Isabelle-Marie-Eugénie Beaubois fou pintora i era filla d’un representant de comerç a Lào Cai (Tonkín, Vietnam). La bibliografia dona com a any de naixement el 1876, però a la seva documentació matrimonial l’any que hi ha és el 1873. A París fou deixebla d’Eugène Carrière i de René Prinet. En aquella època, s’amistançà —almenys des del 1899— amb el pintor català Hermen Anglada-Camarasa, que també era deixeble de Prinet. Beaubois representà per a ell un gran recolzament moral i material en un període en què aquest passava per un mal moment professional i encara no tenia reconeixement públic. El fulgurant salt a la fama internacional d’Anglada l’any 1900 es produí, doncs, quan ell tenia Isabelle Beaubois al seu costat.
Aleshores, l’obra d’ella fou influïda per la coetània d’Anglada: escenes de boudoir de tons suaus i alguna sòlida litografia. No formalitzarien la seva relació conjugal fins al 4 de maig de 1905, quan es casaren a París. En aquell moment, ella signava les obres com a Isabel Anglada. Com a mínim dos dels amics artistes d’Anglada deixaren bons retrats de la pintora: el peruà Carlos Baca-Flor en pintà un oli sobre taula cap al 1901 (Museu d’Art de Lima, Perú) i Albert de Belleroche en feu set litografies i un oli datables entre el 1906 i el 1908.
Divorciada d’Anglada entre el febrer i el juliol del 1909, esdevingué la muller del pianista català Enric Montoriol i Tarrés, que era cunyat del dramaturg Josep Pous i Pagès, de qui ella va fer un retrat gairebé de cos sencer (Barcelona, Col·lecció Pous). En aquell període, la pintora signava com a Isabel Beaubois de Montoriol. Cada any, a l’estiu, residia a Barcelona amb Montoriol, a casa d’un germà d’aquest. L’hivern del 1913-1914 es tancà a pintar, també a Barcelona, una sèrie de temes gitanos que recorden força els que Anglada feia anys abans. En opinió de Romà Jori, que en feu ressenyes sense que s’exposessin, aquestes pintures tenien un vigor i una bellesa que feien que no semblessin fets per una mà femenina. Del pianista també se’n separà abans del 1917. Posteriorment (1926), se sap que visqué a París amb el pintor sard Martino Pes.
La seva participació en exposicions se centrà en els Salons de París i, esporàdicament, en les exposicions oficials de Barcelona. Ni ella ni la seva obra (figura 1) no assoliren mai gaire rellevància, però el 1912 un crític contemporani d’ella de la talla de Guillaume Apollinaire la considerava una artista de talent.
Isabelle Beaubois pintà retrats (Retrat de la meva àvia, 1911), nus (Nu blau, 1911), plafons decoratius (La dansa i El joc, 1917) o temes gitanos. La seva Danse nocturne (ant. 1916) pertany a la col·lecció del Centre Nacional de les Arts Plàstiques de París, però és en dipòsit a la Prefectura del Nord, a Lilla (França).
