Segons la documentació de l’època, Bertran Riquer era fuster, mestre i obrer del Palau Reial Major de Barcelona (1294), mestre de les obres del senyor rei (1302), mestre d’obra de pedra de Barcelona (1310), ciutadà de Barcelona (1311) i mestre d’obres del palau (1312); és a dir, pràctic en oficis de la construcció i oficial gestor o administrador d’obres reials. La figura de Bertran Riquer fou donada a conèixer pel pintor i estudiós de l’art Valentín Carderera en el recull Iconografía española. Colección de retratos, estatuas, mausoleos y demás monumentos inéditos de reyes, reinas, grandes capitanes, escritores, etc. desde el siglo XI hasta el XVII (1855-1864), en el qual el va considerar l’artífex del sepulcre de la reina Blanca d’Anjou o de Nàpols del temple monàstic de Santes Creus. L’atribució la sustentava en una notícia facilitada per l’arxiver Manuel de Bofarull i extreta d’una instrucció reial del 1312 en què s’esmentava Riquer en la preparació del monument funerari i se l’anomenava «mestre d’obres del palau reial». La designació fou anacrònicament mudada per Carderera, que la convertí en «arquitecte major», que ha estat una formulació que ha tingut llarga fortuna i, a la vegada, va extrapolar-ne l’actuació de la fase preparatòria del monument a la pròpiament executiva i, així, li va concedir la plena autoria artística de l’obra. Des de llavors, els estudis sobre aquesta sepultura es distingeixen entre els que segueixen l’assignació a Riquer i els que circumscriuen la seva intervenció a una fase preliminar i de gestió de l’obra.
Amb independència d’aquesta aportació, per bé que producte també del treball d’arxiu de Bofarull, la primera ressenya de l’actuació de Riquer al palau reial barceloní fou presentada per Josep Puiggarí, estudiós pioner a documentar obres i artistes medievals del país. Ho feu el 1874 en un estudi inicial de la capella de Santa Maria del Palau Major o Santa Àgata (figura 1), ampliat el 1879 dins el llibre Garlanda de joyells. Estudis è impressions de Barcelona monumental, que tracta sobre edificis barcelonins antics. La combinació de l’observació arquitectònica amb les dades d’arxiu va fer que el temple, fins aleshores en una forta imprecisió cronològica, fos enquadrat a l’entrada del segle XIV i integrat dins el programa d’obres palatines empreses per Jaume II sota la conducció de Riquer, a qui considerava «fuster, mestre i obrer» i «mestre d’obres» d’acord amb les escriptures exhumades. Prudentment, no va assimilar-lo a cap categoria professional actualitzada i tampoc no va fer-lo constructor del temple. El mateix Puiggarí, a partir d’una escriptura del 1302 que l’anomena «magister operum» del palau reial i una altra que enumerava diferents treballs efectuats, va assignar a Riquer la condició d’artífex i així va incorporar-lo a la notícia sobre artistes catalans inèdits de l’edat mitjana i el Renaixement publicada el 1880, per bé que sense atribuir-li realitzacions concretes.
A partir d’aquí i ajudat per la lliçó de Carderera fou l’arquitecte Bonaventura Bassegoda qui, en la monografia que el 1895 va dedicar a la capella reial, va avançar unes quantes passes en moure Riquer de responsable d’obres del palau a autor del temple gòtic. En aquest sentit, va valdre’s de l’equiparació implícita de mestre amb arquitecte entenent aquesta segona dedicació segons la noció professional actualitzada de projectista i director d’obra. A la vegada, imbuït d’una cultura artística a l’encalç de la singularitat creadora, va escrutar la fàbrica a la cerca de la seva personalitat artística i va creure haver reconegut en l’expressió arquitectònica l’especificitat de «la seva mà». Així, Bassegoda va fer de Riquer arquitecte en ple sentit contemporani, creador singular de la capella, a més d’atribuir-li la sepultura reial de Santes Creus i d’estendre la seva comesa a la direcció arquitectònica de tota la institució de la «casa reial». També va atribuir-li la construcció d’uns molins del rec Comtal segons notícies d’arxiu. I, per acabar, Bassegoda posava en relació la qualificació de fuster de Riquer amb la presència d’un ric teginat al temple, en una coincidència que li permetia considerar-lo pràctic en sostres de fusteria i atribuir-los el caràcter de «tradició cristiana oriental».
