La primera notícia sobre l’artista va ser publicada per J. A. Ceán Bermúdez: «Angélica, pintora de iluminación y vecina de Tarragona. Pintó por los años de 1636 en los libros de coro de aquella santa iglesia con inteligencia y delicadeza» (Ceán Bermúdez, 1800, vol. I, p. 31). D’aquesta producció no se’n sap res més. En canvi, s’han conservat en bon estat —sobretot després de la darrera restauració— les quatres grans teles a l’oli que decoraven l’anvers i el revers de les portes de l’orgue de l’església parroquial d’Ulldemolins (Priorat). Foren encarregades a Angèlica Justiniano i Armendáriz pels jurats de la vila el 13 de març de 1638, «al menys preu que puga».
L’artista era filla de Joan Jaume Justiniano —en italià, Giustiniano o Giustiniani—, un pintor genovès que s’havia establert a Tarragona, que era l’autor de les dues pintures que decoren els murs laterals de la capella de Sant Francesc de la catedral tarragonina (Epifania i Matança dels innocents) i que era fill del mercader Llorenç Justiniano. No és insòlita la seva presència a Tarragona, ja que hi ha altres pintors genovesos documentats en aquell temps al Principat, com ara Joan Miquel Gallo i Joan Baptisma Palma. El pintor Justiniano es casà a la seu tarragonina el 23 de juny de 1612 amb Marianna Armendáriz, filla d’un carnisser de Tarragona. Dos anys després, el 10 de juny de 1614, hi era batejada la futura pintora, amb el nom d’Eufèmia Artèmia Angèlica. El 16 de desembre de 1629, la pintora es casava amb el cirurgià Gaspar Andreu, amb el qual va tenir almenys sis fills. La família va residir a Ulldemolins per motius professionals del marit entre el 1634 i el 1638. Durant un temps, potser a causa de la Guerra dels Segadors, es van refugiar a Mallorca, ja que està documentat que l’any 1647 el fill Joan Baptista rebé la confirmació al palau episcopal de la ciutat i de mans del bisbe fra Tomàs de Rocamora. Tres anys més tard, la família residia de nou a Tarragona. Aquell any hi morien, potser d’una malaltia contagiosa, la mare, el marit, un germà —el doctor Jaume Joan Justiniano, prevere— i el fill Joan Baptista —prevere i beneficiat a la seu. A finals del mateix any, la filla Maciana, dotada amb mil lliures per la mare, s’hi casava amb el fill d’un notari local, mentre que el fill Jaume Justí, cirurgià de professió, ho feia també amb la filla d’un notari tarragoní. El dot de la filla indica que la pintora gaudia d’una posició econòmica benestant. Ara com ara, no hi ha més notícies d’ella ni dels seus descendents.
Les quatre pintures autògrafes conservades representen l’Anunciació —per a l’interior de les portes de l’orgue— i els sants Pere i Jaume —per a la cara exterior. Són obres molt correctes, d’una qualitat no inferior a la de la majoria dels pintors coetanis actius a Catalunya, aleshores un mercat caracteritzat per la mentalitat artesanal dels artistes i la demanda poc exigent de la clientela, sempre en comparació amb els elevats paràmetres de qualitat que solen definir la producció artística dels centres europeus més importants. Tècnicament, les pintures d’Angèlica Justiniano han de ser deutores de l’aprenentatge amb el pare —encara que aquest va morir quan la filla només tenia dotze anys—, però, almenys pel que fa a l’Anunciació, la composició s’inspira en gravats contemporanis i, en particular, en un aiguafort de Francesco Villamena (1614), a partir d’un original d’Ippolito Andreasi, modificant-ne el paisatge del fons —molt vaporós—, la glòria angèlica i l’escenografia arquitectònica —més simplificada. Les dues peces que formen aquesta escena foren mostrades en l’exposició «Llums del Barroc», celebrada l’any 2004 a Girona.
Angèlica Justiniano es distingeix per la cura dispensada al dibuix, la plasticitat de les formes, la modulació de l’espai mitjançant gradacions subtils de la llum —creant una atmosfera que recorda la de la Coronació de la Verge del genovès Luca Cambiaso a la capella del Santíssim de la catedral de Tarragona, procedent de la col·lecció de l’arquebisbe Antoni Agustín—, l’equilibri compositiu i el domini dels recursos espacials. A més, sobretot en les imatges dels sants, hi destaca una espurna naturalista que, tanmateix, no renega d’alguns refinaments característics del manierisme italià, com ara les gesticulacions delicades i les postures artificioses —és evident en l’arcàngel Gabriel per mimetisme amb el gravat esmentat. El color és variat, sense caure en estridències: blanc, groc ataronjat, blau pàl·lid, gris blavós, verd oliva, vermell rosat, marró castany, etc. La pintura de l’arcàngel mostra als peus una cartel·la amb la signatura de l’artista, que adopta el cognom del marit, com era habitual: Angelica Andreua P[inxit]. De moment, no només és l’única dona artista coneguda que va treballar a Catalunya durant l’època moderna, sinó que també és l’única que podem qualificar de professional de la pintura: era prou competent per fer-ho i cobrava per la seva feina.
