Conegut pel seu nom artístic, el seu nom autèntic era Isaac Hermansz Vermey. Era fill de Herman Jansz Vermey, un fuster i escultor d’Utrecht, i de la seva esposa, Reinalda. Va tenir tres germans: Jan, que era adroguer; Alfard, que era fuster i escultor com el pare, i Adriaen, que era vicari. Quan Isaac Hermes es va establir a Tarragona, va fer venir el seu germà Alfard i un fill d’aquest, Isaac Alfardsz Vermey (conegut com a Isaac Alfard), que també era escultor i que va intervenir en els sepulcres dels arquebisbes Antoni Agustí i Joan Terés de la catedral de Tarragona, i un altre nebot, Isaac Adriaensz Vermey (conegut com a Isaac Adrià), fill del seu germà Adriaen, que es va dedicar a la pintura, però sense la fortuna de l’oncle.
Se sap poca cosa de la seva vida anterior a l’arribada a Catalunya. Possiblement, es va formar al taller familiar. La seva dedicació a la pintura fa pensar que s’hauria instruït en algun taller pictòric dels Països Baixos. Va seguir la tendència habitual dels pintors europeus del moment i va marxar a Itàlia. El mes de juliol del 1566 vivia a Roma, ciutat on va començar a «tenir ració», és a dir, a formar part del personal del noble català Lluís de Requesens i Zúñiga (1528-1576), ambaixador del rei Felip II d’Espanya davant el papa Pius IV. Requesens gaudia de la confiança de Felip II, que li havia encarregat buscar artistes italians que s’ocupessin de la decoració del monestir d’El Escorial, a Madrid.
Format en l’ambient del romanisme, Isaac Hermes mostra una clara influència de les obres de Rafael i Miquel Àngel, algunes de les quals probablement va poder veure i estudiar in situ durant la seva estada a Roma —especialment, els frescos de la Capella Sixtina i els de les stanze del Vaticà—, però també es va impregnar dels trets d’altres pintors italians, com Giorgio Vasari, el qual hauria exercit una influència clarament detectable en les seves obres (concretament, en la resolució de les figures, el tractament dels rostres, la gestualitat una mica supèrflua, la tendència a l’amuntegament dels cossos, etc.).
Vers el 1568 sembla que Isaac Hermes va acompanyar Lluís de Requesens a Barcelona, on va pintar una obra per a un dels altars laterals de la capella de la residència familiar, el Palau Reial Menor. El 1571 va marxar amb ell a Milà (Itàlia), ja que Requesens havia estat nomenat governador d’aquella ciutat. Allí va pintar una altra obra per als altars laterals. Les obres pintades van ser dues taules amb la Pietat i el Sant Enterrament, desaparegudes el 1932 però conegudes gràcies a les fotografies de l’Arxiu Mas, i una tela amb el Davallament, que encara es conserva in situ. La Pietat seguia el model de Miquel Àngel per a Vittoria Colonna, gravat per Giulio Bonasone, amb la representació del Panteó de Roma al fons, mentre que l’Enterrament era deutor d’una composició de Rafael. El Davallament adopta la pauta creada per Daniele de Volterra el 1541.
Vers el 1573 el pintor es va instal·lar de manera permanent a Barcelona, ja que tenia l’encàrrec de pintar les taules del retaule major de la capella del Palau Reial Menor, dedicat a la Mare de Déu de la Victòria (figura 1), en memòria del triomf aconseguit sobre els turcs el 1571, en el qual havia intervingut Lluís de Requesens com a lloctinent de Felip II. Aquell treball, doncs, marca l’inici de la residència definitiva del pintor a Catalunya. Isaac Hermes va cobrar 500 lliures per la pintura de les deu taules: un timpà semicircular amb la representació de Déu Pare, els Set Goigs de la Mare de Déu més la Nativitat de Maria i la batalla de Clavijo. El 1932, el retaule es va desmuntar i les taules van desaparèixer; l’única que es va preservar és la del timpà, que es conserva al Centre Borja de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). Per les fotografies conservades es dedueix que algunes de les composicions eren de factura notable. Destaca la batalla de Clavijo, en què la gesticulació convulsa, l’amuntegament de personatges i la composició mostren un cert record de la batalla del Pont Milvi, dissenyada per Rafael i pintada per Giulio Romano a les stanze del Vaticà entre el 1520 i el 1524. Entre els anys 1573 i 1576, Isaac Hermes, a més d’ocupar-se de la pintura del retaule, també va intervenir en el seu daurat, amb la col·laboració del pintor Benet Sánchez Galindo i del granadí Lluís Martínez, que posteriorment es va establir a Valls (Alt Camp).
