Miquel Plana Corcó ha estat una de les figures més destacades de les arts del llibre a Catalunya. Es tracta, sens dubte, del darrer representant de la bibliofília catalana del segle XX, tot i que la seva producció es podria situar a mig camí entre el llibre de bibliòfil tradicional i el llibre d’artista. De fet, fou un destacat continuador de la tradició del llibre de bibliòfil artesanal sorgida a Catalunya a les darreries del segle XIX com a resposta als efectes de la producció industrial sobre la qualitat dels llibres, que es caracteritzava per les edicions de tiratge limitat, per la utilització de papers de gran qualitat i de tipografies escollides, i per dedicar una especial atenció a la il·lustració, produïda normalment amb les tècniques del gravat artístic, principalment la xilografia i la calcografia. Al mateix temps, però, la molt estreta vinculació de Miquel Plana amb el món de les arts gràfiques el va portar a allunyar-se de la més estricta ortodòxia i a construir una línia pròpia basada en el coneixement de les possibilitats de totes les tècniques d’impressió, bàsicament la tipografia del plom, però també la linotípia, la fotocomposició i, fins i tot, els nous sistemes digitals, així com dels més diversos sistemes de reproducció, i no només de les tècniques considerades nobles, sinó també el linòleum, l’aiguafort o la serigrafia. A més, la seva concepció global del llibre com a objecte el va fer participar en les diverses fases del procés: des de la iniciativa de l’edició fins a l’acabat exterior del producte, passant per la selecció dels textos, el disseny, la producció, l’elaboració i l’estampació dels gravats; de fet, en molts casos fins i tot lliurava personalment el llibre acabat al seu destinatari. No hi ha dubte que, com ha assenyalat Pilar Vélez, la seva trajectòria és un fenomen singular dins de la bibliofília catalana.
Nascut a Olot el 29 d’octubre de 1943, Miquel Plana va cursar l’ensenyament primari a l’Escola Pia i, de ben jove, va entrar a treballar al taller artesà de Gràfiques Olot. A la impremta hi va aprendre l’antic ofici de tipògraf i hi va assimilar cada una de les fases del procés d’impressió artesanal. Més endavant, quan ja s’havia familiaritzat amb els tipus de lletra de plom i havia assimilat els secrets de la composició manual de textos i de la impressió tipogràfica, passava els vespres a l’Escola d’Arts i Oficis d’Olot, on va aprendre les primeres nocions de les diferents tècniques de gravat. A més, la seva curiositat el va fer experimentar en camps artístics tan diferents com l’escultura, el dibuix o la pintura i, també, el va fer participar en diferents exposicions, fins que l’any 1972 va decidir deixar de treballar a la impremta per poder dedicar-se més intensament a activitats relacionades amb la seva vocació artística. Poc després, va muntar un taller propi, per al qual va adquirir una màquina Minerva manual, un tòrcul de construcció artesana encarregat especialment i una reduïda selecció de tipus d’impremta clàssics. El taller li permeté realitzar pel seu compte alguns treballs d’impremta i estampar gravats, tant els seus com els d’altres artistes, com Modest Cuixart o Joan Ponç. En el seu cap, però, ja madurava la idea de dedicar-se a l’edició i a la impressió de llibres de bibliòfil i d’aprofitar l’immens ventall de possibilitats que li oferien els seus coneixements en la pràctica de la impremta i el seu domini de les diverses tècniques de gravat.
