Barcelona (Barcelonès), 16-4-1914 - Barcelona (Barcelonès), 29-11-1997

Art del segle XX  Arts decoratives  Còmic  Dibuix  Il·lustració 

Mercè Llimona i Raimat fou una dibuixant i escriptora capdavantera de la renovació de la il·lustració a Catalunya, després de la guerra d’Espanya. La victòria franquista significà l’ensulsiada de la cultura catalana. La política d’anihilació de la Catalunya de postguerra tingué un resultat de pobresa i abaltiment. La infantesa també ho patia i els anys quaranta i cinquanta haurien estat més tristos i ominosos de no haver estat per la decidida actuació d’uns creadors que treballaren per als infants, entre els quals destaca Mercè Llimona.

La guerra i la posterior repressió franquista significaren la fi de la gran generació d’il·lustradors catalans (exiliats, silenciats o morts), però aquests artistes havien deixat un caliu que no s’apagà: eren els joves il·lustradors del silenciat En Patufet (Batllori, Miret, Juez, Serra Massana, Mallol, Castanys, Urda, Moreno o Mora), però Llimona feu un pas més: no només conservà, sinó que innovà i renovà el llibre per a infants.

Mercè Llimona semblava estar destinada a l’art per naixença: fou la novena filla del pintor Joan Llimona (1860-1926), que, juntament amb el seu germà, l’escultor Josep Llimona (1863-1934), havia estat el fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc. Com els seus germans, va gaudir d’una infantesa confortable i estimulant i va viure en un entorn culte i creatiu, propici a l’art. Tot i això, dels onze fills de Joan Llimona, només els tres petits serien artistes professionals. Mercè fou dibuixant; Núria, pintora, i Enric, arquitecte. Els més menuts no tenien pas barrada la porta a les tertúlies que el pare i l’oncle Josep organitzaven a casa i sentien el que conversaven amb els seus convidats, personalitats de la cultura com Josep M. de Sagarra, Joaquim Folch i Torres, Raimon Duran i Reynals, Domènec Carles o Rossend Llates.

De molt petita, Mercè Llimona va decidir que seria una il·lustradora tan gran com Arthur Rackham (1867-1939), a qui admirava. Amb la seva germana Núria se submergia a la biblioteca del pare. Amb deu anys, deia saber-se de memòria La historia del arte de Josep Pijoan i que preferia els prerafaelites. El seu favorit era Edward Burne-Jones.

Mercè tenia dotze anys quan morí el seu pare i fou internada a l’escola de les Dames Negres, d’on sortí als quinze anys. Estudià dos cursos a Llotja, però treballaria més intensament la figura del natural al taller de l’oncle Josep, copiant les models. El domini del dibuix del natural seria l’eina més eficaç per a la seva carrera. Mort l’oncle, acudí al Cercle Artístic de Sant Lluc, a l’Acadèmia Baixas i a la Dalmases.

A partir del 1930, contribuí a la il·lustració de diversos contes del recull de Valeri Serra i Boldú, que edità Políglota: Rondalles populars. A la il·lustració, s’aprecia la influència dels dibuixants francesos Joseph Pinchon (1871-1953) i Georges Delaw (1871-1938), en l’estil de la «línia clara».

A partir del 1933, fou professora de dibuix de l’Escola Blanquerna, activitat que abandonà per viatjar a París, on vivien els seus germans Joaquim i Fina i el cunyat Salvador Rifà. Ho desitjava des de feia anys, però havia esclatat la Guerra Civil i no li fou fàcil obtenir el visat. Marxà el gener del 1937 i s’hi estigué nou mesos, però no vivia amb els germans, que ja havien partit, sinó a la casa de les Dames Negres a París. Quan emmalaltí, es traslladà a Sant Sebastià, amb la seva germana Montserrat. Allí, inicià la col·laboració a Pelayos (figura 1) i a Flechas y Pelayos, revistes que volien adoctrinar els infants lectors en el nacionalcatolicisme. Contribuí amb assiduïtat a Chicos i al suplement femení Mis Chicas, creat per Consuelo Gil. Llimona hi treballà amb llibertat i ho feu més d’acord amb els seus principis, perquè aquestes publicacions només pretenien distreure els infants. El 1938, per a la mateixa editora, il·lustrà el llibre La princesa risita.