Mentre Isaac Hermes treballava en el retaule, Lluís de Requesens es queixava per carta a la seva esposa de la indolència del pintor, considerant que havia estat «mala granjería» (és a dir, mal negoci) haver-lo contractat i «quería desquitarlo con que no perdiese tiempo». El noble català el va voler enviar a Villarejo de Salvanés (Madrid), població que era «cabecera de la Encomienda Mayor de Castilla de la Orden de Santiago»; com a comanador major de l’orde, Lluís de Requesens havia fet construir a Villarejo un santuari dedicat a la Mare de Déu de la Victòria, tal com va fer a Barcelona. Es desconeix si Isaac Hermes va arribar a realitzar l’obra. A la mort de Lluís de Requesens, esdevinguda als Països Baixos el 1576, Isaac Hermes va continuar un temps com a pintor de cambra de la família, però aviat es va independitzar. En aquells anys en què va residir a Barcelona, va combinar el treball de pintor amb el negoci de compravenda de mercaderies procedents d’Itàlia. A més, feia de prestador o usurer, una activitat que controlava en un llibre de comptes.
També feia visures d’obres d’altres pintors, com la del 28 d’abril de 1576, en què va anar a Reus (Baix Camp) juntament amb el pintor italià Pietro Paolo de Montalbergo per peritar el projecte d’ampliació del retaule major de la prioral de Sant Pere. Seria el primer contacte d’Isaac Hermes amb aquella obra. El 1582 hi va anar novament per visurar les imatges de talla. Finalment, anys a venir, seria l’encarregat de pintar les taules del retaule. Va peritar la pintura de l’estendard de Santa Eulàlia, que havien realitzat Benet Sánchez Galindo i Antoni Toreno.
El 1581 va rebre deu lliures per una obra encarregada per Guillem Ramon de Santcliment, un noble català que també va intervenir a la batalla de Lepant (Grècia) i que aquell any va anar com a ambaixador de Felip II a Praga (Txèquia), on va morir el 1603. El mateix any 1581, el bisbe Benet de Tocco li va encarregar un retaule dedicat a santa Anna per a una capella del monestir de Montserrat. El 1583 va contractar per 240 lliures la pintura d’un retaule dedicat a la Mare de Déu del Roser per a l’església de Sant Genís de Torroella de Montgrí (Baix Empordà). Aquell any va rebre l’encàrrec de pintar les taules del retaule de la capella dels Reis del convent de Sant Domènec de València, única obra conservada d’aquella etapa (figura 2). Va obtenir la feina gràcies al fet que la filla de Lluís de Requesens era l’hereva dels marquesos de Cenete, protectors de la capella. Hi pintà quinze taules —només se’n conserven nou—, amb figures d’apòstols i de sants relacionats amb l’orde dels Predicadors. El millor són les figures dels apòstols del guardapols, on el pintor aplica amb elegància recursos del manierisme: els escorços, els contrapposti, els tons irisats, etc.
Cap al 1586, gràcies a la relació familiar de l’arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí amb els ducs de Cardona (Bages), emparentats al seu torn amb els Requesens, Isaac Hermes va ser cridat a Tarragona per completar amb pintures el retaule major de la capella del Santíssim Sagrament de la catedral d’aquella ciutat. A partir d’aleshores, es va establir a la ciutat, amb casa i taller, i ja no la va abandonar fins que va morir.
La temàtica del retaule major de la capella del Santíssim Sagrament de la catedral de Tarragona gira entorn de l’exaltació del sagrament de l’eucaristia i el seu plantejament s’ajusta a les directrius del Concili de Trento, en el qual l’arquebisbe Agustí hi havia participat activament. El retaule en conjunt és un unicum a la Catalunya del segle XVI, diferent en la seva morfologia de qualsevol altra obra contemporània, ja que ocupa tot l’arc triomfal de la capçalera a la qual està adossat i es resol mitjançant elements arquitectònics, escultòrics i pictòrics que el fan un dels conjunts més originals, harmònics i coherents del Renaixement català (figura 3).
