Barcelona (Barcelonès), 9-6-1933 - Barcelona (Barcelonès), 25-12-2015

La pintora Montserrat Gudiol i Corominas era filla de Josep Gudiol Ricart, nebot de mossèn Josep Gudiol i Cunill, conservador i impulsor del Museu Episcopal de Vic, molt conegut pels seus textos sobre art medieval. El fet de pertànyer a una família en què l’art medieval era un tema no només d’interès, sinó relacionat amb la investigació, va tenir una gran influència en ella. Des de molt jove es va sentir atreta pel dibuix i la pintura i, de manera autodidàctica, va començar la seva trajectòria artística. Els primers dibuixos estan dotats d’una gràcia especial. Són retrats i autoretrats d’un cert realisme, encara que moltes vegades es pot comprovar que la jove se sentia inclinada a fer obres que connectessin amb el Surrealisme. Així, en un Autoretrat del 1952 (figura 1) representa el seu rostre amb un plàtan a la galta, amb diverses línies ondulades i de colors sobre els seus cabells rossos i, a més, en el rostre hi ha tota una sèrie d’elements de procedències diferents que li confereixen un caràcter enigmàtic. D’altra banda, al costat de la signatura hi ha «Rat», que és el nom que li deien els seus familiars. En canvi, en un altre Autoretrat del mateix any (figura 2), no es concedeix cap llibertat i plasma amb una gran fidelitat el seu rostre, emmarcat pels cabells llargs. Es tracta d’una imatge de mig bust disposada a tres quarts, en què llueix un auster vestit gris que destaca sobre el fons groc escollit per a tot el quadre. Immediatament s’adverteix que l’artista escull aquest color per al fons buscant la dificultat, ja que els seus cabells rossos han de destacar sobre el fons, que té gairebé la mateixa tonalitat de groc.

Etapa inicial

El primer període de l’obra de Montserrat Gudiol (anys 1950-1954) presenta una iconografia molt variada, en la qual es poden rastrejar influències diverses. En aquella època, la jove pintora va buscar en el pintor Ramon Rogent el mestre que semblava necessitar per consolidar el seu propi estil. Un dels aspectes que més destaquen d’aquesta època és, sens dubte, l’admiració que sent per la pintura dels artistes del grup Dau al Set, especialment per la de Joan Ponç. Per aquest motiu, algunes obres mostren personatges estranys, com els que apareixen en un dibuix a tinta xinesa de l’any 1951 (figura 3). 

En aquest període, també són freqüents algunes obres en què hi ha un mico, potser per la influència d’aquella petita obra del 1562 del mestre Pieter Brueghel (s’hi observen dos micos encadenats en l’ampit d’una finestra, a través de la qual es pot veure la ciutat portuària d’Anvers, a Bèlgica). És important assenyalar que Montserrat Gudiol sempre es va sentir atreta per l’art del passat i que, en aquella època inicial, els seus artistes preferits eren el Bosch i Pieter Brueghel, que, als anys vint del segle XX, havien desencadenat, pel seu caràcter fantàstic, un profund interès entre els artistes i intel·lectuals surrealistes.

Els anys crucials

El 1955 és un any d’una especial importància en la trajectòria artística de Montserrat Gudiol, ja que la seva tècnica pictòrica es transforma pel fet que substitueix el suport de les seves pintures, que passa de la tela a la taula. Aquest canvi està relacionat amb l’interès de la jove artista per la pintura quatrecentista italiana, que estudia a fons. Això la condueix a treballar amb oli sobre taula, que, com és lògic, ha d’estar preparada. L’artista utilitza el guix per deixar-la llisa i uniforme, igual que feren els pintors gòtics. Sobre la capa de guix, Gudiol dibuixa a llapis les formes de personatges i coses que vol representar per, més tard, disposar capes d’oli molt fines per aconseguir interessants transparències. A partir d’aquest moment, les pintures de l’artista adquireixen una extraordinària lluminositat, ja que el blanc del guix ho permet.