Quan Lluís Torras, cunyat seu, anà a visitar els seus proveïdors de maquinària a Berlín, Mercè s’afegí al viatge. Tot i fer-hi una estada curta, fou testimoni de la situació dels ciutadans jueus i dels enemics polítics del nazisme, així com de les grans desfilades i manifestacions de força. Visità els grans museus i es familiaritzà amb les edicions per a infants, que tenien una gran tradició a Alemanya.

Contribuí a l’exposició d’art sacre que organitzà Santiago Marco a Vitòria (1939) amb una catequesi per a infants, decorada com una cambra de jocs, amb pintures murals i mobles fets a mida dels menuts. La catequesi causà admiració i rebé bones crítiques. Arran d’això i ja de retorn a Barcelona, decorà cambres infantils per a particulars i pintà uns murals per a la Clínica Corachan de Barcelona, que encara es conserven. La seva contribució en art sacre, durant els anys quaranta i cinquanta, seria dibuixar estampes de la primera comunió i bosses de bateig per a Can Subirana. El 1942, participà en el II Salón de Artistas Decoradores, que se celebrà a la cúpula del Colisseum.

Tot i l’interès d’aquesta obra, l’aportació fonamental de Llimona fou la d’escriptora i il·lustradora de llibres per a infants. D’aquesta època, destaquem l’adaptació i la il·lustració de Blancanieves y los enanitos, dels germans Grimm (Juventud, 1941; figura 2), influïda per Arthur Rackham. Coneixia les innovadores edicions de París i Berlín, tenia experiència com a il·lustradora i una clara idea de quin tipus de llibre volia per als infants. S’havia proposat aportar-hi un aire nou, fos quina fos la situació política, malgrat les circumstàncies depauperades i adverses de la postguerra. Així, propicià llibres il·lustrats per a infants d’una franja d’edat sense precedents: els menuts de la família. Foren uns llibres bells des de la coberta fins al més humil culdellàntia, gens decorativistes, de fàcil comprensió i duradors, amb tapes fortes i a tot color, que aportaven gaudi i en els quals la imatge senyorejava.

Així, escrigué, il·lustrà i dissenyà llibres donant protagonisme als més menuts (en alguns casos, gairebé als nadons). La història es desenvolupa a partir d’un joc d’infant, per a la descoberta de la realitat o arran d’una trapelleria. No deixa de ser curiós que aquesta proposta, exigent i agosarada, es fes realitat mercès a la comprensió d’una editorial d’una revista de moda: El Hogar y la Moda, que, signant amb el seu acrònim (Hymsa), editaria els llibres més rellevants de Llimona. Hymsa li edità Chupete, conte publicat en lliuraments a Chicos (com també havia fet amb El muñeco de papel, que només tingué l’edició de Gilsa, fundada per Consuelo Gil); Tic-tac. Las horas del día de una niña, i Mi ángel de la guarda (figura 3). Aquests títols foren una revelació i se’n feren múltiples edicions. En aquests llibres consolidà el seu estil i obtingué la fama. També col·laborà amb Seix i Barral, Ediciones Mediterráneas i Joaquim Horta, entre d’altres.

El 1943 es casà amb l’advocat i economista Felix Escalas, amb qui va tenir cinc fills. El 1952, després del naixement d’Isabel, la darrera filla, Mercè Llimona desenvolupà una malaltia reumàtica que li deformava progressivament, sobretot, mans i cames, cosa que li impedia treballar. Tanmateix, no es va deixar vèncer: lluità contra la malaltia i no abandonà el dibuix, que li fou teràpia i disciplina.

Quan trobava una certa millora, dibuixava per a les revistes L’Infantil, Cavall Fort, la recuperada En Patufet o Tretzevents, unes col·laboracions més o menys sovintejades. Per responsabilitat envers la fundació del seu pare, el Cercle Artístic de Sant Lluc, que passava un mal moment, en fou presidenta del 1963 al 1966.

La seva plena recuperació per a la il·lustració es produí arran del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977). A partir d’aquest congrés, el 1981 els il·lustradors fundarien l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (APIC), amb la finalitat de defensar els interessos dels dibuixants i il·lustradors catalans, i Mercè Llimona en seria presidenta els anys 1985 i 1986.

