Agustí Centelles i Ossó ha passat a la història com a fotògraf per la seva activitat durant la Guerra Civil. Això no obstant, la seva és una carrera extensa i polièdrica que es desenvolupà al llarg de gairebé mig segle.
Agustí Centelles va néixer el 1909 al barri del Grau de València en una família obrera. L’any següent, en morir la seva mare, la família es traslladà a Barcelona, al número 22 del carrer de Lancaster. Temps després, el pare es tornà a casar. La salut de l’infant era fràgil i la seva escolarització fou curta i intermitent, per la qual cosa es passava moltes hores al balcó de casa observant l’ambient del Districte Cinquè.
A diferència de la majoria dels fills d’obrers, no començà a treballar per obligació, sinó perquè volia contribuir a millorar la precària economia familiar. Així, amb onze anys es convertí en grum de la Cooperativa de Fluido Eléctrico (CFE), situada a la plaça de Catalunya, on treballà fins al 1924.
Fou durant aquells anys que va demanar al pare que li comprés la seva primera càmera fotogràfica a un veí del carrer. Els seus inicis en el món de la fotografia foren totalment autodidàctics i, gràcies a les propines obtingues fent petits encàrrecs per a altres treballadors de la feina, va adquirir estris i material de laboratori. Aquest primer contacte amb la fotografia era més pròxim a una afició, com la de milers de ciutadans, que a un futur professional, perquè la seva aspiració era ser operador cinematogràfic. La realitat s’imposà i el cinema quedà com una influència estètica i un gaudi per a tota la vida.
La seva formació s’inicià a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (AFC), fundada el 1923, on ingressà com a soci numerari amb el número 51. Segons el seu testimoni, s’apuntà a un curs de retoc de negatius amb Francesc de Baños, qui regentava un estudi de retrat, que també era un taller de retoc. De Baños era un enamorat de l’art fotogràfic des que era adolescent i s’havia convertit en un dels professionals més ben acreditats de Barcelona. Durant el curs, el jove li demanà si podia fer-li d’aprenent: començava així la carrera laboral com a fotògraf de Centelles (no només en l’àmbit tècnic, sinó també de concepció). De Baños entenia la fotografia com un llenguatge diferent de la pintura, a la qual no s’havia d’imitar (aquest punt de vista estava clarament en sintonia amb el corrent de modernització fotogràfica que s’estenia arreu d’Europa).
A partir del 1925, Centelles combinà aquesta feina amb la d’aprenent a la secció de rotogravat del diari El Día Gráfico (1913-1939), justament quan el rotatiu acabava d’inaugurar uns tallers amb nova maquinària que li permeté innovar pel que fa a imatge. Allí el jove va conèixer el repòrter gràfic Josep Badosa Montmany (1893-1937), a qui considerà sempre el seu mestre. Aproximadament dos anys i mig després, deixà l’estudi de De Baños i els tallers del diari per treballar d’ajudant per a Badosa quan aquest fundà l’empresa Foto-Art Badosa. Això li va permetre afermar l’experiència i els coneixements en el retrat i, alhora, debutar en un nou ofici en un moment en què el fotoperiodisme català comptava amb dues generacions de professionals en actiu. Centelles començà a introduir-se en el reportatge fotogràfic i en la imatge caçada al vol del fet noticiable retratant els actes polítics i institucionals més habituals, i també desenvolupà els punts de vista dinàmics que Badosa li permetia experimentar enviant-lo a fer fotografia d’esport. Les imatges es publicaven als mitjans, tot i que, evidentment, signades per l’empresa de Badosa.
Per tant, el triangle Francesc de Baños, tallers d’El Día Gràfico i Josep Badosa situa Centelles al final de la dictadura de Primo de Rivera com un jove ben format i disposat a dedicar-se a la fotografia en un àmbit concret: el fotoperiodisme.
Els inicis del període republicà van coincidir amb el servei militar de Centelles, que començà el dia 1 de maig de 1931 i durà cinquanta-nou dies. En tornar, Badosa li demanà unes setmanes de pausa perquè li havia disminuït la feina. Però la situació es va allargar fins que, el febrer del 1932, Centelles entrà a treballar a la firma Sagarra-Torrents, societat de dos dels repòrters gràfics catalans més rellevants del primer terç del segle XX: Josep M. Sagarra (1885-1959) i Pablo Luis Torrents (1893-1966). En l’edifici on hi havia l’estudi, el jove va conèixer Eugènia Martí, amb qui es casà civilment el 1935.
