Un dels mestres de cases més ben documentat i amb un currículum més dilatat del gòtic català és Guillem Abiell, a qui els seus coneixien amb l’àlies de Guillamins. El seu nom entrà amb força en el panorama historiogràfic a principi del segle XIX, quan Jaime Villanueva el va documentar com un dels dotze arquitectes que van prendre part en una trobada a la seu de Girona el 1416 per debatre si la catedral s’havia de continuar amb tres naus, tal com havia estat principiada, o reduir-la a només una. En l’acta d’aquesta consulta s’especificava que, aleshores, Abiell dirigia la fàbrica de cinc edificis barcelonins, que eren les parròquies de Santa Maria del Pi i de Sant Jaume, les esglésies de Montsió i del convent del Carme i l’hospital de la Santa Creu. Emperò, aquests no van ser els únics projectes en què va treballar al llarg de la seva vida, així que davant la impossibilitat que hagués pogut afrontar-los tots en solitari, tot apunta que, igual que altres arquitectes contemporanis, va ser el cap d’una sòlida estructura empresarial integrada per altres mestres i manobres de confiança.
Tot i que la historiografia no li ha atorgat la importància que es mereixia, l’exhumació documental ha permès ampliar la seva nòmina d’obres i, també, conèixer molts altres aspectes de la seva vida personal i professional. D’entrada, la referència més antiga de la seva activitat es remunta al 1391, quan es va comprometre a treballar durant un any al convent de la Mercè de Vic (Osona). Aquesta notícia, donada a conèixer per Eduard Junyent el 1976, amagava una dada que havia passat desapercebuda: Abiell era qualificat de «latomus sive magister domorum ville Podii Ceretani», és a dir, lapicida i mestre de cases de la vila de Puigcerdà. D’aquesta manera se’n concretava l’origen, ja que tota la resta de textos coneguts, d’una cronologia posterior, el presenten sempre com a «magister domorum civis Barchinone». La troballa és recent i caldrà orientar els estudis futurs en aquesta direcció, ja que encara resten oberts alguns interrogants, com ara quin va ser el seu entorn familiar?, en quin ambient professional va aprendre l’ofici?, hi ha algun edifici de finals del segle XIV en l’àrea d’influència de la Cerdanya que porti el seu segell?, i, el més important, quan i qui el va empènyer a desplaçar-se fins a la Ciutat Comtal?
Guillem Abiell es va establir a Barcelona a finals del segle XIV. El 1399 s’hi va casar amb Caterina Casserres i, dos anys més tard, la parella va adquirir un habitatge a tocar del portal de Portaferrissa, que esdevingué per sempre més la llar familiar. Fruit de la seva vida en comú van tenir una única filla: Angelina.
El 1402 ja devia gaudir d’un cert prestigi, perquè aquell mateix any, de València estant, el rei Martí li envià una missiva en què li demanava consell sobre unes obres que s’havien de fer al Palau Major de Barcelona. No en sabem res més, tot i que Ramon J. Pujades (2023) ha proposat atribuir-li un rol protagonista en la planificació i supervisió de tot el projecte. Sigui com sigui, cal insistir que Abiell es feu digne de la confiança de promotors i de companys de professió. Així, va participar en comissions tècniques, com la ja esmentada de Girona o la convocada pel capítol de Barcelona el 1417 per muntar un seny en un cloquer de la catedral. També va esdevenir prohom de la confraria de mestres de cases de la capital catalana el 1413. En paral·lel, la seva folgada situació econòmica li va permetre compaginar la faceta d’arquitecte amb altres negocis, com l’immobiliari, la compravenda de violaris i censals i el tràfic d’esclaus.
Però si per alguna cosa la historiografia recent ha reivindicat la personalitat d’Abiell, ha estat pel seu paper clau en la difusió al Principat de la volta de maó de pla, també dita volta catalana. No està del tot clar quan es va començar a utilitzar aquesta tècnica i, encara que se n’atesta l’ús a l’àrea valenciana almenys d’ençà del 1382, no podem descartar que llavors ja s’hagués introduït també a Catalunya. En qualsevol cas, les més antigues que conservem a casa nostra les devem a Guillem Abiell.
