Ramon Amadeu Grau va ser un imaginaire de sants que va gaudir de certa notorietat en vida. Les seves obres eren majoritàriament de temàtica religiosa i s’adreçaven a clients col·lectius (parròquies i convents) o particulars (noblesa, clergat i burgesia). També va ser un dels primers artistes que va fer figures de pessebre a Catalunya, i foren aquestes obres les que li van atorgar una gran popularitat després de mort, ja que van ser peces molt valorades a l’època romàntica perquè mostraven la senzillesa de la vida pagesa, contextualitzades en el paisatge rural català, i no en la Judea de fa dos mil anys.
Amadeu va néixer, treballar i morir prop de l’església de Santa Maria del Pi, a Barcelona. Fou batejat en aquesta parròquia el 7 de febrer de 1745, i era el fill del sabater Francesc Amadeu i la seva muller, Raimunda Grau. El 5 de febrer de 1821 va fer testament davant el notari Salvador Guitart i Vilallonga, i va morir pocs mesos després, amb setanta-sis anys. Fou enterrat el 16 d’octubre de 1821 al mateix temple pinenc. En l’àmbit familiar, es va casar el 2 de febrer de 1771 amb Manuela Buxadell i Villart a l’església dels Sants Just i Pastor i, segons consta, van tenir fins a deu fills.
Quan era adolescent, es va formar en l’ofici d’escultor al taller de Josep Trulls, on va romandre quatre anys com a aprenent i sis mesos més en pràctiques (1757-1760). Posteriorment, l’any 1761, va estar sis mesos d’instrucció amb Lluís Bonifàs, a la ciutat de Valls (Alt Camp), i, després, va fer dos anys més de pràctiques al costat de quatre mestres diferents: Agustí Mas, Bartomeu Soler, Antoni Compte i Agustí Sala. En el terreny de la llegenda s’afirmava que havia treballat d’escudeller (terrissaire d’escudelles), perquè fou enregistrat erròniament com a tal en el seu matrimoni, però simplement era que vivia al carrer d’Escudellers. Semblava un argument necessari per elaborar les figures de pessebre en fang, però la realitat és que va començar a fer-les en fusta.
L’etapa formativa d’Amadeu hauria acabat a finals del 1763, quan tenia divuit anys i escaig. No disposem de cap altra notícia seva fins al 21 de gener de 1770, pocs dies abans de fer-ne vint-i-cinc. Aleshores, va demanar l’admissió al gremi d’escultors, arquitectes i entalladors de Barcelona, cosa que li havia de permetre treballar pel seu compte i tenir botiga pròpia. El jove escultor va fer l’examen d’ingrés i, finalment, hi fou admès el 19 d’agost del mateix 1770, després que li fossin valorades tres obres: una figura nua de Samsó amb columna, un pastor vestit i una planta arquitectònica amb alçat. Amadeu va disposar de taller, en el qual es documenten dos aprenents el 1807: Josep Virials i Ignasi Fuxar.
