No es coneix la data exacta de naixement del gravador i pintor mallorquí Llorenç Vallespir, però s’estima que va néixer al voltant dels anys vuitanta del segle XVII. Això no obstant, es té la certesa que va morir el 10 de novembre de 1747, a les vuit del matí, i que va tenir sepultura en el convent de Sant Francesc de Palma, enfront de la capella del Beat Ramon Llull. Aquests detalls biogràfics consten en el seu testament, en poder del notari Pere Antoni Colom, redactat el 19 de setembre de 1728, moment en què estava sa i en plenes facultats. Així mateix, es té constància que era fill de l’honorable Macià Vallespir i de la senyora Margalida Roca i que va contreure matrimoni amb Josepa Maria Rosengues, natural de la vila de Dénia, en el regne de València.
Per fortuna, es conserva el seu llibre de comptabilitat personal, que porta per títol Llibre dels qui deuen al Sr. Llorenç Vallespir, on es registra gran part de la seva tasca artística i comercial. D’aquest valuós document, transcrit i publicat per Joan Rosselló Lliteras, s’extreu una àmplia i variada informació relacionada amb la seva faceta de pintor i gravador. Se’n coneixen els clients, els preus de les obres, les rendes anuals que percebia i les múltiples activitats artístiques que practicava: des de tallar motlles per a gravats fins a realitzar dibuixos per a brodats, passant per pintar vidrieres, decorar cases i comerços, pintar ventalls, restaurar quadres, enquadernar i restaurar llibres, fer plànols, confeccionar vestuari i encarregar-se de la decoració de muntatges d’òpera, entre d’altres.
També hi consten algunes dades relacionades amb la seva vida personal, com ara el fet que el 1715 es va traslladar a València, on va conèixer la seva esposa, i que tornà a Palma el 1717. A més, s’esmenten els diferents professionals amb qui es relacionava: llibreters, impressors, pintors, escultors, fonedors de metall i actors d’òpera —els impressors eren els clients principals que tenia en la seva faceta de gravador. El llibre inclou deutes atribuïts als més importants impressors mallorquins de l’època: Jerònim Frau, l’impressor de Santo Domingo, Pedro Antonio Capó i la Vídua Guasp. Es constata també que Vallespir tallava matrius xilogràfiques per a capellans, obrers de germandats o confraries, nobles i professionals d’altres gremis, com el cas d’un fonedor o un sastre, que encarregaven aquests gravats per estampar escapularis. Fins i tot es registra que Vallespir exportava làmines religioses a Sardenya (Itàlia) a través del llibreter Josep Escona, específicament a Càller.
Quant a la seva producció xilogràfica, es conserven en les col·leccions mallorquines al voltant de trenta matrius xilogràfiques seves, signades indistintament amb les formes «VR», «AVR», «Vallespir» i «Llorenç Vallespir», a més d’un bon nombre de matrius que se li poden atribuir. Així mateix, es poden apreciar unes altres sis estampes signades, de les quals no es conserva el motlle, entre les quals hi ha: una Mare de Déu del Rosari, que inclou els quinze misteris i data del 1720; una Mare de Déu de Lluc; una que representa la visita de sant Zacaries, santa Isabel i sant Joanet a la Sagrada Família, sota la presència celestial del colom, símbol de l’Esperit Sant, i del Pare Etern; una aparició de la Mare de Déu a Duns Escoto, representat com un doctor alat que venç el drac i tota una sèrie d’enemics que es troben mig ofegats en un mar perillós i criden els seus noms respectius; un escut heràldic de l’il·lustre senyor Joseph de Vigo, que il·lustra la Thesis victoriosa oceano de amarguras…, publicada per la vídua Frau el 1735, i la capçalera de la Historia general de la isla de Mallorca, treball que encara no havia estat cobrat el 24 de febrer de 1725, segons consta a la partida següent que apareix en el llibre de comptabilitat de Vallespir: «Mes deu dit Capó una cabesera per lo llibre de la Historia de Mallorca 2ll 5s 4d».
Encara que la major part dels gravats conservats són de temàtica religiosa, Llorenç Vallespir també va fer escuts d’armes i diversos ornaments tipogràfics, com s’evidencia clarament en el seu llibre de comptes. En la Col·lecció Guasp es conserven dos escuts del senyor Gabriel de Salas i un altre del bisbe Zapata, que podrien correspondre perfectament als esmentats en partides anteriors. Així mateix, en aquesta col·lecció també hi ha un fragment de dos abecedaris en negatiu. Igualment, són interessants diverses partides dels anys 1745 i 1746 referides al llibre Loseta ilustrada por la invención milagrosa de la Virgen Nuestra Señora llamada vulgarmente de Loseta. Sita en el condado de Ayamans de el Reyno de Mallorca. El text, obra del pare caputxí Cayetano de Mallorca, estava dedicat a Jaume Ballester de Togores, comte de Ayamans. Ben entrat el segle XXI encara es conserven en la Col·lecció Guasp els tres motlles xilogràfics que van servir per il·lustrar aquesta edició, pels quals, segons consta en la partida del llibre de comptes de Vallespir, es van pagar 17 sous. L’estampació de trenta exemplars d’aquesta obra, que es va acabar d’imprimir el 21 de maig de 1746, va costar 11 lliures, 6 sous i 8 diners.
Pel que fa a l’estil de Vallespir, s’hi veu una clara evolució, que va d’un disseny molt antinaturalista i primitiu, propi del desconeixement de la tècnica, a un domini progressiu de l’art del gravat, cosa que afecta el grau de naturalisme de les imatges. A més, resulta que, per regla general, les xilografies menys encertades, les que pareixen més primitives, estan signades amb diferents versions del seu monograma, i no amb el seu cognom complet. Per tant, encara que només una xilografia estigui datada, la ja esmentada del 1720, presumiblement les estampes més primitives són anteriors a aquesta data, i gairebé amb total seguretat d’abans del 1715, any en què va viatjar a València per perfeccionar la tècnica xilogràfica.
Sigui com sigui, a mesura que va anar dominant l’art del gravat, va aconseguir cada vegada imatges més versemblants, en les quals s’observa un domini perfecte de la perspectiva i una clara destresa compositiva. A les escenes d’interior, ben sovint de caràcter sobrenatural, emprava el recurs de l’enrajolat per remarcar la perspectiva. Les seves figures solen ser fàcilment recognoscibles, amb rostres una mica allargats, front pla i ulls petits i ametllats. Aquestes característiques comunes, així com la presència en moltes de les seves obres de marcats marcs florals en negatiu o d’altres dissenys basats en entrellaçats, faciliten la tasca d’atribució de les seves obres.
