Ángeles Santos Torroella va irrompre amb força en el món artístic l’any 1928 en la seva triple condició de pintora, dona i jove. Les seves obres rebien encesos elogis de crítics i intel·lectuals, que hi veien un clar exponent de l’Espanya moderna. El seu nom es va afegir al d’altres artistes d’avantguarda, com ara María Blanchard, Nora Borges, Rosario de Velasco, Maruja Mallo o Remedios Varo, que, amb la seva pràctica artística, es van anar situant de manera lliure, exigent i sense complexos en un ambient cultural encara molt masculinitzat.
Un any després, al IX Salón de Otoño de Madrid, del 1929, Angelita, que així és com anomenaven aquella noia de Valladolid, amb tan sols disset anys, va presentar Un món, un oli sobre tela, de 290 × 310 cm, que va impressionar fins i tot els seus amics i els qui ja seguien la seva incipient carrera artística. Els crítics n’elogien la seguretat del traç, el tractament de la llum i el color, l’audàcia temàtica i les expectatives de la seva trajectòria. Hi troben connexions amb grans artistes, fins i tot amb Hieronymus Bosch.
Ángeles Santos Torroella havia nascut a Portbou el 1911. Era filla de Julián Santos Estévez, un funcionari d’hisenda originari de Saucelle, a la comarca de La Ribera (Salamanca), i d’Aurèlia Torroella Rodeja, de Portbou, descendent al seu torn de Rafael Torroella Cardoner, propietari d’una agència d’exportació i importació, maçó i republicà radical, que havia estat alcalde d’aquesta població fronterera. Ella era la gran de vuit germans: Rafael —reconegut crític i historiador de l’art—, Conxita —va morir prematurament—, una altra nena anomenada Conxita, Anita, Antonio, Julián i Rosita.
Angelita va passar la infància i l’adolescència en les diverses ciutats on el seu pare anava destinat: Ripoll, la Jonquera, Fregeneda (Salamanca), Valladolid, Ayamonte (Huelva) i de nou Valladolid, on van arribar el 1927. Durant tres anys va estar interna al col·legi de les Esclaves del Sagrat Cor de Sevilla (1924-1927) i allà va aprendre dibuix i pintura. Quan els pares s’instal·len a Valladolid rep classes particulars del pintor italià Juan Cellino Perrotti, i els primers models van ser els seus familiars. Els retrats de l’oncle Pepet, l’oncle Simón o el seu germà Rafael mostren la seva habilitat en el dibuix. Per suggeriment d’un amic de la família, Alfonso Roca de Togores, que li havia encarregat el retrat de la seva dona, va presentar tres quadres a una exposició col·lectiva al Círculo Mercantil de Valladolid: La tia Marieta, Nens al jardí i Retrat de nena. Francisco de Cossío, novel·lista, director del Museu Nacional d’Escultura de Valladolid i redactor del diari El Norte de Castilla, va recomanar als pares que deixessin que la filla es dediqués exclusivament a pintar.
Entre el setembre del 1928 i l’abril del 1929, Angelita va pintar uns quaranta quadres. Autoretrat, Carrer de Valladolid, Anita i les nines, Retrat de Conxita i Nena dormint (la noia d’aire melancòlic que dormita amb tres ous damunt la taula) són d’aquest període. També Tres caps de dona i Retrat de dona amb quimono, que no s’han conservat. L’abril del 1929 va fer la seva primera exposició individual a l’Ateneo de Valladolid amb vint obres.
I és després d’aquesta exposició quan va pintar les que serien les dues obres més emblemàtiques de la seva trajectòria: La tertúlia, que s’acosta a l’estil de la nova objectivitat i representa un grup de dones llegint, fumant o recitant, amb un aire desinhibit, i Un món, més propera al realisme màgic. Aquesta última la va pintar en solitud, a casa seva, en una gran tela clavada a la paret. Hi són representats els habitants de la Terra amb les seves activitats diàries, en diverses escenes dins un quadrat, com si fossin contemplats des d’una posició més elevada per uns personatges d’un món celestial. Inclou elements biogràfics: s’hi reflecteix el mar de Portbou, al qual retorna cada estiu; les lectures de la biblioteca de l’avi; els viatges en tren pel territori, o el seu pas per les escoles religioses. És una obra complexa de composició, original, on res no sembla deixat a l’atzar. Ella mateixa va explicar que, mentre el pintava, menjava i dormia poc. Hi estava tan capficada que quasi ni sortia i només a estones tocava el piano. Un cop acabada, la van portar al taller del pintor Cristóbal Hall, a les golfes del Teatro Calderón, on desfilava tota la intel·lectualitat de la ciutat. D’aquell moment és també la seva coneixença de Jorge Guillén i Federico García Lorca, que opinava que alguns dels seus quadres semblen picassos.