En aquells anys, l’empresa Sagarra-Torrents treballava tant per a la premsa barcelonina com per a la d’arreu de l’Estat espanyol, a més de col·laborar amb alguns mitjans internacionals. El maig del 1934, els socis es van separar i Centelles es quedà sense feina. Feia un mes que s’havia comprat una càmera Leica, que havia de pagar a terminis. Havia arribat l’hora d’establir-se per compte propi.
En pocs mesos, la firma Centelles es convertí en habitual en diferents diaris de Barcelona, com La Humanitat (1931-1939) i La Vanguardia (1881), va encetar col·laboracions amb el setmanari madrileny Mundo Gráfico (1911-1938) i algunes de les fotografies que va fer durant els Fets d’Octubre es van difondre internacionalment. El novembre del 1934 ingressà a l’Associació de Periodistes de Barcelona.
L’any següent va mantenir l’activitat. Quan es va fundar el diari vespertí Última Hora (1935-1938), que introduí el model americà i esdevingué el diari més modern des d’un punt de vista gràfic en el periodisme català dels anys trenta, la firma de Centelles hi fou constant i, a partir de l’1 de gener de 1936, en fou redactor gràfic acreditat pel mitjà.
En un context de competència professional, Centelles consolidà un estil propi gràcies al seu caràcter inquiet i a l’habilitat tècnica. Les pàgines d’Última Hora mostren un repòrter gràfic generalista prototípic amb un estil que s’emmarca en la tendència denominada internacionalment càmera càndida, popularitzada per l’alemany Erich Salomon. Pel que fa a les temàtiques, s’hi combina el fotògraf més oficialista, que cobreix l’actualitat política i esportiva, amb aquell que fa primers passos cap a una certa especialització en camps com la fotografia judicial o de les arts escèniques. En aquest segon tipus d’imatges, on més va experimentar el fotògraf fou en el retrat, cosa que va donar personalitat a la secció «Escenaris» del diari.
L’estiu del 1936 ja era un repòrter gràfic madur professionalment. En produir-se el cop d’estat, va sortir al carrer sense dubtar-ho. La seva obra dels Fets de Juliol del 1936 representa la seva consagració com a fotoperiodista, especialment per la fotografia Guàrdies d’assalt al carrer Diputació (figura 1), que és la més coneguda de l’autor. Una imatge complexa, marcada per la previsualització i el reenquadrament, que s’ha convertit en la primera icona del conflicte, àmpliament reproduïda a escala local i internacional des del moment de la seva producció fins a l’actualitat. Tot i que no va ser l’únic professional que va cobrir els fets, el seu llegat és el més nombrós: 225 fotografies. Més enllà de la quantitat, destaca la narrativitat propera al pla seqüència cinematogràfic, així com la plasmació de la síntesi de la seva concepció de la fotografia de premsa, que entenia com a instant i enquadrament.
La seva experiència professional durant el conflicte no segueix uns criteris periodístics i això el converteix en un cas únic. Aquesta trajectòria es divideix en tres períodes. El primer —des del juliol del 1936 fins al setembre del 1937—, com els altres fotoperiodistes en actiu, es transformà en fotògraf de la seva pròpia guerra. Des de l’estiu fins a finals del 1936 fou, sobretot, corresponsal al front d’Aragó, on treballava per als seus diaris habituals, La Humanitat i Última Hora. Al mateix temps, intensificà les col·laboracions amb La Vanguardia, fins a assolir dues fites que confirmen l’ascens de la seva carrera: la primera és que entre el 29 de setembre i el 4 d’octubre de 1936 va signar totes les portades des del front d’Aragó i la segona és que, a partir del desembre del 1936, fou l’únic fotoperiodista que publicà fotomuntatges a coberta en aquest rotatiu. En aquest període, també va resseguir l’actualitat de la rereguarda: va obtenir, per exemple, reportatges destacables com el dedicat als judicis sumaríssims contra els colpistes.
Centelles continuà treballant intensament i s’implicà associativament. Va participar en el comitè de premsa del front d’Aragó, que es creà l’agost del 1936 i on consta com a delegat dels repòrters gràfics, i també va formar part de la junta de l’Agrupació Professional de Periodistes (APP), de la qual era membre des del març del 1936.