Ha estat a partir d’aquesta construcció del personatge que la capella s’ha tingut usualment per creació de Riquer en qualitat d’arquitecte, tal com recullen un gran nombre d’autors amb més o menys convicció com Alexandre Cirici, Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch o Francesca Español. La darrera arriba a afirmar que, amb aquesta obra, «l’arquitecte» hauria proporcionat al rei un escenari «segons els preceptes arquitectònics mendicants més genuïns» afins «a l’ideari rigorista que propugnava el visionari Arnau de Vilanova dins el cercle reial». Ho fa sense tenir en compte que la seva conformació arquitectònica deriva, en gran part, dels forts condicionats dictats per l’agosarada situació sobre l’antiga muralla. D’altra banda, el 1947 en el volum dedicat a la ciutat de Barcelona del Catálogo monumental de España es va afirmar que Riquer havia estat oficialment encarregat de la construcció, cosa del tot inexacta. El 1953 en el Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, dirigit per J. F. Ràfols, i en la reedició posterior, se li reconeix la direcció dels treballs del palau reial barceloní, sense fer referència específica a la capella, i se li assigna la condició d’arquitecte i escultor alhora. També se li atribueix la construcció d’uns molins al rec Comtal i del sepulcre de la reina a Santes Creus. Encara més erròniament se li assigna la condició de mestre major de la catedral de Barcelona i es considera que havia estat actiu fins el decenni de 1320.
El 1957, Frederic Pau Verrié va proposar, en hipòtesi que després va reprendre Cirici, la intervenció de Riquer en la fàbrica del monestir de Pedralbes. Ho va fer en observar-hi similituds arquitectòniques amb la capella reial, però la seva mort, testimoniada vers el 1316, ho fa impossible, atès que el cenobi és d’edificació posterior. Tanmateix, això no invalida la hipòtesi perquè, en realitat, els autors o constructors d’ambdós edificis resten incògnits. Finalment, en l’entrada que J. Martínez de Aguirre li dedica a l’obra en línia Diccionario biográfico electrónico, de la Real Academia de la Historia Española, el llinatge Riquer queda ennoblit bo i precedint-lo de la preposició de, que mai fou emprada d’època, i, a més, s’hi afirma que es tractaria d’un dels «principals arquitectes» dels temps de Jaume II. Enfilat des d’aquesta alta posició hauria «traçat i edificat» la capella, que tot fent-se seva la tesi d’Español tindria un caràcter poc «ostentós», com a resultat de l’influx d’Arnau de Vilanova sobre l’àmbit reial i estès també al treball de Riquer. L’atribució de la resta d’obres se circumscriu a les notícies documentals conegudes i usuals que compren l’actuació al palau barceloní i la preparació del sepulcre de la reina a Santes Creus, a més suposar-li la construcció de molins i refutar l’actuació a Pedralbes per raons temporals.
En suma, la figura de Bertran Riquer es mou per un escenari historiogràfic prou confús i vague, amb una notable càrrega d’anacronismes i extrapolacions pel que fa al seu paper en treballs fets sota l’impuls de Jaume II. D’entre tots ells, els documentats fefaentment, si bé són significatius, també són pocs: se circumscriuen al Palau Reial Major i molt puntualment a la seva capella, així com a la preparació de la sepultura de la regina Blanca, mentre en queden fora els molins, que són d’atribució equívoca. En consideració a la seqüència cronologia, la primera notícia referida a Riquer apareix tres anys després de l’ascensió al tron de Jaume II i coincideix amb l’inici de l’atenció del monarca envers el seu palau barceloní. Arqueològicament, tot fa pensar que aquest era llavors una vella residència, essencialment obra del primer romànic del segle XI, ben poc renovada, i, per tant, poc adaptada a significar monumentalment l’entitat d’un reialme que al llarg del segle XIII havia adquirit una important posició dins l’Occident mediterrani. Per aquest motiu, el monarca va emprendre-hi notables actuacions de renovació, esteses també a altres residències i fortaleses del reialme, en un seguit d’operacions incloses en el vast programa endegat per Jaume II de renovació de l’aparell regi en els seus diferents mecanismes i expressions. Entre aquestes hi ha les realitzacions artístiques i monumentals que, també en les atribuïdes a Riquer, s’immergiren de ple en les formulacions gòtiques que al tombant dels segles XIII-XIV eren d’adquisició recent en terres catalanes.