Una de les obres més significatives d’aquest període és Parella amb rellotge de sorra (1957; figura 4), per a la qual va obtenir el Premi Sant Jordi de la ciutat de Barcelona, ​​atorgat per la Diputació. Per primera vegada a la iconografia de Gudiol, en una de les seves obres apareix una parella abraçada, reclinada sobre una taula, on es pot veure un rellotge de sorra. L’habitació on es desenvolupa l’escena és molt austera, però al fons a la dreta es detecta una pintura recolzada contra la paret, de la qual cosa es pot inferir que es tracta del taller de l’artista. Un tret singular en aquesta pintura és que l’habitació s’obre cap a l’exterior gràcies a un gran finestral, a través del qual es poden veure una sèrie d’edificis. A l’ampit de la finestra hi ha uns fruits, seguint la tradició de la pintura d’interiors del Quattrocento italià. A terra, sota la taula, una escombra molt pelada capta la mirada de l’espectador, ja que es converteix en un eix contraposat a la diagonal formada pels cossos de la parella. Els elements simbòlics del quadre al·ludeixen al temps i al sexe, a la vida i a la mort, tal com assenyala Juan Eduardo Cirlot en el seu llibre La pintura de Montserrat Gudiol (1972).

Una altra obra important és Oferiment (1958; figura 5). També hi apareixen dos personatges. El masculí és un ésser morfològicament estrany i gairebé demoníac. Només cal fixar-se en les seves mans, que tenen unes ungles que semblen urpes, i en el seu rostre deforme amb rictus malèvol. La jove asseguda al costat li ofereix un medalló que porta penjat al coll. Tots dos tenen els ulls tancats. Al terra, sobre la sorra, hi ha pedres i sorgeixen petites tiges de plantes, que remeten, així, a determinades obres del primer Renaixement italià.

A finals dels anys cinquanta, Montserrat Gudiol realitza tota una sèrie de personatges l’actitud dels quals reflecteix l’estat d’angoixa i tristesa en què es troben. Aquest és el cas de la pintura Desemparat (1959; figura 6). S’hi distingeix un jove taciturn encongit sobre si mateix, assegut a terra, que recorda algunes obres de l’època blava de Pablo Picasso, aquella en què l’artista malagueny pinta persones marginades que pateixen per la seva situació precària, tant material com anímica.

Noves perspectives a la vida i l’obra de Montserrat Gudiol

L’any 1959 va constituir un canvi radical en el plantejament vital de l’artista, ja que va contraure matrimoni i va haver de compaginar les tasques pictòriques amb els nous treballs a què s’havia d’enfrontar. A més, Montserrat Gudiol va ser mare de sis fills i els seus períodes de maternitat fins al 1970 van ser freqüents. Per aquest motiu, una de les temàtiques que abordarà la pintora serà la de la maternitat. En les seves obres, sorgeixen nombroses mares amb fills plantejades, de vegades, amb un gran realisme, com passa a Maternitat (1963; figura 7). En aquesta obra destaca sobretot l’austeritat del color, que queda restringit a una gamma de tons rosats i beixos, tant per al fons com per a la figura. Aquesta tendència al monocromatisme serà cada cop més acusada.

Una obra singular és Cantaires (1965; figura 8). En ella, tres joves formant un grup tancat en si mateix, disposat al centre del quadre, apareixen de manera una mica fantasmal en un fons neutre en què la zona corresponent a les cames i peus es dilueix per complet. Montserrat Gudiol realitza tota una sèrie de pintures en què grups de persones són els protagonistes, com passa a Grup de cinc figures (1966; figura 9).

En observar detingudament aquestes composicions amb grups de persones, s’adverteix que l’artista no recorre a plantejar les escenes mitjançant cap mena de perspectiva. No obstant això, sí que s’aprecia que alguns personatges es troben a primera línia, mentre que altres se situen al fons. Gudiol coneix, perquè l’ha estudiat a fons, l’obra al fresc de Giotto. A les seves creacions, el mestre italià disposa les figures de manera superposada. Així, l’espectador intueix sense dificultat la idea de profunditat a l’obra. A més, mitjançant aquesta disposició, el pintor aconsegueix proporcionar un volum determinat a les figures i els confereix una corporeïtat. Doncs bé, Montserrat Gudiol duu a terme aquesta mateixa tècnica a les seves obres de grups.

