Barcelona (Barcelonès), 27-2-1905 - Barcelona (Barcelonès), 24-1-2002

Teresa Condeminas Soler va desenvolupar una extensa trajectòria pictòrica perquè va començar els estudis artístics als tretze anys i va pintar fins que va tenir una edat molt avançada. Tot això és especialment rellevant si es té en compte que estava condicionada pel fet de ser una dona artista en un temps i un context històric poc o gens favorable al seu reconeixement. Va estudiar a Llotja amb Fèlix Mestres i Vicenç Borràs i, durant els anys de formació, fou mereixedora, entre altres mèrits, de la Medalla Fortuny creada pel Cercle Artístic (curs 1926-1927), de la Medalla d’Or Josep Masriera de paisatge (curs 1927-1928) i d’una pensió de la Fundació Amigó Cuyás (curs 1930-1931). Es casà amb el pintor Lluís Muntané, amb qui va compartir també interessos temàtics i estilístics.

La producció pictòrica de Condeminas és de factura acadèmica, tècnicament rigorosa i sovint sòbria quant a colors. L’artista es mantingué sempre fidel a un estil clàssic hereu del Noucentisme i, probablement, afectat pel realisme pictòric sorgit a l’Europa d’entreguerres. Molts artistes d’aquesta època interpretarien i reinterpretarien en la línia del llegat noucentista o triarien retornar a l’ordre plàstic amb propostes pictòriques heterogènies davant d’un període d’incertesa global o com a revulsiu a les avantguardes. Als anys trenta del segle XX, la crítica d’art argumentava aquest recés des de distintes perspectives. Sebastià Gasch, per exemple, es referiria obertament al culte i la veneració extrema que la majoria d’artistes professaven pel realisme. És clar que la pintora fou una més en formar-se i consolidar-se en aquesta pintura de naturalesa més convencional. Aquest gust estètic es veié instigat encara més per la regressió ideològica i creativa que s’instaurà amb la dictadura franquista, just quan Condeminas vivia la seva etapa de maduresa vital i pictòrica.

El mercat artístic també es mostrava complagut davant una oferta artística mesurada i agradable, cosa que conduïa els seus artífexs a satisfer-lo sense cercar massa reptes plàstics. Condeminas va tractar amb precisió tècnica els gèneres més instituïts de l’època: el paisatge, el retrat i la natura morta. S’interessà, però, sobretot per la figura femenina, que preferiblement reproduïa nua i en una actitud gens pudorosa. Les dones de Condeminas es caracteritzen per una expressivitat distant, faccions immutables i dotades d’una anatomia de cànon perfecte en una posada en escena no exempta de cert artifici. Les composicions, però, sempre estudiades i equilibrades, exhibeixen una reposada pulcritud, que és fruit d’una pinzellada neta i d’una tria cromàtica de tonalitats neutres que mostren notables contrastos i en ressalten les nítides superfícies epidèrmiques.

Molt distants a aquestes imatges mundanes, la pintora també va pintar figures de caràcter religiós amb una confessa devoció. L’art sacre es revalorava durant els anys cinquanta i seixanta per prescripció política i per la necessitat de rehabilitar les esglésies que havien patit el tràgic efecte de la Guerra Civil. Aquesta producció fou habitual en l’obra de la pintora, que la va abordar tant en format de quadre com de mural i la va dotar de l’expressivitat contemplativa que requerien les escenes.

La trajectòria expositiva de Condeminas va ser prou activa. Fou una de les fundadores de l’Associació d’Art, sorgida a Llotja el 1926, en la qual s’aplegaren alguns companys d’estudi, com Josep Amat o Lola Bech, per exposar d’una manera regular entre finals dels anys vint i principis dels trenta. Des del 1928, també fou membre de l’Asociación de Pintores y Escultores, creada a Madrid el 1910 per promoure exposicions d’inspiració nacional. Va visitar la capital espanyola en diverses ocasions al llarg dels anys per assistir a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, on fou guardonada el 1934 pel quadre El mirall (figura 1) i el 1950 per Plenitud (figura 2).

A Catalunya concorregué als esdeveniments oficials més rellevants: va participar en l’Exposició Internacional del 1929, en la qual obtingué un diploma d’honor, i en les exposicions de primavera celebrades entre el 1932 i el 1936, sempre al conservador Saló de Barcelona. En dos d’aquests esdeveniments, la Junta d’Adquisicions va acordar adquirir les obres Pentinant-se (figura 3), el 1934, i Camí de la font (figura 4), el 1935. El 1937, la pintora va cedir dues natures mortes (figura 5) per a la subhasta artística de caràcter benèfic que, destinada a les víctimes del feixisme, s’havia de celebrar a Mèxic. Aquesta iniciativa, però, es veié truncada per la retenció del vaixell i la confiscació de les obres que transportava. Anteriorment, el 1931 havia participat en el concurs exposició «Barcelona vista pels seus artistes», en què presentà una sorprenent vista en perspectiva del carrer de Provença amb la Sagrada Família de fons, obra amb què aconseguí una menció honorífica. També participà en l’Exposició del Nu, organitzada pel Cercle Artístic (1933), en què de nou va guanyar un premi.

En l’àmbit galerista, exposà al llarg de la seva longeva vida artística en les principals sales actives a Barcelona: les Galeries Laietanes, Syra, La Pinacoteca, les Galeries Atenea i la Sala Gaspar. Aquesta última acolliria la seva primera exposició individual, el 1948, i hi continuaria exposant en col·lectives des d’aquesta data. No repetiria, però, l’experiència d’exposar en solitari fins al 1968 i ho faria, aleshores, a les Galeries Augusta.

La crítica copsà la personalitat artística de Condeminas. Carles Capdevila en destacaria la «tendra severitat que l’emparentava amb el neoclassicisme» i la «disciplinada ingenuïtat», tot considerant que la seva aportació a l’Exposició de Primavera del 1935 era un dels testimonis més agradables del Saló de Barcelona. Anys més tard, arran de la primera exposició individual, Alberto del Castillo incidiria en la poca improvisació de l’obra, la fèrria base del dibuix i la suavitat lumínica, mostra d’una pintura silenciosa i quieta. Mentre que Joan Teixidor en descrivia l’obra amb els termes «art assossegat, mat, fred i refinat», sense inquietuds, però amb qualitats i matisos que n’acreditaven l’ofici.

Al seu estudi, Teresa Condeminas també exercí amb dedicació la docència. La passió que sentia per la pintura la portà a pintar fins als noranta-cinc anys amb constància i amb una determinació exigent.

Obra

Pentinant-se (1934), oli sobre tela (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); El mirall (c. 1934), oli sobre tela (Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia); Camí de la font (1935), oli sobre tela (MNAC); Escrivint (1936), oli sobre tela (col·lecció particular); Natura morta amb pomes i raïms (c. 1937), oli sobre tela (Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya); Natura morta amb fruites (c. 1937), oli sobre tela (Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya); Retrat de la seva mare (1947), oli sobre tela (col·lecció particular); Anatomia en gris (c. 1948), oli sobre tela (col·lecció privada); Plenitud (1950), oli sobre tela (Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia); plafons murals per a l’absis de l’església de la Congregació de les Germanes Dominiques (sense data, Barcelona).