Llers (Alt Empordà), 26-3-1927 - Anglès (Selva), 26-5-2014

Esther Boix Pons va ser una artista i pedagoga de l’art que ha esdevingut una figura clau dins les tendències figuratives de les segones avantguardes a Catalunya. Amb la seva obra va demostrar un fort compromís ètic, ja que va denunciar les injustícies socials i el sotmetiment de les dones durant la dictadura franquista. La seva producció es va desenvolupar al marge de les tendències estilístiques imperants: va optar per entendre l’art com una via de diàleg amb la seva contemporaneïtat, posant al centre l’experiència humana.

Esther Boix Pons va néixer a Llers i va ser la primogènita dels tres fills que van tenir Francesc Boix Gal·lís i Mariàngela Pons Solà. El seu pare era secretari de l’ajuntament i, quan l’Esther tenia dos anys, va ser destinat a Anglès. Durant la festa major del 1929, Boix va patir un fort atac de poliomielitis, que li deixà seqüeles de mobilitat, que va anar contrarestant amb el pas dels anys gràcies al seu esforç i determinació.

L’ascens professional del pare va fer que els Boix-Pons es traslladessin a Barcelona el maig del 1935. Es van instal·lar al Salón Víctor Pradera, davant de l’Arc de Triomf. Amb l’esclat de la Guerra Civil, la família es va escampar: el pare va romandre a la Ciutat Comtal, mentre que la mare va emmalaltir de tuberculosi i va ingressar al sanatori de Torrebonica (Terrassa, Vallès Occidental), i els tres germans van marxar a Anglès, a casa d’una amiga de la família. Un cop finalitzada la guerra, van retornar a Barcelona per començar un nou curs.

Francesc Boix va estimular els seus fills perquè gaudissin de la lectura i dels aprenentatges i, en el cas d’Esther, la va animar perquè s’iniciés en la música i en la pintura. Tant és així que el 1943 començà la seva formació artística a l’Escola d’Arts i Oficis, que completà a l’Escola Superior de Belles Arts, on es graduaria el 1951. A Belles Arts va fer un sòlid grup d’amistats amb Josep Maria Subirachs, Mercè Vallverdú i Ricard Creus, qui esdevindria el seu company de vida. Tots junts anaven a descobrir l’art de la ciutat, buscaven referents allunyats de l’art oficial, i els diumenges passaven llargues hores a l’estudi de Boix llegint i pintant plegats.

Durant la dècada dels anys cinquanta, Esther Boix esdevingué una membre activa de la vida cultural del país, ja que participà en els Salons d’Octubre, el Saló d’Art Independent o els Salons de Maig. Formà part de diferents grups, com ara Indika o Postectura, amb qui exposà per primera vegada a les Galeries Laietanes el març del 1950. Esther Boix assistia a les activitats culturals organitzades per l’Institut Francès, especialment a les tertúlies setmanals del Cercle Maillol, on amplià el seu cercle d’amistats amb Josep Guinovart o Joan Brossa. De fet, el 1953 va ser la primera classificada en el concurs convocat per la institució per a beques d’estudis a París (França). A la capital francesa, va descobrir una ciutat plena d’art i de llum i va fer amistat amb Maria Girona, Antoni Clavé o Pilar Enciso. Gràcies a la venda d’un quadre —i esperonada pel seu pare—, va decidir allargar l’estada a l’estranger viatjant per diverses ciutats europees, en les quals va quedar impressionada davant la pintura de Rembrandt, Vincent van Gogh o Piet Mondrian. Els aprenentatges a l’estranger van contribuir a l’assoliment de l’originalitat del seu estil, que evoluciona del classicisme noucentista vers un cert expressionisme que reflecteix el seu desig de comunicar.

Durant la primavera del 1955, Boix celebrà les seves primeres exposicions individuals a la Galeria Argos, de Barcelona, i a la Galería Biosca, de Madrid. Ambdues mostres van rebre una considerable atenció per part dels crítics més importants del moment, que, al marge dels judicis estereotipats referits a la creació femenina, van veure Esther Boix com una figura emergent que calia tenir en compte. Precisament, amb una de les obres exposades, Staple Inn London (1954), participà en la III Biennal d’Art Hispanoamericà, inaugurada el setembre del mateix any.

