Joaquim Sorolla Bastida va ser un pintor valencià que cal inscriure dins el Modernisme europeu i americà del canvi del segle XIX al XX. Pintor de gran projecció internacional, va gaudir de la fama ben aviat, també a la seua terra, tot i que part de la crítica dels anys vuitanta i noranta del segle XX va menysprear la seua popularitat i facilitat creativa enfrontant la seua pintura amb la de contemporanis més en sintonia amb les avantguardes.
Sorolla va nàixer el 27 de febrer de 1863 al carrer de les Mantes (aleshores, «calle Nueva») del barri del Mercat de València. Morirà seixanta anys després a casa de la seua filla Maria a Cercedilla, a la serra de Guadarrama, el 10 d’agost de 1923. Fill de comerciants de teixits descendents de catalans i aragonesos, quan tenia dos anys, ell i la seua germana van quedar orfes a causa de l’epidèmia de còlera que va matar milers de persones aquell any a la ciutat. Malgrat la pèrdua irreparable, la generositat dels oncles materns primer i de la família política després va permetre a Sorolla anar a l’Escola Normal i formar-se com a artista a l’Escola d’Artesans i, més tard, a l’Escola de Belles Arts.
L’Escola de Belles Arts de València compartia espai amb el Museu de Belles Arts, situat a l’antic convent del Carme. Aquella proximitat va propiciar que els futurs artistes valencians reberen l’exemple dels millors artistes de tots els temps, des de Joan de Joanes, Josep de Ribera o Francesc Ribalta fins a Diego Velázquez, Francisco de Goya i Vicent López Portaña. La influència arribarà també dels mateixos companys i mestres: Ignacio Pinazo Camarlench, Emili Sala i Cecili Pla. Anys després, al seu discurs d’investidura com a acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (llegit pòstumament el 1924), Sorolla va organitzar totes aquestes influències afegint-hi oportunament alguns noms per parlar de l’escola valenciana. En el text destacaven: Bernat Ferrandis, Antoni Cortina, Joaquim Agrasot, Francesc Domingo, Antoni Muñoz Degrain, Gonzalo Salvá Simbor, a més dels ja esmentats. A la llista anirà afegint amb el temps, noms d’èpoques, orígens i personalitats ben distintes que el van influir al llarg de la seua carrera, com ara El Greco, Rembrandt, Frans Hals, John Constable o Aureliano de Beruete.
Després de l’etapa formativa oficial, Sorolla va tenir clar que calia eixir de casa i veure què hi havia fora. A Madrid va admirar l’obra d’artistes premiats als certàmens nacionals, en els quals el mateix Sorolla va provar sort des de 1884. L’obra El dos de maig de 1808 va ser premiada amb una medalla de segona classe. En aquells anys va aprofitar les estades a la capital per copiar els grans mestres al Museu Nacional del Prado. Després va buscar la manera d’estudiar els artistes més importants del panorama internacional i ho va fer al mateix temps que pugnava per arribar a la fama pel seu compte. Com altres pintors d’aquella època, Sorolla va intentar fer-se un nom als concursos de pintura i a les beques que diverses institucions, com ara la Diputació de València, organitzaven per a artistes novells. L’obra El crit del palleter va portar Sorolla a Roma, on va arribar el gener de 1885 becat per la Diputació. Romandrà a Itàlia fins al 1889. Primer, va instal·lar-se a la capital i, el 1888, es va traslladar a Assís, acompanyat de Clotilde García del Castillo (1865- 1929), amb qui s’havia casat aquell any a València. Clotilde era filla del reconegut fotògraf valencià Antoni García Peris (1841-1918) i va conèixer Sorolla a través del seu germà Joan Antoni, company del pintor a l’Escola de Belles Arts de València. El paper d’aquesta dona va ser decisiu en la carrera del seu marit, però també en la formació de la col·lecció que, amb el temps, passarà a ser el Museu Sorolla —no sols pintures, dibuixos i escultures de diversos artistes, sinó també documentació, epistolaris, fotografia antiga…—, així com en el llegat de bona part d’aquest patrimoni a l’Estat espanyol. Clotilde va ser, a més a més, la mare dels tres fills del pintor, la seua administradora, una model incondicional i una sincera crítica d’art.
