Qui va ser Madama Fritz?
Madama Fritz —o la senyora Fritz— és una de les dones que van treballar com a fotògrafes als primers anys d’existència del nou sistema de reproducció de la realitat: el daguerreotip (figures 1, 2 i 3). Ella va ser la primera dona fotògrafa de la qual es té notícia a diverses ciutats de la península Ibèrica i va fer retrats al daguerreotip a França, Espanya i Portugal almenys entre els anys 1842 i 1846. En relació amb el seu nom, en aquest text hem optat, en general, per Madama Fritz, que és la grafia que va fer servir a Espanya; a França i a Portugal, en canvi, va utilitzar Madame Fritz, denominació que hem emprat en referir-nos a aquells territoris.
Marie-Agnès-Anastasie Clemandot va néixer el 14 de març de 1807 a Lo Puèi de Velai, a la regió d’Alvèrnia-Roine-Alps, concretament al departament d’Alt Loira. Lo Puèi és la capital de Velai i es troba a l’inici de la via Podiensis, un dels quatre camins de Sant Jaume que surten de França. Marie-Agnès-Anastasie era filla de François Clemandot, enquadernador i venedor de llibres (mort l’any 1831), i de Marie Françoise Avinenc (morta l’any 1827), procedent també d’una família de llibreters.
L’any 1829, dos anys després de morir la mare, Marie-Agnès-Anastasie es casa amb el suís Friedrich Trachsler (Zúric, Suïssa, 1805 - Nàuplia, Grècia, 1835), aleshores militar i membre d’una saga molt important de llibreters i impressors des del segle XVIII a Zúric.
Marie-Agnès-Anastasie era una dona independent, com demostren les capitulacions que va signar davant de notari abans de casar-se i en les quals assegura el seu futur. La parella es trasllada aviat a Zúric i allà és probable que la llavors Madame Trachsler treballés a la botiga de llibres i material d’art que tenia Friedrich. Residint a Zúric, la parella es divorcia el juny del 1832, però d’aquest matrimoni, Marie-Agnès-Anastasie va conservar sempre el cognom Trachsler (que fa servir als documents oficials) i Fritz (diminutiu de Friedrich), que esdevindrà el seu nom comercial.
Friedrich Trachsler va morir a Nàuplia el 17 de març de 1835, després de combatre al costat del rei Otó I i els soldats bavaresos contra els darrers focus rebels. Era el cap d’un cos d’exèrcit de mercenaris suïssos que el mateix Trachsler havia format a Basilea (Suïssa).
Ja com a Veuve Trachsler (vídua), trobem Marie-Agnès-Anastasie a París els anys 1837 i 1838 al comerç, com a propietària d’una botiga de cintes, amb una altra vídua (Grandouiller), al barri de Saint Denis (concretament, al número 256 del carrer Saint Denis). Aquesta era una zona comercial molt activa, plena de botigues i a la qual es van obrir l’any 1836 els moderns magatzems La Bonne Nouvelle, on es va situar un «panorama». El negoci de cintes de les dues vídues no va anar bé i va fer fallida el 1838.
Retratista al daguerreotip
Potser en aquest mateix barri de París, la vídua Trachsler es va formar com a daguerreotipista i, cinc anys després (el desembre del 1842 i el gener del 1843), va aparèixer amb aquest ofici a Perpinyà (Rosselló) amb el nom de Madame Fritz. Ni Marie-Agnès-Anastasie ni Veuve Trachsler: Fritz, una paraula breu i fàcil de pronunciar en francès i també en castellà. En el diari de Perpinyà Le Journal des Pyrénées Orientales (31 de desembre de 1842 i 14 de gener de 1843), Madame Fritz va anunciar un nou procediment per fer retrats al daguerreotip, a l’ombra i en mig minut, amb un preu d’entre 8 i 25 francs. Treballava a l’hotel Luxemburg i també s’oferia per anar a retratar a domicili, com van fer moltes (i molts) d’aquestes retratistes primerenques.
