Montserrat Alberich i Escardívol fou una artista plàstica que utilitzà una tècnica rarament emprada: «dibuixar o pintar» amb màquina d’escriure. Estudià mecanografia a l’Acadèmia Cots de Barcelona, on el 1927 ja presentà al concurs anual un ram de flors mecanografiat, que hi guanyà una medalla d’or. L’any següent hi rebé una copa d’honor, una distinció que no s’havia concedit mai anteriorment.
Emprengué la confecció d’un Quijote complet, il·lustrat amb trenta-set làmines en color repartides en dos volums (figura 1), que exhibí a la gran Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Posteriorment (1967), la importantíssima col·lecció Cervantina de la Biblioteca de Catalunya —aleshores anomenada Biblioteca Central de la Diputación de Barcelona— li comprà l’edició.
Emprant bàsicament la lletra M, el punt i el punt i coma, es dedicà a traçar tota mena de temes: paisatges (Montserrat, Tamarit, el Poble Espanyol de Montjuïc, s’Agaró…), retrats (Joan Casola Sociats), flors, etc. Molt sovint feu reproduccions d’obres famoses de Leonardo da Vinci, Rafael, Diego Velázquez, Bartolomé Esteban Murillo, Thomas Gainsborough, Joshua Reynolds, Élisabeth-Louise Vigée-Lebrun, Francisco de Goya, Jean-Baptiste Greuze, Franz Xaver Winterhalter, Carlos Vázquez, Antoni Vila Arrufat, etc. També li adquiriren obres la Biblioteca Nacional de Montevideo (Uruguai), l’Ajuntament de Barcelona (comprà una Gioconda) i diversos col·leccionistes de Nova York (Estats Units), Washington (Estats Units), Uruguai, Anglaterra, Suïssa, França i Alemanya.
El seu art no perseguia altra cosa que el virtuosisme d’una reproducció tan pròxima com fos possible al model, així com la sublimació de la mecanografia, professió que, en la seva versió clàssica, no abandonà, ja que treballava a la Policia Armada. L’ús artístic que Alberich feu de la mecanografia despertà molta curiositat i fou objecte de reportatges al noticiari espanyol NO-DO (1945) o a la televisió anglesa (1956). No se’n pot fer una valoració estilística perquè cau fora de la intenció de l’autora, però malgrat la depurada perfecció tècnica que tenen, les seves obres solen transmetre un cert rerefons naïf.
Si bé és difícil seleccionar unes obres per sobre de les altres, cal remarcar: l’esmentat Quijote de Cervantes (1929), conservat a la Biblioteca de Catalunya (ms. 1984), pel qual obtingué la medalla d’or especial de l’Institut Estenogràfic de França; el Retrat de la duquessa de Devonshire, de Thomas Gainsborough, que li va valdre el primer premi del concurs de mecanografia artística de l’Institut Schoevers, a l’Acadèmia de Belles Arts de la Haia (1932); una il·lustració sola del Quijote (1936), preservat a la Houghton Library, de la Universitat Harvard, o la Catedral de Barcelona (figura 2), conservada al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MHCB 11506).