El següent pas és la participació en el IX Salón de Otoño de Madrid, l’octubre del 1929, i posteriorment al Lyceum Club, una societat fundada per María de Maeztu, Zenòbia Camprubí, Pilar de Zubiaurre i Victoria Kent. Va compartir honors amb Maruja Mallo, un fet que representa també la seva introducció en la intel·lectualitat femenina madrilenya. Acompanyada del seu pare, visità el Museu Nacional del Prado, entrà a la tertúlia del cafè Pombo de Madrid i conegué Ramón Gómez de la Serna, José Gutiérrez Solana, Ernesto Giménez Caballero i Juan Ramón Jiménez. En pocs mesos es va convertir en una artista revelació. Festejà amb el jove poeta val·lisoletà Francisco Pino i es cartejà amb el poeta català i estudiant de medicina Joaquim Nubiola.
Va mantenir correspondència amb un Ramón Gómez de la Serna captivat per aquell esperit lliure «de ojos azules y violetas, de labio pálido y rostro turbado de deseos fugaces, metiendo la nariz en porvenires». A les seves cartes s’aprecia un estat d’ànim, a vegades entusiasta, altres vegades deprimit. Pintava compulsivament, sortia poc i se sentia decebuda per la societat on vivia. Als ulls de la seva gent, es va anar convertint en una excèntrica que es recloïa en els propis pensaments. Va pintar escenes d’ambients sòrdids o reclosos a Família sopant, Habitació i Dos germans; calaveres i nenes mortes a Un mort i Liles i calavera, i qüestions metafísiques a La Terra, La glòria i Les estrelles. Alguns rostres torturats evoquen Paula Rego o Lucian Freud. Moltes de les pintures i dibuixos d’aquest període més expressionista, místic, fosc, desolat, cínic i grotesc ja no es conserven, però n’han quedat reproduccions fotogràfiques en la premsa gràfica d’aquells anys.
Aquesta és l’etapa artística més brillant d’Ángeles Santos, que l’ha legitimada com a pintora d’avantguarda, i és tan curta com enigmàtica. De fet, només s’han conservat una trentena de quadres d’aquest període, que va transcórrer entre els estius del 1928 i el 1930. Havia entrat en el món de l’art per la porta gran. Segurament, però, una mica massa aviat i massa de pressa. I ho va fer a Valladolid, una ciutat on aleshores pesava, i molt, el conservadorisme catòlic.
Un vespre de març del 1930 Ángeles Santos sortí a passejar vora el riu Pisuerga suposadament amb el desig de fer un bany nocturn. La seva desaparició va alertar la família, que avisà la Guàrdia Civil i de matinada la van retornar a casa. No es coneixen els detalls d’aquest estrany episodi, però la reacció del pare fou ingressar-la en un sanatori de Madrid. Tampoc no se sap si era un centre psiquiàtric ni el temps que hi va passar.
La seva trajectòria artística continuà, però a partir d’aleshores la seva pintura va experimentar un canvi de rumb. Al X Salón de Otoño va exposar trenta-quatre quadres que ja tenia i va obtenir un nou èxit aclaparador entre artistes i crítics. La consideraven «la musa del Salón de Otoño de Madrid». La família es va traslladar, a principis del 1931, a Sant Sebastià, on també ella mantingué contactes amb els cercles artístics locals. Va participar en diverses exposicions col·lectives i la seva obra va viatjar a París, Copenhaguen, Oslo, Berlín i Pittsburgh (l’any 1936 també figurà al pavelló espanyol de la Biennal de Venècia). Però en l’esfera personal i artística és com si hagués fet un pas enrere. Ja no escoltà més el neguit interior per pintar-lo. Aquest canvi coincideix amb una nova destinació del pare: a mitjan 1933 s’instal·laren a Barcelona. Això va comportar un apropament més sovintejat a Portbou i a Olot, ciutat on passà una temporada a casa d’uns parents, allunyada del món artístic.
El juny del 1935 va exposar a les Galeries Syra, de Barcelona, amb algun nou retrat i obra de l’època de Valladolid, que no va convèncer la crítica catalana. Ni s’acostava al surrealisme ni als realismes d’arrel noucentista. Però coincidint amb aquesta exposició, conegué el pintor Emili Grau Sala (1911-1975), ben relacionat amb la burgesia catalana, que va presentar a la mateixa sala un conjunt de ventalls pintats. La seva pintura és l’antítesi del que feia Ángeles Santos i ella l’escollí com a marit i també com un nou referent de la seva creativitat. Damunt d’alguns dels vells quadres de referències tenebroses pintà temes alegres com si es tractés d’una teràpia. Altres obres les va fer desaparèixer.