L’agost del 1772, sigui per desavinences amb el gremi sigui perquè volia seguir les passes del seu mestre, l’acadèmic Bonifàs, Amadeu va sol·licitar l’admissió a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, de Madrid. L’11 d’octubre fou avaluada una medalla d’alabastre que representava la caiguda de Faetont. El veredicte va ser negatiu, però se li va recomanar que s’hi tornés a presentar en un futur. Sis anys després, el 14 de març de 1778, escriu novament per sol·licitar l’ingrés a l’acadèmia madrilenya. En aquesta ocasió, va enviar un relleu en terra cuita en què es veia Jesucrist guarint un mut endimoniat i, a més, va adjuntar un aval de l’acadèmic i gravador Pasqual Pere Moles. El 5 d’abril del mateix any, la Junta va acordar el seu nomenament com a acadèmic supernumerari en escultura, un honor que li serviria per eludir el control dels gremis, així com per quedar alliberat de pagar alguns impostos, com ara el cadastre. Segons la besneta de l’artista, per commemorar-ho, va fer-se un autoretrat de perfil en un medalló ovalat, amb una llegenda al voltant: «RAYMUNDO AMADEU ACADEMICO DE LA REAL DE S. FERNANDO POR LA ESCULTURA. NACIÓ A III DE MARZO DE MDCCXLV» (segurament, la discordança entre la data del retrat i la del bateig es deu al fet que la inscripció es va afegir més tard sense disposar d’informació fefaent). Es conserva una còpia d’aquest autoretrat de la segona meitat del segle XIX. En relació amb l’acadèmia de Madrid, el 2 d’abril de 1780, la Junta de l’entitat va tractar el dret de l’artista de policromar les seves pròpies obres, adduint la poca habilitat dels dauradors de Barcelona i la mala qualitat dels materials que usaven, cosa que indicaria la relació conflictiva que tenia amb el món gremial.
La seva primera obra com a artista independent es documenta el gener del 1775, quan envia factura pels treballs fets en el retaule de la casa de Felip-Marià de Riquer i de Sabater, marquès de Benavent de Segrià, domiciliat a Barcelona, en la qual també consten altres encàrrecs menors. El 23 de desembre de 1776, l’escultor rep un pagament de 75 lliures per un sant Jaume de fusta, que constitueix un esbós preparatori per a una imatge que havia d’anar a la façana del palau que el duc de Sessa tenia al carrer Ample de Barcelona.
L’any 1776 és la data inscrita, juntament amb la signatura de l’artista, a la peanya d’un sant Bru que hi havia a l’església de Sant Jaume de Barcelona. Aquest temple era l’antiga església del convent de la Santíssima Trinitat, dels trinitaris calçats, suprimit el 1835. La cronologia de l’obra contrasta amb un esbós d’un sant Bru, que s’havia de fer en gran, esmentat pel baró de Maldà al taller d’Amadeu el 1807. Es tracta, però, de dues imatges diferents: la de Sant Jaume, que fou cremada el 1936, tenia els braços plegats, mentre que l’altra havia de portar un crani a la mà. El model d’aquesta última, en petit format, es troba en dipòsit al Museu dels Sants d’Olot, mentre que l’obra final podria ser l’escultura que hi ha a la façana de l’antiga casa procura de la cartoixa de Montalegre a Barcelona —posteriorment, integrada a l’edifici de l’Ajuntament de Barcelona—, situada al carrer de la Font de Sant Miquel.
L’any 1777 és la data que figurava al costat d’una signatura d’Amadeu en una escultura de sant Bartomeu, feta en marbre i de mida natural, que hi havia a la portada de l’església del monestir de Montserrat. L’obra formava part d’un conjunt de tretze imatges (Jesucrist i els dotze apòstols) que foren encomanades a tres artistes: el nostre protagonista, Joan Enrich i Pau Serra. Les figures es van col·locar a la portada a inicis del 1811 i, pocs mesos més tard, l’abadia fou assaltada i incendiada per les tropes franceses. Després de l’espoli del recinte (1835-1844), les imatges salvades van ingressar al Museu Lapidari de Montserrat: cinc de senceres i unes altres set de mutilades. El 1914, les peces fragmentàries foren destruïdes. Les senceres es van ubicar als jardins de l’abadia: Jesucrist Salvador, sant Andreu, sant Jaume, sant Pere i sant Joan.
El bust Ecce homo (figura 1) que hi ha al santuari de la Mare de Déu del Tura, a Olot (Garrotxa), data del 1782, aproximadament. A la peanya de l’obra s’informa que, en la data comentada, el bisbe Lorenzana concedeix dies d’indulgència a qui resi davant la imatge. El 15 d’abril de 1783, Amadeu signa un rebut pel misteri de la Santa Espina, encarregat per l’antic gremi dels Velers de Barcelona, que es conserva al Col·legi Major de la Seda. El preu per tallar i encarnar la Mare de Déu, cinc àngels ploraners i un baiard va ser de 634 lliures.