En el desplegament del programa regi s’enquadra de ben segur la disposició presa pel monarca el maig del 1294 segons la qual Riquer «fuster, mestre i obrer del nostre palau de Barcelona» havia de ser present «cada vegada que calgui fer-hi obres o reparacions», en tant que «mestre i obrer» i tenir una consideració «per sobre dels altres que hi treballaran». A més, havia de rebre una assignació anual de 300 sous a càrrec dels molins reials i altres rendes de la ciutat de Barcelona. Ni aquesta ni cap de les mencions posteriors de Riquer no donen llum sobre els seus orígens, procedència, estatus, formació o experiència i, per tant, entre altres aspectes personals es desconeix si era natural o foraster, quin era el seu nivell social i de pràctica professional, com fou reclutat i sota quina condició va entrar al servei reial. Val a dir que el nom familiar Riquer és ben conegut a Catalunya en temps baixmedievals, si bé les recerques fetes sobre els seus portadors no permeten relacionar-los ni establir llinatges o parentius.
A l’inici de l’any 1295, el rei ordenava un lliurament a favor de Riquer per raó de les compres que havia fet de materials i «pel pagament d’alguns obrers que treballaven sota la seva guia en el nostre palau», mentre que passats dos anys tornava a ser esmentat en relació amb la reparació d’unes parets que amenaçaven ruïna del palau. Per ara, una lletra reial del 22 de juny de 1300 dirigida al batlle general de Catalunya en què s’ordenava pagar 115 lliures a Riquer, fuster segons l’escriptura, per raó d’unes despeses no especificades fetes «en l’obra de la capella» és l’únic testimoni documental que el posa en relació amb aquesta fàbrica. Fora d’aquesta notícia, les úniques operacions precises que hi ha reportades del seu procés constructiu, produït durant el decenni inicial del segle XIV, se cenyeixen a l’edificació del campanar, mentre que la resta de la fàbrica queda indocumentada i només se sap que el 1307 es feien treballs de coberta. Del campanar es conserven escriptures que reporten les consultes i indicacions de caràcter netament arquitectònic intercanviades cap als anys 1306 i 1307 entre el rei i oficials seus de professió no especificada, que versen sobre la forma del coronament i la compra de pedra de Girona per als finestrals, totes elles realitzades sense intervenció ni referència a Riquer. Per tant, la seva participació en la fàbrica només es troba reportada de forma puntual i poc precisa, mentre que sembla evident que no va intervenir en la definició arquitectònica del campanar, debatuda entre el monarca i altres oficials. En conseqüència, es pot considerar abusiu i també anacrònic tractar-lo d’arquitecte autor de l’edifici. Pel que fa a la resta de documentació que vincula Riquer al palau al llarg de la primera i del començament de la segona dècada del Tres-cents, sempre s’hi refereix genèricament en tant que responsable i administrador de les obres. Només en un reconeixement de comptes del 1302 en què és nomenat «mestre de les obres del senyor rei» hi ha constància precisa d’uns treballs, aparentment menors, fets sota la seva responsabilitat i que se situaven a la cuina del «palau vell» i afectaven una claveguera, arcs, voltes i una escala, alhora que s’hi tracta de l’aprofitament de la fusta del desballestament d’una galera reial.
Des de la tardor del mateix any es troba llargament reportada la seva participació en l’establiment, amb participació o iniciativa règia, d’un nou casal moliner al rec Comtal, en una empresa portada conjuntament amb Guillem Llull, batlle de Barcelona, i Romeu de Marimon, batlle de Catalunya. El nou molí va situar-se en un tram de la séquia entre els llocs del Clot i Sant Andreu, anomenat després el Clot sobirà. L’empresa, que així conjuminava interessos regis i particulars de dignataris seus, va ser de notable entitat i complexitat i va generar molta documentació. D’ella es desprèn que Riquer hi actuava en qualitat d’inversor o promotor, la qual cosa parla de la seva capacitat financera i també l’equipara socialment amb el rang dels alts oficials de la cort amb els quals va compartir l’operació; en cap moment, però, no se li concedeix un paper específic de gestor de les obres o constructor. Si bé no es pot excloure que hagués pogut també compartir-hi aquestes funcions, a dreta llei no se li poden assignar de manera ferma i, encara menys, exclusiva com s’ha fet.
