Tarragona (Tarragonès), 20-11-1880 - Barcelona (Barcelonès), 21-5-1966

Art del segle XX  Arts gràfiques  Dibuix  Il·lustració 

Ricard Opisso i Sala ha estat un dels dibuixants més significatius i populars de l’art català de les primeres dècades del segle XX. Posseeix una producció gràfica inabastable, difosa mitjançant nombroses publicacions il·lustrades i exposicions que li van proporcionar una sòlida fama. Així mateix, la seva obra constitueix una crònica humorística de la vida dels barcelonins. Palesà l’ambient popular, sovint festiu i tumultuós, amb una gran càrrega d’ironia. A més, fou un testimoni excepcional del món bohemi de la Barcelona del canvi de segle. Feu centenars de dibuixos que representen els personatges que freqüentaven la cerveseria d’Els Quatre Gats, els quals gaudiren d’un gran succés i constitueixen una interessant evocació d’aquell ambient efervescent de la Barcelona modernista.

Ricard Opisso va néixer a Tarragona en el si d’una família culta i acomodada. El seu progenitor, Alfred Opisso, es va llicenciar en medicina, però es dedicà al periodisme i a la crítica artística des de les pàgines de diverses publicacions, algunes de les quals s’editaven a Madrid, com la revista El Social, on signava els seus articles amb el nom de Salvador. A més, fou director de les revistes La Ilustración Ibérica i El Camarada i, també, redactor, crític d’art i codirector de La Vanguardia. També va escriure nombroses obres literàries sota el pseudònim de Carlos de Mendoza. En l’àmbit que ens ocupa, va escriure Arte y artistas catalanes, que valorava la modernitat de l’obra dels 24 principals exponents de l’art català de la darrera dècada del segle XIX. A més, la seva germana Regina va escriure diverses novel·les i va exercir el periodisme (signava els articles amb diversos pseudònims, com Rosa González, Teresa Guzmán, Rosa de Nancy, Roll i Blanca del Valle). Els coneixements artístics del pare, afegits a una inclinació natural i uns dots innats pel dibuix, conduïren Ricard Opisso cap a la carrera artística. No obstant això, no va fer un aprenentatge acadèmic, atès que no va encaixar a l’Escola de Llotja, a la qual només assistí un dia.

L’any 1892, el dibuixant Josep Serra Pausas va dir a Alfred Opisso que Antoni Gaudí necessitava un aprenent i aquest hi presentà el seu fill, el qual ingressà al taller de l’arquitecte, on desenvolupà tota mena de treballs, inicialment poc relacionats amb la pràctica de les belles arts. A mesura que passaven els anys va anar assumint tasques més tècniques, com la de delineant i la de fotògraf. Fins i tot, feu de model per al buidatge de guix que serví per fer l’àngel trompeter de la porta del Naixement de la Sagrada Família. Paral·lelament a la seva feina va començar a definir les seves preferències artístiques, que coincidien amb les dels artistes més inquiets de la seva generació, als quals l’historiador de l’art Francesc Fontbona anomenà postmodernistes. Admirava els dibuixos d’Henri de Toulouse-Lautrec i els de Théophile Alexandre Steinlen, de la mateixa manera que Gaudí els detestava. Opisso explicava que un cop l’arquitecte li va trobar un número de la revista Le Rire que tenia a la portada un dibuix de Toulouse-Lautrec, per la qual cosa es va enfadar moltíssim i es va posar a cridar que era pornogràfic i indecent. Més endavant, quan complí setze anys, va ingressar al Cercle Artístic de Sant Lluc, avalat pel mateix Gaudí. A partir d’aleshores, en acabar la feina, cada dia hi anava a dibuixar. Va participar en les activitats de l’associació fins al 1903, quan traslladà la seva seu al local que fins al mes de juny d’aquell any havia estat la cerveseria d’Els Quatre Gats.

Aquells anys finiseculars va conèixer pintors significatius, com Joaquim Mir, quan visitava les obres del Temple Expiatori per pintar l’oli La catedral dels pobres; Manolo Hugué, al qual va enxampar quan intentava robar el raspall de les almoines, o Isidre Nonell, que li fou presentat pel seu pare l’octubre del 1896 quan va exposar els seus cretins de Boí a la sala d’exposicions del vestíbul de La Vanguardia, els quals impactaren força el jove artista. Així mateix, Ricard Opisso fou un client assidu d’Els Quatre Gats des de la seva inauguració l’any 1897. Allí coincidia amb artistes consagrats de la generació anterior, als quals admirava profundament, com Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Miquel Utrillo, però també amb artistes més joves com Joaquín Torres-García, Pablo Ruíz Picasso, Manolo Hugué, Joaquim Mir i Isidre Nonell, entre d’altres. Opisso formava part del grup dels més joves, que es reunia en aquest local i que alguns autors han denominat la penya Picasso (figura 1). Tots ells admiraven les novetats artístiques de París i la seva plàstica tendia clarament a l’Expressionisme (figura 2). Tenien preferència per representar el vessant sòrdid de la societat amb un estil impulsiu, desgavellat, sovint carregat de denses obres negres.

