iec  mnac

Diccionari d'artistes

catalans, valencians i balears

Diccionari d'artistes

Presentació Crèdits Matèries



A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Hermenegild Anglada Camarasa

Barcelona (Barcelonès), 11-9-1871 - Port de Pollença  (Mallorca), 7-6-1959

Art del segle XIX  Art del segle XX  Avantguardes  Pintura del segle XIX  Pintura del segle XX 

Hermenegild Anglada Camarasa retratat a la badia de Port de Pollença (Mallorca) el 1922.
Font: Museo Gauchesco Ricardo Güiraldes, San Antonio de Areco, Argentina (Autor desconegut).


Obra - Obres destacades - Exposicions - Bibliografia

Hermenegild Anglada Camarasa, més conegut com a Hermen Anglada-Camarasa, va ser un artista català de la segona generació de pintors modernistes a Catalunya, juntament amb Joaquim Mir i Isidre Nonell, així com una figura destacada del postimpressionisme. També és considerat l’artista català que va gaudir de més projecció internacional d’entre els pintors catalans anteriors a les avantguardes.

Va néixer l’11 de setembre de 1871 al carrer de Montserrat, número 6, de Barcelona, en el si d’una família de la mitjana burgesia. El seu pare, Josep Anglada Llecuna, natural de l’Hospitalet de Llobregat, era pintor decorador de carruatges i aquarel·lista aficionat. La seva mare, Beatriu Camarasa Casanova, era natural de Barcelona. L’afició del seu pare per l’art l’hi va familiaritzar de ben menut, de manera que des dels primers anys de vida es va sentir atret pel món de l’art. No obstant, Josep Anglada va morir quan Hermen tenia set anys, fet que va propiciar que la resta de la família s’oposés que l’infant s’encarrilés en la professió artística.

Els primers anys d’escolarització, Hermen els va cursar al col·legi Galaboti de Barcelona; el batxillerat, el va completar al Seminari, on s’impartien estudis d’ensenyament mitjà. Durant aquests anys primerencs va contraure una greu malaltia, probablement relacionada amb l’hostilitat de la família per formar-se en el món de l’art, situació que el va obligar a fer repòs una temporada. Pels volts del 1885, a punt de complir quinze anys i després d’aconseguir la conformitat de la mare, va apuntar-se a classes als tallers dels mestres Modest Urgell i Tomàs Moragas. Hermen professaria sempre una gran admiració per Urgell i el consideraria el seu autèntic mestre.

A partir del 1886, gràcies al primer dibuix documentat (El cobert), se sap que Hermen va començar a fer estades a Vilanova i la Geltrú, on l’any 1884 Víctor Balaguer havia inaugurat la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, una institució de primer ordre a la Catalunya del moment. Probablement Hermen assistia a classes a l’Escola d’Arts i Oficis de Vilanova, estretament vinculada a la biblioteca museu, de la qual Moragas era director i professor. L’any 1890 va fer una donació d’un quadre, Paisatge amb pont, a la biblioteca museu i va fer una exposició individual a la Fusteria Bertran de Vilanova, on va presentar una còpia de La mestissa, de Juan Luna y Novicio, que havia arribat al museu l’any 1887.

L’any 1888 va participar en l’Exposició Universal de Barcelona, de la qual Moragas era assessor artístic, amb l’obra Estudi del natural. Va ser premiat amb una menció honorífica, consistent en una bomba de tràfec. Aquest també va ser l’any d’inici de les seves estades a Arbúcies. S’allotjava a la finca El Roquer, gràcies a la mediació del seu amic Pere-Joan Llort, que estava promès amb Dolors Gaset Olivé, cunyada del propietari de la finca. Sortia a pintar pels boscos immediats d’aquest poble del Montseny amb una colla d’artistes, entre els quals hi havia Fèlix Mestres, Eliseu Meifrèn, Segundo Matilla i Sebastià Junyent. A principis del 1892 alternava estades a Vilanova, Arbúcies i Barcelona, a la darrera de les quals va exhibir puntualment la seva obra.

Cap a mitjan 1892, degut a l’oposició de la mare de casar-se amb una noia de Vilanova, va fer una estada ininterrompuda, fins a mitjan 1894, a Arbúcies. Va ser aleshores quan va preparar la seva primera gran exposició individual, que va tenir lloc entre el 18 i el 25 de març de 1894 a la Sala Parés de Barcelona, on va presentar deu paisatges del Montseny, com ara Paisatge amb penyes. La mostra no va tenir èxit, ja que en una sala paral·lela Ramon Casas hi havia presentat el seu Garrote vil, que va ser un autèntic fenomen de masses. El maig del 1894, en una exposició col·lectiva a la Parés, Anglada va presentar dos paisatges montsenyencs més, i al setembre n’hi va presentar un parell més. També va exhibir el quadre Flora a la II Exposició General de Belles Arts de Barcelona.

A finals del 1894, gràcies a l’ajuda econòmica del seu cunyat Josep Rocamora, Anglada va poder emprendre un viatge de formació artística a París. Instal·lat a l’Hotel Martinique, va visitar el Museu del Louvre i el Museu de Luxemburg, dels quals destacava les obres de Rembrandt, Van Dyck, Ribera i Murillo, però també de pintors acadèmics, com Jules Dupré, Charles Busson, Gustave Moreau i Carolus-Duran. Es va inscriure a classes diürnes a l’Académie Julian, on tenia de professors Jean-Paul Laurens i Benjamin Constant, mentre que de nit assistia a una altra acadèmia. Part dels diners els va destinar a pagar una model per tal de pintar al taller; no obstant, les dificultats econòmiques el van conduir a un estat depressiu. A finals del 1895, en anunciar-li el seu cunyat que no li subvencionaria més l’estada, va tornar a Catalunya. Es va instal·lar temporalment a Arbúcies.

A finals del 1897, després d’un viatge a Andalusia, va tornar a París. En aquesta segona estada no va abandonar la capital francesa fins al 1914. Es va instal·lar al número 77 de la rue des Saints-Pères i va iniciar una forta amistat amb el pintor peruà Carlos Baca-Flor, que havia conegut a l’Académie Julian en l’anterior estada a França. Plegats sortien a pintar escenes del París nocturn i ociós (carrers, el Sena, mercats, cafès, teatres, music-halls…) en tauletes a l’oli de reduïdes dimensions i de ràpida execució. El París nocturn i mundà amb què es va trobar Anglada en aquells anys va fascinar-lo completament, ja fos per la innovació de la llum elèctrica i els efectes que provocava damunt de les superfícies o per la presència de les cocottes o demimondaines als locals nocturns de la ciutat, és a dir, aquelles cortesanes que vestien les modes més elegants i que aconseguien els clients més adinerats.

