José Aparicio Inglada naix a Alacant el 14 de desembre de 1770. Probablement, va començar el seu aprenentatge en el dibuix i la pintura a la seua ciutat natal, al famós taller dels Espinosa i, posteriorment, a partir de 1790, el va continuar a l’escola de José Luciano García, centre que seria el germen de l’Escola de Dibuix, adscrita al Consolat Marítim i Terrestre d’Alacant, que va obrir en 1795 i que va dirigir inicialment el pintor Vicente Suárez Ordóñez. Tenim constància de la seua vinculació amb el Consolat del Mar pel dibuix Jesús niño pasionario, signat i datat en 1796, i per aquestes obres que decoraven els salons d’una de les seus d’aquest organisme: Judit con la cabeza de Holofernes, Retrato de dama i, possiblement, San José y el Niño i Santa Mártir.
D’Alacant, passa a l’Acadèmia de Sant Carles de València, on ingressa el gener de 1789, amb díhuit anys. Allí obté diversos premis mensuals que ens donen idea de la seua ràpida progressió a l’ensenyament. En 1792 es presenta al premi de segona classe del Concurs General de Pintura de Sant Carles amb els temes «de pensat», per al qual planteja l’obra Abigail contiene la indignación de David con un abundante presente, i «de sobte», amb el tema Meleagro presenta la cabeza del jabalí a Atalanta. A la Col·lecció de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles del Museu de Belles Arts de València hi ha dos dibuixos: Hermafrodita i Academia del natural.
La seua ràpida progressió el porta a Madrid, on està matriculat a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (RABASF) el 16 de novembre de 1793. En 1796, li concedeixen el premi primer de primera classe per a l’exercici «de pensat» que representa Godoy presentando la paz a Carlos IV. Aquest quadre li servirà per anar pensionat, amb una beca concedida per Carles IV, per reial ordre del 23 de juliol de 1799, dotada amb 12.000 reals de billó anuals i 6.000 de borsa de viatge per formar-se a París i, posteriorment, a Roma. En 2021, el Museu Meadows d’Art, a Dallas (Estats Units), va comprar a París el fins aleshores desconegut dibuix preparatori. Igualment, se li premia un exercici «de sobte»: el dibuix La degollación de San Juan Bautista, amb què obté el premi primer de primera classe. D’aquesta etapa de formació, es conserva també un San Jerónimo penitente. També per reial ordre de Carles IV, són nomenats pensionats els escultors D. José Álvarez i D. Manuel Michel. El 3 d’octubre de 1799, el registre de l’Escola de Belles Arts de París notifica que «José Aparicio, de 30 anos de edad habita en la rue Fromenteau, en casa del ciudadano Pajou, que es pensionado del Rey de Espana y alumno de David».
El 23 de maig de 1800, «Joseph Albarez, Joseph Aparicio i Manuel Michel» escriuen una carta des de París, que es conserva a l’arxiu de la RABASF (Madrid), on expliquen tot el que hi fan i, a més, parlen de les Galeries del Louvre, que s’estan muntant en aquell moment, i descriuen, per exemple, com ancoren l’Apol·lo del Belvedere i que, a causa del seu interés, reproduïm en aquestes pàgines:
Ylustrisimo Señor
La gratitud que debemos a los beneficios que hemos recibido de V. Ylma. nos pone en obligación de participar nuestro establecimiento, lo que no hemos hecho con mas antelación por adquirir algún conocimiento del Estado en el que se encuentran aquí las Artes, qe. empiezan a florecer porqe. se conoce el buen gusto y hay muchos amadores qe. las aprecian.
Se están colocando en el Louvre las Estatuas traid. de Italia, que forman una Galería muy enriquezida y brillante, están bien tratadas y solo al Apolo de Belbedere, han tenido qe. poner un barran por la espalda para sostenerlo porq. tiene la pierna sentida.
También se han expuesto en el Salon muchos quadros de la Escuela Romana, entre ellos la Transfiguración y el Cartón de la Escuela de Atenas de Rafael, el Sn. Geronimo de Corregio y el quadro grande de Lebrun qe. representa la batalla en que venció a Poro, y otros varios recomendables, pero se espera la restauración de otros muchos que están deteriorados y tienen qe. reforzarlos con lienzos nuebos y ponerles marcos. Ygualmente hay varias escuelas que tienen modelo vivo durante el día y están bajo la dirección de los Profesores mas recomendables de aquí, y se sostiene con las contribuciones de los qe. las frecuentan, lo qual proporciona medios de estudio, pues nos han franqueado cartas de artistas para poder entrar en los dias qe. no están al Publico y corresponden a las bondades de S.M. y a los honores que hemos merecido dela Academia, a la qe. procuraremos ser utiles por todos los medios posibles.
Y si S. Sª. Ylustrma. nos considera de alguna utilidad, puede disponer de estos tres humildes y apasionados servidores de S.M.R.