Al marge d’encapçalar la fàbrica d’alguns dels edificis de més volada de l’època, Abiell també va acceptar encàrrecs menors d’obra pública i privada, que donen compte un cop més de la seva versatilitat. És el cas de l’escola nova de Barcelona, erigida el 1413 a instància dels consellers, en la confluència dels carrers d’en Guitart, na Riba, Calobrant i d’en Pomar. I, només un any més tard, el 1414, juntament amb el també mestre Pere Devesa, va taxar una mitgera entre dos habitatges del carrer de Petritxol. Tampoc no es pot menystenir la seva implicació (puntual?) en el claustre del convent de Sant Francesc, on va treballar per encàrrec del bisbe de Sogorb Francesc Riquer (1406) i on, després, va fer el carner d’un tal Joan de Fontelles (1410).
«L’obra de la claustra» de l’hospital de la Santa Creu
L’hospital de la Santa Creu de Barcelona és un dels edificis que està lligat de manera més directa amb Guillem Abiell. El nosocomi es va fundar el 1401, però no se l’ha documentat treballant-hi fins al 1406; si s’hi havia incorporat abans, de moment les fonts arxivístiques no ho han aclarit. Sigui com sigui, el 6 de juny del mencionat 1406, va signar el contracte per dur a terme l’«obra de la claustra de dit spital». El projecte inicial de l’hospital preveia un gran rectangle clos pels seus quatre costats; en aquell moment només s’havia erigit el del cantó oriental i part del septentrional, així que la «claustra» que havia de fer Abiell, en realitat, havia de consistir en un pòrtic en forma de L invertida (figura 1). La resta s’acabaria bastint a partir de principis del segle XVI, si bé, per diversos motius que ara no venen a tomb, mai no arribà a assolir el rectangle previst.
De l’actuació d’Abiell, n’hem de destacar dos aspectes. D’una banda, va aixecar deu trams de voltes de creueria apuntada mixta, amb nervis de pedra i plements de maó de pla. Fins on sabem, es tracta de l’exemple més antic de volta catalana que conservem a Catalunya. De l’altra, la preexistència d’uns contraforts que servien per assegurar els murs de l’hospital, van comportar un desajust en l’alineació entre els creuers i els torals, de tal manera que la seva visió des d’un extrem de la galeria genera una estranya sensació de desequilibri que fa que hom es pregunti si Abiell no podria haver trobat una solució o alternativa més escaient (figura 2). En qualsevol cas, Guillem Abiell va seguir vinculat a la fàbrica de l’hospital, almenys, fins al 1416 (tal com resa l’acta de la consulta de Girona), així que, si més no, també se li ha d’atribuir l’acabament de l’interior de l’esmentat bloc en forma de L invertida. Aquest està dividit en dos nivells superposats: el superior consisteix en una turgent nau d’arcs diafragma apuntats de pedra i encavallada de fusta a dos vessants i, en canvi, l’inferior és molt més baix i està tancat per una successió de voltes de creueria, un altre cop mixtes. Aquí sorgeix amb força el geni d’Abiell, ja que les voltes són tan rebaixades —quasi les podríem considerar planes— que exigiren una precisió quirúrgica en la col·locació de les dovelles de pedra i dels rajols de la plementeria. Pel que fa a les claus de volta, decorades amb apòstols, són obra de l’imaginaire Llorenç Reixac (figura 3).
Les esglésies de Santa Maria del Pi, Sant Jaume, Montsió i el Carme
Segons la consulta de Girona del 1416, Guillem Abiell també fou mestre major de les esglésies barcelonines de Santa Maria del Pi, Sant Jaume, Montsió i del convent de la Mare de Déu del Carme. Dissortadament, la documentació és muda a l’hora de concretar quina va ser la seva contribució, més encara si tenim en compte que els quatre temples s’havien construït en el segle XIV i que n’hi ha tres que o bé han desaparegut, o bé han estat profundament modificats.