A partir del gener del 1937, bàsicament romangué a la rereguarda durant mig any fins que tornà a destacar després dels Fets de Maig, amb un reportatge sobre els esdeveniments i el retorn a la normalitat de la capital catalana. Durant el mes de juliol, les fotografies que l’havien consagrat l’estiu anterior es publicaven un altre cop a la premsa d’arreu com a documents de commemoració del triomf de la República contra el cop d’estat. Pel que fa a l’associacionisme, l’abril del 1937 ingressà a la Federació Internacional de Periodistes.
El segon període professional correspon a la mobilització com a soldat al Comissariat de l’Exèrcit de l’Est a Lleida a partir del setembre del 1937. Com ell mateix explicava, en aquesta etapa feu «de soldat per una Leica» i rebia ordres directes d’allò que havia de fotografiar. Malgrat això, o precisament per la possibilitat de tenir el material necessari en un context de carestia, va poder realitzar les setanta imatges de les conseqüències del bombardeig de Lleida del 2 de novembre de 1937. Aquest reportatge canònic és, en definitiva, el zenit de la seva carrera. Centelles hi demostrà la seva capacitat narrativa i de síntesi del que significa el dolor infligit a la població civil. El fotògraf captà la destrucció arquitectònica, que s’havia imposat com a model al llarg del conflicte, i també feu un pas més enllà. Per primer cop, es mostrava directament el dolor de les famílies que reconeixien els cadàvers —la majoria, criatures—, que estaven exposats a la intempèrie en ple cementiri (figura 2).
Finalment, el tercer període començà el desembre del 1937, quan fou reclamat pel Ministeri de Governació per formar part del Departament Especial d’Informació de l’Estat (DEDIDE). Des dels inicis del 1938 fins al gener del 1939 es convertí en un funcionari fotògraf al servei de l’Estat, primer al DEDIDE, i, a partir de l’abril del 1938, com a cap del Gabinet Fotogràfic del Servei d’Informació Militar (SIM) del Ministeri de Defensa Nacional.
Per tant, la seva etapa com a fotògraf de guerra que publicava fotografies a mitjans de comunicació va tenir lloc entre el 1936 i el 1938, període durant el qual, com la resta de professionals, va vendre imatges a diferents organismes propagandístics. En el seu cas, destaca la col·laboració amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.
El 25 de gener de 1939, el fotògraf emprengué el camí de l’exili després de deixar la dona i el seu fill, Sergi, que tenia un any i mig, a la capital catalana. Abans, però, va fer una tria entre el seu material fotogràfic i s’emportà negatius i càmeres en una maleta. Juntament amb altres companys del SIM fou evacuat en camió a Figueres (Alt Empordà) per muntar-hi el Gabinet Fotogràfic. El 4 de febrer, el grup fou traslladat a Portbou (Alt Empordà) i l’endemà de matinada van rebre l’ordre de destruir tot el material i l’arxiu del SIM i passar a peu la frontera per dins del túnel del tren.
Un cop a França, Agustí Centelles i els seus companys van ser detinguts al camp d’Argelers entre el 8 i el 28 de febrer. El dia 1 de març se’ls traslladà al camp de Bram, on va romandre fins al 13 de setembre. La seva activitat fotogràfica des que va sortir de Barcelona fins que arribà a Bram fou nul·la. En el moment de la retirada per la carretera, ell mateix deixà testimoni de la seva incapacitat de fer cap fotografia davant la situació demolidora que estava vivint.
Ara bé, a Bram, el fotoperiodista es transformà en documentalista i forjà un llegat de 583 imatges (figura 3), que, ben entrat el segle XXI, constitueix un fons únic pel que fa a la visualització del sistema concentracionari francès realitzat des del punt de vista d’un refugiat fotògraf de professió. La quantitat i la diversitat de les imatges i la capacitat tècnica de Centelles a Bram l’han fet esdevenir un exemple excepcional i, fins ara, insuperable. Al testimoni fotogràfic s’hi suma un diari personal.
A mitjan setembre del 1939, Agustí Centelles va poder sortir del camp per treballar en un estudi fotogràfic de Carcassona (Occitània), l’amo del qual havia estat mobilitzat al front. Va viure a la capital de l’Aude fins al 1944 i va treballar en diferents estudis fotogràfics de la ciutat dedicats, bàsicament, al retrat d’estudi, és a dir, en certa manera va retornar als seus inicis.