L’any 1898 va començar a participar en la vida artística parisenca: al maig va presentar Effet de lampe al Salon de la Société Nationale des Beaux-Arts (Salon du Champ de Mars), que congregava artistes de fora del món de l’acadèmia. Aleshores la seva situació econòmica era precària, de manera que Baca-Flor va intervenir a favor de l’artista per tal que el seu cunyat no li retirés el finançament per prosseguir la formació a París. A finals d’any va viatjar a Barcelona, possiblement per passar el Nadal amb la família, i el gener del 1899 va retornar a París. Es va instal·lar al número 10 de la rue de Buci, al barri de Saint Germain-des-Prés, i al maig va participar novament en el Salon, en aquella ocasió amb Lever de soleil en Orient. Aquell any ja assistia a les classes del professor René Prinet a l’Académie Colarossi, en un moment en què ja no defensava els pintors clàssics i es mostrava rebel, per exemple, quan atacava el llenç sense esbós previ. A la Colarossi va conèixer la pintora Isabelle Beaubois, que es convertiria en la seva primera esposa, i els pintors Marià Pidelaserra i Pere Ysern, amb qui va prendre el costum de sortir a pintar l’escorxador, sortides en què va introduir el motiu del cavall en la seva obra. A París també va fer amistat amb Santiago Rusiñol, que era a la capital francesa amb motiu de la seva exposició «Jardins d’Espanya».

Entre l’abril i el maig del 1900, va fer una exposició individual a la Sala Parés de Barcelona, on va presentar per primera vegada els seus quadres de temàtica parisenca, els quals, per la seva modernitat, van tenir un impacte considerable en la vida artística barcelonina. Al costat dels olis, hi va exhibir acadèmies per tal de convèncer la crítica del seu domini de la forma. Rusiñol i Joan Llimona li van adquirir obra i, amb motiu de la seva estada a la capital catalana, un jove Picasso va retratar-lo com a mínim en cinc ocasions a Els Quatre Gats. El novembre del 1900 va publicar, juntament amb Sebastià Junyent, el manifest «La honradesa en l’art pictòrich» a la revista barcelonina Joventut, en què defensaven la superioritat de l’art per damunt de la naturalesa i es posicionaven en contra del mercantilisme de l’art i de la pintura anecdotista i d’asunto.

Novament a París, el 1901 va tornar a canviar de domicili i es va instal·lar al número 18 de la rue Vavin. Al febrer, conjuntament amb l’intel·lectual Frederic Pujulà i Vallès, va publicar l’article «La impotència», a Las Noticias, com a rèplica a Miguel de Unamuno per haver-se posicionat en contra del Modernisme. Anglada ja era aleshores un pintor reconegut i la seva fama va anar incrementant ràpidament: era l’inici d’una carrera artística internacional brillant. Exercia de professor a l’Académie Colarossi i va començar a vendre les seves obres a preus elevats. Entre els seus primers col·leccionistes a França hi havia els germans D’Avezac de Cástera. La primavera del 1901 va presentar quatre olis al Salon, on va exhibir per primera vegada balls gitanos, al costat d’obres de cortesanes parisenques. A finals d’any va participar en dues exposicions col·lectives al Schulte Kunstsalon de Berlín.

El 1902 va tornar al Salon, en aquella ocasió com a associat, així com al Salon de la Libre Esthétique de Brussel·les, a la XXXVIII Exposició de Gant i al Schulte Kunstsalon de Berlín. A la capital alemanya hi va presentar vuit olis. El 1903 va exposar obres de tema parisenc i balls gitanos en diverses capitals europees. Va dur a terme exposicions individuals a Düsseldorf i Colònia, i va participar en d’altres de col·lectives al Salon parisenc —en condició de sociétare—, a la International Society of Fine Arts de Londres, a la V Biennal de Venècia i a la Secession de Múnic. Arreu on exposava, les seves obres generaven escàndol, indignació per part del públic i elogis per una part de la crítica.

El 1904 ja exercia de professor a l’Académie Vitti, a Montparnasse, a la qual assistien també dones alumnes. Va fer un viatge a la Bretanya francesa, on va pintar alguns paisatges. Al mes de març va exposar una selecció àmplia de la seva obra a Berlín i, a l’abril, va participar amb sis olis al Salon de París. Va participar també en la International Society of Fine Arts de Londres i en la Grosse Kunstausstellung de Dresden.

L’estiu del 1904 va fer un viatge a València a la recerca de temes costumistes amb els quals poder pintar grans llenços. Es va instal·lar a la casa de la família Oriag i va pintar al seu jardí. L’estada llevantina va provocar un canvi temàtic radical en l’obra de l’artista, ja que van desaparèixer les cortesanes per introduir en la seva obra el folklorisme espanyol i, més concretament, escenes festives valencianes. A la tardor, de retorn a París, es va instal·lar al número 9 de la rue Hégésippe Moreau. A finals d’any va participar en la Wiener Secession, on va provocar novament un gran impacte entre el públic i la premsa.

El febrer del 1905 va participar amb dotze obres en la Münchner Kunstverein i amb deu a la VI Biennal de Venècia, a la segona en qualitat de mestre. La mostra de Venècia li va suposar la consagració artística definitiva. Va ser nomenat membre societari de la International Society of Sculptors, Painters and Engravers de Londres i membre corresponent de la Union Artistique de la Münchener Secession.

El 1906 va participar per darrera vegada en el Salon du Champ de Mars, on va presentar públicament el tema valencià, que destacava pel colorisme rutilant de les típiques indumentàries valencianes. Va participar per primera vegada en el Salon d’Automne de París, així com a la Berliner Secession.

El 1907 va exposar a la VII Biennal de Venècia i a l’Exposition Générale des Beaux-Arts de Brussel·les. Sembla que va emprendre un primer viatge a Mallorca, fet que s’evidencia en algunes obres de temàtica gitana. El 1908 va participar en el Salon des Orientalistes de París i aquesta va ser la seva darrera participació en una exposició parisenca.