Els compartiments pintats per Isaac Hermes presenten la particularitat d’haver estat pintats al tremp sobre plaques de pissarra, i no sobre fusta. Es disposen als costats d’un eix central dedicat a l’exaltació de la Trinitat, amb el Pare Etern al coronament, l’Esperit Sant i el Fill, representat mitjançant un Agnus Dei. A banda i banda, hi ha els rostres de Jesús i Maria en sengles medallons circulars. Als espais laterals es disposen quatre grans pintures amb formes adaptades als espais, amb episodis de l’Èxode, que prefiguren l’eucaristia: l’àngel exterminador dels primogènits d’Egipte i la Pasqua hebrea, a l’esquerra, i la caiguda del mannà i el trasllat de l’arca de l’aliança a la dreta. Els episodis del Nou Testament que simbolitzen l’eucaristia són, a l’esquerra, el Sant Sopar, i a la dreta, els pelegrins d’Emmaús (figura 4). Tot el conjunt convergeix en el sagrari, que està flanquejat per dos compartiments: en un es mostra Aaró i en l’altre Melquisedec. La resolució de les composicions i la gestualitat dels personatges evidencien una clara influència de les pintures de Miquel Àngel de la Capella Sixtina i, també, de composicions de Rafael, com les pintures de les stanze del Vaticà i la traducció de temes rafaelescos gravats per Marcantonio Raimondi. A més, es detecta la inspiració en gravats de Pieter van der Borcht i de Philipp Galle segons dibuixos d’Anthonie van Blockland, així com en obres de Jacopo Bassano. Isaac Hermes va resoldre els temes amb eficàcia, sense renunciar al seu gust pel detall i per l’anècdota. El dibuix és correcte i es detecta una tendència a l’amuntegament de personatges en les escenes corals. L’artista va pintar els plafons situats damunt les portes laterals amb garlandes vegetals; també va efectuar amb pa d’or la decoració i les inscripcions. Pel seu treball va cobrar 500 lliures i una pensió anual de 500 sous.
Les dues escultures de marbre d’Aaró i Melquisedec que flanquegen el sagrari van ser dissenyades per Isaac Hermes i foren realitzades per l’escultor francès Domingue Aubrion i el seu ajudant, el francès Nicolas Larrant. També va ser l’autor del primer disseny del sepulcre de l’arquebisbe Agustí, que s’havia de realitzar a Gènova (Itàlia), però finalment seria dissenyat per l’arquitecte Pere Blai i el tallaria, a Tarragona, Isaac Alfard Vermey. El seu treball a la capella va continuar amb la intervenció a l’intradós de la cúpula i el tambor, on va pintar set figures d’àngels portadors d’improperis de la Passió. Al vuitè espai hi hauria pintat un escut de l’arquebisbe, repetit a mida més gran dues vegades en la intersecció de la cúpula amb la volta. El 1591, les pintures del tambor ja estaven deteriorades a causa de l’aigua; Isaac Hermes va haver de reparar-les i, durant el segle XVIII, es van repintar. En els darrers anys de la seva vida, entre el 1587 i el 1595, hi ha constància d’una sèrie de treballs menors a la catedral, com la policromia d’algunes imatges i el daurat de reixes i altres elements.
La seva intervenció en el retaule major de la prioral de Sant Pere de Reus, entre els anys 1592 i 1593, es va centrar en les pintures del bancal, amb les escenes de la guarició del paralític Enees (figura 5) i Pere salvat de les aigües, i, al cos superior, la caiguda de Simó el Mag, la crucifixió de sant Pere, el lavatori dels peus i l’alliberament de sant Pere. A més, dos medallons amb l’arcàngel de l’Anunciació i Maria. La intervenció al retaule de Reus revela un estil més àgil i desimbolt. S’evidencia la formació italiana i el domini de la tècnica, amb escenes corals, escorços efectistes, gestos grandiloqüents i contrapposti, així com una gamma de color molt variada. Hi imperen les reminiscències rafaelesques de les stanze del Vaticà i cal destacar la inclusió en els fons d’edificis de Roma, com l’arc de Constantí, el Colisseu o el templet de San Pietro in Montorio. En total va cobrar 800 lliures del Consell de Reus. Desmuntat el retaule el 1936, les pintures es conserven al Museu de Reus.
El 1594 va capitular la pintura de les taules del retaule major de Santa Maria de Palamós, per 1.600 lliures, un encàrrec que va aconseguir gràcies als seus contactes amb la família Requesens. Pintades a Tarragona, les taules van viatjar per mar fins a Palamós. Els temes representats són els Set Goigs de Maria (figura 6). S’hi observa certa davallada qualitativa, potser deguda a l’edat del pintor i també a la intervenció del seu nebot Isaac Adrià Vermey, que l’ajudava, i del pintor Lluís Martínez, ambdós de qualitat molt inferior a Isaac Hermes.
El 1595 encara va contractar un retaule per a l’església de Sant Miquel de Vespella de Gaià, a prop de Tarragona, però no es tenen més notícies d’aquella obra. Potser ni la va arribar a iniciar, perquè va morir poc després.
Va atorgar testament el mes de març del 1596; com que era solter i no tenia descendència, va repartir els seus béns entre el seu germà Alfard i els seus nebots. Va morir el 20 d’abril de 1596 i fou enterrat al convent de Sant Francesc de Tarragona. Gràcies a la informació continguda al testament i a l’inventari post mortem, se sap que tenia casa i taller al portal del Carro i que vivia en una relativa senzillesa. Va deixar una petita fortuna en diners en metàl·lic i joies. Posseïa diverses pintures, gravats i algunes imatges, així com una biblioteca amb alguns dels tractats arquitectònics més importants del moment.