Eveli Torent i Marsans fou un pintor i il·lustrador encara poc conegut però de sorprenent personalitat i trajectòria. Les seves primeres passes en el món artístic es vinculen a l’entorn d’Els Quatre Gats, epicentre crucial del Modernisme català. En aquest cenacle, l’artista va conèixer els promotors més veterans de la modernitat de l’època i hi compartí els anhels de l’emergent generació que els succeí, la postmodernista, de la qual va formar part.
Home d’àmplia cultura, procedia d’una família benestant d’idees progressistes establerta a Badalona. La família Torent i Marsans es traslladava el 1891 a Barcelona seguint la carrera notarial del pare. El jove Eveli va iniciar estudis de filosofia i dret a la Universitat de Barcelona, que va abandonar per dedicar-se al que realment l’atreia, la pintura. Per formar-se professionalment va assistir a les classes de Llotja, que s’impartien a la secció del carrer del Carme, però, com que no el convencia l’ambient acadèmic, va optar per l’autoaprenentatge i la cerca d’estímuls alternatius, que, sens dubte, va trobar a Els Quatre Gats. L’artista va participar en la primera exposició col·lectiva que l’establiment va oferir el 1897 i va col·laborar en les activitats que promovia el local, com la representació d’Ifigènia de Joan Maragall, dirigida per Adrià Gual, que es va escenificar el 1898 al parc del Laberint d’Horta. Torent també va exposar la seva pintura en solitari a la sala gran de la cerveseria el 1899, data en la qual ja s’anunciava com a pintor professional a l’Anuario Riera. En aquests primers anys de trajectòria fou present a la IV Exposició de Belles Arts del 1898 i a la Sala Parés el 1900.
Entre el 1899 i el 1900, Picasso va pintar tres retrats al carbó de Torent per exhibir-ne algun d’ells a la cèlebre exposició del malagueny a Els Quatre Gats. Aquest fet delata una relació prou estreta entre tots dos joves artistes, de la qual també és testimoni la col·laboració del badaloní en el projecte Arte Joven, la revista que Picasso va promoure a Madrid i en la qual va aparèixer publicat un retrat magnífic al carbó de Torent signat per Ricardo Baroja. Més endavant, un altre company de l’entorn postmodernista, Hermen Anglada Camarasa, el va immortalitzar a París en un oli en el qual apareixia tocant la guitarra. Altres pintors amb els quals es té constància que Torent es relacionà aquests anys foren Carles Casagemas i Joaquim Mir.
El repertori temàtic del pintor s’inicià amb paisatges d’estil realista, probablement influenciats pel seu mestre Martí Alsina. El gir cap a la modernitat va tenir efecte en l’execució de noves composicions de traç impressionista, segons revelen les crítiques de l’època, amb paisatges de regust simbolista i escenes costumistes d’acolorides figures femenines. Són exemples d’aquesta producció els quadres La Rambla i Dones a la plaça. Les imatges de dames refinades també eren presents en els quaderns del pintor i en alguns olis de pinzellada lliure i atractiva plasticitat, com és el de l’enigmàtica Dama.
Com altres artistes coetanis, Torent va viatjar a París a inicis del nou segle amb l’objectiu d’establir-s’hi. El caràcter emprenedor i els contactes propiciats pels amics van facilitar la primera presa de contacte i la participació en exposicions. El 1902 era al Salon des Indépendants i el 1903 era acollit, probablement per mediació de Pere Mañach, a la petita i innovadora galeria de Berthe Weill, on compartí espai i catàleg amb Raoul Dufy i Jean Metzinger. Hi va mostrar un nombre generós de dibuixos i petits olis d’interiors d’església caracteritzats per contrastos lumínics aguts. La vida expositiva de Torent va seguir activa a París fins al 1914 i acudia regularment al Salon des Indépendants, al Salon des Beux Arts i al Salon d’Automne. Exposà de nou a la galeria de Weill en quatre ocasions més, també a Chez Otto, la galeria d’Henri Manuel i al seu propi estudi. Al llarg dels anys, mostrà la seva obra comptades vegades a Catalunya; a més de les experiències d’Els Quatre Gats, exposà en solitari al Centre Badaloní el 1910 i el 1924, i al Faianç Català el 1914. Pel que fa a les exposicions col·lectives, el 1922 també va ser a l’Exposició d’Art organitzada per la Junta Municipal d’Exposicions.
A París, Torent va seguir relacionant-se amb artistes catalans, però tot apunta que preferí obrir-se camí de forma independent apropant-se a nuclis intel·lectuals d’ascendent simbolista i a cercles de la societat més benestant. El costumisme continuava sent un dels gèneres preferents, però també es dedicà sovint al retrat, en el qual es va especialitzar. Entre els retrats coneguts, destaca el d’una dama sedent identificada com a Madame X, datada el 1904. Un altre retrat notable, posterior i ben distint, fou el que va pintar a finals del 1910 a Enric Morera, quan el pintor era a Buenos Aires. En aquest, a diferència dels pàl·lids i harmònics colors que vestien la dama, la imatge sorruda i aspre del músic s’emmarca en un fons rogenc de tint expressionista. Durant l’estada a l’Argentina, entre l’octubre del 1910 i mitjans de 1911 aproximadament, el pintor aprofità per recórrer-ne la geografia i pintar-ne els paisatges genuïns.
