Nascut a Vilanova i la Geltrú, Francesc Fontanals i Rovirosa era fill del pintor de vitralls Francesc Fontanals i de Teresa Rovirosa. El pare apareix en la llista de les persones agremiades al Gremi de Barreters i Vitrallers de Vilanova, on consta des de l’any 1770 fins al 1789.
No tindrem més coneixement de l’etapa inicial de la seva vida formativa fins que, vint anys més tard, el seu nom va aparèixer vinculat a la primera institució acadèmica del país: l’Escola de Llotja de Barcelona. En el Llibre d’acords, es feia esment de la seva condició de principiant de l’Escola de Dibuix i s’al·ludia a la precària situació econòmica del seu pare. Aquesta vicissitud va motivar la voluntat de la Junta de Comerç de concedir-li una pensió temporal, primer, a Barcelona i, després, a Madrid.
L’any 1799, el pintor Pere Pau Muntanya (1749-1803), aleshores director de l’Escola, va presentar un informe a la Junta Suprema de Comerç i Moneda en el qual parlava dels progressos realitzats pel pensionat Fontanals. Aquest mateix any, Fontanals va participar en el concurs trimestral de premis en l’especialitat de figures de disseny, en el qual va guanyar el primer premi, i en el de la classe de flors copiades del natural, en el qual no va arribar a obtenir-ne cap.
Amb l’arribada de la nova centúria, el vilanoví va iniciar els primers anys d’activitat creativa i el seu periple per la producció calcogràfica amb una peça titulada Mare de Déu de la Consolació (figura 1), datada a Barcelona el 1800. L’aiguafort tradueix una composició pictòrica de Giovanni Battista Cipriani (1727-1785) i també li va servir d’inspiració el gravat del mateix tema de Pellegrino dal Colle (1737-1812) (figura 2).
La còpia sistemàtica de les composicions realitzades per altres gravadors esdevindrà una pràctica constant en el decurs de les futures actuacions de Fontanals. En aquest sentit, l’estampa Sibil·la pèrsica, datada a Barcelona el 7 de desembre de 1801, constitueix una de les manifestacions més paradigmàtiques del tipus de metodologia de treball seguit per Fontanals. El gravat de traducció reprodueix una pintura de Giovanni Francesco Barbieri, dit Il Guercino (1591-1666). Entre els fons conservats a l’antiga pinacoteca de l’acadèmia barcelonina, hi ha constància documental, fins a l’any 1913, de l’existència d’una pintura anònima, molt probablement una còpia, amb la representació d’aquest mateix tema que també hauria pogut servir de model per al gravat de Fontanals.
Curiosament, encara que pugui constituir un fenomen atípic, la primera etapa d’activitat de Fontanals com a pensionat esdevindrà un dels períodes més fructífers de tota la seva trajectòria artística. Algunes de les estampes més representatives del quefer creatiu del gravador són de l’any 1802. No obstant això, l’increment quantitatiu de l’obra gravada no va representar un capgirament de la dinàmica imitativa que ja presidia el període d’activitat anterior. Al cap i a la fi, les produccions de l’època acusen el fenomen de còpia reiterativa de les obres d’altres gravadors com una pràctica metodològica constant en el procés de formació de la disciplina artística. N’és un exemple l’estampa Dama de caritat, signada i datada a Barcelona l’any 1802, dedicada a Blas de Aranza (1753-1813), que fou intendent de l’exèrcit del Principat (1797-1808) i que, com a privilegi del seu càrrec, presidia la Junta de Comerç. L’estampa, segons consta en la inscripció al peu de la imatge, tradueix una pintura de Jean-Baptiste Greuze (1725-1805).
El mateix 1802, Fontanals signa un gravat al·legòric de la monarquia hispànica, una composició molt menor —una prova d’estat— probablement gravada per figurar en alguna de les peces literàries editades amb motiu de l’arribada a Barcelona, durant aquest any, del rei Carles IV i la seva família. La manera de representar les figures reials amb els atributs de la monarquia com el sol, el globus terraqüi, la corona o el toisó d’or formen part del repertori iconogràfic utilitzat per aquest tipus de llenguatge simbòlic. Novament, per a l’execució de la seva obra, Fontanals va tenir present una estampa, en aquest cas, de l’artista Josep Coromina (1756-1834) sobre aquest mateix motiu temàtic, realitzada l’any 1802 i que encapçalava un dels capítols del llibre de poesies amb què la Universitat de Cervera va celebrar l’arribada del rei Carles IV. Dita estampa mostra una coincidència mimètica amb la signada per Fontanals.
