Alexandre Soler i Marye va néixer a Barcelona el 1878, concretament al tercer pis del número 2 del carrer dels Tres Llits, a Ciutat Vella, on hi havia el domicili familiar dels seus pares, el reconegut escenògraf Francesc Soler i Rovirosa i Alejandrina Marye. Sovint, a les fonts documentals, els cognoms estan escrits de manera incorrecta, fet que òbviament genera confusió i fomenta la problemàtica d’identitat. Hi apareix com a «Alexandre Soler i Rovirosa», cognoms del pare en referència a «el fill de», i, també, amb els cognoms «Soler i Marije» per una errada perpetuable de transcripció del cognom matern.
Tot i que el fill del gran escenògraf Soler i Rovirosa també va ser artista, és desconegut. Alexandre Soler i Marye estudià la llicenciatura de dret a la Universitat de Barcelona entre els cursos 1894-1895 i 1899-1900 i obtingué el títol el 27 de juny de 1900. Soler va fer la carrera universitària que li va imposar el seu pare com a condició per dedicar-se al món artístic, fet que justifica que no exercís mai l’advocacia. Aquesta oposició vers l’art va ser semblant a la que va viure el mateix Soler i Rovirosa de jove, quan, en paraules de José Francés a Un maestro de la escenografía Soler y Rovirosa (1928), «su padre se obstina en hacer de él un hombre de escritorio y de banca». Tot i les dificultats corresponents, tant Francesc Soler i Rovirosa com Alexandre Soler i Marye demostraren una determinació ferma per ésser artistes.
L’interès d’Alexandre Soler per la pintura li va sorgir de ben petit a causa de l’entorn creatiu de la figura paterna. Compaginà els estudis de la llicenciatura de dret amb els cursos de pintura de cavallet a l’Acadèmia Borrell de Barcelona. D’aquesta manera va poder assumir l’obligació que li marcava el pare i, alhora, la seva motivació personal. Els primers resultats de la seva etapa de formació artística es van presentar en exposicions celebrades a Barcelona. Participà en la III Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques del 1896 amb un retrat realitzat en dibuix al carbó. També va exposar a la XIV Exposició Extraordinària de Belles Arts del 1897, celebrada a la Sala Parés. A finals del segle XIX participava en les tertúlies wagnerianes d’Els Quatre Gats.
Als vint-i-dos anys, justament cinc mesos després d’obtenir el títol de llicenciat, el seu pare, Francesc Soler i Rovirosa, va morir. Soler i Marye no va poder assimilar els coneixements de l’artista que s’ha considerat el renovador de l’escenografia catalana. Per aquest motiu, va aprendre d’una manera autodidàctica i alliçonat per l’escenògraf Maurici Vilomara, un dels principals deixebles del seu pare. En la biografia sobre Soler i Rovirosa que Feliu Elias va publicar el 1931 a manera d’homenatge, s’esmenta Alexandre Soler en una simple nota al peu dins del context familiar. El seu comentari es fonamenta en la contraposició entre l’elogiat pare i el to pejoratiu cap al fill.
Alexandre Soler i Marye va ser un artista total. Dins de la seva àmplia i variada producció artística, podem establir una divisió entre el món teatral i el del disseny d’interiors. Formarien part del primer grup les seves múltiples facetes: escenògraf, figurinista, director d’escena, dramaturg, guionista, traductor, compositor musical, actor, coreògraf i ballarí. En el segon grup hi ha els seus treballs com a projectista decorador d’interiors i d’aparadors comercials. Aquesta versatilitat evidencia una creativitat potencial i capacitat polifacètica.
Pel que fa a la creació artística del món teatral, treballà per a diversos espectacles en els teatres de Barcelona. Josep Francesc Ràfols considerà que Soler va influenciar considerablement la modernització de la direcció d’espectacles artístics a Catalunya i es va establir com un dels millors directors a l’estranger. Amb Josep Maria Jordà —escriptor, periodista, crític d’art i marxant— inicià els espectacles musicals del gènere de revista —o revues franceses— a Barcelona. La primera fou ¡Hip!, ¡hip!… ¡hurra!, que el 1909 es representà al Teatre Tívoli. També amb Jordà van adaptar la comèdia Petit cafè com a funció teatral el 1913.
Ràfols assenyalà que, com a dibuixant, Alexandre Soler s’especialitzà en figurins escènics. Isidre Bravo considera que, en l’escenografia catalana de les primeres dècades del segle XX, els figurins d’Alexandre Soler es troben en una posició més oberta a l’evolució de matisos en el tractament dels detalls i en la utilització poc objectiva del color. Alguns exemples destacats són els de l’obra High life (figura 1), estrenada al Teatre Tívoli, i els que realitzà per a Parsifal (figura 2) del Gran Teatre del Liceu, cap al 1913. L’escenografia d’aquesta òpera de Wagner representada entre el Cap d’Any del 1913 i l’11 de gener de 1914 anà a càrrec de Maurici Vilomara, Salvador Alarma, Miquel Moragas i Oleguer Junyent.
