Gaspar Homar i Mesquida fou un dels moblistes i ensembliers més destacats del Modernisme. Va ser un entusiasta de la recerca de la bellesa, la utilitat i el confort moderns dels interiors, en sintonia amb les idees de l’Arts and Crafts. Va encetar una línia de decoració original i fantasiosa (amb les col·laboracions d’artífexs i artistes com Sebastià Junyent, Josep Pey, el ceramista Antoni Serra, l’escultor i tallista Joan Carreras, Alexandre de Riquer o el marqueter Joan Sagarra) que va seduir la clientela burgesa. En el marc de la Gran Guerra i de la puixança econòmica de la Barcelona neutral, va dedicar-se especialment al comerç d’antiguitats. Així mateix, va ser un fotògraf amateur i un dels pioners a Catalunya en experimentar la fotografia en color de l’autocrom. Durant la postguerra i en ple oblit del Modernisme, la seva obra fou reivindicada per Alexandre Cirici en el llibre El arte modernista catalán (1951), que esdevindria un punt de partida per al seu descobriment pòstum i culminaria en l’àmbit museístic.
Tot i els seus orígens mallorquins —era fill de Margarida Mesquida, de Felanitx (Mallorca), i de Pere Homar, un fuster de Bunyola (Mallorca) que construïa taüts, premses d’oli i mobles d’estil colonial—, la història que donaria renom a Gaspar Homar va transcórrer a Barcelona. Va abandonar l’illa natal només amb tretze anys per fer camí en aquella Barcelona industrialment pròspera, que es preparava per celebrar l’Exposició Universal del 1888 i que era l’escenari d’una febril activitat constructiva. Cap al 1883, pare i fill van ingressar als tallers del reputat moblista Francesc Vidal, on Homar va iniciar-se com a auxiliar de projectes i plànols al costat de Joan González, germà gran del futur escultor Juli González, amb qui Homar establiria, ulteriorment, uns lligams artístics i, sobretot, comercials a París (França). El seu aprenentatge en aquells tallers, que experimentaven la integració de les diferents branques dels oficis, i el contacte amb el cosmopolita Francesc Vidal (galerista d’art, amant de les antiguitats i de l’art oriental i atent a les novetats decoratives que imposaven els certàmens internacionals de París, Londres, Chicago o Viena) van ser molt enriquidors per a la seva formació. Va complementar aquesta formació a l’Escola de Llotja, on va estudiar pintura decorativa, teixits i brodats dins la branca d’Aplicació cap al 1887. Un dels seus professors fou el pintor i decorador Josep Mirabent.
L’any 1893, Homar va establir-se pel seu compte juntament amb el seu pare. Va obrir botiga al número 129 de la rambla de Catalunya i, uns quants anys més tard, al número 4 del carrer de la Canuda, juntament amb el seu cunyat i soci, el moblista Joaquim Gassó, amb qui, més endavant, va trencar les relacions laborals. Una de les primeres comandes importants que va rebre la casa Homar fou el mobiliari de la sala de juntes del Col·legi d’Advocats de l’antic estatge instal·lat a la Casa de l’Ardiaca, segons encàrrec de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner el 1895. Els lligams professionals entre el decorador i l’arquitecte s’anirien consolidant amb el temps i aquesta relació seria determinant perquè Homar pogués definir progressivament un estil en l’àmbit decoratiu i, alhora, per fer-se una clientela. Una altra comanda, també de Domènech, fou el Palau Montaner de Barcelona cap al 1894. Homar va decorar algunes estances, tot i que els seus tallers encara no estaven ben dotats. Si aquests primers treballs reflectien un cert esperit eclèctic, els conjunts de la Casa Lleó Morera de Barcelona i la Casa Navàs de Reus —les següents obres més significatives del fèrtil tàndem Homar-Domènech, realitzades entre 1901 i 1908— són epítoms del Modernisme i, alhora, són fidels al programa simbòlic i ornamental ideat per l’arquitecte. Els tallers Homar, aleshores establerts al número 130 del carrer de Bailèn, abastaven tots els rams de la decoració amb les seccions de metal·listeria (figura 1), la confecció de brodats i estampats damunt de tela, vitralls, plafons de mosaics (figura 2) i marqueteries. Tots aquests oficis convergeixen admirablement en aquests interiors (gran part dels mobles del pis principal de la Casa Lleó Morera es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC) i representen l’adaptació de les idees de l’Arts and Crafts, sense negligir la repetició (o seriació) amb variacions d’aquells dissenys més exitosos. Els seus mobles reivindiquen les tipologies del passat i emfatitzen les tradicions nacionals: no es distingeixen per la innovació radical des del punt de vista dels seus dissenys, com s’esdevé en les obres dels seus coetanis, com Antoni Gaudí o Charles Rennie Mackintosh. Destaquen els seus setials, els sofàs d’escó (figura 3), de gust medieval, i les arquilles. Homar esculpeix sobre l’estructura que li proporcionen la caoba, el cirerer, el roure i l’olivera, que remet als seus orígens mallorquins i mediterranis. En la realització dels seus mobles més luxosos destaquen l’escultura en baix relleu, la talla, els repicats a burí, la metal·listeria, els vitralls emplomats i la marqueteria (que li va donar fama). En els mobles acobla diverses fustes, com ara la magnòlia, el doradillo, el banús, la bubinga, el pau rosa, entre d’altres. Ho fa segons els dissenys florals i simbolistes de Josep Pey (figura 4), qui va treballar als tallers d’Homar des del 1889, tal com documenta l’ingrés del Fons Santiago Pey al Museu del Disseny de Barcelona (2020), fruit de la donació de la seva reneboda, Magdala Pey.