Pel que fa a l’església de Santa Maria del Pi, és probable que Abiell hagués centrat els seus esforços en el campanar, que a les albors del segle XV encara estava a mig fer i que no s’enllestiria del tot fins a les acaballes del Quatre-cents o potser, fins i tot, a principis del segle XVI (figura 4). A Sant Jaume, diversos indicis apunten que podria haver estat l’autor del porxo que badava a la plaça homònima; malauradament, aquest es va destruir coincidint amb l’erecció de la façana decimonònica de l’ajuntament i ens hem de conformar amb un parell de dibuixos antics per saber quin era el seu aspecte original (figura 5). Sobre Montsió, no se’n pot dir res de concret, perquè l’església va patir els estralls de la desamortització del 1835. De resultes d’aquesta, es va traslladar a la rambla de Catalunya sota la direcció de Jeroni Martorell, tot i que es va reconstruir del tot sense seguir fidelment l’original. A l’últim, pel que fa al Carme, l’edifici fou igualment víctima dels aldarulls del 1835. Alguns dibuixos previs al seu anorreament (signats per Lluís Rigalt) permeten fer-nos una idea del conjunt, encara que tampoc no ajuden a precisar res sobre què hi hauria pogut fer Abiell. Tanmateix, comptem amb dues notícies interessants que, malgrat no tenir res a veure amb el món de la construcció, certifiquen el vincle que l’unia amb el convent del Carme. In primis, el 25 d’octubre de 1408, consta com a testimoni, juntament amb el també mestre de cases Bartomeu Alçamora, en un protocol protagonitzat pel plenari del capítol de la comunitat carmelita. En segona instància, en el seu testament signat el juliol del 1419, li llegà certes quantitats de diners per a causes pies i per a la celebració de misses en record seu i de la seva família. Però encara més: es postil·là que Abiell posseïa un carner en el cementiri del convent on arribat el dia volia ser sebollit, abillat amb l’hàbit carmelita.
La renovació de la «domus capituli monasterii Beate Maria de Petralba»
El monestir de Santa Maria de Pedralbes de Barcelona es va fundar el 1326 per iniciativa de la reina Elisenda de Montcada. L’església es va bastir al llarg del segle XIV i, en aquest període, també es va iniciar la planta baixa del claustre i les dependències que l’encerclen, entre les quals hi havia la sala capitular. Aquesta última, a més, sabem que es va subvencionar amb els fons procedents d’un llegat testamentari de 8.000 sous emès per Constança de Cardona i Pinós el 1325. Durant molt de temps, aquesta primitiva sala capitular fou una incògnita i, tot i que alguns autors van dubtar que existís, és ben cert que es va fer. Consistia en un edifici autònom de planta quadrangular definit per quatre murs massissos d’aparell irregular i morter de calç i una senzilla teulada de fusta a dues aigües.
Ja entrats en el segle XV, les monges van endegar un ambiciós programa de renovació del monestir focalitzat en el claustre, mitjançant l’afegit d’un segon pis, i la renovació de la sala capitular del Tres-cents amb l’objectiu d’atorgar-li major monumentalitat. Gràcies a la documentació, sabem que els encarregats de dur a terme aquesta obra foren Guillem Abiell i el seu soci Antoni Nató. L’operació consistí a desmantellar l’antiga encavallada de fusta i remuntar les parets perimetrals. Aquestes es van fer amb un carreuat regular diferent de l’anterior, així que resulta molt fàcil identificar visualment el punt d’inflexió entre ambdues fases, i, per tal de prevenir-ne el col·lapse, s’hi van agregar tres contraforts bisectrius esmotxats en sengles vèrtexs del quadrat (figura 6). Un cop enllestit aquest procés d’enlairament vertical i de reforç del conjunt, es va muntar una enorme volta de creueria mixta, que combinava nervis de pedra granítica i plements de maó de pla, tot cobricelat per un terrat pla o una teulada amb una lleu inclinació. En paral·lel, al nivell del sòl, es va rebaixar el terra per crear un semisoterrani útil, articulat amb un pilar central i quatre arcs diafragma escarsers creuats de pedra, i una volta novament de maó de pla, sobre la qual descansava el paviment de l’aula de reunions capitulars pròpiament dita. D’aquesta manera, l’edifici quedà dividit en dos ambients superposats: un d’inferior, fosc i baix, i un de superior, diàfan, lluminós i d’una alçària considerable. Amb el pas del temps és probable que es detectessin filtracions d’aigua, així que el 1516, l’arquitecte Joan Mateu «va tancar el mirador sobre el capítol», és a dir, va sumar un tercer pis mitjançant la solana i la seva corresponent teulada a quatre vessants, que serví per protegir l’antiga coberta, que, fins a aquell moment, havia restat a la intempèrie (figura 7).
