iec  mnac

Diccionari d'artistes

catalans, valencians i balears

Diccionari d'artistes

Presentació Crèdits Matèries



A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Damià Campeny

Mataró (Maresme), 12-4-1771 - Sant Gervasi de Cassoles (Barcelonès), 17-7-1855

Art del segle XIX  Art neoclàssic  Dibuix  Escultura del segle XIX 

Retrat de Damià Campeny, obra de Vicent Rodes i Aries
Font: Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi


Obra - Obres destacades - Exposicions - Bibliografia


Damià Campeny va ser un escultor neoclàssic format a Barcelona i Roma, i professor de gran part dels escultors catalans de les dècades dels anys vint als cinquanta del segle XIX. Nascut a Mataró, treballà d’aprenent al taller de Salvador Gurri des de l’edat de 8 anys fins que marxà a Barcelona per estudiar a l’Escola de Nobles Arts de la Junta de Comerç. La seva relació amb Salvador Gurri —qui també va ser professor seu a Barcelona— no va ser mai bona, fins al punt que les desavinences entre ells van dur a l’expulsió de Campeny de l’escola. Així i tot, es va presentar el 1795 al concurs per a la pensió per anar a estudiar a Roma, i el va guanyar.

Roma era en aquells moments el més gran mercat artístic i d’antiquària, centre on admirar l’escultura clàssica —tant als museus Capitolins i Pio-Clementí, com a les grans col.leccions privades—,  i destí anhelat de tots els artistes. El primer que va fer Campeny en arribar a la ciutat eterna va ser presentar-se davant l’ambaixador espanyol, l’erudit José Nicolás de Azara, i matricular-se a l’Accademia del Nudo. El primer havia d’encarregar-se dels seus pagaments i d’aconseguir-li els permisos necessaris per visitar i dibuixar a les col.leccions privades; a la segona tindria com a professors a Camillo Pacetti, Vincenzo Camuccini i Antonio Canova.

Les primeres obres que es conserven de Damià Campeny son majoritàriament relleus, com el Mucio Scevola cremant-se la mà —que segurament va ser la prova que li valgué la pensió— i Diana i les nimfes sorpreses al bany per Acteó (c. 1799) (figura 1), obra amb què demostra la seva habilitat tècnica en el treball del marbre i la total assimilació de les idees neoclàssiques imperants a Roma. Per complir amb les seves obligacions con a pensionat havia d’enviar a la Junta de Comerç proves del seu progrés. Així van anar arribant a Barcelona els busts d’Eros Centocelle i Talia (figura 2); les escultures de Paris, Diana, Himeneu i la Fe Conjugal; així com la seva obra mestre, el guix de la Lucrècia.

Durant la seva estada a Itàlia, va rebre dos encàrrecs importants que demostren la fama que s’havia anat forjant. El primer, per a la monarquia. En emprendre Carles IV la reforma de la casa del Labrador d’Aranjuez, va voler encarregar el 1804 a Antonio Canova quatre escultures, però aquest escultor, en no poder —o no voler— acceptar, va proposar que les obres les fessin els pensionats Ramon Barba, José Alvárez Cubero, Antoni Solà i Damià Campeny, qui per l’ocasió va fer la mencionada Diana. El segon encàrrec va ser el Triomf de Taula de l’ambaixador, actualment conservat al Complesso Monumentale della Pilota a Parma. Antonio Vargas Laguna, ambaixador davant la Santa Seu, el 1804 va convocar un concurs entre els pensionats per reemplaçar el triomf barroc existent i Campeny en va ser el guanyador. Un triomf de taula consistia en un conjunt de figures al.legòriques i elements decoratius com obeliscs o àmfores, que s’utilitzaven per adornar les taules en ocasió de convits importants. En dos anys, Campeny va crear un conjunt plenament neoclàssic en el qual introduí innovacions conceptuals: va substituir els habituals templets, obeliscs i al·lusions a arquitectures clàssiques per les figures al·legòriques de Diana, Apol.lo, Ceres, Bacus, les quatre estacions i els dotze mesos, totes elles fent referència als menjars que serien servits a taula. Campeny va realitzar almenys un altre centre de taula del qual es conserven models de terracota al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Malgrat els encàrrecs oficials, una possible feina de restaurador als Museus Vaticans i la seva grata relació amb Antonio Canova, la vida de Damià Campeny a Roma no va ser gens fàcil.  El 1808 va esclatar la guerra a Espanya contra els francesos i, com a conseqüència, els pensionats van deixar de rebre els diners que els pertocaven. A més, quan Napoleó va seure al tro espanyol al seu germà Josep, se’ls va demanar que li juressin fidelitat. En negar-se, els pensionats —entre ells Damià Campeny— van ser tancats a Castel Sant’Angelo. En van sortir un mes més tard gràcies a la intercessió d’Antonio Canova davant el general francès Miollis. Poc més sabem de com es va guanyar la vida fins que el 1814 la Junta va reprendre els contactes i Campeny comunicà que volia tornar. La fama el precedia quan a inicis de 1816 va entrar a Barcelona. La seva vida donaria un tomb doncs a partir de llavors dedicaria la major part del seu temps a l’ensenyament.

