Tbilisi (Geòrgia), 28-5-1881 - Barcelona (Barcelonès), 1-3-1967

Art del segle XX  Avantguardes  Gravat  Il·lustració  Pintura del segle XX 

París

L’artista Olga Sacharoff va néixer a la ciutat que, des del 1991, és la capital de la República de Geòrgia; en aquella època, però, formava part de l’Imperi rus. Sacharoff sempre es va sentir russa i el rus va ser la seva llengua materna. Tant el seu pare, Nikolai, com el seu avi patern eren metges russos, alts funcionaris del govern del tsar; Elisaveta Glotova, la seva mare, era filla d’un oficial de duanes. Sacharoff tenia un germà més petit que ella, Nikolai. La família pertanyia a un sector burgès molt acomodat i amb algun vincle artístic, ja que hi havia un oncle patern, Alexander Sacharoff, que era un reconegut pintor militar.

No tenim cap document ni cap informació del lloc on Sacharoff va estudiar art; ara bé, el que és segur és que va rebre una sòlida formació artística que es va traslluir sempre en la seva pintura. Com moltes joves cultes provinents de les altes classes socials tsaristes, Sacharoff es va traslladar a l’Europa occidental per completar la seva educació artística. Segons van consignar alguns cronistes que la van entrevistar, va arribar a Múnic (Alemanya) pels volts del 1910, amb l’artista Dagmar Mouat, la seva amiga de joventut. I el 1912 ambdues ja eren a París, on van rebre classes a l’Acadèmia Russa, que la també artista Marie Vassilieff havia fundat a Montparnasse el 1908 (figura 1). Abans de la Gran Guerra, Sacharoff va formar part de dos salons parisencs: el Salon d’Automne (1912) i el Salon des Indépendants (1913). Les seves pintures d’aquesta etapa solen ser imatges de bodegons o figures que, de vegades, estan acompanyades d’animals domèstics, però sempre amb pocs elements compositius, formes molt sòlides i una reduïda gamma cromàtica que sol jugar amb tons grisos i blavosos. Els crítics francesos la van titllar de cubista.

L’estiu del 1914 va conèixer Otho Lloyd a l’illa de Capri (Itàlia) i, posteriorment, van iniciar la seva relació de parella a París. Otho Saint Clair Lloyd Hutchinson (1885-1979) pertanyia a una família de l’alta burgesia anglesa i volia convertir-se en pintor. L’any següent, fugint de la guerra, van establir-se a Barcelona, on es van relacionar amb els artistes que també arribaven des de París. D’aquests dies és l’obra que il·lustra un text de Max Jacob en el segon número de la revista 391, editada per Picabia a Barcelona, i en el qual Sacharoff tracta un tema que serà present al llarg de la seva obra: la maternitat.

Al grup d’artistes expatriats els va enamorar la bellesa i tranquil·litat de Tossa de Mar (Selva), tan bella com qualsevol lloc de la costa blava francesa, però sense la seva contaminació burgesa i aristocràtica, a més de resultar molt barata. El petit poble de pescadors a Sacharoff li va semblar un autèntic paradís i les estades allí li van inspirar diversos temes per tractar en les seves pintures. Ja de tornada a París, en el Salon d’Automne del 1922 va presentar Els pescadors, una escena on, abans de començar el dia, els pescadors descarreguen les xarxes al costat de la riba de la mar i, en una barca, es pot llegir clarament la inscripció «Tossa», la qual cosa va cridar poderosament l’atenció d’Eugeni d’Ors en la seva visita al saló. També apareix aquesta mateixa inscripció en un cartell col·locat al costat d’un camí rural en l’obra La route, que va mostrar en el Salon de l’Araignée del 1923.

Conclosa la Gran Guerra, Otho Lloyd va decidir quedar-se a Barcelona; sembla, doncs, que la Ciutat Comtal li oferia més oportunitats perquè la seva dedicació al món dels negocis fos més reeixida. Malgrat que a Sacharoff li va costar moltíssim separar-se del seu marit, finalment va decidir tornar a París per continuar la seva carrera artística, ja que ella sempre va tenir molt clar que, si volia aspirar a una trajectòria destacada, havia de romandre a la capital mundial de l’art. Sacharoff tornà a instal·lar-se a París i, primer, va establir-se al número 55 del carrer Montparnasse i, a partir del 1929, al número 45 del carrer Sevrès. Durant dues dècades, Sacharoff va viure sola en el París d’entreguerres, on feia la vida d’una dona emancipada; s’endinsà en la vida bohèmia de Montparnasse, i freqüentà els cafès i locals de moda, on es reunien els artistes i intel·lectuals de l’avantguarda. A les terrasses de la Rotonde o La Coupole, Sacharoff es trobava amb Pablo Picasso o Kees van Dongen i, al Ball Bullier, amb Natàlia Gontxarova, Mikhail Larionov, Tristan Tzara o Jules Pascin. De vegades també sortia a passejar i prendre el te amb la seva cunyada, la talentosa poeta Mina Loy, vídua d’Arthur Cravan, i Fabianne, la filla de tots dos. En general, però, la pintura ocupava la major part del seu temps; sempre va ser una pintora molt disciplinada i plenament lliurada al seu treball i, ben aviat, va saber encarnar el paradigma de l’artista professional, no només estudiant, practicant i investigant tècnicament i formalment, sinó també buscant oportunitats per exposar i moure la seva producció.