Com qualsevol altre refugiat, havia de formar part del corresponent Grup de Treballadors Estrangers (GTE), en el seu cas el 422. Els GTE eren cau de resistència i el fotògraf s’hi implicà muntant un laboratori fotogràfic clandestí per fer tota mena de documentació. El 1944, després d’una ràtzia de la Gestapo durant la qual foren detinguts i deportats els principals líders del grup, la situació de perill provocà que, finalment, Centelles tornés clandestinament a Barcelona.
La tornada a Catalunya requeria reinventar-se professionalment. Els primers temps la família es va establir a Reus (Baix Camp), a casa d’uns familiars que tenien un forn de pa on ajudava; també intentà fer de comercial sense cap èxit. La seva activitat fotogràfica es va reduir a l’àmbit familiar i a la participació en alguns concursos amb la firma Agustín Ossó. El 1946 va guanyar el concurs organitzat pel Clavario de la Real Congregación de la Purísima Sangre i també participà en el Concurso Provincial de Arte Fotográfico, en el qual va guanyar la Copa del Excelentísimo Gobernador Civil y Jefe del Movimiento per a la fotografia Rosas de mayo i, també, el Trofeo Cuadrada, un premi extraordinari, per a Riu avall.
El 1947 davant l’arribada del segon fill, Octavi, la família decidí tornar a Barcelona. A partir d’aleshores començà la vida de l’Agustí Centelles dedicat a la fotografia industrial i publicitària. Aquesta fou una trajectòria de dècades tan prolífica com desconeguda, durant la qual fundà la seva pròpia empresa, Fotografía Industrial y Publicitaria Centelles, engegada en un local minúscul al carrer de Bonavista.
Dos anys més tard, es traslladà a l’Avinguda de la Llum i el seu fill Sergi començà a treballar amb ell com a aprenent. L’empresa prosperà i, el 1958, s’instal·là en un espai llogat a l’avinguda Diagonal. Durant la dècada dels seixanta, també hi començà a treballar el segon fill i, davant el volum de negoci, es contractaren alguns professionals. Des del 1962, a més de la seu de la Diagonal, també es comprà un local al carrer de la Ciutat de Balaguer per desenvolupar-hi sobretot els treballs de color. El 1968, la família va patir la mort prematura d’Eugènia Martí. El fotògraf continuà treballant a l’estudi de la Diagonal amb els encàrrecs en blanc i negre, mentre que al local del carrer de la Ciutat de Balaguer la resta de plantilla es dedicava a la fotografia en color.
L’obra industrial (figures 4 i 5) d’aquesta etapa és una bona mostra de com el fotògraf, per primer cop, beu de l’avantguarda d’entreguerres i la incorpora al seu estil adoptant la Nova Objectivitat alemanya. La identitat i les característiques dels seus clients proven que era un dels professionals més cotitzats del sector. Durant anys, va treballar per a les agències locals més importants (des de la pionera Roldós, passant per Organizaciones, Estudios y Servicios Técnicos Especializados —OESTE—, Danis i Mediterránea), així com per a les agències americanes que s’instal·laren a l’Estat espanyol, sobretot McCann Erickson. També era requerit directament per empreses de la talla de la multinacional Siemens. Alhora, explorà nous sectors com la indústria editorial, la col·laboració amb els pioners del disseny que rellançaren el Foment de les Arts Decoratives (FAD) o el sector de la moda.
La seva visió del negoci era moderna i dinàmica; per tant, contribuí en el corrent renovador publicitari que prengué força al llarg dels anys cinquanta i que esclatà durant els seixanta, considerats internacionalment l’edat d’or de la publicitat.
Centelles s’encaminava cap a la jubilació sense sospitar que els darrers anys de la seva vida significarien el reconeixement públic de la seva trajectòria fotoperiodística, sobretot la del període de la Guerra Civil. El 1976, viatjà a Carcassona on havia deixat els negatius que s’havia emportat el 1939. A la tornada, ordenà i classificà l’arxiu. Començava una etapa d’activitat frenètica amb exposicions, aparicions als mitjans, reconeixement públic de la seva figura —fet que culminà amb el Premio Nacional de Artes Plásticas del 1984—, publicacions de llibres amb les seves fotografies i relació amb les noves generacions de fotoperiodistes, que el van descobrir i admirar com a mestre. Un final de vida esplendorós que també el convertí en mite. Agustí Centelles va morir el dia 1 de desembre de 1985.