A principis del 1909, Anglada va expressar la seva voluntat de decorar les parets d’un palau amb panells al·lusius a diferents regions espanyoles. De resultes d’això, va començar a pintar, de nit i amb llum artificial, olis de grans dimensions amb dones de mida natural abillades amb indumentàries típiques espanyoles, principalment andaluses. Entre l’abril i el maig va tornar a celebrar una gran exposició a la barcelonina Sala Parés, on va presentar grans teles de temàtica valenciana i andalusa. La crítica va equiparar-lo a Zuloaga i Sorolla. Aleshores, Antoni Gaudí va recomanar-li visitar Mallorca per al seu projecte de decorar els murs d’un palau.

A París continuava impartint classes a les acadèmies Colarossi i Vitti, a les quals s’havien inscrit alguns artistes argentins que es trobaven a la capital francesa per perfeccionar la tècnica i que admiraven el pintor, que ja gaudia d’un prestigi inimaginable. Entre aquests, hi havia Alberto López Buchardo, Rodolfo Franco, Alberto Lagos, Roberto Ramaugé, Gonzalo Leguizamón Pondal, Aníbal Nocetti, Alfredo González Garaño, Cayetano Donnis, Juan B. Tapia, Tito Cittadini, Luis Cordiviola, Gregorio López Naguil i Raúl Mazza. A aquest grup s’hi van afegir també el mexicà Roberto Montenegro i alguns intel·lectuals argentins procedents de famílies benestants, com Roberto Levillier, Adán Diehl i Ricardo Güiraldes. Tots ells es reunien al taller del mestre, al Café Avenue, al Magic City i als balls del Bullier. Aquesta amistat va portar l’artista a exposar tretze olis i cinc acadèmies a l’Exposición Internacional de Arte del Centenario, a Buenos Aires, l’any 1910, on va provocar un gran escàndol i va obtenir el gran premi de la secció internacional amb Camperols de Gandia.

El 1911, instal·lat al número 9 de la rue Ganneron de París, va exposar, en una sala especial al marge de la secció espanyola, a l’Esposizione Internazionale delle Belle Arti de Roma. El jurat va repartir el premi equitativament entre Anglada, Klimt, Mancini, Zorn, Zuloaga, Tito, Rousseau, Mestrovic, Hammersoi i Mersie de Sznyei. Tot i això, l’artista, dolgut, es va negar a cobrar les deu mil lires i va declarar que si algú mereixia el premi era Antonio Mancini.

En aquells temps Anglada es negava a participar en exposicions oficials que se celebraven a Espanya, així com en la secció espanyola de les mostres internacionals, ja que no volia ésser encasellat com a tal.

El 1912 va ser nomenat soci honorari de la Reale Accademia di Belle Arti de Milà i, l’any següent, membre corresponent de la Hispanic Society of America de Nova York. El gener del 1912 Vsevolod Meyerhold, actor i director de teatre rus, va posar en escena la pantomima Els enamorats a Sant Petersburg, sobre dos preludis de Debussy i basada en el quadre Els enamorats de Jaca, d’Anglada. El maig del 1913, amb motiu de la històrica estrena a París de Le sacré du printemps, Anglada va conèixer Meyerhold. Per aquells anys, ja s’intuïa que l’estètica orientalista i els ballets russos eren una clara influència per a l’artista, que produïa obres de colors intensos i figures femenines de moviments coreogràfics.

El mateix 1913 va participar en l’Exposició Anual de Belles Arts de Bohèmia, que se celebrava a Praga i, a l’agost, va marxar amb la seva segona esposa, Simone Martini, a Mallorca, on al juliol ja havien arribat els argentins Tito Cittadini, Gregorio López Naguil i Rodolfo Franco, i els mexicans Jorge Enciso i Roberto Montenegro. Durant l’estada balear, Anglada i Franco es van instal·lar a Port de Pollença, mentre que la resta va romandre a la cala Sant Vicenç. Anglada va rebre la visita de Rubén Darío, que es trobava a Valldemossa, i va prendre nombrosos apunts i estudis de paisatge. El 23 de novembre, acompanyat de Franco, que era l’únic que no havia tornat a París, va assistir al banquet celebrat a la cala Sant Vicenç amb motiu de l’aparició del setmanari pollencí La Prensa. A finals de novembre va regressar a París amb la intenció de tornar a Mallorca la primavera següent.

El 1914 va ser convidat a participar en la Biennal de Venècia, on va exposar disset olis i una acadèmia. Va participar també en la III Esposizione Internazionale della Secessione de Roma, al Salon Artistique de Moscou i en una col·lectiva organitzada per la Societat Artística i Literària de Catalunya de Barcelona. El 21 de juliol va recuperar la nacionalitat espanyola, que havia canviat anys enrere per la francesa, i, amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, el 3 d’agost, Anglada ja es trobava a Mallorca. La guerra va anticipar l’abandonament de París per part d’Anglada, que, després de residir-hi més de disset anys, desitjava allunyar-se tant de l’urbs com de les avantguardes artístiques que monopolitzaven la capital francesa.

Es va instal·lar a Port de Pollença, aleshores lloc verge on vivien pescadors, i va estar un temps allotjat a la pensió Miramar. Aviat hi van arribar alguns deixebles argentins que, amb l’esclat de la guerra, van abandonar París, com Cittadini, Nocetti, Ramaugé, Cordiviola i el mexicà Montenegro. Des de Buenos Aires hi arribaren també Adán Diehl i el matrimoni González Garaño. A finals d’any, tot i ser convidat a participar en el Salon Artistique de Moscou, i a viatjar a Filadèlfia i a Nova York, no va acceptar cap invitació. Anglada va arraconar el folklorisme espanyol per centrar-se en el paisatge de l’illa balear.

El febrer del 1915 va ser nomenat soci de mèrit del Cercle Artístic de Barcelona i, al maig, va inaugurar una gran exposició al Palau de Belles Arts de Barcelona, on va presentar vint-i-nou olis, principalment de tema femení, i tres acadèmies. Els beneficis de la mostra es van destinar a vídues i orfes d’artistes francesos víctimes de la guerra. Va ser convidat a participar en l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid i en una col·lectiva a la Society of Sculptors, Painters and Engravers de Londres, però no va accedir-hi. Al juny va signar el Manifiesto de los intelectuales españoles a favor de la causa dels aliats. A Barcelona va dirigir el film L’Australienne, del qual no es coneix cap còpia.