Olga Sacharoff participava amb regularitat en els diferents Salons de París: les seves obres es podien veure al Salon des Indépendants, al Salon des Tuileries, al Salon d’Automne i al Salon de l’Araignée; d’aquests dos últims, a més, n’era membre societària. Aviat va fer exposicions individuals en prestigioses galeries de Londres, París, Madrid i Barcelona. També va participar en mostres col·lectives rellevants celebrades a Nova York (Estats Units), Newport (Estats Units), Barcelona, Venècia (Itàlia), Praga (Txèquia), Jakarta (Indonèsia), etc. La premsa més influent de l’època parlava d’ella i reproduïa les seves pintures. Venia obres a membres de la noblesa i l’alta burgesia, però també a escriptors reconeguts i a famoses actrius de Hollywood.

Les dècades dels anys vint i trenta del segle XX es poden considerar, doncs, els anys de més èxit de Sacharoff, que es converteix aleshores en una figura destacada de les avantguardes parisenques, amb projecció internacional. És també durant el període d’entreguerres quan desplega un estil amb característiques molt peculiars que la fan una pintora força original. La crítica més selecta del moment va començar a qualificar la seva obra d’humorística, somrient i divertida (figura 2). Efectivament, en la seva obra hi ha un humor que manté al llarg de tota la seva carrera i que la converteix en una artista pionera en aquest sentit, ja que, si bé en l’art postmodern és freqüent utilitzar la ironia com a element filador de discursos plàstics, en els llenguatges d’avantguarda no ho era gaire. Justament aquest va ser un dels factors que van fer de Sacharoff una pintora d’interès i repercussió en els salons parisencs (figura 3).

A mitjans de la dècada dels trenta, aprofitant que passava els estius a Catalunya, va començar a fer-se un espai en el sector de l’art català. El seu tarannà afectuós i cordial, unit a la fama d’artista d’avantguarda arribada de París, va atreure l’interès d’un nodrit nombre d’artistes, crítics i periodistes, entre els quals Sacharoff trobà amistats que l’acompanyarien tota la vida. D’altra banda, el seu estil havia anat perdent gradualment la rigidesa geomètrica característica: de mica en mica, els personatges suavitzen l’expressió, que es fa més individual, i els gestos es tornen més sincopats. També s’observa un canvi en els aspectes purament tècnics: ara, les pinzellades són més curtes i soltes i hi ha més protagonisme del pigment, que, de vegades, s’aplica en més quantitat, la qual cosa dona lloc a unes textures allunyades de l’homogeneïtat de les primeres èpoques. El llenguatge plàstic de Sacharoff presenta, doncs, un gir expressionista que ja no abandonarà mai, excepte en els retrats executats per encàrrec.

Barcelona

Arran de l’inici de la Segona Guerra Mundial, el matrimoni fuig de l’ocupació nazi de París i l’any 1940 està instal·lat a una torre del barri barceloní del Putxet, que havia llogat l’any anterior. Conclosa la guerra, l’artista va decidir no retornar a París per reconstruir la seva carrera. El conflicte bèl·lic havia acabat amb la preponderància de la capital francesa en el món de l’art, els moviments i els artistes d’avantguarda s’havien traslladat a Nova York i sorgien importants llenguatges abstractes que començaven a copar l’interès de crítics i galeristes. La possibilitat d’habitar un casalot immens, amb espai de sobres per instal·lar-hi un estudi i amb un jardí tan selvàtic —ple d’arbres d’espècies variades, així com de flors multicolors—, no era una mala perspectiva. Aquella dona artista de seixanta-quatre anys, amb tota una trajectòria dedicada a la pintura figurativa, va decidir no moure’s de Barcelona i fer de Catalunya el seu país. Aquí l’acollirien els afectes i la calidesa de l’amistat, gràcies als quals ella, una russa de nacionalitat anglesa, trobaria les arrels necessàries per seguir creant. El 1943, segons la informació de què disposem, va començar la seva carrera com a il·lustradora editorial. Els llibres il·lustrats per Sacharoff, sigui amb aquarel·les o amb gravats en diferents tècniques, constitueixen obres molt representatives de la cultura editorial catalana de mitjan segle XX, per la seva capacitat de crear atmosferes que conviden al somieig en un temps trist i amb ànsies de bellesa.