A aquests tres artistes se’ls uniran José de Madrazo en 1801 i Juan Antonio Ribera en 1802. La majoria dels artistes van passar per l’estudi de David, on van coincidir amb Jean-Auguste-Dominique Ingres. Aparicio, i amb ell Madrazo i Ribera (l’anomenat triumvirat classicista), van ser fidels als reis espanyols i es traslladaran a Roma quan Carles IV i M. Lluïsa parteixen cap a l’exili. En 1804, Aparicio exposa al Saló d’any XII de París la taula de Atalía y Joas (figura 1) i Combate de guerreros. En 1805 obté una medalla d’or del Govern francés. En 1806, executa La epidemia de España (o La fiebre amarilla en Valencia).
Aparicio residirà a Roma entre 1807 i 1815, durant la invasió francesa d’Espanya, on pintarà un Retrato de dama (1808) i el retrat del General Jean-Louis Reynier, un brillant militar napoleònic, entre altres obres. A Roma, tornarà a coincidir amb Madrazo, Ribera i Ingres. Allí romandran a la petita cort formada per Carles IV i M. Lluïsa, exiliats d’Espanya. Aquests tres pintors coneixeran la fama a Roma, on seran nomenats acadèmics de l’Accademia di San Luca. Allà va contraure el seu primer matrimoni, amb Rafaela Acuña, de qui enviuda. En aquesta etapa, en 1810 pintarà Retrato de Giuseppe Maria Ferdinando Dal Pozzo (figura 2); en 1811, el quadre Sócrates enseñando a un joven poeta, i l’obra Rescate de esclavos por Carlos III, de 500 × 800 cm, de la qual es desconeix la localització, però se’n té constància per un esbós conservat al Museu Nacional del Prado i per un gravat de Bartolomeo Pinelli que es titula Rescate de esclavos de Argel por orden de Carlos III. Durant la seua estada a Roma, pintarà altres obres com Retrato de la baronesa Mayneaud de Pancemont (1812), signat i datat «J. Aparicio pinxit. Roma anno 1812», i Pittricci al cavalleto (1812). En un altar major de l’església de la Santíssima Trinitat de Genzano de Roma hi ha un enorme quadre dedicat a La Trinidad con las ánimas del purgatorio (probablement de 1814).
El 13 de febrer de 1814, li tornen a concedir la pensió, amb molts retards per part de la Tresoreria Reial. Torna a Espanya el maig de 1815, un cop finalitzada la Guerra del Francés a l’edat de quaranta-cinc anys. El 23 d’agost de 1815 és nomenat pintor de cambra del rei Ferran VII. D’aquesta època daten, amb tota probabilitat, les obres següents: la tela Batalla de moros, Retrato del sacerdote Manuel Regidor Brihuega (1815) i el retrat d’estat Reina de Etruria y sus hijos (1815). En 1816, els pintors de cambra de Ferran VII (Francisco de Goya, Vicent López, José Juan Camarón Meliá, Zacarías González Velázquez i José Aparicio) participen en la decoració del tocador d’Isabel de Bragança, segona esposa del rei al Palau Reial. Realitzen una sèrie de decoracions en grisalla i José Aparicio és l’encarregat de pintar la tela Alegoría de la Monarquía coronada por las virtudes. Aquest mateix any, comença a treballar en el quadre Las Glorias de España i se li assigna com a estudi la crugia del Salón de Reinos del palau del Buen Retiro. El 9 de novembre de 1817 serà nomenat acadèmic d’honor de la RABASF, i el 31 de març de 1821, tinent director de Pintura de la mateixa institució.
L’1 d’abril de 1818, per ordre de la Tresoreria Reial de Palau, li comuniquen que li pagaran els endarreriments de quan era pensionat (12.000 reals anuals). En aquestes dates, té obert un estudi i és professor d’alumnes «vinguts de totes les províncies» i, a més, de l’infant Francesc de Paula. L’11 de setembre demana permís al rei per casar-se per segona vegada. D’aquest matrimoni naixeran quatre fills: Juan, Manuel, Rafaela i Esteban Aparicio Álvarez.
En 1818 realitza el quadre més polèmic de tota la seua producció: El hambre en Madrid, un quadre propagandístic d’enormes dimensions (315 × 437 cm) que està signat i datat així: «APARICIO/ AÑO DE 1818» (angle inferior dret) i «CONSTANCIA/ ESPANOLA/ ANOS DEL HAMBRE/ DE 1811 Y 12/ NADA/ SIN FERNANDO» (angle superior dret). Aquesta és la seua obra més coneguda i estudiada i ja va tenir una gran repercussió a l’època: en 1820 va ser gravada per Antonio Caliano (figura 3) i es van escriure coplillas a favor i en contra d’aquesta obra tan aduladora al Diario de Avisos i al Diario de Madrid, la major part de les quals van ser recollides per Ossorio (1883). Una de les que més destaca és la següent, que és favorable a la tela:
Sólo estaba reservado,
Aparicio a tu pincel,
hacer un retrato fiel
del amor más acendrado;
pues en tu cuadro expresado
se ve con admiración,
que la española nación
guardando a Fernando ley,
prefirió antes que a otro rey,
el hambre y la desolación.