Les escriptures expliquen que tots tres dignitaris obtingueren del rei el permís d’establiment del molí el 1302, que fou modificat dos anys després amb l’ampliació del nombre de molins o rodes i la fixació de la propietat de cadascuna de les vuit previstes, repartides entre ells i el monarca (una i parcialment una altra eren atribuïdes a Riquer). Per a l’explotació de les seves rodes, el rei havia de rebre dels tres inversors la renda de 30.000 sous en deu anys —a raó de 3.000 sous cada anyada— i destinar-los a les obres del palau, cosa que, donada la condició de responsable dels treballs de Riquer, ha generat confusió sobre el caràcter retributiu del pagament. Poc després (1309), les discrepàncies sobre la repartició dels costos d’unes reparacions donaren lloc a un plet entre els inversors i el monarca, en què es va fer constar la destinació dels ingressos reials a l’obra de la capella, tot i que no s’hi cita la responsabilitat de Riquer. La sentència, llargament incompleta, s’havia de fer efectiva el 1323 en els seus successors.
L’única empresa amb netes connotacions artístiques en què hi ha testimoniatge fefaentment de la participació de Riquer és just la primera donada a conèixer i correspon als preparatius per a la sepultura de la reina Blanca de Nàpols a Santes Creus. Just després de la seva mort (1310), el rei Jaume II va prendre diferents disposicions per arranjar-ne la sepultura, en què intervingueren, entre d’altres, el mateix Riquer. Els treballs fets resultarien transitoris o fallits i el monument funerari definitiu es bastiria un xic més tard, vers el 1313-1315, sense que hi hagi constància de la seva participació, limitada segurament a la fase d’aparellament de l’obra. Entre la tardor del 1310 i el gener l’any següent, es documenten tres pagaments a l’aleshores anomenat «maestre de obra de pera de Barchinona» per despeses o messions imprecises fetes pel «moniment», «tumulo» o «vas» de la reina, sense que es pugui saber de quina mena de sepultura es tractava, ni la natura dels treballs executats sota la seva responsabilitat. A inicis del 1311, es va fer un nou pagament al llavors identificat com a «ciutadà de Barcelona» amb motiu de l’anada a Marsella (França) per adquirir «cuiusdam monumenti» destinat a l’obra de la tomba, sense que tampoc no es pugui saber a quina peça o material corresponia i si fou emprat aleshores o més tard. Probablement, es tractava d’un element petri extret dels monuments antics de la ciutat. Val a dir que les seves gestions no foren úniques i, entremig o paral·lelament, el rei en va emprendre d’altres per obtenir des de pòrfir fins a pedra de Girona per a la mateixa sepultura. Intervingueren en aquests tràmits diferents oficials, entre els quals hi ha un cirurgià gironí col·lector de rendes i altres drets reials, cosa que mostra la falta d’especialització en la gestió dels recursos per a l’obra.