L’1 de gener de 1956, Esther Boix va contraure matrimoni amb Ricard Creus. Tots dos van decidir traslladar la seva residència a Milà (Itàlia), en un desig de fugir de l’estretor intel·lectual que es vivia a l’Estat espanyol i de trobar noves oportunitats. Durant l’estada, Boix va participar en algunes mostres col·lectives i va exposar individualment a la galeria Pater el 1957. La prestigiosa revista Domus va reproduir en diverses ocasions les seves obres. Poc després, la parella Boix-Creus va decidir tornar i es va instal·lar en un pis del carrer de Taulat, al barri del Poblenou, d’on Creus era originari. Boix continuà pintant influenciada per les seves circumstàncies vitals (figura 1).

La dècada dels seixanta és especialment prolífica per a l’artista: uns anys en què es pot apreciar el seu interès per la tècnica i el llenguatge, així com pel paper social de l’artista, amb obres que esdevenen una sàtira i que denuncien la desigualtat i l’alienació femenines. Durant aquests anys, va participar en nombroses exposicions col·lectives i en va celebrar d’individuals a Barcelona, Madrid i Salamanca, Valladolid i Sòria (Castella i Lleó).

Al llarg de la seva trajectòria, Boix va treballar amb diferents tècniques i procediments expressius com l’escultura, el tapís, el dibuix i el collage. Destacà també com a il·lustradora i gravadora. El 1964 va ser la principal impulsora de la creació del grup Estampa Popular a Catalunya. Boix hi va fer prop de deu linogravats en els quals deixava palès el seu compromís polític amb la reivindicació de les llibertats i amb la denúncia de les desigualtats (figura 2).

D’altra banda, és també durant la dècada dels anys seixanta, quan s’inicia en la pedagogia de l’art: primerament, com a membre de l’equip de mestres de Rosa Sensat i, a partir del 1967, amb la creació —juntament amb Ricard Creus— del taller de plàstica L’Arc, amb què van transformar l’ensenyament de les arts. En el marc del seu vessant pedagògic, Boix va oferir diverses conferències i va publicar treballs de didàctica i divulgació artística.

En iniciar-se la dècada dels anys setanta, començà en l’obra de Boix una nova etapa que ella mateixa va definir com «els anys durs», en què la denúncia social i la militància en defensa de les dones són molt explícites. Durant el mes de desembre havia participat en la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, a causa de les quals va ser interrogada i penalitzada amb una multa de 15.000 pessetes. Aquest fet, combinat amb un moment de crisi personal en què necessita revisar-se com a dona i com a persona, farà que la seva producció faci un tomb. L’etapa dels «anys durs» s’inaugura amb La desesperada lluita per sortir de la carcassa I (1971; figura 3), peça en què una dona lluita per alliberar-se del vestit que duu, símbol de la seva opressió. Dins d’aquesta temàtica desenvolupà dues sèries més: la Sèrie del Pa i Dianes (figura 4), en què insisteix en l’explotació de la humanitat i, especialment, de la dona. Són obres de colors vius i brillants, de missatge categòric, amb què s’apropà al llenguatge del pop art i de l’op art. Amb aquest corpus de peces, Boix va coincidir amb les reivindicacions feministes d’artistes coetànies com Ana Peters, Mari Chordà o Ángela García Codoñer, i es va avançar als treballs d’artistes conceptuals com Fina Miralles o Eulàlia Grau.

Cap a la fi del 1975, l’obra d’Esther Boix va fer un gir important: li arribà el que ella mateixa va denominar «l’hora del cant»: un cant a la bellesa de la vida i de la natura amb els pinzells. És a partir d’aquest moment quan suavitzà el to de les seves pintures amb sèries de paisatges de caràcter alegre i colorista (figura 5). El 1986, la revista Correo del Arte li va concedir la menció especial al millor artista pictòric de la temporada. D’altra banda, la Generalitat de Catalunya li va atorgar el Primer Premi Nacional de l’Ensenyament de les Arts el 1999 en reconeixement de la seva trajectòria.