El dietari del baró de Maldà, a partir d’una afirmació d’Amadeu, recull que «Nostra Senyora dels Desemparats, de la iglesia del Pi» era una obra seva (figura 2). La datació hauria de ser cap al 1785, ja que l’artista es va inspirar en una escena familiar: la seva filla Manela (nascuda a finals del 1775) demanant perdó agenollada després d’una trapelleria. Es tracta d’una variant iconogràfica de la Mare de Déu de la Misericòrdia, que acull els fidels sota la protecció del mantell. A partir d’aquest conjunt, l’artista va rebre l’encàrrec de fer-ne rèpliques per a ús devot privat, com una de mida més reduïda que es troba al Museu Frederic Marès de Barcelona.
Segons el baró de Maldà, el 10 de març de 1786, Amadeu havia acabat de fer una figura de la Mare de Déu dels Dolors per a la Germandat de la Caritat, establerta a l’hospital de la Santa Creu de Barcelona. L’obra fou posada a l’altar major de l’antiga capella i era coneguda amb el nom de Mare de Déu dels pobres malalts i se’n conserva testimoni a partir dels seus goigs (estampats el 1791). El cost de l’obra fou sufragat per Antoni d’Amat i de Rocabertí, baró de Sant Miquel de Castellar.
Una altra imatge seva és el grup de santa Anna i la Mare de Déu nena que presidia l’altar major de l’església de Santa Anna de Barcelona, almenys fins a la seva destrucció el 1936. El conjunt estava flanquejat per les figures de sant Joaquim i un àngel. Cal datar-lo de cap al 1785, ja que poc després, el 28 d’abril de 1786, es documenta una concessió d’indulgències per a una rèplica propietat de Xavier Illa (donada el 2016 al Museu de Montserrat) i també hi ha un encàrrec per fer-ne una còpia el 1787. Existeixen altres versions atribuïdes a Amadeu: al Museu de Tudela (Navarra), procedent de l’església de Santa Magdalena, i al Museu del Barroc de Catalunya (en dipòsit del Museu Nacional), procedent del llegat d’Enric Batlló el 1914. Hi ha constància, també, d’uns altres quatre conjunts: al monestir de Sant Pere de les Puel·les, al convent dels caputxins de Sarrià, a la col·lecció de Lluís Folch i Torres, i a la col·lecció d’Alexandre Burbano i Llobet.
El 1794, l’escultor cobra 844 lliures per un misteri del Sant Sepulcre, encarregat per la Junta de Comerç de Barcelona. Posteriorment, el 9 d’abril de 1797, rep 60 lliures per una representació de la Mare de Déu dels Dolors per a la parròquia de Sant Genís dels Agudells, que s’havia de posar a l’altar del Sant Crist. La peça fou destruïda el 1936. El 1798 fa un grup de sant Jeroni Emilià amb dos infants per a la Casa d’Infants Orfes de Barcelona, el qual estava datat i tenia la signatura d’Amadeu a la peanya. Aquesta obra, que també fou destruïda, manllevava el model de la nena agenollada usat per a la Mare de Déu dels Desemparats.
L’11 d’abril de 1802 es beneeix un santcrist crucificat que va fer per a l’església de Sant Esteve d’Olot, el qual antigament tenia una cartel·la que explicitava la feina de l’artista. Anys després, l’1 de març de 1813, rep un pagament per a un grup d’àngels amb la Verònica que hi ha a la part superior del mateix altar. Ambdues obres que s’han conservat a la capella del Santíssim Sagrament.
