Emili Grau Sala va ser pintor, dibuixant, gravador, il·lustrador i decorador. Durant els anys republicans, va contribuir, amb un art molt personal, a la primera modernitat catalana i va esdevenir una figura destacada del nucli d’artistes que formaven part de l’escola de París. La seva obra presenta una figuració colorista i elegant, derivada de l’impressionisme i el Fauvisme, però manté sempre un estil molt propi, que travessà fronteres i despertà l’interès i l’admiració del públic i la crítica. L’artista va adquirir fama internacional a través d’exposicions en ciutats d’arreu del món, com ara París (França), Londres (Regne Unit), Amsterdam (Països Baixos), Nova York (Estats Units), Buenos Aires (Argentina) i Pittsburgh (Estats Units), en les quals va assolir un gran èxit. A París, va gaudir de molt prestigi com a il·lustrador per a llibres de luxe i edicions de bibliòfil.
El pintor va néixer al número 4 de la baixada de Cervantes de Barcelona. Era fill del dibuixant humorístic Joan Grau i Miró, que va morir l’any 1918 a causa de l’epidèmia de grip, i de Caritat Sala Rodríguez. Joan Grau va col·laborar en revistes com La Tralla, ¡Cu-cut! i En Patufet, en les quals signava les seves obres amb el seu nom o amb els pseudònims Janot, Janill i Mico. També va dibuixar per a La Veu de Catalunya i va ser corresponsal de The Studio. Va ser un dels fundadors, juntament amb Josep M. Molina, del Saló d’Humoristes a la Sala Mozart del carrer de la Canuda, per al qual Grau Sala va dibuixar el cartell de la primera edició, celebrada el 1916. Després de la mort del seu pare, Emili es va traslladar a viure a casa dels seus oncles materns, Dolors Sala i Rossend Soler, al Prat de Llobregat (Baix Llobregat). Va residir a la torre del costat de l’estació, on més tard es va instal·lar l’escola La Seda.
De molt jove, va haver de guanyar-se la vida exercint diversos oficis: primer com a aprenent de dependent, després treballant en una fàbrica de pintes i, posteriorment, en un taller de litografia. Va rebre lliçons del dibuixant i humorista terrassenc Pere Prat i Ubach, amic del seu pare. Més endavant, a les tardes assistia a l’Escola de Llotja del carrer d’Aribau, on va estar matriculat durant el curs 1926-1927 als ensenyaments d’arts i oficis i a l’assignatura de dibuix artístic. Entre els professors que va tenir, cal esmentar Josep Triadó i Mayol i Josep Mongrell Torrent i, com a company, cal destacar Antoni Clavé, amb qui l’uní una gran amistat.
El 1929 va participar en les primeres mostres col·lectives de les Galeries Dalmau de Barcelona, al costat d’artistes vinculats a l’avantguarda i el Surrealisme. Una d’aquestes mostres va ser l’Exposició d’Art Abstracte, celebrada el 19 d’octubre i que només va durar aquell dia, en la qual va participar al costat d’artistes locals com Evarist Basiana, Artur Carbonell, Antoni Costa, Joan Miró, Àngel Planells, Joan Sandalinas, Josep Maria de Sucre o Joaquín Torres-García. També va prendre part en l’Exposició d’Art Modern Nacional i Estranger, que va tenir lloc a la sala del passeig de Gràcia entre el 31 d’octubre i el 15 de novembre i que va presentar Magí A. Cassanyes; hi va mostrar una obra titulada Marinero. A més dels artistes catalans, hi havia una àmplia representació estrangera amb figures com Hans Arp, Theo van Doesburg, André Lhote, etc.
Grau Sala va ser un dels artistes patrocinats pel marxant Joan Merli entre els anys 1931 i 1934. A través de la seva organització artística, va establir un sistema de subscripcions amb pagament d’una quota mensual, en què el soci tenia dret a una o dues obres dels artistes patrocinats. De tots ells, el pintor Grau Sala va ser el que va presentar més obres a les exposicions tria, celebrades a la Sala Badrinas, les Galeries Syra i al seu tercer pis situat al número 255 del carrer de Provença, amb títols com ara Cavallistes (figura 1), La noia de les hortènsies, Dues acròbates o Dues figures (figura 2).
El pintor, membre de l’associació d’artistes coneguda com Grup d’Artistes Independents, va participar en dues exposicions de grup a la Sala Parés el 1931 i el 1933. Entre els membres de l’entitat hi havia Artur Carbonell, Montserrat Casanova, Carme Cortès, Antoni Garcia, Alfred Opisso, Josep Prim, Francesc Camps Ribera, Ramon Calsina i l’escultor Miquel Paredes. Alguns dels integrants d’aquesta nova agrupació, com Cortès, Prim i Grau Sala, pertanyien a l’Organització Joan Merli. Aquest saló, tot i les divergències d’estil segons la crítica, tenia una fesomia pròpia i representava un dels exponents del jove moviment artístic català. El 1931, amb alguns companys de l’efímer Grup d’Artistes Independents, va visitar París per primera vegada, un viatge que repetiria els anys 1932, 1933 i 1934. Durant la seva estada a la capital francesa, s’interessà especialment per Manet i els impressionistes, i el 1933 va realitzar decorats per a grups de ballet.