Alguns altres treballs fets el 1914 exemplifiquen la variabilitat de la carrera artística d’Alexandre Soler. Es tracta de la direcció d’un espectacle en el festival benèfic celebrat al Reial Polo Club de Barcelona i el disseny dels uniformes de la guàrdia municipal i urbana de la Ciutat Comtal i el disseny de disfresses infantils per a la celebració d’un ball.
Soler i Marye escriví les representacions teatrals de les revistes Ohé! Ohé! i Plastic films. En la darrera obra, estrenada al Teatre Novetats el 1915 amb música del seu amic Amadeu Vives, va aconseguir un èxit remarcable. En pintà les decoracions —amb la col·laboració de Miquel Moragas i Salvador Alarma—, col·laborà en el text, en projectà el vestuari, n’escriví la música i en dissenyà la coreografia. En el Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona es conserva una col·lecció de 55 aquarel·les de figurins (figures 3 i 4), procedents de la Col·lecció Sedó.
També realitzà les escenografies de les dues obres teatrals estrenades al Gran Teatre Espanyol a finals del 1915, Una senyora de compromís i El curt de geni. En el mateix teatre, entre aquell any i el següent, es representaren obres que Soler va traduir, com ara L’home de glas, El perfum, La tieta, La primera vegada i Zizi, per a algunes de les quals també s’encarregà del decorat. Així mateix, va fer els decorats i dirigí La llegenda de Josep a principis del 1916.
En relació amb el món del disseny d’interiors, decorà un taller de sastreria el 1912, ubicat al passatge de la Concepció de Barcelona, d’estètica clàssica noucentista. Cal destacar la projecció i direcció del despatx de l’empresa de seda Vilumara, dissenyat el 1914 i inaugurat el 1915, en què van intervenir destacats tallers d’artesans de l’època i que també s’inclou en el Noucentisme. Va rebre l’encàrrec per la relació familiar del propietari de l’empresa, Francisco Vilumara, amb l’escenògraf Maurici Vilomara, mentor d’Alexandre Soler. Situat originàriament als baixos de l’edifici del número 80 del carrer de Casp, a la cantonada amb el número 27 del carrer de Bailèn de l’Eixample de Barcelona, en el local es feia la venda al públic, però també hi havia el magatzem, despatxos per a les tasques d’administració i espais per a la gestió i distribució de mercaderies. L’experiència de Soler com a escenògraf es fa palpable en la projecció del despatx, en què el muntatge de l’espai s’adequa com en un conjunt teatral.
Feliu Elias anotà que el fill de Soler i Rovirosa va ser un dels primers decoradors d’aparadors comercials. Fou el decorador habitual dels aparadors de la Casa Camps de la plaça Reial de Barcelona, botiga que havia estat decorada pel seu pare i que es dedicava a la venda de teixits de luxe per a senyores. Alexandre Soler, Maurici Vilomara i Oleguer Junyent van formar el jurat de la primera edició del premi a l’aparador més ben adornat de la Rambla, organitzat per l’Associació d’Atracció de Forasters a finals del 1912. Altres treballs executats van ser la decoració del primer Cercle de Caçadors, que s’establí a la plaça de Catalunya; la direcció artística de la festa de la caritat de la primavera del 1914 celebrada en el Reial Polo Jockey Club, i la decoració de la terrassa de la mateixa institució per a la festa hípica de la primavera del 1915.
Alexandre Soler va ser un home culte, propiciat per l’ambient cultural d’una família acomodada. Parlava llengües estrangeres, com el francès —el seu avi matern era francès— i l’anglès. També va viatjar per Europa, visità les ciutats de París, Londres i Berlín. Era conegut pel seu cercle d’amistats amb el nom de Jandru, un dandi assidu del Paral·lel, reconegut pel seu distintiu monocle que reforçava la visió de l’ull dret, atès que d’infant havia perdut l’esquerre. Va tenir diverses relacions sentimentals, entre elles una amb Elena Jordi, nom artístic de Montserrat Casals, actriu dels teatres del Paral·lel i considerada la primera directora de cinema de Barcelona. En una gran part dels vodevils de Jordi, Soler hi va fer d’escenògraf, director artístic, figurinista, traductor i conseller econòmic.
A conseqüència de la grip espanyola, Alexandre Soler i Marye va morir el 16 d’octubre de 1918, amb quaranta anys i mig. Com a acte d’homenatge, l’any 1919, els seus amics financen una edició pòstuma de la seva obra Llibre d’hores perdudes, amb textos resultants dels seus desamors.