Hymsa, que havia confiat en ella en la seva joventut, li insistí a tornar a il·lustrar. Ha nascut un infant (1976), escrit i dibuixat per ella, seria el primer d’una llarga sèrie de títols. S’hi aprecia el dubte entre l’estil consolidat i l’esforç de renovació que duu a terme, tot sent fidel a la seva manera de fer. Represa la col·laboració amb Hymsa, i a una edat en què la majoria dels professionals es jubilen, Mercè Llimona, forçada durant anys a la inactivitat, treballà amb energia en una cursa contra la malaltia. Els títols se succeiran: Jocs i cançons per a infants (1977), Altres jocs i cançons (1978), Del temps de l’àvia (1978), Nadal: poemes i cançons (1978), dels quals era autora del text o responsable de la selecció de textos. En ells fa referència a records d’infantesa o a les vivències amb fills i nets, i és que la vida familiar seria per a ella una font d’inspiració permanent. Creà uns contes dels quals feu protagonista la seva filla Isabel, coneguda com a Bibí, i en els quals explica la vida d’una nena i la seva família en les diferents estacions de l’any: Bibí i la primavera (figura 4), Bibí i l’estiu, Bibí i la tardor i Bibí i l’hivern.

De nou, Llimona vivia l’èxit i, a més, rebia l’admiració dels seus companys d’ofici, més joves que ella. Fou sol·licitada per altres editorials com Martín Casanovas o Deux Coqs d’Or, de París. Fou especialment important —perquè li obria la porta als lectors en llengua anglesa— la col·laboració amb la casa Random House de Nova York, propiciada per la seva filla Bibí, que residia a la ciutat nord-americana. Per a Random House, il·lustraria, entre el 1980 i el 1983, contes d’Alexandra Wallner que tenien com a protagonista Strawberry Shortcake (figura 5).

Amb En Perot l’escabellat (1980), de Heinrich Hoffmann, iniciava la recreació i l’adaptació de llibres que l’havien apassionat de petita, com Peter Pan i Wendy, de James Matthew Barrie, La Ventafocs, Polzet, El soldadet de plom, La donzelleta de la mar o Els tres óssos (figura 6). Feia les adaptacions i els il·lustrava, o bé il·lustrava versions que considerava fidels a les originals, perquè els lectors accedissin a contes populars i clàssics per a infants, sovint molt mal adaptats —si no totalment adulterats.

La reincorporació a la literatura per a infants li suposà rebre premis: el 1978, el de la Comisión Católica Española de la Infancia; el 1980, el Premi del Ministeri de Cultura; el 1984, el Premi de la Crítica de Serra d’Or; el 1984, el Premi de la Generalitat al millor il·lustrador de llibres infantils, i el 1986, la Creu de Sant Jordi.

En els darrers anys, publicà extractes de les seves memòries en dos volums editats per Destino. Trià fragments que podien ser d’interès públic i que testimoniaven un punt de vista privilegiat del món artístic barceloní, a més de vivències personals. Aquestes obres es titularen No m’oblidis. Diari d’una col·legiala (1995) i Han passat els anys i més apunts (1996).

Mercè Llimona consolidà el seu estil molt aviat. La seva obra té un gran poder evocador i assaboreix els objectes, que arriba a fer protagonistes, tant per l’estètica com per ser testimonis d’una vida plàcida que el temps esvaeix. Hi empra una paleta de tons suaus, aquarel·les, llapis i guaix esporàdicament. Les plomes, quan la tinta negra va deixar de ser necessària per a la correcta reproducció, seran sèpies i encara aclarides amb aigua destil·lada. Els infants li són característics: rabassuts, menuts, volumètrics, en contrast amb les figures dels adults, estilitzades i de cànon alt. Els infants tenen el cap gros, gairebé circular, són de faccions menudes i ulls petits. Irreals i tanmateix vius, evoquen l’infant més petit en exagerar-ne les característiques. Aquests infants, grassonets i trapelles, en actituds vivament infantils provoquen tendresa, un dels qualificatius que millor es pot aplicar a l’obra de Mercè Llimona, una tendresa que passa per la corda fluixa amb èxit, sense caure en la carrincloneria. Això es deu al vigor del seu dibuix i al sentit de veritat que les seves obres, tot i candoroses, transmeten.

