El pintor Ramon Sanvisens Marfull va néixer al número 39 del carrer del Clot de Barcelona i va ser el tercer fill d’una nissaga vuit germans. L’any 1921, quan ell tenia quatre anys, la família es traslladà a Olot, on el seu pare havia adquirit unes terres. L’any 1926 s’instal·laren novament a Barcelona.
Iniciació i primers estudis (1931-1939)
La seva vocació artística va ser molt primerenca. A l’edat d’onze anys ja mostrava una gran afició pel dibuix, encara que ignorava que hom podia esdevenir pintor. En el seu entorn social modest, en el qual només dos dels vuit germans van poder estudiar, no hi havia lloc per a inclinacions artístiques. En conseqüència, la seva afecció pel dibuix i la pintura no va ser ben acollida. No encaixava en l’ambient pragmàtic de casa seva.
Tanmateix, l’any 1933 ingressà a l’Escola d’Arts i Oficis del Clot. Allà fou deixeble de Domènec Soler, amb qui romangué dos anys. L’any 1935 obtingué un tercer premi de l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya i instal·là el seu primer taller al carrer de Bassols de Barcelona. El 1936, mobilitzat per l’exèrcit republicà, fou destinat a un regiment adscrit al Comissariat Polític amb caserna a Barcelona, on va pintar un centenar de retrats de Bonaventura Durruti.
Tot just acabada la guerra, va conèixer Joaquim Mir, amb qui Sanvisens va entrar en contacte durant la darrera de les seves tradicionals campanyes paisatgístiques d’estiu (Gualba, 1939). Aquest contacte va ser molt breu, car Mir va morir l’any següent, però va deixar una empremta profunda en la sensibilitat del jove pintor, que, per primer cop en la seva vida, va poder apropar-se a un artista de debò, a un personatge admirable, del qual va guardar un record molt viu d’aleshores ençà. Mir no era pedagog. En canvi, veure’l pintar era tot un espectacle i una experiència alliçonadora. Semblava una força més de la natura. Es lliurava a la seva feina amb tanta vehemència i el seu desig de comprensió del tema era tan intens que es fonia amb el paisatge. Després de la mort de Mir, Sanvisens va acompanyar la senyora Maria a la seva casa de Vilanova i la Geltrú (Garraf), on, per encàrrec de la vídua, es dedicà a endreçar el taller del pintor. En aquella casa hi havia dues sales d’exposicions amb quadres de Mir, així com obres de diferents pintors que decoraven les diferents habitacions. Aleshores, va tenir temps i ocasió d’estudiar a fons la pintura del seu mestre, així com quadres de Francesc Gimeno, Alfred Sisquella, Joaquim Sunyer i altres artistes que figuraven a la col·lecció de Mir. L’amistat amb la senyora Maria es mantingué molt de temps. L’any 1950 li va encarregar el tiratge de sis proves de les quinze planxes de gravat que es conservaven en poder de la vídua, les quals Sanvisens va estampar al seu taller del carrer de València. De fet, l’admiració de Sanvisens per Mir anava més enllà de la pintura estricta. També l’imitava en la manera de fer, el vestit i el posat. Per a Sanvisens, Mir aplegava totes les qualitats que ell desitjava o que pensava que un pintor havia de tenir: en primer lloc, una total dedicació a la vocació artística i, en segon lloc, un tarannà bohemi i despreocupat, un xic aliè a la societat i, fins i tot, a la família. Va adoptar ràpidament les seves pautes de treball i la seva paleta. El cromatisme dels seus quadres es va fer més vibrant. Va atrevir-se a posar colors purs, sense agrisar-los i harmonitzant-los amb el conjunt. Aviat van desaparèixer les tonalitats grises, sordes i tímides que caracteritzaven la seva obra anterior. La pinzellada es feu més lliure i agosarada. Va aprendre a fer notes, absorbint de Mir el valor d’aquests apunts de color per a la comprensió de la totalitat del quadre. Mir li va fer veure que la nota és la primera taca del quadre, l’enregistrament del que és essencial, del que ha emocionat el pintor davant del tema.
