Remedios Varo Uranga fou una pintora, escriptora i artista gràfica cabdal del Surrealisme i referent de l’escena llatinoamericana de mitjan segle XX. Tot i que Remedios Varo va assolir èxit durant els darrers anys de la seva vida a Mèxic, on va viure a l’exili a partir de la Segona Guerra Mundial i fins a la seva mort, en l’àmbit català ha estat una autèntica desconeguda fins a principis del segle XXI. La seva reputació s’ha disparat en les darreres dècades a redós de la historiografia americana i del redescobriment de les dones surrealistes que van treballar durant la postguerra a Mèxic. Remedios Varo ha inspirat darrerament novel·les, videoclips o creacions de moda.
El pare de Remedios Varo era un enginyer hidràulic andalús lliurepensador, esperantista i aficionat a la mineralogia i la mare de l’artista era una fervent catòlica basca nascuda a l’Argentina (el nom Remedios al·ludeix a la verge del Remei, amb l’ajuda de la qual la mare havia d’oblidar la mort d’una de les filles). Durant la infància, la família de Varo va viure en diferents ciutats espanyoles, a Tànger i a Algesires a causa de l’ocupació professional paterna. El pare va estimular la curiositat de Remedios per la ciència i li va ensenyar dibuix tècnic amb disciplina i rigor. El 1917, la família es trasllada a Madrid i, entre el 1924 i el 1930, Remedios va estudiar a la Escuela de Bellas Artes de San Fernando, on va coincidir amb Maruja Mallo, Delhy Tejero o Salvador Dalí, entre d’altres. També hi va conèixer el pintor i cartellista publicitari Gerardo Lizarraga, amb qui es va casar el 1930 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Durant aquest període germina l’interès per les manifestacions de l’avantguarda i, juntament amb Josep Lluís Florit i Francesc Fábregas, va exposar a la Unión de Dibujantes de Madrid.
El 1931, Remedios Varo va passar una temporada a París, epicentre de l’art, on va viure una època de llibertat, i el 1932 va traslladar-se a Barcelona, on va treballar a l’agència multinacional Walter Thompson. Va compartir estudi amb Esteve Francés a la plaça de Lesseps, amb qui va mantenir una de les seves múltiples relacions obertes. Del 1935 daten els seus collages titulats Cadavre exquis (una adaptació del vell parlor game, que reivindica l’atzar i les associacions inconscients en el marc d’una pràctica artística grupal), fets conjuntament amb Óscar Domínguez —artista canari que va fer de pont amb el Surrealisme francès—, Esteve Francés i Marcel Jean, evocats per aquest darrer a Au galop dans le vent (París, Jean Pierre de Monza, 1991). Així mateix, va exposar les seves primeres obres surrealistes, amb Josep Lluís Florit, a la cafeteria Yacaré de la Gran Via de Madrid (figura 1).
El 1936 va conèixer el poeta Paul Éluard, que era a Barcelona amb motiu de l’exposició de Pablo Picasso organitzada per l’associació Amics de l’Art Nou (ADLAN). Va participar, amb l’esmenada associació, en l’exposició «Logicofobista» (neologisme creat per Cassanyes, que, etimològicament, significa ‘fòbia a la lògica’), que exaltava la poesia i la recerca del fet sorprenent i revelador de la vida de la psique. La mostra aplegava 39 quadres de catorze artistes, dels quals tres eren de Remedios Varo: Lliçons de costura, Accidentalitat de la dona - Violència i La cama alliberadora de les amebes gegants, peces que s’inserien plenament en la sintaxi del Surrealisme (figura 2).
A començaments de la Guerra Civil va conèixer Benjamin Péret, el poeta amic d’André Breton que aleshores era a Barcelona com a col·laborador del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Péret aviat va sucumbir als encants de Remedios Varo: «el meu alè, la meva sang, la meva vida», li va escriure en una dedicatòria dels seus llibres.
Junts van marxar cap a París el 1937, on van participar en les activitats del grup surrealista capitalitzades per Breton. Va ser una etapa d’intensa bohèmia, de trobades i tertúlies al Cyrano de Montmartre o la Coupule de Montparnasse amb Max Ernst o Joan Miró, on es parlava d’ocultisme, filosofia oriental, aspectes que ressonen en la pintura de Remedios, que va tenir un affaire amb Victor Brauner, interessat en la màgia, l’alquímia, la bruixeria i el món dels talismans. Les obres d’aquest moment, limitades en quantitat i petites quant a format, exploren diferents tècniques i materials: el fumage, el frottage, el grattage o la calcomania. Le désir, reproduïda a la revista Minotaure el 1937, és una de les obres del seu debut amb el grup surrealista parisenc. Va col·laborar, així mateix, en el Dictionnaire abrégé du surréalisme, d’André Breton i Paul Éluard, que es va fer a partir de l’Exposició Internacional del Surrealisme del 1938. En aquesta exposició va participar —juntament amb Marcel Duchamp, Óscar Domínguez o Salvador Dalí, entre d’altres— amb l’obra Il est tard. Remedios Varo, no obstant això, va ocupar un discret segon pla en les diferents iniciatives del grup surrealista, en el qual la dona era objecte de desig físic i un cos erotitzat incitador de creació artística. Com ella mateixa reconeixia en una entrevista del 1957, la seva timidesa li impedia plantar cara a Breton o Éluard.