Abans de contraure matrimoni, Sorolla va viatjar a París el 1885, amb el suport del seu bon amic Pedro Gil Moreno de Mora (1860-1930). La capital era considerada el centre neuràlgic de l’art modern a finals del segle XIX i havia desbancat Roma com a centre cultural mundial. Malgrat això, Sorolla també va rebre importants influències a Itàlia, sobretot clàssiques i renaixentistes, i es va impregnar de la temàtica històrica que tants èxits proporcionava als artistes del moment. Puntualment, va continuar per la senda marcada per Marià Fortuny, pintant obres d’estil preciosista com ara Messalina en braços del gladiador (1886) o Bacant en repòs (1887; figura 1). També va entrar en contacte amb la pintura del Macchiaioli i amb l’obra de destacats artistes italians que després tornarà a trobar a París. Als salons parisencs va gaudir de l’art contemporani europeu (Giovanni Boldini i Giuseppe De Nittis, representants de l’art d’aleshores a Itàlia), i es va interessar per la pintura que es feia al nord: a Suècia, Dinamarca i Rússia (Anders Zorn, Peter Krøyer i Valentin Serov); a Alemanya i Àustria (Adolph von Menzel, Max Liebermann, Lovis Corinth i Gustav Klimt); als Estats Units i la Gran Bretanya (John Singer Sargent, James Whistler i Lawrence Alma-Tadema), i a França i Bèlgica (Léon Bonnat, Jules Bastien-Lepage, Carolus Duran, Gustave Caillebotte i Constantin Meunier). En poc temps, Sorolla es va afegir a aquesta nòmina: el 1900 va ser premiat pel conjunt de l’obra presentada a l’Exposició Universal de París. Aquest reconeixement internacional va ser celebrat a la seua terra i va ser nomenat fill predilecte de València, on li van dedicar un carrer que encara hui du el seu nom. Com a agraïment, Sorolla va regalar el quadre La família (1901) a l’Ajuntament de la ciutat (figura 2).
Abans d’arribar a aquest punt, Sorolla s’havia presentat a nombroses edicions de l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, el Salon des Artistes Français de París, les Internationale Kunst-Ausstellung de Berlín, Múnic i Viena o la Biennal de Venècia. Després de 1900 va continuar participant alguns anys més en mostres com aquestes, juntament amb altres certàmens americans, als Estats Units, Mèxic i Xile. Com a resultat d’aquests esforços va recollir importants premis i reconeixements, com la Gran Cruz de Caballero de la Orden de Isabel la Católica o la Légion d’Honneur francesa (figura 3), i va ser nomenat acadèmic de mèrit de les acadèmies de Lisboa i Londres i, també, membre honorari de la Societat Artística i Literària de Catalunya. A més, va ser membre de número de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Al mateix temps, diverses institucions internacionals van adquirir les seues obres a Europa i Amèrica.
Sorolla creixia com a artista i la seua família també anava augmentant. El 1890 va nàixer la primera filla, Maria, que serà també pintora; dos anys després, Joaquim, que serà el primer director de l’actual Museu Sorolla a Madrid, i el 1895, la tercera i última filla, Elena, també amb inquietuds artístiques (en el seu cas, l’escultura).
El matrimoni Sorolla-García considerava que el millor per fer carrera era estar assentats a Madrid. Allà van establir-se des de 1890, malgrat que sempre estranyaren la seua terra, com es pot comprovar en l’epistolari del matrimoni. Cada any tornaven a la seua ciutat natal. Sorolla solia estiuejar a València, on viatjava freqüentment per pintar i on va realitzar alguns dels seus olis més coneguts. A València també van nàixer els seus dos fills menuts. I allà fantasiaven de tornar a passar els últims anys de la seua vida, segons explicava l’artista en les seues cartes.