L’any 1803 va participar en el concurs general convocat per la Junta de Comerç en el qual l’estampa Retrat d’Enric III, comte de Nassau-Breda va obtenir el premi, per unanimitat, en l’especialitat de gravat amb una gratificació de 40 pesos. La composició reprodueix una de les pintures que formaven part de l’antiga pinacoteca de l’Escola de Llotja. Aquesta darrera taula és obra de Jan Gossaert (Mabuse) (1478-1532) i pertany al Museu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, tot i que està dipositada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. inv. 024187).
La primera etapa d’activitat barcelonina de Fontanals gairebé va coincidir amb el període d’aprenentatge a l’Escola Gratuïta de Nobles Arts, és a dir, fins al 1805. Abans, però, l’artista ja havia expressat el seu desig de completar la seva formació en algun altre centre artístic, així que el juliol del 1804 va comunicar a la Junta la intenció de traslladar-se a València amb l’objectiu de participar en les oposicions als premis generals de gravat convocats per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles d’aquesta ciutat. Per fer front a les despeses derivades de la seva estada a la capital valenciana, va sol·licitar un ajut econòmic. La Junta li va concedir la suma de 12 pesos. Fontanals hi va presentar l’estampa Sant Francesc de Paula, que traduïa una pintura de Ribera, amb la qual va obtenir el vot dels disset vocals i va aconseguir un premi de 20 pesos.
Sens dubte, la composició més emblemàtica d’aquest període correspon al gravat Santa Caterina d’Alexandria, realitzat el 1804. Es tracta d’una estampa que tradueix una pintura de Francisco Preciado de la Vega (1712-1789) que forma part del fons de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
A partir del 1805, Fontanals va iniciar un periple per diferents ciutats europees, que, llevat de breus interrupcions, el mantindrà lluny de Catalunya fins al moment del seu traspàs (1827). El primer episodi d’aquest llarg itinerari va començar a Florència, on va arribar després d’obtenir una pensió atorgada per la Junta de Comerç, amb la intenció de completar la seva formació al costat del gravador Raffaello Morghen (1758-1833), membre d’una nissaga de gravadors i fundador d’una escola de gravat patrocinada per Ferran II de Medici. Una bona part de les produccions realitzades per Fontanals, en aquesta primera estada a la capital toscana, exemplifiquen una situació de dependència formal respecte dels models gravats per Morghen. El deixeble es va aplicar en la còpia sistemàtica d’alguna de les figures del repertori del mestre, extretes d’algunes de les seves composicions. En aquest sentit, Al·legoria del temps, una estampa oberta a Florència el 19 de març de 1806, constitueix una de les expressions més paradigmàtiques d’un tipus d’actuació que tendeix a dissociar les imatges del seu context general. La personificació del temps mimetitza el model d’una de les estampes més representatives de l’activitat de Morghen, La dansa de la vida humana, a partir de la composició pictòrica realitzada per Nicolas Poussin (1594-1665).
En aquesta primera etapa florentina, Fontanals va iniciar els treballs d’un aiguafort amb la representació del tema de Maria Magdalena moribunda confortada per un àngel (figura 3), del qual només arribà a fer una primera prova d’estat (1807) dirigida pel seu mestre, Morghen, i el dibuix preparatori, que es conserva al fons de dibuixos del Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya. El gravat de Fontanals tradueix una composició pictòrica de l’obra del sienès Rutilio di Lorenzo Manetti (1571-1639). L’estampa li va servir per obtenir el 8 de novembre de 1818 el títol d’acadèmic de mèrit de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, de València.
Dissortadament, els esdeveniments històrics produïts arran de la invasió napoleònica de la ciutat de Florència van interrompre de manera inesperada i abrupta un període fonamental per a la formació del nostre gravador. De manera imprevista, Fontanals, després de ser empresonat pels francesos, va ser desterrat a la ciutat francesa de Dijon, on va viure un llarg confinament, que va tenir unes conseqüències molt nefastes per a l’activitat creativa i la posterior evolució estilística del seu llenguatge figuratiu. No obstant això, durant l’etapa d’activitat a Dijon va incorporar alguns elements dignes de ser esmentats, com un grup de composicions de temàtiques i escenaris paisatgístics que, de manera insòlita, es van convertir en protagonistes únics d’una bona part del treball fet en el decurs d’aquests anys. Tampoc no hi falten les representacions de conjunts monumentals dels edificis religiosos i civils més emblemàtics de la ciutat i del seu entorn.
