyoles, com és el cas de València, Galícia, Astúries o l’Aragó. A partir del 1920 es va fer un altre pas: l’empresa va canviar la seva denominació comercial i va passar a dir-se Arxiu Mas. A més, el 1924 es va traslladar al número 5 del carrer de Freneria. Amb la marca comercial renovada i amb la voluntat de ser un lloc de confluència d’historiadors de l’art interessats en el món hispànic, Mas reorganitzava el seu fons seguint el model decimal universal i emprant una sistematització topogràfica. Amb l’objectiu d’impulsar la consulta pública del seu fons, en el marc de l’esmentada organització geogràfica, es van crear unes innovadores fitxes gràfiques de consulta que permetien accedir als registres fotogràfics d’una manera àgil i immediata. Hispanistes com Walter William Spencer Cook (1888-1962) o Chandler Rathfon Post (1881-1959) es convertirien, a partir d’aquest moment, en clients o usuaris del seu arxiu, i impulsaren noves i importants campanyes per la geografia espanyola, amb l’objectiu d’obtenir registres fotogràfics inèdits destinats a la recerca. D’aquesta manera, l’establiment de Mas va esdevenir el més important d’Europa en relació amb el volum de fotografies conservades sobre art espanyol.
Amb la mort d’Adolf Mas, l’establiment deixaria enrere l’etapa pròspera i donaria pas a una època comercial afectada per les penúries pròpies del conflicte bèl·lic i de la postguerra. La conseqüència directa d’aquestes circumstàncies va ser la decisió dels hereus de vendre l’arxiu a Teresa Amatller Cros (1873-1960). A partir del 1941, la gran obra d’Adolf Mas, recollida en l’Arxiu Mas, esdevindria una peça clau de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, fundat amb l’objectiu de fomentar l’estudi de l’art espanyol.
L’obra d’Adolf Mas s’estructura al voltant de dos eixos principals: la fotografia documental, pensada com a element de suport de la premsa il·lustrada i de la recerca en matèria patrimonial, i els repertoris influenciats pel corrent pictorialista contemporani, vinculats principalment a la retratística. Aquesta part del seu llegat, molt minoritària, posa de manifest el seu interès pels efectes lumínics. En aquest sentit, el contrallum i el desenfocament van ser recursos emprats per Mas amb la voluntat de transmetre teatralitat i, alhora, d’endolcir el contingut icònic. En algunes de les seves fotografies, l’aspecte documental es fusiona amb l’artístic, i la captació dels interiors arquitectònics —o de vistes paisatgístiques— inclou jocs de llums i ombres que situen aquestes imatges més enllà del registre documental.
En el marc de la seva producció destaca, d’una banda, el reportatge presentat al Concurs Artístich de la Vella Barcelona (1908), per al qual va retratar l’entramat urbanístic destinat a desaparèixer (en aquest reportatge, les arquitectures passen per un procés d’humanització en ser captades amb les persones que n’habiten les entranyes), i, de l’altra, les sèries dedicades a la ballarina Carmen Tórtola Valencia (1914) i a la soprano María Barrientos (1915).
No obstant això, el seu llegat no es limita a la producció d’uns repertoris fotogràfics de gran qualitat tècnica i estètica, vinculats al món cultural i artístic de la Catalunya noucentista. La seva labor inclou també la ideació d’un model d’arxiu fotogràfic comercial únic, estructurat per fomentar la venda de fotografies d’obres d’art, però també la seva consulta pública en el marc de la recerca en matèria patrimonial.