Mercè Llimona fou innovadora, creà estil i contribuí a la renovació de la il·lustració en un moment en què els grans dibuixants de la preguerra finien o havien finit la seva obra.

Obra

Selecció

Rondalles populars, de Valeri Serra i Boldú, volums 2, 4, 7, 8, 9, 10, 11 i 12 (Barcelona, Políglota, 1930-1932); Chupete, de Mercè Llimona (Madrid, Chicos, 1940?); Blancanieves y los enanitos, de Jacob Grimm i Wilhel Grimm (adaptació de Mercè Llimona; Barcelona, Juventud, 1941); Chupete, de Mercè Llimona (Barcelona, Hymsa, 1942); Tic-tac. Las horas del día de una niña, de Mercè Llimona (Barcelona, Hymsa, 1942); Leyendas de la Virgen, de Jéròme Tharaud i Jean Tharaud (Barcelona, Ediciones Mediterráneas, 1942); Caperucita roja y los tres ositos, de Charles Perrault (Barcelona, Juventud, 1944); Mi ángel de la guarda, de Mercè Llimona (Barcelona, Hymsa, 1944); El muñeco de papel, de Mercè Llimona (Madrid, Gilsa, 1949); Cartilla. Silabario español. Primera parte, 3a ed. (Barcelona, Seix i Barral Hnos, 1942); Cartilla. Silabario español. Segunda parte, 3a ed. (Barcelona, Seix i Barral Hnos, 1942); Somni entre palmes, de Ramón Garriga (Barcelona, Horta Impressor, 1953); Marcelino pan y vino, de José María Sánchez Silva (Barcelona, Artigas, 1955); La noia de Cadaqués i altres històries, de Jordi Llimona (Barcelona, Selecta, 1973); Ha nascut un infant, de Mercè Llimona (Barcelona, Hymsa, 1976); Jocs i cançons per a infants (selecció de Mercè Llimona; Barcelona, Hymsa, 1977); Altres jocs i cançons (selecció de Mercè Llimona; Barcelona, Hymsa, 1978); Nadal: poemes i cançons (selecció de Mercè Llimona; Barcelona, Hymsa, 1978); Del temps de l’àvia, de Mercè Llimona (Barcelona, Hymsa, 1978); En Perot l’escabellat, de Heinrich Hoffmann (Barcelona, Hymsa, 1980); The seasons with Strawberry Shortcake, d’Alexandra Wallner (Nova York, Random House, 1980); The Strawberry Shortcake and her friends, d’Alexandra Wallner (Nova York, Random House, 1980); Bibí i la primavera, de Mercè Llimona (Barcelona, Hymsa, 1981); Bibí i l’estiu, de Mercè Llimona (Barcelona, Hymsa, 1981); Bibí i la tardor, de Mercè Llimona (Barcelona, Hymsa, 1982); Bon dia! Gràcies! Si us plau!, de Mercè Llimona (Barcelona, Martín Casanovas, 1982); Strawberry Shortcake and the winter that would not end, d’Alexandra Wallner (Nova York, Random House, 1982); Bibí i l’hivern, de Mercè Llimona (Barcelona, Hymsa, 1983); Strawberry Shortcake’s favorite Mother Goose rhymes, d’Alexandra Wallner (Nova York, Random House, 1983); Polzet, de Charles Perrault (adaptació de Mercè Llimona; Barcelona, Hymsa, 1985); La donzelleta de la mar, de Hans Christian Andersen (adaptació de Mercè Llimona; Barcelona, Hymsa, 1987); Els tres óssos (adaptació de Mercè Llimona; Barcelona, Hymsa, 1988); El malalt imaginari, de Jean Baptiste Poquelin, Molière (adaptació d’Enric Larreula; Barcelona, Proa, 1990); El sabater Martí Avdieitx, de Lev Tolstoi (adaptació de Mercè Llimona; Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990); La princesa del pèsol, de Hans Christian Andersen (adaptació de Mercè Llimona; Barcelona, Hymsa, 1992); Peter Pan i Wendy, de James Matthew Barrie (adaptació de Xavier Roca Ferrer; Barcelona, Destino, 1994); No m’oblidis. Diari d’una col·legiala, de Mercè Llimona (Barcelona, Destino, 1995); Han passat els anys i més apunts, de Mercè Llimona (Barcelona, Destino, 1996).