El juny del 1916 va accedir a exposar per primera vegada a Madrid, al Círculo de Bellas Artes. La mostra va causar polèmica i va ser criticada pels germanòfils. Degut a això, el 14 d’octubre es va inaugurar una exposició d’Anglada al Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires, organitzada pels deixebles argentins González Garaño, Güiraldes i Cittadini. Aquell mateix any va ser nomenat soci honorari del Círculo de Bellas Artes de Madrid i, l’any següent, membre d’honor de la Hispanic Society of America de Nova York.

El 1918 va exposar, juntament amb l’escultor Joan Borrell Nicolau, a la galeria El Camarín de Barcelona. Va col·laborar, així mateix, en el projecte de Francesc Cambó d’organitzar una gran exposició internacional a Montjuïc i va dissenyar una carrossa que va guanyar el concurs convocat pels organitzadors de la festa popular de suport al projecte. Va ser convidat a participar en l’Exposition d’Art Espagnol de París, però s’hi va negar.

L’octubre del 1919 va exposar, amb sala pròpia, a l’Exposición de Pintura y Escultura de Bilbao amb nou olis. La Comissió d’Exposicions de la Diputació de Vizcaia va comprar Nu sota la parra.

El 1920 es va negar a participar en diferents exposicions: l’Exposició d’Art de Barcelona, l’exposició d’art espanyol a Londres a petició de Francesc Cambó, una exposició a The Chicago Art Institute i una altra exposició al Carnegie Institute de Pittsburgh. Instal·lat a Pollença, Anglada va desenvolupar una activitat intensa pintant paisatges de l’illa, basant-se en l’observació constant de la naturalesa i el treball. Al juny va formar part del jurat de la I Exposició Regional de Pintura organitzada a Palma, i el 1922 va negar-se a participar en l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid i en la Biennal de Venècia. Al setembre, l’Ajuntament de Palma li va retre homenatge. El 1923 va rebutjar també l’oferta d’exposar al Saló d’Art Contemporani d’Anvers.

Tot i això, el 1924 va reprendre una intensa activitat expositiva internacional, que el va portar a exhibir obra a nombroses ciutats dels Estats Units. A l’abril va participar en la 23rd Annual International Exhibition of Paintings de Pittsburgh com a convidat especial i, a l’agost, en una mostra individual a Buenos Aires, organitzada per la Sociedad Amigos de Arte, on va exhibir quadres de París però també paisatges mallorquins. A finals d’any, nou de les seves obres van itinerar en exposicions a les Vandyck Galleries de Washington i a Nova York, Chicago, Des Moines, Los Angeles i San Francisco. L’octubre del 1925 va exhibir nou obres a la 24th Annual International Exhibition of Paintings de Pittsburgh, a la qual també va formar part del jurat. Aquella va ser la primera vegada que va visitar els Estats Units. En la vint-i-cinquena edició de l’exposició de Pittsburgh, l’any 1926, hi va tornar a presentar obra i, el mateix any, va participar en la Sesquicentennial International Exhibition de Filadèlfia, on va aconseguir la medalla d’or amb Camperols de Gandia.

El 1927 va rebre una invitació per instal·lar-se temporalment a Madrid i retratar el rei i la seva família, però no va acceptar l’encàrrec. A finals d’any, va fer la seva primera exposició individual a Mallorca, al Salón de La Veda de Palma. El gener del 1928 va ser homenatjat a l’Hotel Mediterrani de Palma. Va participar també en l’Exposició de Pintura de Mallorca, que es presentava a les ciutats argentines de Buenos Aires, La Plata i Rosario.

El 1929 va accedir a exposar a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona. Aquell mateix any es publicava a Londres la primera monografia sobre el pintor, escrita per Hutchinson Harris. Va participar també en la 28th Annual International Exhibition of Paintings de Pittsburgh i en el I Saló de Tardor a Palma. El juny del 1930 va organitzar una gran exposició a les Leicester Galleries de Londres. Va exposar seguidament a la 58th Autumn Exibition de Liverpool, en una sala especial, i a la 29th Annual International Exhibition of Paintings de Pittsburgh. Al mes d’agost, el banquer Joan March li va encarregar la decoració del seu palau madrileny, projecte que es va veure estroncat per desavinences amb l’arquitecte.

El 1931 es va casar per tercera vegada amb la seva neboda neta Beatriz Huelin Rocamora. Feia poc que havia adquirit un terreny a Port de Pollença, davant del mar, lloc on va fer construir la seva residència definitiva. Entre el 1932 i el 1935 va exposar poc, ja que l’artista expressava el seu desig d’abandonar l’art per dedicar-se exclusivament a l’horticultura i la floricultura a la seva finca, El Pinaret. El 1932 va ser nomenat acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. L’agost del 1933 va néixer la seva filla Beatriz.

El 1936 va exposar a La Pinacoteca de Barcelona, amb nou paisatges i un gerro de flors. L’esclat de la Guerra Civil espanyola el va sorprendre a la capital catalana, de manera que el pintor, acompanyat de la dona i la filla, va romandre a la ciutat. Ideològicament es va mostrar a favor del republicanisme: es va afiliar al Sindicat d’Artistes Pintors i Escultors de Catalunya, de la UGT, i va firmar el Manifest dels intel·lectuals catalans contra els atacs bèl·lics del franquisme a la població civil. L’agost del 1937, davant dels bombardejos constants a la ciutat de Barcelona, Anglada i família es van refugiar al monestir de Montserrat sota la protecció de la Generalitat de Catalunya. Allà, el pintor es va relacionar amb l’escultor Josep Viladomat, el dissenyador de jardins Joan Mirambell, el compositor Robert Gerhard, el doctor Josep Trueta i l’historiador i polític Antoni Rovira i Virgili. Va instal·lar el seu taller en una antiga dependència de l’escolania i es va dedicar a pintar paisatges de les muntanyes de Montserrat. Va dur a terme també, en aquells anys, una sèrie de dibuixos sobre la guerra.