La renovació de la sala capitular es va dur a terme entre el 1418 i el 1420, tal com s’ha dit, sota la direcció de Guillem Abiell i la col·laboració d’Antoni Nató. Emperò, cal puntualitzar que aquest últim va tenir un protagonisme molt més rellevant del que es pensava, sobretot en la recta final de l’obra. Com ja s’ha dit, Abiell va signar testament a Barcelona el 23 de juliol de 1419, perquè algú va reclamar els seus serveis per treballar a Sicília (Itàlia). El mes de setembre d’aquell any ja devia ser a terres italianes i fou precisament aleshores quan s’inicià el muntatge de l’airosa volta de creueria mixta que cobreix l’aula. Aquesta actuació, doncs, encara que seguís les directrius del projecte traçat i dissenyat per Abiell, fou executada de facto per Nató. Des d’un punt de vista constructiu, aquesta volta és senzillament extraordinària, tant per les dimensions com per les múltiples solucions tècniques que s’hi van aplicar (moltes d’inèdites) que la converteixen en una de les obres mestres del gòtic català (figura 8). El punt final de la renovació del monestir el podem fixar el 20 de juliol de 1420, quan el pintor Pere Saclosa i el seu soci «Guillermo» (un altre pintor desconegut, i no Abiell com s’ha dit en alguna ocasió) van rebre una suma de diners per haver pintat i daurat la «clavem (…) dicti domus capituli».
D’un testament previsor al crepuscular sojorn sicilià de Guillamins
Guillem Abiell, un cop ho va deixar tot ben arranjat en el seu testament del 23 de juliol de 1419, va fer les maletes i se’n va anar en direcció «apud insulam Sicilie». Per quina raó hi va anar és quelcom que no s’ha pogut esclarir. S’han plantejat algunes teories, com ara que podria haver estat cridat pel noble català Bernat IV de Cabrera per reformar una torre fortificada situada a primera línia de mar de la vila de Pozzallo, al sud de l’illa, que havia de servir-li de residència privada després del seu nomenament com a comte de Modica. El fet que en aquesta torre s’hagin localitzat els exemplars més antics de volta de maó de pla de Sicília alimenta la hipòtesi que Abiell n’hagués pogut ser l’autor (figura 9). Altres opinions es decanten per vincular-lo amb alguna obra palermitana; s’ha parlat de la catedral i de la capella de Santa Maria delle Grazie, però no hi ha res clar.
Sigui com sigui, l’estada de Guillem Abiell a Sicília va ser més curta del que estava previst i va morir-hi inesperadament al cap de poc més d’un any d’haver-s’hi establert. Així, el 7 de novembre de 1420 ja consta com a mort. Sembla que fou sebollit a l’església San Nicolò alla Kalsa o dels Llatins, la parròquia més important del concorregut barri portuari de Palerm i lloc habitual d’encontre, culte i residència dels estrangers. Tanmateix, al cap d’un temps les despulles es devien traslladar a Barcelona. Almenys, així ho havia especificat en el seu testament del juliol del 1419.
Precisament, l’acta de publicació d’aquest testament no va tenir lloc fins al 9 d’abril de 1421, a la casa particular que el mestre tenia a Barcelona, a prop del portal de Portaferrissa. En la lectura hi van ser presents els seus marmessors, entre els quals figuraven la seva esposa Caterina, la seva filla, el gendre i altres persones del seu entorn.
Aquest breu apunt necrològic marca el punt final de la dilatada carrera professional de Guillem Abiell, àlies Guillamins, mestre de cases oriünd de Puigcerdà i traspassat a Palerm, però que va desenvolupar el gruix de la seva carrera a Barcelona. En aquesta ciutat, Abiell fou capaç de dissenyar atrevides estructures de maó de pla en una època en què els grans constructors locals es decantaven clarament per les obres en pedra. Abiell, doncs, fou un innovador que es va avançar al seu temps i que mereix ocupar un lloc d’honor en la historiografia de l’arquitectura gòtica catalana.