Al jove Opisso cada cop li resultava més difícil compaginar el catolicisme estricte del taller de la Sagrada Família amb l’ambient desimbolt d’Els Quatre Gats i altres locals de reputació dubtosa. Els seus amics eren obertament hostils a la religiositat de Gaudí i del Cercle Artístic de Sant Lluc, cosa que més d’un cop l’incomodà, atès que es trobava a cavall entre tots ells. De fet, l’any 1901 Opisso va decidir abandonar el taller de Gaudí davant la perspectiva d’haver de passar amb l’arquitecte una temporada a Palma allotjat al Palau Episcopal per fer els treballs de la catedral de la ciutat. Va ser aleshores quan feu el seu primer viatge a París, on va conèixer les obres dels artistes que des de feia anys havien estat els seus referents. Els anys 1906, 1907 i 1908 va publicar dibuixos a la revista parisenca Le Rire, seguint les passes del seu cunyat Joan Cardona i de Xavier Gosé, que n’eren col·laboradors habituals. Simultàniament, des de feia uns pocs anys s’havia donat a conèixer al món artístic barceloní participant en les exposicions del Cercle Artístic de Sant Lluc i publicant alguns dibuixos a revistes com Luz, Pèl & Ploma, Quatre Gats, Hispania i Joventut. Els temes representats reflectien la vida quotidiana en el vessant més popular i proletari (figura 3). L’any 1898 publicà a la revista Luz el retrat d’un obrer amb brusa i gorra, segurament un treballador de la Sagrada Família, representat amb un traç vigorós i un modelat rotund, d’un marcat caràcter naturalista.

La primera exposició en la qual prengué part fou l’Exposició d’Art Íntim del Cercle Artístic de Sant Lluc, celebrada a la Sala Parés l’abril del 1900. Era una mostra de dibuixos preparatoris, estudis, apunts i esbossos fets pels membres de l’associació. Opisso va presentar Caballitos baratos, que reflecteix una atracció de fira a l’esplanada del davant de la Sagrada Família. Aquest dibuix va rebre els elogis de Raimon Casellas i Miquel Utrillo i, a més, fou publicat el febrer del 1901 a la revista Pèl & Ploma. Alexandre de Riquer, però, criticà la seva influència francesa i afirmà que tenia «baf de bordell». Durant els primers anys del segle XX participà també en les exposicions oficials barcelonines i fou guardonat amb medalles de tercera classe a la V Exposició Internacional de Barcelona del 1907 i a la VI Exposició Internacional de Barcelona del 1911. Val a dir que, tot i la seva presència en el panorama artístic, des que abandonà el taller de Gaudí, se centrà professionalment en la il·lustració de llibres i revistes per tal d’assegurar la seva subsistència.

L’especialització en aquest camp va comportar que l’estil dels seus dibuixos abandonés la tendència expressionista i adoptés una simplificació formal més adient i funcional per a l’expressió de l’anècdota humorística i la sàtira política. Des del 1903 fins al 1912 col·laborà amb la revista de sàtira política ¡Cu-cut!, que estava vinculada al catalanisme conservador representat políticament per la Lliga Regionalista. Quan desaparegué aquesta publicació, Opisso envià els seus dibuixos a L’Esquella de la Torratxa i a La Campana de Gràcia, de caràcter polític esquerrà i republicà, més d’acord amb la ideologia de l’artista (figura 4). Des de l’any 1924 i amb el pseudònim Bigre, que era un mot de l’argot dels barris baixos de París amb el qual es designava l’atribut de Príap, va publicar dibuixos a revistes pseudoeròtiques i d’humor gruixut, com Papitu, KDT, El Caloyo, Bartolo, La Guindilla i El Straperlo. A més, durant aquests anys també va il·lustrar diversos llibres, auques, manuals d’urbanitat, etc. (figura 5).

La seva prolífica producció el va convertir ben aviat en un dels dibuixants més coneguts de l’àmbit català. El seu costumisme carregat d’ironia el consagrà com un dels il·lustradors més reputats. Els seus dibuixos més populars foren els de «multituds», mot inspirat en Les multituds, el títol del llibre de Raimon Casellas que ell mateix havia il·lustrat l’any 1906. Aquestes composicions representen escenes protagonitzades per una gentada en les actituds còmiques més diverses. L’artista enquadrava el tema des d’un punt de vista elevat per tal de descriure millor tota mena de despropòsits protagonitzats pels personatges en un context determinat: festes populars, banquets, manifestacions, processons, aplecs, caceres, etc. (figura 6). El sentit de l’humor d’aquestes obres pertanyents al gènere de la caricatura li aportarà una gran popularitat en els anys vint del segle XX. L’any 1926, a causa de l’èxit, l’editor Antoni López va publicar un àlbum de 56 pàgines amb una selecció de dibuixos seus, que s’intitulà Barcelona, dibuixos d’Opisso. A més, el mateix any, un grup d’amics i admiradors li van organitzar un sopar d’homenatge que ell mateix va testimoniar amb una obra d’aquesta mena, que presentava en clau d’humor el desgavell d’aquesta trobada. Opisso reconeixia que feia les multituds davant la impossibilitat de tractar temes més compromesos durant els anys de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Cal assenyalar que es poden distingir dos tipus de dibuixos de multituds: d’una banda, els que són molt elaborats i detallistes i, de l’altra, els que són esquemàtics i en els quals les figures semblen ninots, en sintonia amb els que faria per a TBO.