El 1938 va participar en el Saló de Tardor al Casal de Cultura de Barcelona; s’hi presentava també la beca Anglada, que va premiar el jove Emili Bosch-Roger. El gener del 1939, pocs dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya, Anglada i la seva família van creuar la frontera, camí de l’exili. A principis del 1940 es va retrobar amb Carlos Baca-Flor a París, que moriria l’any següent. Va residir un temps al taller del peruà a Neuilly i, en esclatar la Segona Guerra Mundial, es va instal·lar a Pougues-les-Eaux. Anglada es trobava en un moment de penúries econòmiques i fins i tot tenia dificultats per aconseguir pigments. L’any 1945 va ser hospitalitzat a París, d’una malaltia de la qual es va recuperar al cap de poc. L’octubre del 1947 va presentar cinc obres a l’Exposición de Arte Español Contemporáneo, que va tenir lloc al Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires i, al mes de desembre, va preparar una exposició a La Pinacoteca de Barcelona. En acabar la guerra, va començar a gestionar el seu retorn a Mallorca, que no es va fer efectiu fins a l’any 1948. A la tardor va presentar molta obra recent a La Pinacoteca.

El 1950 va fer una exposició antològica al Cercle de Belles Arts de Palma. El pintor treballava en temes de pintura submarina, que ja havia començat a pintar anys enrere, de manera que continuava bussejant en avançada edat. No obstant, va patir un accident que li va afectar la cama i va haver de posar fi a aquesta activitat. L’any 1951 es va veure obligat a declinar la invitació a la Biennal Hispanoamericana.

El març del 1952 va exposar, al costat d’obres de Joaquim Mir i Francesc Gimeno, a la Casa de l’Artista de Barcelona. Al mes de juny va exposar divuit obres a La Pinacoteca de Barcelona, que va ser la seva última mostra individual en una galeria comercial. El febrer del 1954 va rebre la invitació de la Dirección General de Bellas Artes per participar en l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid. Anglada hi va presentar quaranta-tres obres. Va ser nomenat membre d’honor de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

El juny del 1955 el Cercle Artístic de Barcelona el va homenatjar amb una exposició que exhibia cinquanta-una obres seves. Amb motiu de la mostra, se li va atorgar la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio i va ser nomenat president honorari del Cercle Artístic. Al novembre, la Institución Cultural Española de Buenos Aires va organitzar la seva última gran exposició en vida, a la Galería Velázquez, amb una trentena d’obres. El 1956 li va ser concedit el Premio Juan March de Bellas Artes i, un any després, va ser nomenat acadèmic de número de l’Academia de Bellas Artes de San Sebastián, de Palma.

Va morir la matinada del 7 de juliol de 1959, als vuitanta-set anys, a la seva casa de Port de Pollença. Hermen Anglada-Camarasa va ser un dels pintors més reconeguts del seu temps. Considerat l’artista més jove de la segona generació de pintors modernistes a Catalunya, a finals del segle XIX va començar pintant paisatges naturalistes sota l’influx del seu mestre Modest Urgell. Va fer el salt definitiu a la capital francesa el 1897, on començaria a ser reconegut pels seus temes del París nocturn, ociós i mundà, pel seu estil postimpressionista i pel motiu simbolista decadentista de la dona. Amb aquests temes va assolir ràpidament una fama internacional extraordinària, principalment a Europa. L’any 1901 va incorporar el tema de la gitana en la seva obra, molt en voga en el mercat internacional, de la qual destacava el caràcter festiu i atàvic. El 1904 va començar a representar el tema valencià, que constituïa un reflex de la voluntat d’experimentació plàstica de l’artista i de l’inici d’una aproximació al simbolisme i a l’estètica dels ballets russos, que culminaria amb les representacions de folklòriques espanyoles, principalment andaluses, fetes entre el 1909 i el 1914. Ja instal·lat a Mallorca, el 1914 va fer un gir radical en la seva obra i va centrar-se en l’observació de la naturalesa i el retrat del paisatge balear. Tot i el rebuig vers les avantguardes, la seva obra es va debatre entre el simbolisme i l’abstracció, i va influenciar enormement Kandinski en el seu camí cap a l’abstracció.

Obra

Etapa de formació catalana

Paisatge amb pont (1890), oli sobre tela (Vilanova i la Geltrú, Biblioteca Museu Víctor Balaguer); Paisatge amb penyes (1894), oli sobre tela (L’Havana, Museu Nacional de Belles Arts de Cuba).

Primera etapa parisenca

Cap de vell (1897-1898), oli sobre tela (Port de Pollença, col·lecció Beatriz Anglada); Estudi de retrat de Mme. Berthe (II) (c. 1900), oli sobre taula (Port de Pollença, col·lecció Beatriz Anglada); El Casino de París (1900), oli sobre taula (col·lecció particular); Jardin de Paris o Jardin du théâtre (1900), oli sobre taula (col·lecció particular); Dansa espanyola (1901), oli sobre tela (Sant Petersburg, Museu Hermitage); La droga (c. 1901-1903), oli sobre tela (col·lecció particular); Dansa gitana (1902), oli sobre tela (col·lecció Masaveu); La dame de l’aigrette (c. 1902), oli sobre tela (col·lecció Masaveu); La morfinòmana (1902), oli sobre tela (col·lecció particular); Démarche gitane (1902), oli sobre tela (Madrid, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia [MNCARS]); Fleurs de Paris (1902-1903), oli sobre taula (Barcelona, Ars Casacuberta Marsans); Retrat de Magda Jocelyn (c. 1904), oli sobre tela (Palma, col·lecció Fundació “la Caixa”); Ver luisant (1904), oli sobre tela (Estocolm, Thielska Galleriet); Mur céramique (1904), oli sobre tela (col·lecció Masaveu); Champs Elysées (1904), oli sobre taula (Montserrat, Museu de Montserrat); Cavall i gall (1904), oli sobre tela (Venècia, Musei Civici Veneziani, Galleria Internazionale d’Arte Moderna di Ca’Pesaro); Gitanes amb gossos (1904), oli sobre tela (col·lecció Masaveu); La gitana de les magranes (1904), oli sobre tela (Madrid, MNCARS); Venedor de galls (1904), oli sobre tela (Oviedo, Museu de Belles Arts d’Astúries, col·lecció Masaveu); Le paon blanc (1904), oli sobre taula (col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza); Òpals (1904), oli sobre taula (Buenos Aires, Museu Nacional de Belles Arts).