Etapa acadèmica (1940-1955)
L’any 1940 va poder, per fi, continuar els estudis a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. Aquest mateix any feu la seva primera exposició individual a la Casa del Llibre de la mateixa ciutat. A desgrat de les conseqüències de la guerra i de l’exili forçat de bona part dels artistes i els intel·lectuals catalans, l’Escola Superior de Belles Arts tenia una plantilla de professors d’un nivell més que estimable. Hi havia, entre d’altres, l’escultor Enric Monjo i els pintors Miquel Farré, Francesc Labarta, Antoni Vila Arrufat i Ernest Santasusagna. Particularment aquest darrer va exercir una influència notable en la pintura de Sanvisens. La tècnica característica de Santasusagna, consistent a pintar i rascar després de cada sessió la pintura amb una espàtula, ajuntant les pinzellades amb un pinzell ample i fi, fou emprada pel deixeble durant els anys en què va treballar sota la seva direcció.
L’any 1944, Sanvisens va fer una segona exposició individual a les Galerías Españolas de Barcelona. En aquell mateix any, va rebre una empenta estimulant per a la seva dèria d’esdevenir pintor: un paisatge seu, La riera (cat. núm. 5), fou adquirit per l’Ajuntament barceloní després de figurar a l’Exposición Nacional de Bellas Artes, un certamen que en aquella ocasió se celebrà a Barcelona. Amb el producte d’aquesta venda, l’any 1945 va fer una breu estada a París, quan la ciutat encara no s’havia recuperat de la guerra i la invasió alemanya. Poc després, traslladà el seu taller al carrer d’Ataülf. Aquest mateix any obtingué la medalla d’or al Premi Josep Masriera i feu una primera estada a Andorra, seguint les passes de Joaquim Mir.
Fins al 1949 exposà novament a la Sala Rovira i a la Sala Barcino de Barcelona. Diverses beques i borses de viatge li permeteren viatjar per mig Espanya i pintar els indrets visitats (la Cerdanya, Galícia, Madrid, Toledo, Segòvia i Granada). Instal·là un nou taller al carrer de València. El 1952 i el 1956 sojornà, de nou, a Andorra, on pintà tal com havia fet Joaquim Mir. L’any 1955 muntà un nou taller, més ampli, a l’avinguda del Portal de l’Àngel de Barcelona i exposà a les Galeries Syra.
Obertura a l’art europeu (1956-1964)
L’any 1956 viatjà a Itàlia, novament a París, a Alemanya i als Països Baixos gràcies a una borsa de viatge de la Fundació Amigó Cuyàs. El principal descobriment d’aquest segon sojorn a la capital francesa fou Van Gogh, un pintor que va colpir-lo d’una manera punyent i va tenir un efecte immediat en la seva concepció de la pintura. En primer lloc, li serví per espolsar-se definitivament la influència de Mir, que encara perdurava en la seva obra, així com les preocupacions naturalistes de la seva etapa acadèmica. També va estudiar amb profunditat altres artistes, com ara Brueghel, Rembrandt, Goya, Bonnard, Chagall i Picasso, personalitats sobre les quals aplegà una amplíssima col·lecció de monografies i assajos biogràfics. Un impacte especialment profund va ser el de l’obra de Rembrandt, a qui va poder estudiar a fons durant la seva estada a Amsterdam. El pintor barroc va interessar Sanvisens en diferents aspectes: en primer lloc, per la seva concepció lumínica, per la seva manera d’unificar el quadre mitjançant aquella llum daurada, arbitrària, intencionadament dramàtica; en segon lloc, per la matèria, per la seva qualitat sumptuosa aplicant amb fruïció la pasta i el color, i, finalment, pels seus dibuixos i gravats magistrals, amb grafismes nerviosos i precisos que definien els clars i els foscos, els plans de profunditat i els volums, una influència que es constata en la tasca de gravador de Sanvisens. Fins i tot la temàtica del mestre holandès el va atraure, si més no pel que fa als autoretrats.
Durant la dècada dels anys cinquanta del segle XX, Sanvisens va pintar molts quadres de caràcter realista amb temes de natura morta i flors, tot sovint amb fons foscos a la manera dels barrocs tenebristes. Els més antics responen a una demanda comercial exigida per les nombroses exposicions que va fer en aquella època. Estan pintats amb agilitat i traça, però resulten massa convencionals si els comparem amb els paisatges que feia simultàniament, de més volada tant pel que fa al format com al concepte. En el cas de les natures mortes, particularment a partir del 1951-1952, la temàtica és completament clàssica, sense pretensions de modernitat, però l’execució és honesta i solvent, s’ajusten al màxim el dibuix i els valors lumínics i s’anticipa a les tendències hiperrealistes que es van posar de moda unes dècades més tard (figura 1). El mateix podem afirmar, si més no pel que fa a la fidelitat a una temàtica concreta, dels seus quadres de l’església de Sant Martí Vell de Barcelona (figura 2). Llavors, durant la postguerra i fins a mitjan anys cinquanta, pintà sovint pels volts del Clot barceloní amb gammes de grisos molt ajustades, que s’adaptaven a l’ambient entre rural i fabril que tenia en aquella època la barriada on va néixer. Posteriorment, quan els horts que envoltaven les fàbriques de Sant Martí ja havien desaparegut engolits per nous carrers i un procés d’urbanització que els va integrar en el teixit de la ciutat, encara tornava a plasmar de memòria i reiteradament aquell paisatge de la seva infantesa que tenia per a ell un valor emblemàtic.