Pel que sabem, després de Perpinyà, Madame Fritz va viatjar almenys durant tres anys per la península Ibèrica, entre la primavera del 1843 (quan és a Barcelona) i l’estiu del 1846 (quan és a Saragossa). Durant aquest viatge va passar per Madrid, Toledo (Castella-la Manxa), Còrdova (Andalusia), Cadis (Andalusia), Lisboa (Portugal), València i Reus (Baix Camp). Segons els historiadors locals, ella va ser la primera professional que va fer retrats al daguerreotip a Toledo, Còrdova i Reus. En aquesta ciutat catalana va arribar «Madama Fritz de París» (Diario de Reus, 2, 3 i 14 de maig de 1845), procedent de València, a principis de maig del 1845. Va viure a la Fonda de las Cuatro Naciones, va treballar al número 7 del carrer de Santa Clara i s’hi va estar fins al 16 de maig. Va ser la primera persona que va fer fotografies com a professional del daguerreotip a Reus (Arnavat, 2016).
La manera de viatjar i treballar de Madama Fritz (com es va anunciar habitualment a Espanya) era la mateixa d’altres daguerreotipistes (dones i homes) i, en general, dels artistes ambulants a mitjan segle XIX: quan arribava a una ciutat, Madama Fritz posava els seus anuncis a la premsa, solia llogar una habitació a una fonda prop del centre i treballava allà. Així ho va fer a València i a Barcelona (Fonda de Oriente). De vegades, aquestes fondes tenien un terrat en el qual era més fàcil fer els retrats, aprofitant la llum del sol (imprescindible aleshores), com ara el terrat de la Fonda del Cid a València, situada molt a prop de la catedral i amb vistes a la torre del Miquelet. Altres vegades la daguerreotipista llogava una habitació a una casa particular i amb preferència en un pis, com a Reus, on va viure en una fonda i va treballar en un altre lloc (carrer de Santa Clara).
Pel que explica als seus anuncis (figura 4), Madama Fritz feia daguerreotips amb mides entre un sisè de la mida natural fins a molt petites (per col·locar-los en joiers). Els daguerreotips que ens van arribar es mouen al voltant dels 10 × 13 cm, és a dir, un quart de placa. Feia retrats a l’ombra, en un temps que anava del mig minut —de 20 a 25 segons (Toledo), de 8 a 15 segons (Madrid, Còrdova i Cadis), 10 segons (Portugal), de 8 a 12 segons (València)— i emprant un nou procediment propi, que no especifica. Solia treballar al matí i a la tarda —de 8 a 12 i de 2 a 6 (Barcelona, 1843) i de 6.30 a 11.30 i d’1 a 5 (València, 1845). Acoloria els daguerreotips i anava als domicilis particulars a retratar dones. A més, ensenyava a fer els daguerreotips i venia els estris i els productes necessaris (a Perpinyà i a València), molts dels quals procedien de París. A València (1845) també oferia ensenyar a acolorir. El preu dels seus daguerreotips es movia generalment entre els 50 i els 70 reals, segons fossin en blanc i negre o acolorits, i també depenia de la ciutat on els feia (si era més gran o més petita).
Habitualment, es parla de Bertha Beckmann (Cottbus, Alemanya, 1815 - Leipzig, Alemanya, 1901) com la primera daguerreotipista professional a Europa. S’afirma que els seus viatges de l’any 1843 per Ronneburg i Altenburg (Turíngia), abans el seu establiment a la ciutat de Leipzig (1844) i el seu posterior trasllat a Nova York (1849), van ser els més primerencs. La presència, però, de Madame Fritz a Perpinyà l’any 1842 i a la península Ibèrica el 1843, fa posar en qüestió aquesta idea, perquè totes dues van viatjar durant les mateixes dates.
L’activitat de Madama Fritz com a daguerreotipista va ser una de les poques que van despertar l’interès de la premsa, com a notícia, no tan sols en forma d’anunci. El dia 3 de juny de 1845 el Diario de Barcelona va informar que, en un saló de la Diputació de Barcelona (edifici que, posteriorment, ha estat el Palau de la Generalitat de Catalunya), una dona francesa copiava al daguerreotip un retrat de la reina Isabel II que havia pintat a l’oli Joaquim Espalter (1809-1880). El retrat, que no s’ha conservat, va ser copiat diverses vegades per altres pintors i, potser, aquest daguerreotip respon a un encàrrec del litògraf, impressor i llibreter Juan Ferrando Roca, que poc abans havia demanat un permís a la Diputació de Barcelona per fer-ne una còpia, pensant probablement en un gravat o en la il·lustració d’un llibre. La il·lustració era una feina que també feien les dones: pocs anys abans, des del 1842, Franziska Möllinger (Espira, Alemanya, 1817 - Zúric, Suïssa, 1880) va fer daguerreotips de monuments i paisatges suïssos, a partir dels quals, entre els anys 1844 i 1845, ella mateixa va publicar una sèrie de litografies, algunes de les quals es van imprimir a Zúric.