En jubilar-se de l’activitat pedagògica a L’Arc, la parella Boix-Creus va fixar la seva residència al Perer del Corb, una masia al costat de la fageda d’en Jordà, a les Preses (Garrotxa), població de la qual van ser nomenats fills adoptius l’any 2000. A la Garrotxa, Boix continuà pintant connectada a la natura. Els darrers dies de la seva vida retornà a Anglès, on va morir el 26 de maig de 2014, amb vuitanta-set anys.

Després de la seva mort i d’uns quants anys de silenci expositiu, la seva obra ha estat present en algunes mostres col·lectives que revisen l’art català de la segona meitat del segle XX, així com les aportacions de les dones artistes. En l’edició d’Arco Madrid del 2024, es van exposar algunes peces de Boix, que obtingueren un èxit important tant per part del públic com de la crítica. Finalment, durant el mes de setembre del mateix any, se li va dedicar la primera exposició individual des del 2006, titulada «Esther Boix. Pintures. 1955-1975», on es reivindicà el seu llegat.

Obra

Interior (el meu germà) (1948), oli sobre tela (col·lecció particular); El mirall (homenatge a José Gutiérrez-Solana) (1951), oli sobre fusta (col·lecció particular); Noia cosint (1951), oli sobre tela (Fundació Municipal d’Art del Museu Abelló); Autoretrat (1952), oli sobre arpillera (Fundació Espai Subirachs); Staple Inn London (1954), oli sobre tela (col·lecció particular); Adolescència (1954), oli sobre tela (col·lecció particular); La piconadora (1954), oli sobre arpillera (col·lecció particular); Vellesa (1954), oli sobre tela (col·lecció particular); Caps (Ricard i Esther) (1956), oli sobre tela (col·lecció particular); Il Naviglio (1957), oli sobre tela (col·lecció particular); Suburbi - Poble Nou (1958), oli sobre tela (Biblioteca Museu Víctor Balaguer); Alta fidelitat (1962), oli sobre tela (Museu d’Art de Girona); Gàbies (1963), oli sobre tela (col·lecció particular); Planxadora (1963), oli sobre tela (col·lecció particular); Twist (1963), oli sobre tela (col·lecció particular); Noia asseguda (1964), grafit sobre paper (col·lecció particular); Dona que frega i els fills tancats (1965), linogravat (Museu de l’Hospitalet de Llobregat); Autoretrat amb colom (1966), oli sobre tela (col·lecció particular); Paisatge amb figura (1966), grafit sobre paper (col·lecció particular); El tribunal Russell (1968), oli sobre tela (col·lecció particular); La desesperada lluita per sortir de la carcassa I (1971), oli sobre arpillera (col·lecció particular); «Cel·la freda» de la sèrie Dianes (1971), oli sobre tela (col·lecció particular); Una opressió al cap (1971), oli sobre arpillera (col·lecció particular); «No clou» de la sèrie Dianes (1971), oli sobre tela (Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia); «Sèrie del Pa I» (1972), oli sobre tela (col·lecció particular); Un dia se’t berenaran (1972), oli sobre tela (col·lecció particular); Ella (1973), oli sobre tela (Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia); La nina russa (1974), oli sobre tela (fons d’art del diari Avui del Museu d’Art de Girona); «Gota de pluja» de la Sèrie d’Holanda (1975), oli sobre tela (col·lecció particular); L’espai (homenatge a Gabriel Ferrater) (1975), oli sobre tela (col·lecció particular); Homenatge a Salvador Allende (1977), oli sobre tela (Santiago de Xile, Museu de la Solidaritat Salvador Allende); «Cel·les I» de la sèrie La Ciutat i l’Aire (1977), oli i acrílic sobre tela (col·lecció particular); «Homenatge a Picasso per a Lluís Companys» de la sèrie Els Arbres i el Sotabosc (1981), oli i acrílic sobre tela (col·lecció de la Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura); «Notícia de l’herba que neix I» de la sèrie L’Empordà (1988), oli i acrílic sobre tela (Museu de l’Empordà); «De Palladio a Venècia» de la sèrie Venècia Incessant (1989), oli i acrílic sobre tela (col·lecció particular); «Díptic dels dies esplendents» de la sèrie La Fageda (1992), oli i acrílic sobre tela (col·lecció de la Generalitat de Catalunya - Departament de Medi Ambient).