Aquesta fase d’afermament professional va culminar l’any 1959 en ser nomenat professor auxiliar interí de l’Escola Superior de Belles Arts barcelonina, un càrrec que va afermar ja com a funcionari el 1965. Des del 1971 i fins a la seva jubilació anticipada per raons de salut (1975) va ser secretari de l’Escola. El 1962 exposà per primera vegada a La Pinacoteca de Barcelona, on tornà a presentar regularment la seva obra fins al 1980. També va donar a conèixer les seves obres a Mataró (Maresme), Vilanova i la Geltrú, Sitges (Garraf) i Bolonya (Itàlia).
Primera època fauve. La plenitud artística (1965-1979)
L’any 1965 va adquirir una casa de pagès a Canyelles, que en aquells temps era un llogarret de la comarca del Garraf, a uns vuit quilòmetres de Vilanova i la Geltrú. Allà havia pintat amb freqüència Joaquim Mir, i Sanvisens, seguint l’empremta de Mir, hi anava tot sovint, fins que el poble va convertir-se en el centre principal de la seva tasca de pintor de paisatges. Un any més tard va comprar una casa taller amb jardí al carrer de Larrard de Barcelona, al costat del Park Güell, on va viure i treballar fins a la seva mort (1987). Aquest període d’estabilització professional i humana de Sanvisens coincideix amb el moment de màxima plenitud de la seva pintura, que en aquests anys es va fer més personal i independent. Al mateix temps, augmentaven les vendes i la cotització de les seves obres en el mercat de l’art. Tot un seguit d’antics deixebles, artistes ja madurs i joves seguidors dipositaris del seu metratge donaven testimoniatge de la cristal·lització d’una autèntica escola de pintura al seu voltant.
En aquesta època, el pintor es va relacionar amb un grup d’artistes que feien tertúlies al cafè del Liceu, a la Rambla de Barcelona. Pertanyien a aquest grup diversos pintors de la mateixa corda que Sanvisens i conformaven un col·lectiu de tendències artístiques afins, que anomenaven la Penya del Liceu. Entre aquests artistes hi havia Francesc Serra, Antonio García Morales, Jacint Olivé, Frederic Lloveras, Francesc Saborit i Josep Canyelles. Tots eren pintors de tendència realista i filiació postimpressionista. Oposats a l’expansió progressiva de les avantguardes i dels corrents abstractes, conformaven un dels pocs cenacles de figures independents de la pintura catalana figurativa que no estaven vinculats a la Sala Parés.