Aquest període culmina amb la realització d’obres en què personatges femenins aïllats són els únics protagonistes que s’erigeixen en fons completament neutres. N’és un exemple la impactant Dona en vermell (1970; figura 10).

Alternança entre realisme i Simbolisme

En aquesta etapa que comença a inicis dels anys setanta del segle XX, les temàtiques són canviants, com també canvia la manera de representar les figures, que es va alternant entre allò que José Corredor Matheos en la seva obra Montserrat Gudiol. Realidad y símbolo (1989) anomena «doble via». El crític es refereix al fet que coexisteixen dues maneres de plantejar les obres pictòriques: una és aquella en què Gudiol pinta des d’una perspectiva realista, mentre que en el mateix període hi ha obres en què l’autora prefereix un llenguatge idealitzat i simbòlic. Una pintura simbòlica seria El card (1971; figura 11): sobre un fons molt homogeni quant a color —tot està resolt en tonalitats grogues i verdoses— destaquen la cara d’una jove i una mà que sosté un card.

Aquesta segona tipologia de pintures resulta molt enigmàtica: a les cares, els trets amb prou feines queden esbossats i ni tan sols les mans es mostren completes. És com si la persona es trobés envoltada per una densa boira i necessités emergir a la superfície per adonar-se que és viva. La simplicitat acompanya sempre aquest tipus de creacions que, utilitzant un llenguatge molt contemporani, es diria que són minimalistes. No obstant això, en aquest mateix període, l’artista va fer altres pintures com Arabescos (1971-1972; figura 12), en què apareix el tors d’una dona de perfil amb el cap i els pits perfectament dibuixats. La figura s’inclina cap a unes línies pintades en rosa, violeta i groc que configuren una mena d’arabescos.

A la dècada dels anys vuitanta, Montserrat Gudiol pinta diversos retrats de persones conegudes. Un és el de Frederic Marès (1980; figura 13); un altre, el del seu pare, Josep Gudiol (1985; figura 14), i, també, el d’Ernest Lluch (1986; figura 15). En tots ells, l’artista representa aquests personatges d’una manera completament realista. A més, a finals del segle passat, Montserrat Gudiol portà a terme nombroses pintures en què retratà diversos membres de la seva família, tot i que no deixà de fer obres de temàtiques simbòliques similars a les d’etapes anteriors. En qualsevol cas, destaquen les gammes cromàtiques emprades, així com una tècnica que es distingeix per fer servir una pinzellada més solta, a la manera gestual.  El 1980 va ser la primera dona que va ser elegida acadèmica numerària de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1998 va obtenir la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Durant els primers anys del segle XXI, l’artista continuà fent obres similars a les descrites anteriorment. Montserrat Gudiol va patir una malaltia, caracteritzada per la pèrdua gradual de la memòria i per certs canvis de conducta, que va arribar a provocar-li la mort.

Vista en conjunt, la pintura de Montserrat Gudiol és d’una gran originalitat, ja que no hi ha obres similars en l’art figuratiu de la segona meitat del segle XX. Aquest és el tret essencial de la seva pintura i, per això, és tan extraordinàriament atractiva.

L’artista va desenvolupar la seva tasca en una època en què la dona encara no havia aconseguit assolir el grau de llibertat necessari per poder dur a terme una creació i ser considerada de la mateixa manera que ho seria un home. Malgrat tot, Montserrat Gudiol no es va rendir mai i va aconseguir fer exposicions a llocs importants del món sencer. Així mateix, en determinats moments va treballar per a institucions rellevants de Catalunya, com ara la Generalitat o l’Ajuntament de Barcelona.

Obra

Montserrat Gudiol té obres als museus i institucions següents: monestir de Montserrat, Museu d’Art Modern de Bilbao, Museu d’Art Modern de Madrid, Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Museu d’Art Modern de Flint (Michigan, Estats Units [EUA]), Museu d’Art Modern de Johannesburg (Sud-àfrica), Museu d’Art Modern de Miami (Florida, EUA), Museu d’Art Modern de San Diego (Califòrnia, EUA), Palau de la Generalitat de Catalunya, seu del Comitè Olímpic Internacional (Lausana, Suïssa), Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona), Ministeri de Sanitat (Madrid) i The Joseph Cantor Foundation (Indianapolis, EUA).