Finalment, es va decidir a fer el pas i a editar el seu primer llibre: Un núvol apretat per la tramuntana, un conte de Domènec Moli ambientat a Cadaqués i imprès l’any 1973, que Miquel Plana va il·lustrar amb deu aiguaforts i del qual es va fer un tiratge de 32 exemplars. Aquesta primera obra va suposar la confirmació que el llibre era el producte que millor satisfeia la seva particular aliança entre l’ofici i l’acte creatiu i, a més, va establir un camí, el de bibliofília, que ja no havia d’abandonar mai més. Ben aviat va iniciar l’edició de noves obres, en les quals tingué cura de totes les fases de l’edició, inclosa l’execució i l’estampació de les il·lustracions. D’aquesta etapa primerenca destaquen dues obres impreses l’any 1974, Cadaqués. Crònica estival d’una recerca infructuosa i deu troballes sorprenents, amb text de Jordi Pujiula i deu linòleums de Miquel Plana (figura 1), i Paràboles d’última Thule, el primer llibre que va realitzar en col·laboració amb un autor no olotí, Carles Vivó, i que va il·lustrar amb dotze aiguaforts a color. Aquests i altres volums li van permetre assolir un gran prestigi, que va permetre que li encomanessin la direcció i la producció d’altres llibres, que li servirien per entrar en contacte amb importants figures del món de l’art i de la literatura i que li aportarien una experiència que va aplicar a les seves pròpies obres.
La molt àmplia producció dels anys setanta va culminar el 1978 amb unes obres que van representar un punt d’inflexió en la trajectòria de Miquel Plana, perquè, com apuntava Francesc Fontbona, en lloc de perpetuar una fórmula prou agraïda, es va atrevir a intensificar el seu camí cap a una expressió més lliure. Un bon exemple d’aquesta tendència podria ser la publicació de The Raven = El corb, que reproduïa el text original anglès d’Edgar Allan Poe i la traducció al català de Josep Congost, en un volum que va il·lustrar amb diferents aiguaforts i del qual va imprimir 44 exemplars (figura 2). Però segurament la gran fita d’aquesta primera etapa sigui una col·lecció iniciada aquell mateix any, El burí i la ploma, de la qual s’ha afirmat que per si mateixa ja li hauria d’haver permès guanyar-se un lloc destacat en la bibliofília catalana. Es tracta de 33 carpetes, cadascuna amb el text d’un escriptor olotí i un aiguafort realitzat per un artista local, de les quals va fer un tiratge de 90 exemplars. Es publicaven mensualment en forma de fascicles d’alta bibliofília, que es distribuïen individualment per ser agrupats al final fins a formar els llibres en rama, els quals es guardaven en tres estoigs, en un sistema que permetia posar a l’abast del gran públic una obra que, en conjunt, tindria un preu molt elevat.
L’èxit aconseguit amb la col·lecció El burí i la ploma, la qual es va completar l’any 1980, propiciaria la planificació de projectes encara més ambiciosos i la voluntat d’ampliar l’espectre d’autors i d’artistes més enllà de la comarca. De fet, va establir relació amb escriptors de reconegut prestigi, com ara el poeta i escriptor Marià Manent, bon coneixedor del món de la bibliofília; aquesta relació es va materialitzar en l’edició de 20 poemes xinesos, una obra il·lustrada amb vuit gravats a la punta seca, de la qual va fer un tiratge de 28 exemplars. També va col·laborar de forma estreta i eficaç amb altres insignes literats que, com Manent, van revalorar el contingut literari de la seva producció bibliòfila i determinaren la seva projecció en el territori nacional, com ara Salvador Espriu i Manuel de Pedrolo. Així doncs, l’any 1982 va imprimir Cançons des del silenci, un recull antològic de vint poemes d’Espriu, il·lustrat amb nou aiguaforts i altres gravats estampats en sec, i Anna, un text de Pedrolo, amb un aiguafort original de l’autor, a més d’uns altres catorze aiguaforts originals de Miquel Plana. De tota manera, l’obra de Miquel Plana no va perdre mai l’arrel local, ni tampoc el caràcter artesà de la seva producció, com va demostrar en una nova col·lecció de llibres de bibliòfil, El tòrcul i les lletres, iniciada l’any 1982 i de la qual va fer un tiratge de 175 exemplars, en un format petit, per facilitar-ne la difusió i per arribar a un públic més ampli (figura 3). Encara que els llibres formen un conjunt únic pel seu contingut i les seves característiques, es podien adquirir per separat, perquè cadascun dels volums presentava el text d’un escriptor i un frontispici en aiguafort d’un artista, tots ells de les comarques gironines.