Segona etapa parisenca

Fris valencià (c. 1905-1906), oli sobre tela (Madrid, col·lecció Ll-A); Ballarina espanyola (1906), oli sobre tela (Barcelona, Galeria Lleonart); La núvia de Benimanet (1906), oli sobre tela (Madrid, MNCARS); Jeunes filles d’Alcira (1906), oli sobre tela (Castres, Museu Goya); La gitana dels volants (c. 1907), oli sobre tela (col·lecció particular); L’alacantina (c. 1908), oli sobre tela (L’Havana, Museu Nacional de Belles Arts de Cuba); Valenciana entre dos llums (1908), oli sobre tela (Buenos Aires, Museu Nacional de Belles Arts); Nu sota la parra (c. 1909), oli sobre tela (Bilbao, Museu de Belles Arts de Bilbao); Camperols de Gandia (1909), oli sobre tela (Oviedo, Museu de Belles Arts d’Astúries); Els enamorats de Jaca (c. 1910), oli sobre tela (Vilanova i la Geltrú, Biblioteca Museu Víctor Balaguer, dipòsit de la Diputació de Barcelona); València (c. 1910), oli sobre tela (Palma, col·lecció Fundació “la Caixa”); El Tango de la Corona (c. 1910), oli sobre tela (Palma, col·lecció Fundació “la Caixa”); Vella gitana amb nen (c. 1910), oli sobre tela (col·lecció particular); L’ídol (c. 1910), oli sobre tela (Palma, col·lecció Fundació “la Caixa”); La gata rosa (1911), oli sobre tela (col·lecció particular); Núvia valenciana (1911), oli sobre tela (Palma, col·lecció Fundació “la Caixa”); Sevillana (c. 1913), oli sobre tela (Buenos Aires, Museu Nacional de Belles Arts); Sibil·la (c. 1913), oli sobre tela (Palma, col·lecció Fundació “la Caixa”); Madrilenya (c. 1913), oli sobre tela (col·lecció Masaveu); Chula de los ojos verdes (c. 1913), oli sobre tela (Madrid, col·lecció Ll-A); Sonia de Klamery estirada (c. 1913), oli sobre tela (Madrid, MNCARS); Granadina (c. 1914), oli sobre tela (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]).

Primera etapa mallorquina

La figuera (c. 1916-1918), oli sobre tela (col·lecció particular); Ametllers en flor (c. 1917), oli sobre tela (col·lecció particular); Casal de Son March (c. 1918), oli sobre tela (col·lecció particular); Els lledoners de Bóquer (c. 1918), oli sobre tela (Barcelona, MNAC); Retrat d’Adelina del Carril de Güiraldes (c. 1920-1922), oli sobre tela (Palma, col·lecció Fundació “la Caixa”); Retrat de la duquessa de Dúrcal (1922), oli sobre tela (Madrid, MNCARS); Pi de Formentor (1922), oli sobre taula (Palma, Es Baluard Museu); El pi de la posada (c. 1923), oli sobre taula (col·lecció particular); Retrat de Marieta Ayerza de González Garaño (c. 1924), oli sobre tela (Buenos Aires, Museu Nacional de Belles Arts); Fons del mar (c. 1927-1928), oli sobre tela (Fundació Barceló); Gruta en el fons del mar (c. 1927-1928), oli sobre tela (col·lecció Masaveu); Tempesta a la platja (c. 1930), oli sobre tela (Fundación ENAIRE); Retrat de Gertrude Lawrence (c. 1931-1935), oli sobre tela (ubicació desconeguda); Natura morta sota un emparrat (1934), oli sobre tela (Barcelona, MNAC); Després de la tempesta (1914-1936), oli sobre tela (Palma, col·lecció Fundació “la Caixa”).

Etapa de Montserrat

Montserrat nevat (1937-1938), oli sobre tela (col·lecció particular); Arbres junt al monestir de Montserrat (c. 1938), oli sobre tela (Consolat General de l’Estat espanyol a París).

Etapa de Pougues-les-Eaux

Arribada de la romeria de l’arròs (1940-1945), oli sobre tela (Madrid, MNCARS); Primavera. Flors a l’aire lliure (1940-1947), oli sobre tela (col·lecció particular); Tardor (1940-1947), oli sobre tela (col·lecció particular).

Segona etapa mallorquina

Gall de Sant Pere (1948-1950), oli sobre tela (col·lecció particular); Mallorca (c. 1950), oli sobre tela (col·lecció particular); El castellet (efecte de lluna) (c. 1950), oli sobre tela (col·lecció particular); Estret de Bóquer després de la pluja (1952), oli sobre tela (Madrid, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando).

