Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans

Antoine Bofill

Barcelona (Barcelonès), 1866 - Montpeller (França), 2-10-1930

Escultura del segle XIX Escultura del segle XX

L’escultor Antoni Bofill i Conill, barceloní de família vinculada al Vendrell (Baix Penedès), i conegut a França amb el nom de fonts en francès, s’hauria format a l’Escola de Llotja, on hauria estat deixeble d’Andreu Aleu. El 1883 li foren premiats uns baixos relleus que feu per al basament del monument a Cristòfor Colom de Barcelona, que posteriorment foren substituïts.

Més tard marxà a París, on s’instal·là definitivament, i hi assolí una notable posició, però no com a escultor de pretensions artístiques, sinó, més aviat, com a autor de figures de bronze —temes realistes, temes orientalistes, temes exòtics, animals, motius anecdòtics, al·legories— per a rellotges de sobretaula, bibelots, aguantallibres o elements decoratius per als capós de cotxes. Manolo Hugué, a qui, quan eren a Barcelona, Bofill li havia descobert el món clàssic grec, fou auxiliar seu en instal·lar-se a París i es beneficià de la seva presència. De fet, sovint Bofill és més recordat pel paper que va tenir en la formació professional i personal d’Hugué que per la seva pròpia obra, que és molt desconeguda.

Bofill alternà aquest tipus de producció de consideració pública més o menys comercial i d’estil convencional, que sempre va ser el camí professional que seguí preferentment, amb algunes escultures de més ambició que presentava a les exposicions oficials d’art franceses. Obtingué una menció honorífica al Salon des Artistes Français del 1902. La seva obra seguia una certa mimesi, ja que al tombant de segle es contaminà d’un cert estil art noveau i als darrers temps anunciava ja una estètica propera a l’art déco. De vegades signava només amb el seu segon cognom: Conill.

L’enfocament d’elaboració massiva que donà a gran part de la seva producció fa que la seva presència en els circuits de venda d’elements decoratius d’àmbit mundial sigui més alta que en els cercles de difusió purament artístics.

Obra

Té una obra al Museu de Belles Arts de Reims (França): Enfant arabe aux singes (ant. 1902). També destaquen les obres Fin de journée, que representa una pastora encorbada amb el gaiato a l’espatlla, i l’estatueta Pauvre moineau (1904), elogiada pel crític Pere Coll. És autor d’un Lleó (1905) del monument a Alfons XII del parc d’El Retiro de Madrid.

Exposicions

París, Salon des Artistes Français (1894-1896, 1902, 1904-1908, 1910 i 1921).

Bibliografia

Diario de Barcelona (Barcelona, núm. 179, 28 juny 1883, edició de matí, p. 7699); La Vanguardia (Barcelona, 28 juny 1883, p. 4183); La Publicidad (Barcelona, núm. 1913, 29 juny 1883, p. 3); Pere Coll, «Crònica de París. El Saló dels Camps Eliseus» (La Veu de Catalunya, Barcelona, 12 maig 1904, edició de vespre, p. 2); Josep Pla, Vida de Manolo (Barcelona, Catalònia, 1930); El Baix Penedès (Vendrell, núm. 1280, 11 octubre 1930, p. 3 i 6); Hans Vollmer (dir.), Allgemeines Lexikon der Bildenden Künstler des XX. Jahrhunderts, vol. I: A-D (Leipzig, VEB E. A. Seemann, 1953, p. 456); Rafael Benet, «L’escultura», a Joaquim Folch i Torres (dir.), L’art català, vol. II (Barcelona, Aymà, 1961, p. 440); Emmanuel Bénézit, Dictionnaire critique et documentaire des peintres, sculpteurs, dessinateurs et graveurs de tous les temps et de tous les pays, vol. I (París, Librairie Gründ, 1966, p. 728); Emmanuel Benezit, Dictionnaire critique et documentaire des peintres, sculpteurs, dessinateurs et graveurs de tous les temps et de tous les pays, vol. II (París, 1999, p. 456); Francisco Estevez, Estatuaria pública exenta de Madrid en 1970 (tesi de llicenciatura inèdita; Barcelona, Universitat de Barcelona, 1972); Manuel García-Martín, Estatuaria pública de Barcelona 1 (Barcelona, Catalana de Gas y Electricidad, 1984, p. 64); Sílvia Flaquer i Revaud i M. Teresa Pagés i Gilibets, Inventari d’artistes catalans que participaren als Salons de París fins l’any 1914 (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1986, p. 120-122); Spanish artists from the fourth to the twentieth century. A critical dictionary, vol. I (Nova York, G. K. Hall & Co., 1993, p. 139); Miguel Álvarez, Memoria monumental de Madrid. Guía de estatuas y bustos (Madrid, La Librería, 2003, p. 14); Pilar Ferrés, «Art Nouveau en l’objecte escultòric, bibelots i bronzes de saló», a Francesc Fontbona (dir.), El Modernisme, vol. IV (Barcelona, L’Isard, 2003, p. 71-72).

Francesc Fontbona
Informació sobre l'autor