Posteriorment, se li encarrega la realització d’una obra que recollís la batalla de Bailén, de la qual es conserva un estudi preparatori de grans dimensions (220 × 149 cm) al Museu Diocesà d’Art Antic de Sigüenza, a Guadalajara (figura 4). Durant molts anys, aquest quadre havia estat catalogat com a anònim i no va ser fins al 2022 que no es va incorporar a la producció d’Aparicio.
Entre 1819 i 1823 realitza una sèrie de retrats de militars que li encarrega la Junta Iconográfica Nacional per a la Galería de Españoles Ilustres. Aquests retrats han passat a formar part dels fons del Museu Nacional del Prado i estan dipositats en diferents institucions, com l’Acadèmia de la Història, el Museu de l’Exèrcit o el Palau de la Moncloa. Alguns dels militars retratats són: Tomás Moreno Daoíz, Francisco Javier Venegas de Saavedra, Teodoro Reding de Biberegg, Francisco Copons y Navia, Francisco Javier Castaños (primer duc de Bailén), Pedro Agustín Girón (marqués de Las Amarillas), Joaquín Navarro Sangrán i José Rafael Fadrique de Silva Fernández de Híjar (dotzé duc d’Híjar). Aquest darrer retrat es trobava entre els fons del museu, però no tenia identificada l’autoria, cosa que es va produir el setembre de 2022.
En 1823, Aparicio inicia el quadre apoteòsic i d’exaltació de la monarquia titulat El desembarco de Fernando VII (figura 5), obra de composició molt artificiosa que commemora una altra efemèride notable de la història d’aquest rei: l’alliberament del rei a El Puerto de Santa María per part dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, tropes comandades pel duc d’Angulema. Per dur a terme aquest quadre, es desplaça a Sevilla i després a El Puerto de Santa María. També va a Aranjuez per pintar el retrat dels reis. En total, són més de cent setanta els personatges fidelment retratats que apareixen en el quadre, cosa que el converteix en una veritable galeria històrica de retrats (es conserva, a més, un dibuix esquemàtic amb el nom de tots els personatges del quadre). El 20 de juliol de 1827, Aparicio comunica que ha acabat el quadre. La suma de les despeses produïdes pel quadre va pujar a 179.946,17 reals. Aquesta obra, de 730 × 462 cm, es va cremar en un incendi que va afectar el Tribunal Suprem de Madrid el 4 de maig de 1915. Fa uns quants anys, vaig localitzar 21 fragments del llenç original cremat al Museu Cerralbo (Madrid), entre els quals es pot identificar algun retrat. Podem intuir que es va cremar parcialment i que va ser rebutjat, però que va ser «rescatat» i es va fragmentar per a la venda posterior (segurament, al mercat d’El Rastro). Una rèplica de petites dimensions forma part de la col·lecció del Museu del Romanticisme de Madrid.
Paral·lelament, Aparicio continuava vinculat a l’ensenyament a la RABASF des que el 31 de març de 1821 n’havia estat nomenat tinent director de Pintura. En 1826 i els anys successius, Aparicio és director de l’estudi del carrer Fuencarral. En 1829 té l’honor de ser nomenat acadèmic de mèrit de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, a València.
En 1831, i com a pintor reial, treballa en diverses obres per a la noblesa i l’alta burgesia de Madrid i, a més, exhibeix obra en diferents exposicions. Algunes d’aquestes obres són Retrato de José Juan López Vázquez, alcalde de Madrid (1831) i La familia de D. Gaspar Soliveres (1831). Aquest darrer es pot veure a la mostra de la RABASF de 1832.
En 1833, Ferran VII li imposa la Creu de Presoner Civil pels successos que va patir a Roma, que narren que fou pres, al costat de la resta d’espanyols, al castell Sant’Angelo. Posteriorment, s’ha sabut que va ser el gran escultor Antonio Canova qui els portava aliments en aquesta etapa de captiveri i qui va intercedir perquè l’arrest passés a ser domiciliari.
El 18 de febrer de 1834, Aparicio atorga testament conjunt amb la seua dona i indica que té quatre fills menors d’edat. Aquell mateix any i, a causa de la mort de Zacarías González Velázquez, aspira a la plaça de director adjunt de la RABASF. Obté el càrrec el 22 d’abril de 1834. Les dades de l’Arxiu Històric de Protocols de Madrid indiquen que José Aparicio mor el 10 de maig de 1838 a la casa del número 12 del carrer Pez, de Madrid.