Obres destacades

Exposicions

Barcelona, Sala Parés (1894, 1900, 1909, 1917, 1926, 1932, 1933, 1934, 1935, 1953 i 1956); París, Salon National des Beaux Arts (1898, 1899, 1901, 1902, 1903, 1904, 1905 i 1906); Berlín, Kunstsalon Eduard Schulte (1901, 1902 i 1904); Brussel·les, Libre Esthétique (1902 i 1911); Gant, Salon, XXXVIII Exposició (1902); Londres, International Society of Fine Arts (1903 i 1904); Venècia, Biennal de Venècia (1903, 1905, 1907 i 1914); Múnic, Münchener Secession (1903); Dresden, Grosse Kunstausstellung (1904); Viena, Wiener Secession (1904); Múnic, Münchner Kunstverein (1905); Berlín, XI Secession (1906); París, Salon d’Automne (1906 i 1920); Brussel·les, Exposition Générale des Beaux Arts (1907); París, Salon des Orientalistes (1908); Londres, International Art Society (1908); Buenos Aires, Exposició Internacional d’Art del Centenari del Maig (1910); Múnic, Galerie Heinemann (1911); Roma, Esposizione Internacionale delle Belle Arti (1911); Praga, Exposició Anual de Belles Arts de Bohèmia (1913); Roma, III Esposizione Internazionale della Secessione (1914); Barcelona, Societat Artística i Literària (1914 i 1916); Moscou, Salon Artistique (1914); Buenos Aires, Salón Witcomb (1915, 1916, 1917 i 1921, 1928, 1933 i 1934); Barcelona, Galeries Laietanes (1915, 1916, 1917 i 1935); Barcelona, Palau de Belles Arts (1915); Madrid, El Retiro (1916); Buenos Aires, Museu Nacional de Belles Arts (1916); Madrid, Círculo de Bellas Artes (1917); Barcelona, El Camarín (1918); Bilbao, Exposición Internacional de Pintura y Escultura (1919); Palma, La Veda (1920 i 1927-1928); Pittsburgh, Carnegie Institute (1924, 1925, 1926, 1929, 1930 i 1950); Buenos Aires, Sociedad de Amigos del Arte (1924); Washington, Vandyck Galleries (1924-1925); Nova York, Museu de Brooklyn (1925); Chicago, Fine Arts Club (1925); Des Moines, City Library (1925); Los Angeles, Museu d’Art del Comtat (1925); Dallas, Dallas Art Association (1925); Filadèlfia, The Art Club (1926); San Diego, Fine Arts Gallery Balboa Park (1926); Nova York, Grand Central Art Gallery (1926); Filadèlfia, Sesquicentennial International Exposition (1926); Buenos Aires, Pabellón Nacional de Bellas Artes (1928); Barcelona, Palau Nacional (1929-1930); Palma, I Saló de Tardor (1929); Barcelona, Sala Barcino (1930 i 1931); Londres, The Leicester Galleries (1930); Liverpool, Walker Art Gallery (1930); Cleveland, Cleveland Musuem (1931); Chicago, Art Institute (1931); Palma, Galeries Costa (1931); Providence, Rhode Island School of Design (1934); París, Jeu du Paume, Exposition d’Art Espagnol Contemporain (1936); Barcelona, La Pinacoteca (1936, 1947-1948, 1948 i 1952); Barcelona, Casal de Cultura (1938); París, «La quinzaine d’art espagnol» (1942); Moscou, Museu Estatal d’Art Popular Occidental (1948); Palma, Cercle de Belles Arts (1950); Barcelona, Casa de l’Artista (1952); Madrid, Exposición Nacional de Bellas Artes (1954); Barcelona, Exposició Els Quatre Gats (1954); Barcelona, Reial Cercle Artístic (1955); Buenos Aires, Galerías Velázquez (1955).

Bibliografia

Monografies, catàlegs d’exposició i tesis doctorals

Stephen Hutchinson Harris, The Art of H. Anglada-Camarasa: a study in modern art (Londres, The Leicester Galleries, 1929); Homenaje a H. Anglada Camarasa, catàleg de l’exposició (Madrid, Dirección de Bellas Artes, 1954); Gabriel Fuster, Anglada Camarasa (Palma, Atlante, 1958); Françoise Torrel, Anglada Camarasa et le Modernisme catalan (tesi doctoral; París, Universitat de París III, 1974); Francesc Fontbona i Francesc Miralles, Anglada-Camarasa (catàleg raonat; Barcelona, Polígrafa, 1981); Anglada Camarasa, catàleg de l’exposició (Madrid, Centro de Servicios de la Caja de Pensiones, 1982); Guillem Morro, Una aproximació a la pintura mallorquina del s. XX. Anglada Camarasa i l’escola pollencina (tesi de llicenciatura; Barcelona, Universitat de Barcelona, 1986); Anglada-Camarasa al Gran Hotel: redescobrir una època, catàleg de l’exposició (Palma, Fundació “la Caixa”, 1993); Anglada-Camarasa a Montserrat, catàleg de l’exposició (Manresa, Fundació Caixa de Manresa, 1993); El París d’Anglada-Camarasa, catàleg de l’exposició (Barcelona i Madrid, Generalitat de Catalunya i Delegació de Madrid, 1994); Anglada-Camarasa (1871-1959), catàleg de l’exposició (Madrid, Fundación Cultural MAPFRE Vida, 2002); Francesc Miralles i Charo Sanjuán, Anglada-Camarasa y Argentina (Sabadell, Ausa, 2003); Veronica Vergani, La pittura di Hermen Anglada Camarasa dal 1894 al 1914 (tesi doctoral; Bolonya, Universitat de Bolonya, 2003); Francesc Fontbona i Francesc Miralles, Anglada Camarasa: dibujos, catálogo razonado (Barcelona, Mediterrània, 2006); El món d’Anglada-Camarasa (Barcelona i Palma, Obra Social de la Fundació “la Caixa”, 2006); Francesc Fontbona, Hermen Anglada-Camarasa (Madrid, Fundación MAPFRE i Instituto de Cultura, 2006); Anglada-Camarasa en la Col·lecció Fundació “la Caixa”, catàleg de l’exposició (Barcelona, Obra Social de la Fundació “la Caixa”, 2007); Núria Pujol, Anglada-Camarasa (Barcelona, Ciro Ediciones, «Grans Genis de l’Art a Catalunya», 2007); Cristina Ribot, Hermen Anglada-Camarasa. De Barcelona a París (1871-1904) (treball de recerca de màster; Girona, Universitat de Girona, 2009); Anglada-Camarasa. Arabesco y seducción, catàleg de l’exposició (Màlaga, Museu Thyssen i Fundación Palacio de Villalón, 2012); María Villalonga, Anglada Camarasa. Desde el simbolismo a la abstracción (Madrid, Iberoamericana, 2015); Cristina Ribot, La representació de la dona en l’obra d’Hermen Anglada-Camarasa (tesi doctoral; Girona, Universitat de Girona, 2015); Hermen Anglada-Camarasa. Els anys de París, catàleg de l’exposició (Sitges, Consorci del Patrimoni de Sitges, 2021).