El 26 de juliol de 1802, el baró de Maldà comenta que el seu fill havia comprat dos conjunts escultòrics a l’artista: un «Martiri de l’apòstol sant Bartomeu», de tres pams i mig, i una «Mort de la Mare de Déu», amb l’Assumpció inclosa, acompanyada dels apòstols. El mateix 1802, Amadeu rep el pagament per a la realització de sis figures en marbre a la terrassa de l’edifici de Llotja. Aquestes figures no s’han conservat, però consta que eren les al·legories d’Espanya, l’illa de Rodes, Cartago i l’Annona publica (el repartiment gratuït d’aliments a l’antiga Roma), més el retrat d’un heroi fenici i el d’Amílcar Barca.
El 9 d’abril de 1804, l’igualadí Isidre Torelló escriu una carta per comprar una marededeu a l’escultor. Es tracta d’una obra de gran qualitat, etiquetada com una Verge del Carme perquè l’infant duia un escapulari de roba (figura 3). La figura fou subhastada a Balclis (Barcelona) el 25 d’octubre de 2017. El 7 de març de 1805 s’efectua un pagament per la fàbrica d’una marededeu amb l’infant, que era per al retaule del Roser a l’església parroquial de Piera (Anoia). Aquesta obra fou destruïda el 1936. El 5 d’agost del mateix 1805, Amadeu rep un pagament de Gaietà Fuixà, de 100 lliures, per a una figura de l’infant Jesús feta en fusta.
El 6 d’abril de 1806, l’arquitecte Josep Mestres i Gramatxes (1777-1847) va tenir un accident a l’església de Santa Maria del Pi, el mateix dia que arribava de Roma la notícia de l’aprovació dels miracles de Josep Oriol en el seu procés de beatificació. Malgrat caure d’una alçada de dotze metres, no va prendre mal; per això, a tall d’exvot, va encarregar una imatge de «sant Josep Oriol guarint un coix que demana almoina». L’obra es trobava a l’església de l’Esperança de Barcelona, fins que fou destruïda l’any 1936. A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, en el Fons Apel·les Mestres, descendent del promotor, es conserva un dibuix del conjunt amb una inscripció al marge en la qual es pot llegir «Amadeu / 1806», però hi ha autors (Domènech, 2024) que no la consideren autògrafa.
El 2 d’abril de 1807, el baró de Maldà visita l’obrador de l’artista, mentre aquest treballava en «la imatge del beato Josep Oriol… [que havia de] col·locar-se en lo ninxo de l’altar major» a l’església de Santa Maria del Pi. Segons Bulbena (1927), aquesta obra s’havia retirat del culte públic i es conservava l’arxiu de la parròquia, perquè el cap no era l’original, les mans estaven restaurades i li mancaven dos àngels. El baró de Maldà afirma que l’escultor també feia un altre Josep Oriol, en postura diferent, per a l’església de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Tot això testimonia els encàrrecs que va rebre en devoció al nou beat, ja sigui per a temples de Barcelona (Sant Cugat del Rec, Sant Jaume, Sant Josep, Sant Miquel Arcàngel i la Mercè) o per a col·leccions privades (el notari Bernabé Espeso i Madriguera o Josep Duran i Llorens). També en feu en format de bust de terra cuita: se’n conserva un al Museu del Barroc de Catalunya (en dipòsit del Museu Episcopal de Vic), un altre al Museu d’Història de Barcelona (MHCB 13441) i un tercer a la parròquia de Santa Maria del Pi (adquirit en subhasta l’octubre del 2018).