Tot just acabat d’arribar a Barcelona, el Gremi de Revenedors li va encarregar el nou pas de Setmana Santa per la processó de Dijous Sant (figura 3). La tipologia de l’obra i els materials —fusta i robes— són típicament barrocs, i així i tot, Campeny, fresc de les idees apreses a Roma, sap donar-li una interpretació clàssica. Pocs encàrrecs més va rebre a Barcelona, si deixem de banda la decoració d’espais públics, com ara la font del Xato pel Pla de les Comèdies, la seva participació en la decoració dels porxos d’en Xifré o el Galceran Marquet per a la columna de la plaça del Duc de Medinaceli. Barcelona no és Roma; Campeny, malgrat el seu prestigi, s’ha de refugiar a l’ensenyament. Podem dir que a partir d’ara caminarà sempre de la mà de la Junta de Comerç i de l’Escola de Nobles Arts, a la qual es va incorporar el mateix any de la seva arribada i on  va arribar a ser nomenat director d’escultura, però mai —malgrat les seves aspiracions i les promeses que havia rebut— director de l’escola. A les aules va propagar els ideals clàssics i va defensar la necessitat d’aprendre a dibuixar el nu del natural i a copiar l’escultura antiga abans de passar a les creacions pròpies. Els seus deixebles més destacats van ser: Ramon Padró Pijoan, Joaquim Abella, Domènech Talarn Ribot, Josep Bover Mas, August Ferran Andrés i Manuel Vilar Roca.

Les obres que havia dut de Roma van romandre dins de les caixes en què havien viatjat fins que es va decidir utilitzar-les per adornar el saló de la casa Llotja en ocasió de la cerimònia dels premis generals l’any 1824. La Junta es va adonar de la seva vàlua i va signar un contracte amb Campeny: li comprava aquestes peces a canvi d’una pensió anual de 450 duros i, a més, ell es comprometia a realitzar una escultura en guix cada any. Campeny va anar complint més o menys amb l’acord, però el 1833 es va decidir que, per a l’any següent, en lloc de fer una obra de guix d’invenció, passés al marbre la Lucrècia (figura 4). Un cop la va acabar, la seva salut es va ressentir tant que la Junta va acordar dispensar-lo de l’entrega de l’obra anual a canvi de dos grups en guix: Almogàver matant un cavaller francès en va ser un, i el Centaure Nessos i Deianira, l’altre. Amb l’Almogàver matant un cavaller francès, Campeny tracta per primer cop un episodi de la història medieval catalana, temàtica que veurem repetir-se a la pintura i escultura de la Renaixença. Malgrat aquesta petita incursió en el món romàntic, Campeny no va deixar mai de banda la temàtica mitològica: la seva següent obra, el 1837, va ser Aquil·les arrencant-se la sageta, que presenta grans similituds amb el Gàlata moribund dels Museus Capitolins de Roma. L’any 1846 la Junta es va veure obligada a rescindir el contracte amb Campeny ja que no li podia seguir pagant la pensió a causa de la falta de fons. Campeny estava ja molt malalt. Aviat es retiraria a Sant Gervasi de Cassoles, on va morir el 1855.

Si analitzem conjuntament la seva producció, podem afirmar que les seves obres més reeixides van ser les realitzades a Roma, destacant entre totes la Lucrècia, que la crítica ha considerat sempre la seva peça més neoclàssica, tant per temàtica com per la forma. Lucrècia és l’heroïna virtuosa que mor per defensar el seu honor, un exemple de virtut. Campeny ha sabut captar el moment en què la vida abandona el seu cos mentre exhala l’últim sospir. A la puresa de les formes del marbre se suma un expert treball del drapejat, i el resultat és una representació de la bellesa femenina asserenada i ideal.

A més de la producció escultòrica es conserven de Campeny molts esbossos de terracota al MNAC i un gruix considerable de dibuixos a diferents museus, d’entre els quals destaquen les últimes descobertes i adquisicions del Museu de Mataró: un disseny de làmpada d’oli (figura 5) i una composició a mode de relleu representant la mort de Lucrècia. Esbossos i dibuixos que són interessants perquè ens ajuden a entendre millor el procés creatiu de Campeny; com avança de la idea al dibuix, del dibuix a la terracota de petites dimensions, de la terracota al guix en dimensions naturals i del guix al marbre final.