D’aquests primers anys parisencs, cal referir-se també al treball de Torent en l’àmbit de la il·lustració. És particularment destacable el monogràfic sobre la Bretanya que L’Asiette au Beurre publicava la tardor del 1903, després que el pintor i el seu amic escriptor Laurent Tailhade compartissin un viatge a la regió francesa. Amb textos del controvertit poeta, l’exemplar va ser íntegrament il·lustrat per l’artista, que va captar amb to sorneguer i molt d’enginy personatges típics de la contrada. Durant l’estada també pintà diversos olis remarcables dels indrets que visitaven. Com a il·lustrador, Torent publicà a La Vie Parisienne i Le Rire escenes de personatges sofisticats i de naturalesa anticlerical. En l’àmbit editorial, il·lustrà llibres literaris, com fou el cas de Le diable boiteux, d’Alain-René Lesage, publicat el 1913. En aquesta vessant creativa, Torent ja tenia recorregut a Catalunya col·laborant en revistes emblemàtiques com Luz, Quatre Gats, L’Atlàntida, Gent Nova, Hispania i L’Esquella de la Torratxa.
Torent fou un artista tenaç i exigent, però la seva obra no mostra un estil únic i característic, sinó que és heterogènia i abasta distints registres. De la pinzellada solta i difuminada postmodernista passà al detall més personal dels retrats, i dels colors més apagats als més vius, segons el tema o la llicència plàstica. La producció que coneixem del pintor permet afirmar aquesta mudança expressiva i tècnica, sovint ressenyada també en les crítiques dedicades a les seves exposicions. Entre aquestes, cal destacar les publicades per Louis Vauxcelles a Gil Blas en els primers anys de vida parisenca.
El 1914, Torent s’instal·là a Nova York amb l’expectativa d’eixamplar horitzons professionals. De nou, aplicà les seves habilitats socials per donar-se a conèixer i relacionar-se amb cercles socials selectes i entitats filantròpiques properes a la maçoneria, organització a la qual es vincularia estretament en endavant. Tot i que es té poc coneixement de la trajectòria d’aquesta etapa, sabem que el pintor va seguir i va amplificar l’execució de retrats d’encàrrec, amb els quals assolí prou reconeixement, tant a Europa com als Estats Units, en immortalitzar personatges significats com Jordi V d’Anglaterra i el president Woodrow Wilson.
De retorn a Barcelona, a finals del 1919, l’artista encetava un nou capítol vital i professional al seu estudi de la plaça de Medinaceli. A la labor pictòrica, que no sembla que fos gaire prolífica en aquesta època, i al disseny, hi sumava la docència artística, exercint com a professor d’art decoratiu a l’Escola Elemental de Treball de Badalona i com a professor de dibuix al Col·legi Municipal de Segona Ensenyança de Granollers, dos municipis molt lligats al seu passat familiar.
L’any 1922, el pintor adquirí una torre de defensa al municipi de Sant Josep d’Eivissa, la torre d’en Rovira. Les illes Balears eren velles conegudes per l’artista; de jove havia fet estades a Mallorca, on va establir contacte amb l’entorn artístic i intel·lectual del Saló Beethoven. Al retorn d’Amèrica, però, va ser la gran de les Pitiüses la que el va temptar. La situació de la torre va atraure el pintor i va decidir establir-hi la residència d’estiueig, on va crear un museu arqueològic privat i un parc a l’entorn del bastió, en el qual ubicà monuments simbòlics afins a la maçoneria. En aquest refugi, Torent va constituir el triangle maçònic Sol Naixent. Molt implicat en la vida i la cultura de l’illa, va pintar-ne els paisatges i dibuixar-ne els veïns. A la recíproca, els eivissencs apreciaren la seva personalitat extravertida i aviat l’indret es va convertir en un focus d’atracció local i turística. Tot i desconèixer-ne el treball pictòric desenvolupat en aquest període, se sap que va participar en les exposicions organitzades per la Colònia Eivissenca de Barcelona.
El compromís de l’artista amb la maçoneria s’intensificà en assolir, el 1923, el títol de sobirà gran inspector general grau 33 i ocupar càrrecs a la Gran Lògia Espanyola i a la Gran Lògia Unida Regional del Nord-est d’Espanya. Les responsabilitats en l’organització el portaren a gestionar qüestions d’alt nivell en l’àmbit nacional i internacional i a mantenir contactes personals amb càrrecs polítics de rellevància durant la Segona República. El destacat paper assolit el va portar a viure greus incidents en esclatar la Guerra Civil, a ser detingut al final del contenciós i a morir prematurament en sortir de la presó.
L’obra del pintor resta dispersa, però se sap per referències a la premsa que va formar part de les col·leccions del rei Carles de Portugal, la família Rothschild, Eugene Descaves, Olivier Sanicere i Anatole de Monzie, entre d’altres.