Després de ser llorejat en nombrosos concursos internacionals, el segon pas a la seua flamant carrera van ser les exposicions internacionals en solitari, començant per l’organitzada a la Galerie Georges Petit de París el 1906, en la qual va exhibir 450 obres. Tot seguit, va exposar a Berlín, Düsseldorf i Colònia, mostres que també van ser molt visitades, però no suposaren el mateix èxit de vendes. El 1908 exposà a les Grafton Galleries de Londres, on va conèixer un personatge que serà fonamental en la seua vida: Archer Milton Huntington (1870-1955). L’hispanista nord-americà li va proposar exposar la seua obra a Nova York: la mostra tindria lloc l’any següent. La presentació de 350 obres de Sorolla va inaugurar The Hispanic Society of America amb un èxit de vendes i crítica que es va reflectir en una publicació fonamental a la seua fortuna crítica: Eight essays on Joaquin Sorolla i Bastida. De Nova York, on Sorolla havia viatjat amb Clotilde i la filla gran, l’exposició va viatjar a Buffalo i Boston.
Entre 1908 i 1911, Sorolla va fer diverses campanyes pictòriques a Andalusia, durant les quals es va centrar en un tema fonamental en la seua obra madura, juntament amb el mar i el retrat: els jardins. Anys més tard (1917), tornarà a pintar sobre el tema (figura 4). L’Alcàsser de Sevilla i l’Alhambra de Granada no van ser només protagonistes d’algunes de les obres més modernes i felices del pintor, sinó també el model per desenvolupar una altra disciplina, el disseny dels jardins —i alguns elements arquitectònics— de la seua casa a Madrid, l’actual Museu Sorolla.
El 1911, Sorolla va tornar als Estats Units per exposar la seua obra a Chicago i Saint Louis. Aquest viatge també va ser un èxit de vendes i va propiciar nous encàrrecs de retrats, com el de Louis Comfort Tiffany. A finals d’aquell any, Sorolla signarà un contracte amb Huntington que afectarà decisivament els darrers anys de la seua vida: la decoració de la biblioteca de The Hispanic Society of America. L’obra, denominada Visió d’Espanya, hauria de cobrir 70 × 3,5 m, i reflectir els fets diferencials dels territoris de la península Ibèrica. Amb un gran esforç, tenint en compte els mitjans de transport i hostalatge de l’època, Sorolla viatjarà per tot el país per conèixer les tradicions populars, la indumentària, l’artesania i les activitats més pintoresques. Una tasca esgotadora, físicament i mental, que va minar la seua salut. Termina l’any 1911 participant amb 85 obres fora de concurs a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Roma.
En 1912 va començar a fer estudis per a la decoració americana, però al mateix temps que anava desenvolupant el treball més costós de la seua vida, va seguir presentant la seua obra en diferents mostres, fent retrats per encàrrec, pintant jardins i escenes de platja. El món del retrat és un punt i a part en l’obra de Sorolla, en què destaquen les obres fetes al natural i a l’aire lliure. Facundo Tomás, apassionat estudiós de l’obra de Sorolla, citava sovint una frase de Ramiro de Maeztu al respecte: «Bastien-Lepage decía que el paisaje ha de tratarse como un retrato. Sorolla tiende, por instinto, a tratar el retrato como un paisaje.» En els retrats fets per Sorolla dels amics i la família, destaca la llibertat amb la qual s’expressa plàsticament, tan diferent de les maneres de fer els retrats d’encàrrec o els oficials (figura 5). Podríem destacar el meravellós retrat que fa de la seua filla Maria convalescent en El Pardo (1907). No obstant això, potser són més propis de la seua primera època alguns retrats oficials, com Alfons XIII amb uniforme d’hússar (1907), que constitueixen autèntiques obres mestres plenes de llibertat i gens encotillades. En aquest àmbit destaca la galeria de retrats d’intel·lectuals de l’època, encarregada també per Huntington per a The Hispanic Society.