Malgrat la intensa dedicació als llibres d’El tòrcul i les lletres, una col·lecció que finalitzà l’any 1986, Miquel Plana va continuar publicant altres obres de gran nivell, com Cinc esgrafiats a la mateixa paret / Estimada Marta (figura 4), de l’any 1984, en la qual aplegava dos conjunts de poemes de Miquel Martí i Pol, amb el qual també va col·laborar en obres posteriors, que va il·lustrar amb diferents aiguaforts. També caldria destacar un nou llibre amb el títol Cadaqués, en el qual es reproduïa un text de Josep Pla publicat el 1947, amb un pròleg de Josep M. Castellet, del qual el 1987 Miquel Plana va imprimir 145 exemplars, amb vint aiguaforts originals d’altres artistes, que va seleccionar entre figures conegudes de la plàstica catalana coetània, com Josep Roca-Sastre, Antoni Pitxot, Albert Ràfols Casamada o Modest Cuixart, entre d’altres. De la mateixa manera, s’hauria de fer referència a En defensa de la lletra, una obra la iniciativa de la qual es podria atribuir al filòleg gironí Modest Prats, que en va redactar la introducció. Aquest volum està format per 26 composicions literàries sobre cadascuna de les lletres de l’alfabet català, amb treballs originals d’altres autors, entre els quals hi ha Carme Riera, Joan Barril, Quim Monzó o Miquel Martí i Pol, acompanyats per 26 il·lustracions de Miquel Plana i impreses pel sistema litografia òfset.
La dècada del 1990 també va ser una etapa molt pròspera en la producció editorial de Miquel Plana, en què destaca molt especialment una obra que s’ha considerat un autèntic monument tipogràfic, la qual el va situar definitivament en el cim de la bibliofília catalana. Es tracta d’un encàrrec de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona: la gran obra de Jacint Verdaguer L’Atlàntida (figura 5), per a la qual Miquel Plana va realitzar dotze aiguaforts en color, a més d’un bon nombre de xilografies, i de la qual el 1992 va imprimir 165 exemplars destinats majoritàriament als socis de l’entitat. Tot i la monumentalitat d’aquesta obra i la gran dedicació que va requerir, només un any després van aparèixer diversos volums de gran importància dins de la seva producció: el Triomf de la vida, de Narcís Comadira; Un silencio olvidado, de Joan Perucho, un cas excepcional en la seva producció per tractar-se d’un text en castellà, i La nit, un llibre d’inspiració oriental format per onze haikus inèdits de Miquel Martí i Pol, amb il·lustracions a la trepa de Miquel Plana. També destaquen alguns títols apareguts poc després, com Barcelona 1888-1992, una visió de Barcelona entre dos esdeveniments de gran transcendència per a la ciutat, l’Exposició Universal del 1888 i els Jocs Olímpics del 1992, relatada per especialistes com Josep Maria Ainaud de Lasarte, Francesc Fontbona, Joaquim Molas o Roger Alier, i il·lustrada amb vint aiguaforts a tota pàgina, executats per altres artistes contemporanis. L’elaboració d’aquesta obra va fer necessària la col·laboració d’un bon nombre d’escriptors i d’artistes, i requerí cinc anys de treball. És certament un període de gran activitat, en el qual, a més, s’inicien projectes molt ambiciosos i de gran magnitud, com la col·lecció Papers de fi de mil·lenni, començat el 1995, però que no es clourà fins a l’any 2004. Es tracta d’una obra formada per 24 quaderns, cadascun amb el text d’un autor que feia balanç de la situació de finals del segle XX i acompanyats per un aiguafort realitzat per un artista diferent.