Obra

Sant Jaume (c. 1790-1796, església de l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, Mataró); Sant Vicenç de Paül (c. 1790-1796, església de Sant Josep, Mataró); Mucio Scevola cremant-se la mà (1795, Real Academia de San Fernando, Madrid); Macenci ferit (1800, Museu Marès, Barcelona); Diana i les seves nimfes sorpreses al bany per Acteó (1798-1799, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona); Bust de Tàlia (1805-1808, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona); Bust d’Eros Centocelle (1805-1808, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona); Triomf de taula de l’ambaixador (1804-1806, Complesso monumentale della Pilotta, Galleria Nazionale, Parma); Diana, Fe Conjugal, Himeneu i Paris (1804-1808, Cambra de Comerç, Barcelona); Sacrifici de Cal·liroe (1805-1808, Real Academia de San Fernando, Madrid [en dipòsit a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona]); Vestal o Niobe (c. 1810, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona); La Verge com a Janua Caeli (1805-1815, Cambra de Comerç, Barcelona); Enterrament de Crist, pas processional de Setmana Santa (1816-1817, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona [en dipòsit a l’església de Santa Maria del Pi, Barcelona]); Flora (1825, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona); La Clemència o la Pau (1827, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona); Lucrècia (guix desaparegut, 1804; marbre, 1835, Cambra de Comerç, Barcelona); El centaure Nessos i Deianira (1836, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona); Almogàver matant un cavaller francès (1836, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona); Aquil·les arrencant-se la sageta (1837, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona); Cleòpatra (guix desaparegut, 1804; bronze, 1934, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona).

 

Obres destacades

Exposicions

«Exposició antològica» (Caixa d’Estalvis de Mataró, Mataró, 1963); «Escultura catalana del segle XIX: del Neoclassicisme al Realisme» (Reial Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, Barcelona, 1988); «La col·lecció Raimon Casellas. Dibuixos i gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya» (Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 1992); «La taula de l’ambaixador. El triomf de taula de Damià Campeny» (Museu Marès, Barcelona, 1999); «Maestà di Roma. Da Napoleone all’unità d’Itàlia» (Scuderie del Quirinale, Roma, 2003); «Grans mestres de l’art català» (Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2009); «Fascinació per Grècia. L’art a Catalunya als segles XIX i XX» (Museu d’Art de Girona, Girona, 2009); «La imatge de l’heroi a l’escultura catalana 1800-1850» (diverses seus, 2013); «Reflexos. L’obra de Damià Campeny» (Museu de Mataró, Mataró, 2019).