Una altra figura de sant Josep Oriol, signada per Amadeu i datada del 1807, es conserva a la catedral de Jaén. Fou donada l’1 d’octubre de 1808 per Lluís Xavier de Garma Pérez-Moreno (1752-1824), canonge i cabiscol de la catedral andalusa, que també va regalar el 1821 una «Virgen de la Correa» atribuïda a l’escultor. Es tracta d’un conjunt format per una marededeu i dos àngels ploraners —a principis del segle XXI es troben separats en dues ubicacions diferents— i respon a la tipologia de les doloroses, com la del gremi dels Velers (1783) o la de l’església de Sant Genís dels Agudells (1797). Potser era similar a una representació de la Mare de Déu de la Consolació (o Verge de la Corretja) que Barraquer i Roviralta (1906) esmenta a l’església de Sant Agustí de Barcelona, flanquejada per sant Agustí i santa Mònica. Altres figures de la Dolorosa que s’han atribuït a Amadeu són: una de la capella del Mas Noguer de Segueró (a Beuda, Garrotxa); una altra que estava als peus del Crist de Lepant fins que el 1973 se’n va fer una còpia (el model humà és el mateix que la dels Velers, amb més edat), i una altra amb un àngel ploraner dins vitrina que fou subhastada a Balclis (octubre del 2012). També cal esmentar una soledat que era propietat del canonge barceloní Jaume Cararach, la qual estava signada per l’artista i tenia concessió d’indulgències de l’any 1820.
Un model derivat són els grups de la Pietat, amb la Mare de Déu asseguda i plorant amb el cos de Jesucrist a la falda. Se n’han atribuït diversos a Amadeu: un es troba a l’església de Sant Esteve d’Olot, procedent de l’altar major de l’església dels Dolors de la capital de la Garrotxa; un altre, amb àngels ploraners, és a l’església de Sant Pere de Figueres, del qual hi havia un esbós a la col·lecció figuerenca d’Eduard Puig (potser la que va sortir a Atheleia Subhastas el 16 de febrer de 2023), o un que és a l’església de Santa Maria de Camprodon (Ripollès) i que fou restaurat per Frederic Marès el 1945. També es té constància de dos conjunts més que foren destruïts el 1936: el de l’església parroquial de Castelló d’Empúries (Alt Empordà) i el de l’església parroquial de Cadaqués (Alt Empordà).
El 10 de juny de 1807, Amadeu signa un rebut per fer dues gegantesses per a la parròquia de Santa Maria del Pi. Vilarrúbias (2017) engloba tot el grup de gegants en el mateix encàrrec, malgrat que el gegant masculí parteixi d’una imatge precedent. Els gegants actuals foren recuperats el 1960 i van ser restaurats pel solsoní Manel Caserres i Boix en una intervenció agressiva que va desfigurar les obres originals.
Segons relat oral de Josep Mestres i Gramatxes, ell i el seu amic Amadeu (aleshores tenia seixanta-quatre anys) van fugir de Barcelona després d’una revolta a l’època de la invasió napoleònica (maig del 1809). Anaren a peu i vestits de captaires fins a Olot, on van demanar ajut a Francesc Xavier de Bolós i Germà (1773-1844), farmacèutic i reconegut naturalista, que els va acollir i amagar a la seva casa del carrer Major. La seva estada es va allargar durant tota la Guerra del Francès (fins al 1814). En aquest període, va treballar en diferents obres, algunes de les quals han romàs a les habitacions de Can Bolós. Una selecció d’aquestes, lligades amb la tipologia de figures de pessebre, foren dipositades el 2019 al Museu de la Garrotxa (figura 4). A la mateixa casa també hi ha figures religioses de petit format: un sant Roc, un sant Josep Oriol o una santa Llúcia (esbossos per a l’antic retaule de la Verge titular del santuari de la Mare de Déu del Tura). Un altre element procedent de Can Bolós és el capgròs o nan conegut com a Lligamosques, que data del 1817, aproximadament. D’aquest model en sorgiran versions posteriors, com el Cap de Llúpia de Vic o el Berruga de Figueres.
