Pietat Fornesa i Alviñà fou una dibuixant i pintora, natural de Lleida, que tenia les seves arrels a Gósol (Berguedà) i a la Seu d’Urgell (Alt Urgell). El 1919 s’instal·là amb la seva família a Barcelona, on el seu pare exercia de directiu bancari. Formada al col·legi de monges franceses de les Dames Negres, hi destacà per la seva habilitat en el dibuix i la pintura i, d’aleshores, ja es conserven diversos dibuixos seus. En lloc d’estudiar mecanografia i secretariat com volien els seus pares, ingressà a l’Escola de Belles Arts de Llotja (entre el 1932 i el 1936), on obtingué unes qualificacions excel·lents, i sentí una especial admiració per les classes de Francesc Labarta. Va ser-hi companya d’estudis, entre d’altres, de Fidel Trias, Joan Barbeta, Modest Gené, Salvador Ortiga i Elvira Elias. D’aquesta època, a part de les clàssiques acadèmies (alguna era anterior al 1931), ja daten alguns dibuixos al carbó fets amb vigor i mestria (figura 1).
El 1934, en una visita al Museu d’Art de Catalunya, que s’acabava d’instal·lar al Palau Nacional de Montjuïc, conegué el compositor Joaquim Homs, amb qui es casà en una cerimònia religiosa clandestina en plena Guerra Civil (18 de juny del 1937). Després, passaren una setmana plegats a París (França), aprofitant que Homs havia d’estrenar una obra al festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània, que tenia lloc a la capital francesa. Just un any just més tard va néixer llur única filla, Pietat. D’aleshores es conserven una sèrie d’aquarel·les de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat).
El fet que Homs, que era també enginyer industrial, hagués tornat de París a Barcelona en lloc d’aprofitar per passar a l’Espanya dominada per Franco, va fer que fos sancionat i el 1939 la família s’hagué d’instal·lar a València. Fornesa, en un sol any, enllestí la carrera de belles arts a l’Escola Superior de Pintura, Escultura i Gravat de València, on el juny del 1940 rebé el títol de professora de dibuix i, poc després, participà en la Primera Exposición de Arte Universitario, a València mateix, on fou guardonada amb menció honorífica. El temps en què Homs estigué sancionat sense sou, ella sostingué la família venent a diverses botigues composicions de collages retallats de paper assecant damunt de teixits i papers de guarda. D’aquesta època data un oli de Fornesa que representa un cementiri de cotxes, que denota l’ambient depressiu en què es vivia aleshores.
A mitjan 1942 tornaren a Barcelona i, a través de Carles F. Maristany, amic d’Homs, que tenia Ediciones del Zodíaco, Fornesa il·lustrà per a aquesta empresa dos llibres de Felix Salten, La novela de un parque zoológico (1944) i Historia de quince liebres (1945). Altres il·lustracions que realitzà per a llibres dels germans Grimm i altres autors no es publicaren perquè l’editor va fer fallida.
Malalta de febres de Malta, el 1948 dedicà la llarga convalescència a fer nombroses reinterpretacions (a l’oli diluït sobre paper) de pintures d’artistes famosos, tant moderns com clàssics. Mai no tractà de copiar-les literalment, cosa que esdevingué un exercici que donà una fluïdesa especial al seu estil. També feu interpretacions d’estampes japoneses amb la mateixa tècnica.
Tot i que també conreà la pintura a l’oli sobre tela o taula, el seu mitjà d’expressió ideal van ser ràpides impressions dins aquesta tècnica de l’oli lleugerament diluït sobre paper, en colors purs. Les seves obres se centraven tant en interiors domèstics —on jugava amb els punts de vista i les perspectives (figura 2)— com en flors, natures mortes —del peix que comprava per als àpats familiars— o paisatges urbans de Barcelona, però principalment de diversos indrets de Catalunya. Pintava, normalment, llocs on estiuejava: la Costa Brava (especialment, Blanes —figura 3—, però també Lloret de Mar i Tamariu), el Montseny (Arbúcies), el Solsonès (Cambrils d’Odèn i Sant Llorenç de Morunys), el Berguedà (la Pobla de Lillet) i la Cerdanya (Prullans, Lles, Senillers, Alp o la Molina). Aquestes pintures constitueixen el cos central de la seva obra i les feu entre el 1948 i el 1965. Tenen una gran lluminositat i la frescor del millor Fauvisme.
Gran admiradora d’Hokusai —en la seva obra hi ha sovint, sens dubte, un perfum japonès—, argumentava que ell fins a la seixantena no aconseguí comprendre en la seva íntima estructura la veritable naturalesa de les coses i que esperava que tot el seu art seria vivent a partir de complir cent anys. Amb aquest raonament, la pintora justificava la seva escassa activitat expositora. Fos com fos, però, la malaltia se l’endugué massa aviat, als cinquanta-dos anys.
A més dels temes descrits, també conreà esporàdicament el retrat amb força alçada, com en Retrat de la mare (1936) o en Autoretrat del 1946, ambdós a l’oli sobre tela.
A través del seu marit, freqüentà els cercles intel·lectuals del Club 49 i conegué figures com Robert Gerhard. També va tenir relació amb el pintor J. Fin. A part de les poques vegades que exposà en vida i dels seus llibres il·lustrats publicats, la seva obra només va ser vista pel públic en cobertes d’alguns discs de Joaquim Homs i il·lustrant alguns programes de concerts d’ell.