A partir del 1965 tingué lloc el canvi més notable en la pintura de Sanvisens, un canvi que afectà essencialment la seva concepció del color. La passió colorista, sotmesa al llarg dels anys a una constant voluntat d’estudi, va trobar la seva via natural d’expansió en l’alternativa oberta pels pintors fauves en iniciar-se el segle XX. La referència bàsica fou Matisse, per Sanvisens el més intel·ligent i complet dels components del grup. Les lliçons de Van Gogh, Cézanne i Gauguin li van servir de pont entre el postimpressionisme autòcton de Mir i Gimeno i l’exaltació fauve del color, per bé que en el cas de Sanvisens el trànsit envers aquest estil fou progressiu, meditat i consegüent amb l’evolució natural dels seus conceptes pictòrics i no pas fruit d’una elecció brusca. Inicialment, assajà aquests canvis en les seves natures mortes i en alguns dels seus autoretrats (figura 3). El bodegó La cafetera vermella (figura 4) és un oli que el pintor va iniciar en grisos i en gammes tonals i que, a poc a poc, deixant-lo reposar diverses setmanes, va anar elaborant fins a traduir les ombres en blau, la cadira en groc, el fons en taronja i blau ultramar, fins a completar un joc definitiu de colors primaris i complementaris amb els vermells de la cafetera i les ombres verdes de les taronges. I escric «traduir» perquè això és el que literalment va fer Sanvisens, passant dels estudis convencionals de tonalitats i valors de llum explicats per modulació de grisos als contrasts radicals de superfícies pigmentades amb colors purs, com havia fet Gauguin per primera vegada en els seus quadres de Pont-Aven (França). El crític d’art Rafael Santos Torroella, company de Sanvisens al cos de professors de l’Escola Superior de Belles Arts, va ser un dels primers tractadistes a enregistrar el canvi estilístic que es va produir en la seva pintura en aquells anys (figures 5 i 6). En relació amb la seva exposició a La Pinacoteca de Barcelona el 1969 (El Noticiero Universal, 5 de novembre de 1969), va escriure: «La transición a lo que ahora se advierte en otros dos bodegones Cafetera vermella y Bodegó vermell, mientras que el punto extremo de su liberación actual podría quedar indicado por Noia amb fruita, que tiene osadías y virulencias de forma y de color que, en cierto modo, lo emparentan con los expresionistas alemanes de la época del “Blaue Reiter”, más aún que con los foves contemporáneos de éstos, con los cuales tiene también, en general, más de algún contacto.»
Durant la dècada dels setanta, Sanvisens exposà successivament a Bolonya, Vilanova la Geltrú i Sitges, població on disposà de casa taller des del 1974 i on entrà en contacte amb la galerista Àngels Pi. L’any 1979 es publicà a Barcelona la primera monografia sobre la seva obra, amb textos de Rafael Santos Torroella. El 1981 exposà a la Galeria Noucents de Barcelona i el 1983 ho feu a la Galeria Francesc Caixach de Barcelona. El 1985 es publicà la segona monografia sobre la seva obra, escrita per Baltasar Porcel, i tingué lloc l’exposició «Homenatge als cinquanta anys de pintura de Ramon Sanvisens» a la Galeria de Subastas Brok de Barcelona. L’any següent se celebrà una exposició d’homenatge patrocinada per l’Obra Cultural de la Caixa de Barcelona. La mateixa exposició es va presentar posteriorment a Madrid.
Segona època fauve. Els últims anys (1980-1987)
A partir dels anys vuitanta s’inicia en l’obra de Sanvisens l’etapa final. Obligat per motius de salut a romandre en el taller, forçat a prescindir de les seves habituals campanyes paisatgístiques, Sanvisens va intentar realitzar un resum final de la seva experiència artística triant un tema que ja havia protagonitzat algunes de les seves obres anteriors més ambicioses: el paisatge compost. Per bé que va preferir sempre el paisatge rural, també les marines van ser utilitzades per Sanvisens com a fons per a les seves composicions sardanístiques, un subgènere que fa palesa la catalanitat profunda del pintor, la seva devoció per les tradicions més arrelades del seu país, el seu amor per la cultura popular i pels costums de la seva pàtria. En la mateixa clau d’esperit catalanista, convé interpretar les tres variants del paisatge compost de Sanvisens: la rural o pagesa, la marinera o pescadora i la sardanística. Aquestes tres temàtiques, juntament amb alguna evocació del seu paisatge nadiu de Sant Martí de Provençals i algun autoretrat, centren gairebé en exclusiva la producció d’olis del pintor durant els darrers sis anys de la seva vida.
En aquesta època, Sanvisens va començar a patir diferents malalties que anaren minant la seva salut. Els darrers dos anys de la seva vida van ser un veritable calvari per al pintor. La seva obra se’n ressentí i va minvar tant qualitativament com quantitativament. Això no obstant, va continuar treballant en funció de les seves possibilitats, procurant satisfer la demanda creixent de quadres seus i les expectatives del seu marxant d’aquesta darrera època, Antoni Ruiz, que li adquiria pràcticament tot el que pintava.
L’1 de marc de 1987 morí a Barcelona. El 1988 se celebrà un homenatge pòstum amb conferències i col·loquis sobre la seva pintura al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona. El 1990 amb el patrocini del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya s’organitzà a la Ciutat Comtal una exposició d’autoretrats: «El pintor davant l’espill». L’any 2007 tingué lloc una exposició antològica a l’edifici Miramar de Sitges, una mostra el comissari de la qual fou el que signa aquesta veu.