Amb el canvi de segle és perceptible en l’obra de Plana una tendència a explorar línies de treball noves, mogut per la seva inquietud per l’aplicació de les diferents maneres d’estampar una imatge, i, per tant, amplia les tècniques emprades, amb les quals experimenta en el llibre Tècniques. Reverberacions gràfiques, que publica l’any 2008 amb la participació de Josep M. Pujol i que inclou divuit estampes fetes a partir d’una sola imatge, amb divuit tècniques gràfiques diferents: xilografia, gravat al linòleum, gofrat, gravat al burí, punta seca, aiguafort, aiguatinta, gravat al sofre, gravat al vernís tou, gravat al sucre, gravat a la manera negra, gravat al carborúndum, estampació a la trepa, litografia, serigrafia, fotogravat zincogràfic, litografia òfset i procés digital. De fet, encara que inicialment la seva bibliofília es vinculava a les tècniques tradicionals d’impressió, no va renunciar a experimentar ocasionalment amb les noves tecnologies que estaven revolucionant el sector de les arts gràfiques. Ben mirat, sempre va mirar d’explotar totes les possibilitats de la impremta, des de les tècniques més antigues fins a les més modernes, i va aprendre a valorar les noves expressions aconseguides amb l’ajut de la informàtica, com per exemple a Suite infogràfica, una obra publicada el 1998, amb la qual demostrava que els nous mitjans tècnics permetien produir els llibres de qualitat que requeria la bibliofília. De tota manera, Miquel Plana va continuar apostant sense nostàlgia pels tipus d’impremta, com demostra el fet que al llarg de tota la seva vida es va dedicar a la formació d’un fons de tipografies a partir de l’adquisició de lletra nova, a les poques foneries que encara eren actives, o bé de material usat, que procedia dels tallers tipogràfics que anaven tancant a conseqüència de la implantació de les noves tecnologies. L’any 2001 va imprimir una obra concebuda com un homenatge a la tipografia tradicional: Mostrari. 33 poetes i 33 tipografies (figura 6), una mena de catàleg descriptiu dels tipus d’impremta que formaven el fons del seu taller a Olot, que va realitzar de nou en col·laboració amb Josep M. Pujol, l’erudició del qual va permetre identificar els 33 tipus de lletra diferents que s’empraven en el volum i que s’usaven per imprimir l’obra d’altres poetes contemporanis catalans.
Miquel Plana ha estat reconegut com una figura decisiva en les arts del llibre a Catalunya, i la seva producció editorial i gràfica ha estat motiu d’un bon nombre d’exposicions de caràcter antològic, en les quals es recopilava la seva trajectòria, al marge de les mostres i actes realitzats amb motiu de la presentació de molts dels nous volums que publicava. Ja l’any 1982, a l’Escola de Belles Arts d’Olot, es van presentar els treballs fets fins llavors, com també va succeir al Museu de l’Empordà, de Figueres, el 1984, i de nou a Olot, els anys 1989 i 1997. Més endavant, quan la magnitud i la qualitat de la seva producció havia adquirit notorietat i reconeixement públic, se celebraren diverses exposicions més, com la del 2001 al Centre Cultural La Fontana d’Or, de Girona. El 2003 se’n va celebrar una altra a la Biblioteca Nacional, que significà la primera presència pública a Madrid, on ja tenia diverses persones que el coneixien i l’admiraven. Posteriorment, el 2005, la seva obra es va mostrar a Barcelona, al Museu d’Història de Catalunya, en una exposició impulsada per l’Associació de Bibliòfils de Barcelona i, finament, també a París, a la Universitat París-Sorbona, per iniciativa del Centre d’Estudis Catalans d’aquesta universitat. En els treballs presentats per justificar aquestes darreres mostres es concedia a Miquel Plana la qualificació d’arquitecte del llibre, un concepte ben establert dins de la bibliofília moderna, i, a més, la seva trajectòria s’equiparava a la de Lluís Jou i Jaume Pla, dues figures de les arts del llibre del segle XX, d’origen català i reconegudes internacionalment. Ell preferia ser considerat un impressor —més que no pas un editor de bibliòfil— o bé un arquitecte o artista del llibre, però el que és cert és que fou un artífex total, que va controlar fins al darrer detall dels més de cent cinquanta llibres que va produir des de la primera obra que va imprimir el 1973 i fins que va morir, el 20 de maig de 2012.