L’any 1935, el marxant Joaquim Renart va organitzar a la seva galeria una exposició de dibuixos antics d’Opisso. La majoria pertanyien a l’època juvenil d’Els Quatre Gats i de l’estada a París. Renart havia descobert aquestes creacions al fons de les carpetes de l’estudi de l’artista i l’animà a donar-les a conèixer al públic barceloní. L’exposició tingué molt d’èxit, especialment els retrats dels contertulians de l’establiment de Pere Romeu. Aquest succés va fer que posteriorment s’organitzés una mostra centrada en l’ambient artístic i els personatges del canvi de segle, la qual va repetir l’èxit. Des d’aquell moment i durant uns quants anys, Opisso realitzaria nombroses evocacions gràfiques d’aquell món modernista (figura 7). El llenguatge formal d’aquestes creacions és diferent de l’emprat durant la seva joventut, quan formava part d’aquest ambient. La majoria de dibuixos són acolorits i més detallats i transmeten una visió anecdòtica, alegre, amb un punt de comicitat. Pretenien palesar els personatges amb el gest característic del seu caràcter sense arribar a caricaturitzar-los. Molts d’ells porten la data del que representen i anotacions que identifiquen els personatges que hi apareixen.

Ricard Opisso i la seva família van passar la major part de la Guerra Civil a Rellinars (Vallès Occidental), on feu amistat amb l’escriptor i periodista Ferran Canyameres, que, en el darrer any de la contesa, el portà a col·laborar amb la revista Catalans!, d’ideologia catalanista esquerrana, en la qual també col·laboraven la seva germana Regina i el seu nebot Artur Llorens. Des del final de la Guerra Civil i pràcticament fins al seu traspàs (1966), Opisso exposà gairebé cada any en diferents galeries barcelonines. També continuà dibuixant per a publicacions com TBO, Destino, El Infante i Chicos. Lògicament, a causa de les circumstàncies, va abandonar definitivament la paròdia i la sàtira política i es limità a la crònica i la caricatura de costums. En aquests anys de postguerra, Opisso va tenir preferència per representar escenes de la societat benestant, com curses hípiques, partits de polo i noies joves vestides a l’última moda passejant pel carrer amb el seu gosset, prenent el sol a la platja, assegudes a la cafeteria, fent esport, etc. En un altre àmbit, durant la primera meitat de la dècada dels cinquanta va publicar un seguit d’articles autobiogràfics al Diario de Barcelona, on explicava records i anècdotes de quan treballava amb Gaudí, les vivències amb els seus col·legues d’Els Quatre Gats i l’ambient artístic del canvi de segle.

Aleshores, Opisso era considerat un artista que ja formava part de la història i, en aquest sentit, va rebre algun reconeixement, com la medalla de tarragoní absent, que se li atorgà a la IV Fira d’Art de Tarragona l’any 1953. Tot i la seva avançada edat, l’artista va treballar intensament i va seguir fent exposicions dels seus dibuixos fins al seu traspàs, el 21 de maig de 1966. Uns quants mesos abans, el periodista Lluís Marsillach demanava, des de les pàgines del Diario de Barcelona, que se li fes un homenatge que finalment no es va celebrar. En definitiva, es pot afirmar que Ricard Opisso fou possiblement el millor cronista gràfic i humorístic de la societat catalana de les primeres dècades del segle XX. A més, la seva fama anà més enllà de l’estricte món artístic. Els seus dibuixos, presents durant molts anys a les revistes de més abast del país, el convertiren en un personatge popular, estimat i reconegut.

Obra

El pintor Joaquim Mir (1898), llapis sobre paper (Col·lecció Art Petritxol); Repatriats de Cuba (1898), carbonet sobre paper (Col·lecció Vinardell-Tió); Al cafè (c. 1900), llapis sobre paper (col·lecció particular); Els desheretats (c. 1900), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Retrat de Pablo Picasso (1900), carbonet sobre paper (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Cafè d’estiu (c. 1900), pastel, llapis grafit i carbonet sobre paper (MNAC); El ravachol petit (1904), llapis grafit sobre paper (MNAC); Al cafè (1927), carbonet i pastel sobre paper (Col·lecció Art Petritxol); El dentista (c. 1930), tinta i aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Visca la República! (1931), tinta i aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Barcelona, atracció de forasters (1931), tinta i aquarel·la sobre paper (MNAC); Dinar en honor d’Opisso (1932), tinta i aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Aperitiu a la platja (c. 1950), tinta i aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Noies i gossos (c. 1950), tinta i aquarel·la sobre paper (col·lecció particular).

Obres destacades