Bibliografia

G. A. Guattani, Memorie enciclopediche romane sulle belle arti, antichità…. (vol. I, Roma, 1806, p. 44-50); J. Arrau i Barba, «Necrología de Damià Campeny» (1857), a Real Academia de Ciencias y Artes. Año Académico de 1910 a 1911. Nómina del personal académico (1911, p. 57-125); J. Balari i Jovany, «En Damià Campeny y Estrany», a La Renaixença (any VIII, tom II, 1878, p. 338-348); J. Bellalta Collet, Notas biográficas sobre la personalidad del insigne Campeny (Barcelona, 1906); J. Folch i Torres, «Una obra de Damià Campeny, l’escultor neoclàssic, per al Gremi de Revenedors de Barcelona», a Gaseta de les arts (núm. 56, 1 de setembre de 1926, p. 1-4); E. Batlle, «Bocets escultòrics de Damià Campeny i de Ramon Padró i Pijoan», a Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona (vol. I, núm. 4, 1931, p. 108-117); F. Elias, Mestres catalans d’ahir i d’avui. La vida de Damià Campeny (Barcelona, 1938); C. Cid, «Dos servicios de mesa neoclásicos de Damián Campeny», a Arte Español (vol. XX, 1945, p. 85-102); J. Arenas Clavell, «Damià Campeny i les seves obres existents a Mataró», a Museum. Circular pels socis de la secció d'Història i Arqueologia (maig i juny-juliol 1948, p. 26-28); C. Cid, «La decoración de la Casa Lonja de Barcelona», a Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona (vol. VI, núm. 3-4, 1948, p.432 i ss); E. Pardo Canalís, «Damian Campeny, Escultor de Cámara», a Boletín de la Sociedad Española de Excursiones (núm. 54, 1950, p.237-246); C. Pirozzini, Campeny, su vida y sus obras (Barcelona, 1951); C. Cid, «Una obra maestra del clasicismo español, la Lucrecia muerta de Damián Campeny», a Arte Español (vol. XIX, 1952, p. 15-25); C. Cid, «El paso del Santo Sepulcro del gremio de los Revendedores de Barcelona», a Archivo Español de Arte (tom XXVI, núm. 102, 1953, p. 99-117); J. Castellví Toda, El escultor mataronés Damián Campeny y Estrany (Mataró, 1955); J. M. Garrut, «El escultor Damián Campeny», a Suplemento de la Gaceta Municipal (any II, núm. 14, 1956, p. 60-64); F. Marès, «El escultor Damián Campeny en el primer centenario de su muerte», a Ensayo (núm. 5, 1956, p. 7-51); C. Cid, «Damián Campeny, artista mitológico», a Goya (núm. 16, 1957, p. 221-224); F. Marès, Dos siglos de enseñanza artística en el Principado (Barcelona, 1964); G. Hubert, La sculpture dans l’Italie napoléonienne (París, 1964); S. Moreno, La escultura en la Casa Lonja de Barcelona. Neoclasicismo y romanticismo académico (Barcelona, 1983); C. Cid, «Damián Campeny, escultor religioso del período neoclásico», a Liaño (núm. 8, 1989, p. 79-108). S. Alcolea (ed.), Escultura catalana del segle XIX. Del Neoclassicisme al Realisme (Barcelona, 1989); C. Cid, «Damià Campeny, un modelo de la carrera y del arte de escultor neoclásico español», a Experiencia y presencia neoclásicas (1991, p. 25-50); A. Riera Mora, «Damià Campeny: una revisió biogràfica i bibliogràfica de l’escultor mataroní», a Revista de Catalunya (núm. 51, abril 1991, p. 91-107); A. Riera Mora, «Los albores del siglo XIX: escultores catalanes pensionados en Roma», a VIII Congreso del Comité Español de Historia del Arte: El problema del arte en las zonas periféricas (Mérida, 1992); C. Cid, «El escultor neoclásico Damià Campeny y la “Iconología” de Cesare Ripa, a Butlletí de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (núm. 6, 1992, p. 31-59); A. Riera Mora, La formació dels escultors catalans: l’ensenyament de l’Escola Gratuïta de Dibuix i els pensionats a Madrid i Roma (1775-1815) (Tesi doctoral inèdita, Universitat de Barcelona, 1994); J. Subirachs Burgaya, L’escultura del segle XIX a Catalunya (Montserrat, 1994); F. Fontbona i A. Riera Mora, «L’art: de la norma neoclàssica a l'estímul del natural», a Romanticisme i Renaixença 1800-1860, Història de la cultura catalana, (vol. IV, Barcelona, 1995, p. 133-160); C. Cid, «Precisiones sobre tres esculturas de Damià Campeny mediante el método iconológico», a Homenaje al profesor Martín González (Valladolid, 1995, p. 585-590); J. Jordán de Urríes, «La galería de estatuas de la casa del Labrador y Aranjuez: Antonio Canova y los escultores españoles pensionados en Roma», a Archivo español de arte (tom LXVIII, núm, 269, gener-març 1995, p. 31-44) C. Cid, «La Escuela de Nobles Artes, Academia de Sant Jordi a través de uno de sus miembros más destacados, Damià Campeny», a Las artes plásticas en Aragón durante el siglo XVIII (Saragossa, 1995, p. 47-78); C. Cid i A. Riera Mora, La vida y la obra del escultor neoclásico catalán Damià Campeny i Estrany (Barcelona, 1998); R. M. Subirana Rebull, «Füssli i l’obra romana de Damià Campeny», a Pedralbes (vol. 18-I, 1998, p. 401-430). C. Brook, «Storia di una presenza: gli artisti spagnoli a Roma nella prima metà dell’Ottocento», a Ricerche di Storia dell’Arte (núm. 68, 1999, p. 17-30); C. Cid, A. Riera Mora i P. Vélez, La taula de l’ambaixador. El triomf de taula de Damià Campeny (Barcelona, 1999); P. Vélez, Catàleg del Museu de Llotja. Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Vol II: Escultura i medalles (Barcelona, 2001); C. Heras Casas, «Nuevas noticias sobre Damián Campeny en los fondos de la Academia», a Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (núm. 98-99, 2004, p. 93-106); M. ROSICH, «La Lucrècia de Campeny o la fortalesa de l'Heroïna», a La imatge de l’heroi a l’escultura catalana (1800-1850) (Barcelona, 2013, p. 95-97); L. Azcue Brea, «Modelli di ritratto aulico a confronto nella tipologia della figura sedente nella scultura neoclassica spagnola: Campeny, Barba, e Álvarez Cubero», a Studi Neoclassici (núm. 4, 2016, p. 109-122).

Anna Riera Mora
Informació sobre l'autor

Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans - Museu Nacional d'Art de Catalunya

IEC

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. diccionari.artistes@correu.iec.cat - Informació legal

MNAC

Palau Nacional, Parc de Montjuïc, s/n, 08038 Barcelona. Telèfon +34 936 22 03 60. Contacte - Informació legal

Amb el suport de

Diputació de Barcelona

Amb la col·laboració de

Museu de Montserrat

Museu de Montserrat