Amadeu ja coneixia prèviament Olot, perquè havia fet l’eccehomo del santuari del Tura (cap al 1782) i el santcrist de l’església de Sant Esteve (1802). Entre el 1809 i el 1814 també va fer: una santa Anna, un sant Ramon Nonat i un sant Joaquim (aquest darrer es conserva) per al santuari del Tura, així com un sant Marc evangelista (destruït el 1936) per a l’església de Sant Esteve, un esbós del qual és al Museu de la Garrotxa. Bulbena (1927) i Grabolosa (1974) esmenten obres de l’escultor en col·leccions olotines: un sant Roc amb el gos entre dos penitents agenollats, propietat d’Esteve Morer; una dolorosa amb dos àngels, a la Casa Fluvià; una altra dolorosa, de tres pams, a la Casa Navarra; un nen Jesús amb els claus de la crucifixió, a la Casa Escubó; una Flagel·lació amb tres figures, també de petit format, a casa de mossèn Vila, procedent del Mas Can Sala (a la Vall de Bianya, Garrotxa); un sant Feliu de Cantalice, dels hereus de Martí Casadevall, o figures de pessebre, a la Casa Bugada.
Al Museu de la Garrotxa es conserven altres obres de l’artista. Unes de les més conegudes són els gegants vells d’Olot, parcialment documentats del 1817, quan Amadeu cobrava un adobament per les mans d’una figura. Es tracta de dos bustos, un de masculí i un de femení, collats a un esquelet de fusta. Josep Gelabert i Vall (1831-1907) era un metge olotí que tenia una col·lecció de figures sobre l’escultor, fins i tot va manar fer una còpia del seu Autoretrat el 1884 (conservat al Museu d’Història de Barcelona). De la seva col·lecció, divuit peces foren dipositades al museu l’any 1910 (finalment adquirides el 1926) i unes altres vuit es negociaren amb la Junta de Museus de Catalunya (sis foren venudes i dues donades). D’altra banda, el 1993, els hereus d’Ignàsia Amagat i Pujol cediren en dipòsit una dolorosa al mateix museu. També el 1993 s’hi va dipositar una figura de cos sencer d’un eccehomo, encarregada a Amadeu l’any 1815 per Bonaventura Roig, de Vilanova i la Geltrú (Garraf). Finalment, el 2017, la família Vayreda hi va dipositar un grup del Calvari de gran format.
L’any 1816, Francesc Fontanals realitza un gravat en què recorda la concessió d’indulgències per a les persones que visitin la capella de Sant Marià, ubicada dins l’església de Sant Josep de Barcelona. Al peu s’indica que l’obra havia estat feta per Amadeu (es conserva al Museu Diocesà de Barcelona). L’execució de la imatge va propiciar la devoció popular i que l’escultor en fes rèpliques: una era a l’església de «Sant Just» (no sabem si es refereix a l’església dels Sants Just i Pastor o bé a la de la població de Sant Just Desvern); una altra era propietat de Bartomeu Bosch, qui la va deixar per mostrar-la a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, i una altra, de petit format, era a la col·lecció d’Anton Serrat i fou subhastada a la Sala Retiro de Madrid el 2008 (i adquirida pel Museo Nacional de Escultura, de Valladolid).
Existeixen moltes obres atribuïdes a Ramon Amadeu. Al marge de les esmentades, a continuació, en recullo de tipologia religiosa i destinades a la ciutat de Barcelona —algunes foren destruïdes o han desaparegut i no en queda cap testimoni fotogràfic, cosa que impedeix confirmar-ho o desmentir-ho. En aquest grup no cito obres que jo mateix havia bandejat en estudis precedents per diferències evidents en l’estil (Yeguas, 2012; Yeguas, 2019).
- Una santa Caterina de Siena i un sant Domènec de Guzmán que flanquejaven una figura de marbre de la Mare de Déu del Roser, feta pel genovès Tommaso Orsolino, i que es trobaven a l’església del convent de Santa Caterina de Barcelona.
- Una Transverberació de santa Teresa de Jesús, així com les imatges de sant Joaquim i santa Anna del retaule de Sant Josep, procedents de l’antic convent carmelita de Sant Josep de Barcelona.
- Un sant Jeroni i un sant Tomàs d’Aquino per a l’església de Sant Jaume de Barcelona.