Tot fa pensar que Madama Fritz va viatjar sola per la península Ibèrica i, en un moment concret, va necessitar ajuda. Quan era a Barcelona, va publicar un anunci a El Imparcial (1 de juny de 1843), en el qual explicava que buscava una persona amb coneixements de llengua francesa que la pogués ajudar a netejar i polir les plaques de coure per fer els retrats al daguerreotip. Això indica, doncs, que el seu negoci dels retrats funcionava bé.
De tota manera, guanyar-se la vida fent retrats al daguerreotip a la primera meitat dels anys quaranta del segle XIX, quan el sistema s’havia posat en marxa l’any 1839, no era gaire fàcil. Aquestes professionals (com també els homes) aprofitaven els seus viatges per fer altres negocis, com ara vendre productes de luxe, cosmètics o, com va fer Madama Fritz, els anomenats cuirs químics i elàstics («cueros químicos y elásticos»), que es feien servir per esmolar ganivets d’afaitar, tallaplomes i altres instruments de perruqueria i cirurgia.
De vegades, Madama Fritz anunciava aquests cuirs amb el seu nom i en el mateix anunci dels retrats (a Toledo i a Cadis, per exemple); d’altres posava els anuncis sota un nom que no especificava si era una dona o un home («Trakeler de Paríz», a Lisboa) o, directament, sota un nom d’home, com ara «el señor Trateler de París» (a Còrdova). Cal tenir sempre en compte que aquestes grafies són errors d’impremta habituals en el segle XIX, i no desitjos de camuflar un cognom.
Quant al negoci de venda de cuirs químics, cal parlar d’un personatge que es va relacionar amb Madama Fritz a València: un «Durrieu» que el 1845 apareix en els anuncis de fotografia amb ella en aquesta ciutat. Aquest Durrieu va ser ajudant d’un altre venedor de cuirs químics (Monsieur Oulman) amb el qual va competir Madama Fritz a diverses ciutats per les quals van passar tots dos (València, Cadis i Madrid). Segons escriu Oulman al diari, Nicaise Durrieu el va trair quan eren a Cadis: «huido de su casa, faltando al contrato que existía entre los dos y se ha asociado con una mujer, ocultando su verdadero nombre» (El Heraldo de Madrid, 27 de juny de 1844, i El Nuevo Avisador, Madrid, 8 de juliol de 1844).
D’altra banda, durant un temps a Portugal es va pensar que Madame Fritz (com es va presentar allà) va ser la cap d’una (suposada) saga de fotògrafs anomenats Fritz, activa durant la segona meitat del segle XIX a Lisboa i Porto (Portugal). Es tracta, però, d’una coincidència de noms: Madame Fritz no té res a veure amb Joachim-Friedrich-Martin Fritz que havia arribat d’Hamburg (Alemanya) durant els anys cinquanta i que es va suïcidar el 1891.
La daguerreotípia va ser una etapa de la vida i l’activitat de Marie-Agnès-Anastasie als anys quaranta. D’altra banda, la seva tornada a França no va acabar amb la connexió espanyola. Quan ja s’havia divorciat de Friedrich Trachsler, va tenir una filla, Leontine, que va néixer a Metz (França) el 1833 i de la qual no es coneix el pare. La mare la va reconèixer l’any 1847 a París juntament amb Blaise-Jean-Marie-François Maynard de Queilhe (Culles, França, 1808-1851). Quan va néixer Leontine, «Marie Clemendot» vivia a l’escola de la ciutadella de Metz i, precisament, la seva següent estada a Espanya té a veure amb una escola.
A principis dels anys seixanta totes dues, mare i filla, eren veïnes de Bordeus (número 38 del carrer Temps Passés), on van demanar un passaport (20 d’octubre de 1862) per viatjar a Espanya. Aquest document ens permet saber com era físicament Marie-Agnès-Anastasie: feia 1,60 m i tenia els cabells mig grisos. El 6 de març de 1865 en van demanar un altre, des del mateix lloc, per anar a la Xina des de Marsella.