El 1941, amb l’arribada dels nazis a la capital francesa i després de moltes peripècies amargues (va ser empresonada), Varo i Péret emigren a Mèxic, aleshores una babel de llengües, creences i refugiats polítics de diferents ideologies. A Mèxic, on un any abans ja hi havia exposat l’obra Recuerdo de la Walkiria en la llegendària Exposició Internacional del Surrealisme, va trobar aixopluc gràcies a la política d’ajut als republicans del president Lázaro Cárdenas. Remedios va subsistir dedicant-se al dibuix i a la pintura per la farmacèutica Bayer (figura 3). Les seves campanyes publicitàries, que evoquen el reuma, l’insomni, la lumbàlgia o la ciàtica amb una poètica pròpia del Surrealisme amb reminiscències de literatura medieval, eren firmades amb el pseudònim matern Uranga. També pintava mobles i objectes i va col·laborar, amb Esteve Francés i Marc Chagall, en el disseny del vestuari per al ballet Aleko, estrenat al Palau de Belles Arts de Mèxic. En aquell moment, desenvolupa la seva visió artística a través de l’escriptura.
Va estrènyer la seva amistat amb la pintora Leonora Carrington, amb qui va compartir una mateixa concepció estètica i l’interès per la màgia, l’alquímia, l’estudi cabalístic, el tarot i les idees esotèriques (a vegades, les pintures de les dues artistes es confonen). També es va relacionar el cineasta Luis Buñuel, Frida Kahlo i Diego Rivera, Octavio Paz, Victor Serge, Gunther Gerzso, Kati i José Horna, el poeta César Moro, Wolfgang Paalen, Alice Rahon o amb la fotògrafa i música suïssa Eva Sulzer, que feia de mecenes dels exiliats, especialment de Varo. Alguns d’aquests personatges són retratats en la pintura de Gunther Gerzso Els dies del carrer Gabino Barrera (1944), en la qual Remedios apareix rodejada de gats i amb un antifaç.
El 1947 posa fi a la seva relació amb Péret, que torna a París, i Remedios s’embarca a Veneçuela amb Jean Nicole, un pilot francès amb qui participa en una expedició científica. D’aquest moment destaquen les seves il·lustracions per a la División de Malariología de Caracas, que investigava bacteris patògens. A Veneçuela, reprèn el contacte amb la seva família, la seva mare i el seu germà Rodrigo.
I un cop a Mèxic, país del qual admirava la força indòmita, l’art precolonial i les supersticions, emprèn la seva etapa de maduresa i fulguració pictòrica (figura 4). Remedios Varo traça un camí propi allunyat del muralisme d’exaltació nacionalista que domina en l’escena artística mexicana. En un període curt de temps va fer un conjunt d’obres de caràcter oníric i literari en què va superposar les seves vivències de manera fantasiosa: la seva infantesa al poble d’Anglès; el seu nomadisme per diferents geografies; el coneixement de les novel·les d’aventura; la formació acadèmica de Madrid i l’admiració dels vells mestres del Museu Nacional del Prado —de Goya a Hieronymus Bosch i Pieter Brueguel—, que van posar a prova el seu estil virtuós; l’experiència rupturista del Surrealisme, que subverteix les certeses de la raó; el món de l’aeronàutica fantàstica i dels velocípedes; la botànica, la zoologia, la cosmogonia, l’alquímia, la música i les ciències ocultes, com ara la màgia i l’astrologia, que va estudiar amb passió. La seva obra delata el seu interès per les doctrines esotèriques de Georges Gurdjieff i Pyotr Uspensky i per les ciències exactes, la física i l’astronomia. En aquesta darrera etapa mexicana, abandona l’automatisme a favor dels procediments tècnics sota control (figures 5 i 6). Dibuixava amb minuciositat les seves pintures poblades de rellotges, pentagrames, éssers antropomòrfics, gats, personatges errants i intrigants, en les quals la dona bruixa amb poders sobrenaturals —tal vegada la seva encarnació— ocupa un lloc central. Mai no va considerar els dibuixos com obres importants i no acostumava a signar-los.
El 1955 va participar en una exposició col·lectiva a les Galerías Diana, sobre la qual la crítica es va desfer en elogis a l’obra de Varo. Aquesta mostra, a més, va significar la projecció internacional de l’artista alliberada ja del Surrealisme parisenc. El 1956 fa la seva primera exposició individual, que també va tenir un gran èxit. El 1962 va presentar la seva segona exposició individual a Mèxic, concretament a la Galería Juan Martín, amb la qual va aconseguir l’estatus de celebritat. Va crear la seva única escultura feta a partir del reciclatge d’ossos i espines, Homo rodans, un divertiment escultòric que era un homenatge crític a la ciència com a única font de resposta davant els enigmes de la vida.
Des del 1952 fins que va morir el 1963, va compartir la seva vida mexicana amb Walter Gruen, refugiat polític del nazisme d’origen austríac. Gruen va difondre en el mercat les obres de Remedios Varo abans i després de la mort de la pintora. També hi va col·laborar la seva següent muller, Alexandra Varsoviano, i junts van donar a l’estat de Mèxic la Col·lecció Isabel Gruen Varsoviano - In memoriam, integrada per 39 obres de la pintora surrealista, a les quals cal afegir una segona donació, que feu Varsoviano. Després es va iniciar un polèmic litigi, que va emprendre la neboda de Varo, per als drets hereditaris de la seva obra.
El mexicà Octavio Paz, Premi Nobel de Literatura del 1990, va escriure sobre l’artista: «Las apariencias son las sombras de los arquetipos: Remedios no inventa, recuerda. Pero ¿qué recuerda? Esas apariciones no se parecen a nadie.» Mentre que André Breton, que va conservar obra de Remedios Varo en la seva col·lecció particular, la va descriure com «la bruixa que va marxar massa aviat».