Articles

Miquel Utrillo, «Acadèmies i pintures de l’Hermen Anglada» (Pèl & Ploma, Barcelona, 5 maig 1900, p. 4-5); Alfonso Valier, «Salón Parés. Obras de Hermenegildo Anglada» (La Opinión de Cataluña, Barcelona, 9 maig 1900, p. 6); Alexandre de Riquer, «De pintura, Hermen Anglada» (Joventut, Barcelona, núm. 13, maig 1900, p. 204); Sebastià Junyent, «Saló Parés. Hermen Anglada» (Lo Teatro Regional, Barcelona, núm. 431, maig 1900, p. 250-251); Hermen Anglada i Sebastià Junyent, «La honradesa en l’art pictorich» (Joventut, núm. 39, novembre 1900, p. 614-615); Hermen Anglada i Frederic Pujulá, «¡La impotencia!» (Las Noticias, Barcelona, 15 febrer 1901, p. 1); Louis Vauxcelles, «Salle III. MM. Anglada, Jeanniot, Bunny, Willette, Lavery» (Gil Blas, París, abril 1904); Vittorio Pica, «Artista contemporanei: Hermen Anglada Camarasa» (Emporium, vol. XXI, núm. 126, juny 1905, p. 411); Ugo Monneret de Villard, «Anglada» (Vita d’Arte, vol. I, núm. 2, febrer 1908, p. 81-98); Fernando Periquet, «El pintor Anglada Camarasa» (Hojas Selectas, Barcelona, vol. VIII, 1909, p. 564-568); Henry Marcel, «Hermen Anglada» (Gazette des Beaux-Arts, any 51, París, primer trimestre 1909, p. 106-117); Augusto Gozalbo, «Hermen Anglada y Camarasa» (Athinae, Buenos Aires, any II, núm. 31, març 1911, p. 65-73); «Promenades aux pavillons de Valle Giulia. Le triomphe d’Anglada» (L’Italie, Roma, maig 1911); Franco Franchi, «ABC en Roma. Una visita al pintor Anglada» (ABC, Madrid, 14 maig 1911, p. 2); Ugo Ojetti, «Anglada e il tramonto del sole» (Corriere della Sera, Roma, maig 1911); ATL, «La mujer en el arte de H. Anglada Camarasa» (Mundial Magazine, núm. 28, agost 1913, p. 357-362); Xènius, «La gràcia i el pecat del pintor Anglada» (La Veu de Catalunya, Barcelona, 23 maig 1915, p. 1); Silvio Lago, «La exposición Anglada» (La Esfera, Madrid, 17 juliol 1915); Margarita Nelken, «El orientalismo español. La pintura de Hermen Anglada Camarasa» (Fígaro, núm. 1, 1916); Manuel Abril, «La exposición Anglada» (Atenea, Madrid, núm. 1, agost 1916, p. 214-230); Oberón, «H. Anglada-Camarasa. Ensayo exegético de su obra» (Atenea, Madrid, núm. 1, agost 1916, p. 231-244); P. T. Belloso, «El pintor Anglada Camarasa» (España y América, núm. 13, juliol-agost 1916, p. 213-221); José Francés, «La exposición Anglada», a El Año Artístico 1916 (Madrid, Mundo Latino, 1917, p. 209-228); Alejandro Christophersen, «Anglada», a Ideas sobre arte (Buenos Aires, Arnoldo Moen, 1920, p. 21-27); Ricardo Güiraldes, «Hermen Anglada Camarasa. Exposición Amigos del Arte» (Proa, Buenos Aires, núm. 2, setembre 1924, p. 3-9); Ricardo Baeza, «Anglada y la isla de nácar» (El Sol, Madrid, 28 març 1925, p. 1); Miguel Montagud, «Hermen Anglada Camarasa en el Palacio Nacional» (Diario Oficial de la Exposición Internacional de Barcelona, Barcelona, 29 març 1930, p. 5); Steuart Erskine, «Modern Masters at Barcelona. IV. D. Hermenegildo Anglada Camarasa» (Apollo, Londres, vol. III, núm. 67, juliol 1930, p. 33-37); Rafael Benet, «La personalitat d’Anglada-Camarasa» (La Veu de Catalunya, Barcelona, 17 juny 1936, p. 7); Francisco Pérez-Dolz, La pintura de Anglada Camarasa (conferència pronunciada al Reial Cercle Artístic de Barcelona; Barcelona, desembre 1948); Roberto Levillier, «Anglada Camarasa» (AWq, Buenos Aires, núm. 192-194, 1964); L. Verrechia-Sofia, «Anglada Camarasa: del pintor mundano al paisajista» (Artes Plásticas, Barcelona, núm. 11, 1975, p. 31-34); Françoise Torrel, «Anglada Camarasa en París» (Pro-Arte, Barcelona, núm. 6, 1976, p. 6-21); Francesca Lladó, «Les arts a Mallorca a l’època del Modernisme. Entre el Modernisme i el Simbolisme: un aspecte de la pintura d’Anglada Camarasa» (Papers de la Torre, Manacor, núm. 57, 2001, p. 183-203); M. Lluïsa Faxedas, «Anglada-Camarasa i el simbolisme rus, 1900-1914» (Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 191, gener 2004, p. 23-52); Francesca Lladó, «La figura de Hermen Anglada Camarasa como aglutinante: Tito Cittadini, Gregorio López Naguil y Aníbal Nocetti», a Pintores argentinos en Mallorca (Palma, Lleonard Muntaner, 2006, p. 53-79); Pilar Cabañas, «El japonismo en la obra de H. Anglada-Camarasa (1871-1959)» (Estudios de Arte Español y Latinoamericano, Tòquio, núm. 10, abril 2009, p. 28-34); Francesc Fontbona, «Anglada-Camarasa y Mir», a De Gaudí a Picasso (València, Institut Valencià d’Art Modern, 2010, p. 126-143); Matt Staton i Núria Barrachina, «Un misteri artístic mínim però prou interessant: com arriba una nova col·lecció de litografies d’Anglada-Camarasa a la Biblioteca de Catalunya» (Revista de Catalunya, núm. 264, setembre 2010, p. 65-88); Cristina Ribot, «Hermen Anglada i Camarasa a Vilanova i la Geltrú» (Butlletí de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Geltrú, núm. 5, octubre 2012, p. 25-43); Cristina Ribot, «Hermen Anglada-Camarasa a Arbúcies. Pintura, paisatge i refugi a la darreria del segle XIX» (Monografies del Montseny, Viladrau, núm. 31, 2016, p. 107-126); Francesc Fontbona, «Hermen Anglada-Camarasa, col·leccionista de pintura i dibuix», a Agents del mercat artístic i col·leccionistes: nous estudis sobre el patrimoni artístic de Catalunya als segles XIX i XX (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2017, p. 13-29).

Cristina Ribot Bayé

Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans - Museu Nacional d'Art de Catalunya

IEC

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. diccionari.artistes@correu.iec.cat - Informació legal

MNAC

Palau Nacional, Parc de Montjuïc, s/n, 08038 Barcelona. Telèfon +34 936 22 03 60. Contacte - Informació legal

Amb el suport de

Diputació de Barcelona

Amb la col·laboració de

Museu de Montserrat

Museu de Montserrat