- Una Immaculada Concepció que era al retaule de la Comunió de Sant Agustí que hi havia a l’església del convent dels framenors de Barcelona.
- Al marge del sant Bru esmentat més amunt, de l’església conventual de la Santíssima Trinitat se li atribuïa un sant Josep que hi havia en un petit retaule de la sagristia, un maniquí de santa Àgueda i un nen Jesús beneint (aquest últim es podria identificar amb una obra que es conserva al tresor de l’església de Sant Sever i que cal expulsar rotundament del catàleg d’obres de l’artista).
- A banda de la Dolorosa citada, a la catedral de Barcelona hi hagué un relleu de la Mare de Déu de Montserrat, als peus del qual hi havia un sant Ignasi de genolls, que fou cedit a l’església parroquial d’Albà (Alt Camp), on fou cremada el 1936, i, també, una imatge de sant Francesc de Paula, de la qual es conserva una fotografia que permet apreciar que presentava un estil comparable amb el del sant Joaquim del santuari del Tura, a Olot (obra no localitzada).
- A l’església de la Mare de Déu de la Mercè hi hagué: les imatges de sant Joaquim, santa Anna i sant Agustí del retaule de Sant Josep; un sant Pere Nolasc amb un esclau africà agenollat, que constituïa el grup central del retaule de Santa Maria de Cervelló (se’n conserva un esbós al Museu de la Garrotxa), i un sant Hipòlit vestit de guerrer.
- A l’església dels Sants Just i Pastor hi hagué una representació de sant Joaquim i santa Anna amb la Verge nena dins el retaule de la Mare de Déu de la Mercè (se’n conserven imatges), que Alcolea Gil (1998) va datar entre 1790-1800, i, també, les figures soltes de santa Teresa de Jesús, santa Eulàlia i sant Agustí.
- Una imatge de sant Salvador d’Horta per al convent de les Magdalenes (agustines ermitanes).
- Una Immaculada Concepció nena aixafant una serp per a la comunitat de les agustines penedides, que fou cremada el 1909 (n’hi havia una rèplica a la catedral de la Seu d’Urgell, model que potser es podria identificar amb la Verge nena d’Amadeu que hi ha al Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal).
- Un sant Pere Màrtir, regalat pel doctor en dret Pere Nolasc Vives i Cebrià (1794-1874), que tenien les beates dominiques que hi havia a l’orfenat de Sant Josep.
A més, també hi ha imatges religioses d’Amadeu en col·leccions privades. D’una banda, a Barcelona, hi ha: un sant Lluís Gonzaga, que el 1849 era propietat de Josep Carreras i Argerich; un santcrist, que el 1888 apareix al catàleg de l’Exposició Universal a nom de Gaietà Auter; una representació de la Fugida a Egipte, amb sant Josep, la Mare de Déu, el Nen i diversos àngels i pastors, propietat de Joan Serra i Graupera; un sant Francesc que tenia Joan Guixà i Riba, i que entre el 1890 i el 1900 fou ofert al Museu Municipal de Belles Arts, que desestimà l’oferta, així com diverses obres que eren propietat d’Anton Serrat i Fargas que foren subhastades (per exemple, una àmplia col·lecció de figures de pessebre i també una santa Anna que ensenya a llegir a la Mare de Déu nena, de tipologia diferent de la que hi havia a l’església de Santa Anna de Barcelona). I, de l’altra, a Sabadell consta que la col·lecció de Ramon Picart tenia un sant Bartomeu, un sant Francesc de Paula, un sant Joan Baptista amb un xai, i dos àngels dempeus.