Tot plegat fa pensar que, després d’un arranjament provisional de la sepultura, s’hauria endegat la cerca de materials petris d’alta qualitat per a un futur i definitiu sepulcre i que, només un cop recopilats, s’hauria passat a la fase de definició precisa del projecte, que potser la cerca de materials ja prefigurava en certa manera. Aquest mateix encadenament de passes s’havia seguit en la formalització de la tomba de Pere el Gran. Al segon pas, el de disseny de la nova sepultura, corresponen sengles instruccions reials trameses simultànies el 1312 a Riquer i a Pere de Prenafeta, oficial reial i col·lector de rendes, tinent pel monarca del castell de Lleida i descendent d’una família de mestres d’obra i picapedrers. Amb la providència, tots dos foren convocats a Santes Creus per reconèixer conjuntament el sepulcre del rei Pere, prendre’n «mesures i formes» i, amb aquestes referències, bastir-ne un de semblant destinat a l’enterrament de la sobirana. Així mateix, es manava a Riquer que s’adrecés al tresorer reial per obtenir fons per a l’adquisició de pedres de Girona o d’altres amb idèntica finalitat. Després d’aquesta ordre no hi ha constància de posteriors intervencions de Riquer en la sepultura, fora d’un pagament dies més tard pel seu desplaçament a Santes Creus. A partir d’aleshores, tota la responsabilitat en l’elaboració del nou sepulcre fou de Prenafeta, junt amb altres mestres que no completaren l’obra fins als volts del 1315. Malgrat aquesta substitució, s’observa una similitud notable en la dedicació de tots dos personatges en tant que responsables, respectivament, de les residències reials a Barcelona i Lleida, pràctics en la construcció i capacitats en la gestió. Sigui com sigui, resulta evident que, pel que fa a la sepultura reial, cap del dos va actuar en qualitat d’arquitecte en el sentit de projectista o artífex creador del monument i, en aquest sentit, se cenyiren a prendre per model, segons voluntat reial, el monument de Pere el Gran, amb mides i plantilles precises per reproduir-ne la construcció fidelment, tal com en bona part es va fer en el baldaquí. En tot cas la seva comesa fou aconseguir el material petri necessari per a la realització, obtenir el model precís per reproduir-lo i curar de l’execució de l’obra. Així doncs, difícilment la labor de Riquer pot aquí equiparar-se també amb la d’artífex o arquitecte i, menys amb la d’escultor o mestre picapedrer, sinó més aviat amb la de comissionat per a feines concretes relatives a la confecció del sepulcre.
Les notícies sobre Riquer i les obres reials s’aturen aquí i tan sols es coneix l’obtenció el 1315 d’un permís per exportar el blat vell que tenia a Guardamar (Baix Segura) a altres parts del reialme, cosa que fa que novament se li pugui atribuir una alta capacitat negociant. L’any següent consta la seva mort i la successió per Pere de Rei en les responsabilitats al palau barceloní. Així doncs, en recapitulació, les actuacions testimoniades de Riquer se cenyeixen a l’àmbit dels treballs artístics a la sepultura reial de Santes Creus i al de la construcció al Palau Reial Major, sense que se li pugui atribuir fefaentment autoritat o responsabilitat en el projecte arquitectònic de la capella àulica. L’única relació amb la seva obra correspon al pagament que va rebre per treballs efectuats el 1300. Per contra, està testimoniat que importants decisions sobre la conformació del campanar es prengueren sense el seu concurs. De fet, les escriptures situen la seva responsabilitat en la gestió administrativa i econòmica de les obres palatines, sense referències específiques a la concepció arquitectònica ni a l’execució material de la construcció. En aquest sentit, la intervenció en la preparació del sepulcre reial de Santes Creus fa evident que no va participar en la concepció artística del monument ni tampoc en la seva materialització. És a dir, que la seva dedicació no correspondria pròpiament a la d’arquitecte o artífex creatiu, del qual fins s’ha suposat ser el portador de les renovadores formes gòtiques, sinó que més aviat seria la d’un oficial pràctic en els oficis de la construcció, la conducció d’obres i la seva gestió econòmica, encarregat del manteniment o «obra» del palau barceloní i de missions concretes, alhora que emprenedor i comerciant.
A banda de Riquer, altres dignataris reials amb dedicacions diverses intervingueren en la gestió econòmica, preparació i logística de les obres, a voltes en una mateixa, com també ho feren en la presa de decisions arquitectòniques, conjuntament amb el monarca o sota la seva iniciativa directa. Per tant, resulta extremament difícil determinar-ne la responsabilitat professional, artística o arquitectònica a escala personal i, en cap cas, la seva labor no pot ser traduïda unívocament per l’anacrònica categoria d’arquitecte segons la concepció professional contemporània. Especialment insegura resulta l’atribució de la traça o projecte de les construccions on intervingueren i, així, pel que fa a la capella àulica barcelonina, cal tenir ben present que la fàbrica, atesa la sàvia resolució dels seus delicats requisits estructurals i l’elegant formulació plàstica, demostra en el seu disseny i execució una gran competència en l’art de la construcció, a més d’un ple domini de l’expressió gòtica que, en aquell temps, era un llenguatge encara incipient o renovador en els Països Catalans. Uns trets que dibuixen una personalitat artística i arquitectònica, o una conjunció d’artífexs, prou remarcables i que, a dreta llei, es poden considerar encara incògnits, sense certeses que permetin situar-hi Riquer i, encara menys, fer-ho exclusivament.