Els tallers d’Homar, així mateix, van tenir cura de part del mobiliari de la Casa Amatller, la Casa Trinxet, la Casa Quadras o la Casa Garí, de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, en què es fa ressò del revival medieval. Altres arquitectes amb els quals van treballar foren Pere Domènech Roure, Joan Majó, Francesc Berenguer o Enric Sagnier, sense oblidar Joan Amigó i Barriga, arquitecte municipal de Badalona (Barcelonès). Destaquen particularment els mobles que Homar va fer arran del casament d’Amigó amb Concepció Amat (1910), dins el gust del Modernisme centreeuropeu, que van ser donats a conèixer el 1998 en la primera antològica dedicada a Gaspar Homar al MNAC. A la mateixa ciutat, Homar va tenir cura del mobiliari de la casa i l’oficina de l’industrial Vicenç Bosch, el creador del cèlebre Anís del Mono (figura 5).
A més de treballar per a una clientela d’origen industrial, Homar va fer mobles per a artistes i intel·lectuals: Juli González; Caterina Albert; els germans Oleguer i Sebastià Junyent, que eren veïns seus del carrer de Bonavista i col·laboradors seus en diferents projectes (com la Casa Burés) o en els seus projectes de marqueteries (especialment, aquest darrer); Àngel Guimerà; el bibliòfil Pau Font de Rubinat, o el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià. Entre la seva clientela destaca, així mateix, la família de naviliers Tayà, que eren importadors de fustes. El 1920, Homar va ocupar-se de la decoració interior d’un dels seus vapors de primera classe amb serveis mensuals (Barcelona-l’Havana). Lluís Permanyer donava la notícia de la decoració del despatx de la gerència per als socis Godó del rotatiu La Vanguardia (amb el pas dels anys, una taula d’Homar va ser llançada a un contenidor). Així mateix, estan molt ben documentades les seves intervencions en establiments, com ara la Farmàcia Grau Ynglada (López i Gil, 2015, p. 69-94), en la qual va treballar amb Alexandre de Riquer, o la botiga de pianos de Barcelona Cassadó & Moreu (Beltrán, 2012), juntament amb Pau Roig. Són menys coneguts els interiors de la sabateria Jaume Trabal a la rambla de les Flors, la reforma de la sastreria d’Enric Morell, la camiseria de Ramon Quet i les vaqueries o confiteries, com ara el Cafè Royal de les Rambles de Barcelona (1911), fet en col·laboració amb Jaume Llongueras amb un estil neoimperi.
En la seva faceta de col·leccionista i antiquari, Homar va participar, en primera línia, en la descoberta i la valoració del patrimoni artístic i medieval. Va formar part de l’entitat Amics de l’Art Vell i va obrir una botiga d’antiguitats al carrer de la Palla, que va continuar la seva filla adoptiva, Enriqueta Ramon. Per les seves mans van circular frontals d’altar, talles, pintures, art oriental, arquetes, miniatures, vidres, teixits antics, ceràmica de reflexos metàl·lics. Algunes d’aquestes peces han acabat en museus, com ara el MNAC, el Museu Episcopal de Vic, The Cloisters de Nova York (Estats Units) o el Victoria and Albert Museum de Londres (Regne Unit).