Seguidament, recollim diverses obres de l’escultor que consten en entitats museístiques i que no s’havien esmentat fins ara. Al Museu Frederic Marès de Barcelona hi ha un sant Simó (MFM 1203) de gran qualitat. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva un bust de la Mare de Déu de terra cuita (MNAC 200219), procedent de la col·lecció de Jordi Llimona (figura 5). Una peça semblant a aquesta darrera que val la pena citar és un altre bust de la Verge llegint que fou subhastat el 25 d’octubre de 2018 a Isbilya (Sevilla), procedent del Palau Moxó de Barcelona (col·lecció del marquès de Sant Mori), que anteriorment havia estat d’Eusebi Güell i que, a finals del segle XIX, era propietat de Josep Antoni Brusi i Mataró. Al Museu Episcopal de Vic hi ha una santa Llúcia (MEV 5255) i un sant Pau (MEV 5254), esbossos de petit format adquirits el 1917 a una col·lecció d’Olot de la qual no es té més informació. Al VINSEUM - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), hi ha una Mare de Déu de la Mercè dins una vitrina (MV 1595), procedent de la donació de Manuel Trens. I al Museu d’Art de Girona es conserva un relleu de sant Joan Baptista amb xai (ref. 250.106), signat a la part del darrere i que data de cap al 1805. Finalment, en un camp força dubtós, també hi ha el bust de Pere Virgili, procedent de l’antiga col·lecció de Miquel Utrillo, al fons del Museu d’Història de Barcelona.
Les figures de pessebre foren el gènere que va atorgar fama a l’artista arreu de Catalunya, fins al punt que va ser considerat el més representatiu del sector. Malgrat això, no hi ha cap d’aquestes obres que estigui documentada, més enllà del relat oral que relaciona l’artista amb Can Bolós d’Olot; per tant, la resta de peces s’hi han de vincular des del punt de vista estilístic. Només hi ha dues notícies de caràcter documental sobre el tema: el 5 de gener de 1794, el baró de Maldà comenta que a la fira de Santa Llúcia de Barcelona hi havia pessebres, un dels quals de l’escultor Amadeu a casa de l’advocat Lafont, i el 23 de juliol de 1797, el Diario de Barcelona afirma que l’artista venia a la seva botiga «figuras de barro de escultura, de palmo y medio, propias para pessebres». Per tant, cal rebutjar el fals mite que Amadeu no havia treballat aquesta tipologia d’obres fins a arribar a la capital de la Garrotxa. La major part de les figures de pessebre eren en col·leccions particulars, com la citada de Can Bolós. Una altra d’important fou la d’Eveli Bulbena (1889-1960), formada per peces heretades del besavi Salvador Bordas i Valls, que fou membre fundador de l’Associació de Pessebristes de Barcelona; de tot el conjunt, el 1941 Bulbena va vendre setanta figures a l’Ajuntament de Barcelona (es conserven repartides entre el Museu d’Història de Barcelona i el Museu Etnològic i de Cultures del Món), més unes altres quatre que ingressaren el 1963 al Museu Frederic Marès com a llegat testamentari. Una altra col·lecció era la de Josep Gelabert, que va acabar entre el Museu de la Garrotxa i el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Cal esmentar també les col·leccions d’Anton Serrat i Fargas, posades en subhasta l’any 2008 pels seus hereus, o la d’Apel·les Mestres (1854-1936), net de l’arquitecte Josep Mestres, el qual, segons Bulbena, tenia onze figures; algunes d’aquestes passaren al seu amic i marmessor Joaquim Renart (1879-1961) i els hereus de la seva filla en feren donació al Museu de la Garrotxa l’any 1995 (dins aquest lot només hi ha set obres que es poden relacionar amb Amadeu) i al Museu Etnològic de Barcelona (malgrat que en aquesta institució hi hagi 41 figures amb el monograma d’Apel·les Mestres, només una és d’Amadeu). A partir d’aquí existeix un llarg reguitzell de particulars i institucions museístiques que diuen posseir-ne algun exemplar. Per acabar, en aquest capítol, cal incloure un parell de pastors de mida natural que hi havia a l’església de Sant Francesc de Paula de Barcelona.