La raó del viatge i de l’estada a Madrid, les explica l’home que es va casar amb Leontine a Hong Kong (Xina) el 6 de juny de 1865, Nicholas Loney (Plymouth, Regne Unit, 1826 - Negros, Filipines, 1869), un britànic que era vicecònsol del seu país a Filipines i que va conèixer Leontine a Madrid l’any 1862, quan ell va visitar la ciutat pels seus negocis i ella hi tenia una escola per a noies (señoritas) amb la seva mare. Marie-Agnès-Anastasie va acompanyar la seva filla a Hong Kong per al casament i, després, a Filipines, d’on va tornar a França qualsevol moment abans l’any 1869, quan va morir Nicholas Loney.
Marie-Agnès-Anastasie va viure a París, a l’avinguda Eylau (posteriorment, avinguda Victor Hugo, 97), un barri modern i elegant del districte XVI, la qual cosa ens parla d’una bona situació econòmica. Allà va rebre la seva filla vídua i els dos nets l’any 1871, i hi va morir com a «propietària» el 28 de maig de 1876. Va ser inhumada al cementiri parisenc de Batignolles.
Fins al 2021 no coneixíem cap obra que es pogués atribuir a Madama Fritz. Aquest any a Barcelona es van trobar dos daguerreotips (Barcelona, col·lecció Jordi Baron) fets per ella, potser a Barcelona o a qualsevol altre lloc de la costa mediterrània, entre els anys 1843 i 1846. Es tracta dels retrats d’una dona gran (figura 1) i d’un home jove (figura 2), fets amb una enorme precisió, nitidesa i riquesa de detalls.
Els vestits de l’home jove —amb franges de diferents amplades a la corbata i l’armilla i amb quadres al folre de la levita— són molt rics i molt difícils de «copiar» amb el daguerreotip. De fet, els tractats de daguerreotípia recomanen portar roba d’un sol color i evitar franges, quadres i rodonetes. Per tant, veure’ls en els daguerreotips de Madama Fritz és indicatiu d’un bon ofici i d’una gran habilitat com a retratista.
El decorat dels retrats és senzill: no hi cap teló pintat i només hi apareixen una taula de fusta (sense cobertor), uns pots metàl·lics per a tinta i una ploma, amb la qual simula escriure el jove. Aquesta senzillesa, doncs, parla d’un ofici itinerant i dels objectes que es podien trobar a qualsevol fonda (la taula) o que, fins i tot, la retratista podia portar amb ella (els pots i les plomes).
El retrat de la dona, potser la mare del jove, és molt ric en detalls també: el vestit és sobri —com correspon a una dona de la seva edat—, amb el coll clar i el mocador de puntes; duu el pentinat característic dels anys quaranta (amb bandós i recollit en una trena a la part posterior del cap) i, quant a les joies que porta —els nombrosos anells als dits, el penjoll rodó i les arracades llargues—, les arracades són típiques de Catalunya. D’altra banda, el retrat té la cruesa característica del daguerreotip sense retocar, com es veu en la sotabarba de la dona, en la piga i en l’ombra del bigoti, però també en la mirada ferma i decidida dels seus ulls.
Cap de les dues plaques no estan signades, però al dors del retrat de la dona hi ha una etiqueta (figura 5) d’aquelles que feien servir els fotògrafs ambulants, amb un text que explica les característiques dels retrats (temps, mides, especialitats, etc.) i un espai lliure per afegir a mà l’adreça en cadascuna de les ciutats que la daguerreotipista visitava. En aquest cas, el text de l’etiqueta és el mateix que el dels anuncis publicats a la premsa per Madama Fritz (figura 4), i l’espai per a l’adreça ha quedat buit, sense omplir. S’hi pot llegir: «Retratos al daguerreotipo. Coloreados y sin serlo. Desde la sexta parte del grandor natural hasta la más mínima dimensión. Los hace a precios muy equitativos una señora que vive…»
Porta la mateixa etiqueta (amb el mateix buit) un altre daguerreotip, més senzill —també un bust d’home— incorporat recentment a la mateixa col·lecció barcelonina de Jordi Baron (figura 3).
En una activitat —la fotografia— que es va considerar fins fa pocs anys només masculina, Madama Fritz és un exemple (i no pas l’únic) de professional primerenca, ambulant i de qualitat, membre de la primera generació que va donar a conèixer i difondre la nova manera de retratar, que fou decisiva a partir d’aleshores.
