Pere Mullor i Garcia fou un gravador xilògraf. Dels seus orígens se’n coneix molt poc. Un Pere Mullor que era gravador satíric i del qual no se’n sap pràcticament res més sembla que també era actiu al País Valencià i, hipotèticament, podria tractar-se del seu pare.
De molt jove, segurament a les acaballes del decenni dels cinquanta, s’establí a Barcelona on aprengué l’ofici a la Casa de la Caritat. Va fer deu gravats —cinc sobre dibuixos de Tomàs Moragas, un de J. Gironella i la resta sense signatura d’autor— per a l’edició del notable Don Quijote de Cervantes que edità Tomàs Gorchs a Barcelona el 1859 (figura 1). Aquesta fou una edició especialment rellevant, ja que va ser de les primeres realitzacions en les quals el gravat en fusta vuitcentista emprenia un virtuosisme de traç fins aleshores insòlit, gràcies al domini de la tècnica de la talla a contrafibra o a testa. Val a dir que les il·lustracions principals en aquella edició hi eren fetes en calcografia. Els gravats en fusta només es reservaren per a les caplletres, però aquestes, molt historiades, es plantejaren amb un refinament i un detallisme que fins aleshores la xilografia no semblava apta per assolir.
Els seus gravats per a la revista El Álbum de las Familias (Barcelona, 1860-1861), en la qual va ser un dels gravadors autòctons més actiu, tenien un caràcter més primitiu tot i ser posteriors. Això es deu, segurament, a la voluntat de seguir l’estil fins aleshores habitual en aquella classe de treballs. El volum anterior d’aquella revista encara no recollia realitzacions de gravadors autòctons, sinó que havia recorregut als estrangers.
Paral·lelament, treballà en una obra singular, molt diferent de concepte: la il·lustració de la bibliografia històrica catalana preparada per l’erudit i poeta mallorquí Marià Aguiló. L’obra va ser premiada per la Biblioteca Nacional de Madrid el 1860, però romangué inèdita fins al 1923 (Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, Madrid, Sucesores de Rivadeneyra, 1923). La tasca de Mullor en aquesta obra extraordinària va ser més de tipus artesanal, ja que ell i altres gravadors es van dedicar a reproduir facsimilarment en fusta diverses portades i composicions representatives d’aquell gran recull bibliogràfic erudit. I com que es tractava de reproduir composicions antigues, hagué de retornar a la tècnica del gravat a fil (figura 2).
Al marge d’aquesta realització excepcional, Mullor se centraria des d’aleshores en la tasca habitual dels gravadors a testa del seu temps: el que es conegué com a gravat de traducció, és a dir, la conversió de les il·lustracions de dibuixants en matrius per ser estampades en tipografia. El 1862 gravà per als hereus de la Vda. Pla il·lustracions de La paloma y Luisito, el pequeño emigrado i El cestillo de flores, ambdues de Christoph von Schmid, i l’any següent, del mateix autor, de qui encara il·lustraria més obres, gravà el frontis d’una edició d’Eustaquio per a Piferrer. El 1866 gravà per a López el retrat que Tomàs Padró va fer del rector de Vallfogona destinat a les Poesías jocosas y serias d’aquell clergue poeta. També col·laborà en els diversos volums del Teatro selecto antiguo y moderno nacional y extranjero, editats per Salvador Manero a Barcelona (1868). Era ja l’època de la consolidació de l’ús de la xilografia a testa o a contrafibra en el món editorial i Mullor en va ser precisament un dels protagonistes catalans, juntament amb els Llopis, els Sadurní o els Brangulí.
Va gravar la complexa capçalera de la revista La Infancia (Barcelona, 1867) i moltes il·lustracions de llibres d’història, com Historia de Felipe II rey de España (1867-1868) —sobre dibuixos de Tomàs Padró—, d’Evaristo San Miguel; Siglos del cristianismo (1867-1868), d’E. Moreno Cebada; Historia del reinado del último Borbón de España (1869), d’E. Garrido; La monarquía sin monarca (1869), d’Antonio Altadill; Los tribunales secretos (1871), de Paul Feval; La carcajada (1872), d’E. Garcia Ladevese, o Historia popular de los Estados Unidos (1873), d’Édouard Laboulaye. Entremig gravà la capçalera de l’efímera revista Las Barras Catalanas (1869), editada per Innocenci López.
Però la tradició de la xilografia anava molt unida als impresos populars. Mullor s’hi dedicà i feu gravats per a goigs dedicats: a sant Alfons M. de Liguori; al beat Bernat d’Offida; a sant Estanislau, bisbe i màrtir; a santa Humbelina (editats per Lluís Tasso a Barcelona el 1870); a santa Florentina, monja benedictina, o a sant Bru (també editats per Tasso a Barcelona el 1871). També en feu per a boixos per a la guia popular Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir (Manresa, Roca, 1871).
Durant la Restauració borbònica gravà per a la Historia crítica de Cataluña, d’Antoni de Bofarull (1876), o per a novel·les com Los amantes de Teruel (1877-1878), de Fernández y González, i les de Paul de Kock (1877-1878), sobre dibuixos sovint d’Eusebi Planas. Col·laborà també als inicis de la La Ilustració Catalana (1881-1882; figura 3), si bé amb molta menys intensitat que col·legues com els Sadurní, Francesc Fusté o Manuel Pantaleón Pérez. També participà en l’obra de gran envergadura México a través de los siglos, en cinc volums (1883-1890), coeditada per Ballescà de Mèxic i Espasa de Barcelona, on les seves xilografies ja coexistien amb els primers fotogravats i amb cromolitografies.
Aquest era un primer símptoma del canvi imminent, que es produiria en el camp de la il·lustració: la substitució de la xilografia pel fotogravat, més ràpid i barat. Mullor patí aquest gir present en el món del llibre i les arts gràfiques, i la seva activitat —com la de tots els seus col·legues— baixà en picat. En els seus darrers temps no serà fàcil trobar gaires realitzacions seves més que un retrat de fra Elías de Santo Tomàs, aparegut a Homenaje a Santo Tomás de Aquino (Barcelona, Seix, 1898).
Els xilògrafs d’aquella època, com que no eren tinguts per artistes creadors, tenien una consideració social limitada. Per això, com li passà a Mullor, obres seves sovint eren reutilitzades per il·lustrar altres productes editorials de temàtica semblant a la dels originals. Les matrius de fusta esdevenien propietat de les impremtes, que, al cap d’un temps les reaprofitaven sense problemes. Cal tenir en compte, però, que aquesta era una pràctica editorial enganyosa que ja s’observa en incunables de gran nivell.
Mullor morí el 1901 d’una broncopneumònia a la casa que tenia al carrer de les Trompetes de Jaume I, a Barcelona. En aquesta mateixa casa, ben entrada la segona meitat del segle XX, encara hi residia el seu net Josep Mullor Creixell, un destacat rellotger i col·leccionista d’art.