Va ser a Dijon, a principis del 1809, on va exposar el gravat Maria Magdalena moribunda, que havia obert a Florència el juny del 1807 al costat del seu mestre. La presentació pública de l’estampa va obtenir els elogis d’un dels diaris de la ciutat francesa en una crònica publicada el 25 de gener del mateix any.
Correspon a aquest mateix període la realització de tres estampes que retraten grans personalitats històriques. Signada i datada a Dijon el 1809, la primera d’elles va ser el retrat del primer president del Parlament de Borgonya Charles de Brosses, escriptor i erudit nascut a Dijon el 1709 i mort a París el 1777. Un any més tard, Fontanals va obrir l’estampa Retrat de Carolus-Antonius Seguin, professor de dret de la Universitat de Besançon que havia mort el 1790. Finalment, amb data desconeguda però propera a la dels dos anteriors, va gravar Retrat d’Horace-Benedict de Saussure (figura 4), metge i naturalista suís, autor de diversos treballs de botànica que va morir el 1799 a Ginebra (Suïssa).
El període d’infortuni del gravador va culminar el 1814, després d’haver fet una breu estada a París l’any abans. Fontanals es va traslladar a la capital francesa per atendre el requeriment de qui havia estat el seu mestre a Florència. D’aquest momentani periple creatiu a París, n’ha quedat algun testimoni gràfic que documenta l’activitat com a aiguafortista de Fontanals. Destaca una composició inacabada, una primera prova d’estat, de la representació de Sant Jeroni penitent, signada i datada el 1813 a París, que tradueix una pintura de Domenico Zampieri, dit Domenichino (1581-1641). En aquest moment, Fontanals també va fer algun gravat dedicat a reproduir determinades edificacions arquitectòniques borgonyones, entre les quals destaca una vista de l’antic monestir cistercenc de Cîteaux, obra datada a París el 1813. El model utilitzat per al gravat es pot contemplar en un dels dibuixos recollits en un àlbum amb obres de l’autor fetes a Dijon que es conserva a la Biblioteca de Catalunya (ms. 916, f. 9), realitzat entre 1809-1812.
El 1815, Fontanals va rebre una pensió de 16 rals diaris i l’encàrrec de desplaçar-se a Madrid per treballar en les proves de l’estampa titulada Heroísmo de las autoridades de Barcelona el 9 de abril de 1809 (figura 5), que va ser oberta a Barcelona i dedicada, segons consta en la llegenda gravada al peu de la imatge, per Josep Coromina a l’Ajuntament de la ciutat. La composició forma part d’una sèrie de gravats dedicats a commemorar l’exaltació patriòtica de les accions protagonitzades tant per les capes populars catalanes com per les campanyes militars que van tenir lloc a Catalunya en el període històric de la Guerra del Francès.
Darrere d’innombrables intents de fer front a una situació econòmica precària, la trajectòria artística de Fontanals es va veure afavorida novament per la concessió d’una pensió per treballar a Florència al costat del seu antic mestre, Rafael Morghen, durant tres anys. La pensió va incloure el viatge a Florència i un ajut econòmic de 6.000 «reales», destinat a acabar la seva instrucció en la disciplina del gravat. Per causes desconegudes, Fontanals va endarrerir el viatge cap a la ciutat italiana.
Al llarg de la seva vida, el gravador va mostrar una obstinada voluntat de romandre vinculat al sistema de subvenció pública. Aquesta manera de procedir va fer d’ell un etern pensionat, malgrat la seva edat, fins al punt que va morir a Florència mentre gaudia dels beneficis d’un ajut públic destinat a la seva formació. Per tant, una vicissitud personal d’aquesta naturalesa explicaria el decreixement de la producció d’un gravador que, en contra del que acostumava a ser una pràctica comuna, no va arribar a incorporar-se mai al mercat laboral i tampoc no es va acabar d’integrar del tot, com una sortida professional força habitual i convencional, al claustre de professors de l’Escola de Llotja. A tot això, caldria sumar un conjunt de circumstàncies adverses que van presidir una existència molt accidentada i plena de dificultats.