Quan el maig del 1936 va exposar altre cop a les Galeries Syra, ho va fer amb obra nova i crítics com ara Miquel Utrillo fill i Alexandre Plana, des d’El Día Gráfico i La Vanguardia, respectivament, elogiaren el gir pictòric i la felicitaren per allunyar-se d’una pintura «negra» i de les «adherències literàries extrapictòriques que l’ofuscaven». Són paisatges i retrats de bona factura i gust convencional; són la representació de l’ordre i l’harmonia.
Quan va esclatar la Guerra Civil eren a Portbou i se’n van anar a Masamet (Tarn, França). Des d’allà, Emili Grau Sala va voler marxar a París, i Ángeles Santos, embarassada, va decidir no seguir-lo. Va tornar a passar la frontera i es va quedar amb la família, aleshores instal·lada a Canfranc (Osca), que es trobava al bàndol franquista. L’any 1937 va néixer el seu únic fill, Julián, i la possibilitat de reunir-se de nou es complicà, perquè acabada la guerra es tancaren les fronteres. Ella va pujar el fill a la vora de la família i va treballar donant classes de dibuix, decorant botons de fusta i il·lustrant contes. La separació es consolidà. Entre el 1941 i el 1946 va recuperar l’activitat expositiva a Saragossa i a Madrid, on visqué una temporada.
L’any 1948 Ángeles Santos va portar Julián a París a conèixer el seu pare, que vivia amb una nova companya. De retorn, mare i fill s’instal·laren uns quants anys a Figueres. La tardor del 1950 exposà a la Sala Icària de les Galeries Fortunet de Figueres. Hi va presentar obres amb motius florals i retrats d’amics i de gitanes, a l’oli i a l’aquarel·la.
L’any 1963 va recuperar la relació de parella amb Emili Grau Sala —que havia perdut la companya sentimental—, que desenvolupà amb notable èxit i reconeixement la seva carrera artística a París. Ella també intensificà la seva activitat pictòrica i amb el suport del seu germà Rafael (1914-2002) va participar en exposicions col·lectives amb algunes obres de la primera època, que, redescobertes, tornaren a impressionar. Nens i plantes, Nena morta i Un món s’exposaren l’any 1967 al VI Salón Femenino de Arte Actual.
Validada pel nou reconeixement, aleshores des de Barcelona, es va tornar a fer un nom, però més en l’espai de les galeries comercials, amb èxit de públic i vendes, i amb pintures de vistes urbanes, retrats de mirada penetrant i jardins multicolors. S’hi sentia segura, i trobà una nova oportunitat. Els paisatges de Cadaqués i Sitges, on passava temporades, la reafirmaren en aquest estil més luminístic.
La seva gran obra, Un món, va tornar a formar part de diverses exposicions sobre el surrealisme, i l’any 1977, després de ser restaurada per ella mateixa, la va cedir en dipòsit al Museu de l’Empordà de Figueres, fins a l’any 1992, quan l’adquirí el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia de Madrid i passà a formar part de la seva col·lecció permanent. En contrapartida, va regalar al museu figuerenc La Terra, un obra del mateix període.
Els darrers anys, coincidint amb les seves estades estiuenques a Sitges, va realitzar diverses exposicions en aquesta població i l’any 1998 l’Àgora 3 Galeria d’Art li va organitzar una exposició homenatge. Un món formà part de la gran exposició «Les années 30 en Europe» al Museu d’Art Modern de París (1997). Arribaren també noves exposicions a Madrid, Bilbao i Valladolid (amb un important catàleg coordinat per Josep Casamartina), en què es valorà exclusivament l’obra del primer període. Ella no va deixar mai de pintar, però els circuits del seu reconeixement han quedat antagònics, com si el resultat del seu treball fos de dues personalitats artístiques diferents. La seva vida es va allargar quasi fins als cent dos anys, refugiada a casa del seu fill Julián, a Madrid, que també havia fet carrera com a pintor i il·lustrador. Va tenir temps de rebre nous reconeixements (la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts, el 2003, i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, el 2005), en un moment en què també es redescobria el paper de dones artistes com ella, postexpressionistes, surrealistes, que pintaven a la manera de la nova objectivitat o del nou realisme, de les tendències de l’art nou, totes avantguardistes i cèlebres per la seva important aportació a la cultura visual de finals dels anys vint i trenta del segle XX.