Treballador incansable, Sorolla aprofitava fins i tot els períodes de descans amb la família per fer campanyes esgotadores i grans produccions, ja fora a València, Biarritz, Zarautz, Toledo, La Granja de San Ildefonso, Sevilla o Granada. Tant va ser així que, en 1914, la seua filla major va casar-se a Jaca per no interrompre la campanya de pintura per a la decoració de The Hispanic Society. A Jaca, Sorolla realitzarà els panells dedicats a Navarra i Aragó; l’any anterior ja havia acabat el de Castella. A principis de 1914 va enllestir Sevilla. Els natzarens, i a Sant Sebastià farà, a la tardor, Guipúscoa. Les birles. Acabarà l’any a Sevilla amb el panell Andalusia. L’entrada dels bous. Andalusia serà la regió més representada en la decoració americana, potser per la seua projecció internacional i el fet que estava destinada al públic nord-americà. El 1915, Sorolla encara pinta dos panells més allà: Sevilla. El ball i Sevilla. Els toreros. Serà aquest any quan, en un viatge a Barcelona, coneixerà Antonio Gaudí i farà els primers esbossos per al panell dedicat a Catalunya, que no emprendrà fins a la tardor. Amb el suport de Santiago Rusiñol, Hermenegild Anglada Camarasa i Carlos Vázquez triarà el lloc de la costa que servirà de fons per a la composició. A l’estiu havia pintat el panell Galícia. La romeria.
Entre 1916 i 1919, Sorolla posarà fi a la gran decoració per a The Hispanic Society of America, amb els panells dedicats a València (1916), Extremadura (1917), Elx (1918) i Ayamonte (1919). Pot ser València. Les gropes fora un dels més difícils de dur a terme pel fet que era la seua terra, que tenia, com a bon migrant, idealitzada. Les cartes que envia a la seua dona emocionat en contemplar la processó del Corpus a València —el bé d’interés cultural immaterial que va inspirar el panell valencià— ens donen una idea no sols de l’amor que sentia per la seua terra, sinó també de la factura que li passaria posar tanta passió en aquest treball.
La decoració per a la biblioteca de The Hispanic Society of America no ha sigut entesa de la mateixa manera per tota la crítica. Potser els comentaris menys positius s’han degut al fet que els panells tractaven temes tòpics o també a l’ús que se’n va fer després a la dictadura; a més, que es tractés d’una obra decorativa tampoc no va ajudar massa. Malgrat això, és innegable la qualitat i magnitud de l’encàrrec fet per a la institució nord-americana. Probablement, Sorolla va considerar aquest projecte com el més important de la seua carrera; tant va ser així que tal vegada s’hi va esforçar més enllà de les seues capacitats i això provocarà un deteriorament físic que el conduirà a l’atac d’hemiplegia que el 1920 va acabar amb la seua capacitat per pintar. Va morir tres anys després, envoltat de la família, que li va permetre dedicar-se en cos i ànima a l’art.
Per explicar la pintura de Joaquim Sorolla s’han emprat sovint termes inexactes o eufemístics com ara naturalisme o luminisme. També s’ha afiliat forçadament al moviment impressionista, procurant incloure’l dins una història de l’art que validava únicament l’art d’avantguarda i no veia cap novetat en altres posicionaments. La modernitat de Sorolla quedava fora del relat generalista del panorama artístic des de mitjans del segle XIX fins a principis del segle XX: quedava fora de la trama que compren l’art que «evoluciona» des de l’impressionisme al Cubisme, al postimpressionisme i al Simbolisme. Més enllà hi trobem la nodrida llista de pintors europeus i americans amb arrels comunes a la pintura de Velázquez. Artistes com Boldini, Sargent o Zorn que no renegaven del dibuix per compondre i que buscaven l’equilibri clàssic en les proporcions, però que trencaven amb els paràmetres acadèmics mitjançant eines modernes, com ara l’enquadrament fotogràfic descentrat o el que continua més enllà dels límits del llenç. Tractaven la figura com un element més del paisatge, a vegades els mateixos retrats, i oblidaven qualsevol referent en pinzellades i taques fortament contrastades. La pintura a l’aire lliure i del natural també va ser una de les seues màximes.
Més enllà de les divergències conceptuals promogudes pels teòrics de la generació del 98 a l’Estat espanyol, Sorolla hi va configurar la modernitat, juntament amb artistes com ara Ignacio Zuloaga, Hermengild Anglada Camarasa, Ramon Casas, Santiago Rusiñol o Gonzalo Bilbao, per esmentar només els més propers generacionalment. La modernitat de Sorolla radica també en la llibertat amb la qual els seus ràpids traços acolorits dibuixaven amb economia espais que ara i aleshores considerem paradisos. Són una conjunció estratègica i genial de llum, gestualitat, color radiant i temes captivadors.