El 1950, la parella es va traslladar a un ampli pis al carrer de Balmes, en el saló del qual l’artista va muntar el seu taller i va continuar treballant, sobretot en retrats. Tenia multitud d’encàrrecs procedents de l’alta burgesia de tot Catalunya, per als membres de la qual posseir un sacharoff era una autèntica moda. Pintava retrats de les senyores, però també de les seves nenes i bebès i, a més, va rebre peticions per representar matrimonis i famílies completes. Aquesta tasca es converteix en la seva principal font d’ingressos econòmics i, certament, Sacharoff demostra una capacitat de treball enorme executant desenes de retrats per any. Però a Sacharoff li agradava, sobretot, retratar les seves amistats; sempre va conservar el costum de regalar un retrat en ocasions especials, com ara noces o aniversaris. Sens dubte, el retrat més remarcable de les seves amistats és el titulat La colla (figura 4), un enorme retrat col·lectiu en el qual apareixen 41 figures representades, fet que comporta una gran dificultat que només es pot resoldre amb una destresa compositiva majúscula i un domini tècnic impecable. Es tracta del grup format per pintors, escultors, escriptors, músics i altres personalitats significades que es reunien a casa del col·leccionista Antonio Pérez de Olaguer a Barcelona; els integrants de la colla no només xerraven i discutien de qüestions interessants que suraven a l’atmosfera intel·lectual de postguerra, sinó que també eren importants promotors i animadors de la vida cultural de la ciutat. L’obra de Sacharoff ens ha deixat un inavaluable testimoni de tota una època i una generació de la història cultural catalana.

També va començar a rebre importants reconeixements, com el muntatge d’una mostra retrospectiva de la seva obra parisenca a les Galeries Syra (1953) i el d’una gran antològica duta a terme a Madrid, organitzada per la Sala de la Direcció General de Belles Arts el 1960 i amb un catàleg escrit pel destacat crític Juan Cortés. L’any 1964, l’Ajuntament de Barcelona li va atorgar la Medalla al Mèrit Artístic, en la seva categoria de plata.

Estant ja malalta de càncer, Sacharoff tenia energies per continuar treballant: va realitzar mostres individuals a les Galeries Syra i al Cercle de Belles Arts de Madrid (figura 5). La seva última exposició individual va tenir lloc a la Sala Parés el 1964, però va continuar participant en mostres col·lectives fins poc abans de la seva mort. Olga Sacharoff va morir a casa seva acompanyada d’Otho Lloyd i envoltada d’amics. La premsa de l’època de seguida es va fer ressò del trist esdeveniment i van publicar belles exegesis i necrològiques molt emotives, en les quals es posaven en relleu tant el talent artístic com la qualitat humana de Sacharoff.

Obra

Obra pictòrica (selecció)

Jove llegint (1915), oli sobre tela (col·lecció particular); El jove del gat (1916), oli sobre tela (Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia [MNCARS]); Autoretrat del medalló (1917), oli sobre cartró (col·lecció particular); Noia amb coloms (c. 1920), oli sobre tela (col·lecció particular); Dama amb gats siamesos (1921), oli sobre cartró (col·lecció particular); Un casament (1921), oli sobre tela (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Tiovivo en la feria (1923), oli sobre tela (MNCARS); Promenade (1923), oli sobre cartró (Zwolle, Museum De Fundatie); Consuelo (1924), oli sobre fusta (col·lecció particular); Autoretrat de la gàbia (1924), oli sobre tela (MNAC); En casa del fotògraf (1926), oli sobre tela (col·lecció particular); Dama amb gallina (c. 1926), oli sobre cartró (col·lecció particular); Els noucasats (1927), oli sobre tela (MNAC); Pique-Nique (1927), oli sobre tela (Museu Municipal de Tossa de Mar); Autoretrat (1932), oli sobre tela (Museu de Valls); Amazona acròbata (1935), aquarel·la, llapis i tinta sobre paper (VINSEUM - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya); La llotja (1944), oli sobre tela (Barcelona, Cercle del Liceu); Retrat de Claude Collet (c. 1944), oli sobre tela (col·lecció particular); Retrat de Luisa Granero (1944), oli sobre tela (col·lecció particular); Retrat d’Alba Blanes (c. 1945), oli sobre tela (col·lecció particular); La colla (1947), oli sobre tela (MNAC); Sobretaula de la colla (c. 1947), oli sobre tela (col·lecció particular); Retrat de Maria Llimona (c. 1948), oli sobre tela (col·lecció particular); La família Llorens Artigas (c. 1948), oli sobre tela (col·lecció particular); Retrat del nen Jordi Sabatés (1951), oli sobre tela (col·lecció particular); Retrat del pintor Miquel Villà (c. 1951), oli sobre tela (col·lecció particular); Amàlia (c. 1954), oli sobre tela (col·lecció particular); Retrat del doctor Jacint Reventós (c. 1956), oli sobre tela (col·lecció particular); Barreteria (1958), oli sobre tela (Museu de Montserrat); Floristeria (1958), oli sobre tela (Museu de Montserrat); Retrat de Natalia Demidoff (c. 1966), oli sobre tela (col·lecció particular).

Il·lustració de llibres

La Casa de Claudina, de Colette (Barcelona, Ediciones Mediterráneas, 1943); Sempre i ara, de Clementina Arderiu (Barcelona, SADAG, 1946); Donde las lilas crecen, de Juan Eduardo Cirlot (Barcelona, Helikon, 1946); Netochka Nezvanova, de Fiodor Dostoievski (Barcelona, SADAG, 1949); volum I de Las mil y una noches (Barcelona, Vergara, 1965).

Obres destacades