Els anys trenta van ser de gran activitat per a Grau Sala: va exposar a les Galeries Syra (1934 i 1935), on va conèixer la pintora Ángeles Santos, germana del poeta i crític d’art Rafael Santos Torroella, amb qui es va casar el gener del 1936. El juny del 1935 van presentar a la mateixa sala una exposició individual d’Ángeles Santos i una d’Emili Grau Sala, que mostrava un conjunt de ventalls pintats.
Va participar en les edicions de l’Exposició de Primavera dels anys 1932, 1933, 1934, 1935 i 1936 (figures 3 i 4) i fou l’autor del cartell que anunciava el certamen del 1935. També va exposar treballs en el concurs «Montserrat vist pels pintors catalans» de finals del 1931, en el qual obtingué un premi; en la Fira del Dibuix de Barcelona del 1932; en l’Exposició d’Art Modern Català celebrada a Amsterdam, i en l’Exposició del Nu del 1933. El mateix any es va fer soci del Reial Cercle Artístic, proposat pel pintor Emili Bosch Roger, i compartí un estudi amb Pere Gastó al carrer de la Canuda, just a sobre de la desapareguda Sala Mozart. A més, va il·lustrar el catàleg de la botiga de moda El Dique Flotante. El 1934 va decorar el restaurant El Glacier de Barcelona i, l’any següent, va dibuixar el cartell de les festes del Prat de Llobregat.
Durant aquests anys, Grau Sala va col·laborar amb els Ballets Russos de Montecarlo, va fer il·lustracions per a revistes literàries com Art, Brisas, D’Ací i d’Allà, Mundial i Quaderns de Poesia, i va començar a treballar com a cartellista, figurinista i decorador d’arts escèniques. El 1932 dissenyà el cartell, el vestuari i els decorats de La polca de l’equilibrista, del ballarí i coreògraf Joan Magrinyà, amb música de Manuel Blancafort. El 1933 col·laborà en la pel·lícula El Cafè de la Marina, dirigida per Domènec Pruna. El 1932, es va fer amic del periodista Ignasi Agustí a la tertúlia de l’Hotel Colón, i junts van conèixer Federico García Lorca, que arribà a Barcelona el mes de desembre convidat pel Conferentia Club. El 1935, durant la segona estada del poeta a Barcelona, va col·laborar en els decorats i dissenyà el programa de mà de l’obra teatral Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores (figura 5), que es va estrenar al Teatre Principal de Barcelona amb la companyia de Margarita Xirgu a finals d’aquell any.
En temps de la Segona República, assistia a diverses tertúlies, com la del Cafè Euskadi, al xamfrà del carrer de Casp amb el passeig de Gràcia, amb els artistes Josep Prim, José Miguel Serrano, Joan Serra, Alfred Sisquella, Pere Créixams, Apel·les Fenosa, Emili Bosch Roger, Josep Cañas, Joan Rebull, Josep Granyer, Martí Llauradó, Montserrat Fargas, Carme Cortès i Josep Viladomat, al costat de l’editor Josep Janés i del marxant Joan Merli.
El 1933 va debutar al Carnegie Institute de Pittsburgh amb l’obra El jockey i la seva enamorada, enviada pel seu marxant Joan Merli. La seva participació en les mostres del Carnegie es va succeir els anys 1933, 1934, 1936, 1937, 1938 i 1939. El 1937 va rebre una menció honorífica del jurat del certamen amb l’obra Carnaval, presentada per les Galeries Syra. La projecció anglosaxona de Grau Sala en aquells moments va ser molt intensa gràcies al Carnegie: el 1934 exposà a Baltimore (Estats Units) i el 1936 al Museu d’Art de Toledo (Estats Units). El mes de març del 1938 celebrà una exposició individual a les David Findlay Galleries de Nova York, on, segons les crítiques, l’obra de Grau Sala va ser molt ben acollida als Estats Units. Per la seva banda, Grau Sala embarcà l’1 d’abril de 1939 cap a Veneçuela.
Així mateix, va presentar obra juntament amb la seva esposa, Ángeles Santos, a l’exposició «L’art espagnol contemporain», organitzada per la Sociedad de Artistas Ibéricos (SAI) i el Musée d’Écoles Étrangères al Jeu de Paume, entre els mesos de febrer i abril del 1936. El mes de març del 1936 va exposar al Museu d’Art Modern de Madrid gràcies a Timoteo Pérez Rubio, subdirector del museu i membre del SAI.
L’estiu del 1936, Emili i la seva esposa eren a Portbou (Alt Empordà) amb la família. Quan va esclatar la Guerra Civil, van decidir marxar a Masamet (Occitània), a prop de Tolosa (Occitània), on vivia un oncle de la pintora. Amb l’ajut del conseller de Cultura Ventura Gassol, que els va proporcionar documentació per poder travessar la frontera, van aconseguir arribar-hi. Des d’allà, el pintor va voler marxar a París, mentre que Ángeles, embarassada, va preferir quedar-se amb la seva família i establir-se a Canfranc (Osca). El seu fill, el també pintor Julián Grau Santos, va néixer l’any 1937 i no va conèixer el seu pare fins al 1948.
La primavera del 1937 va fer una estada a Londres convidat pel marxant català Joan Anton Maragall, que llavors estava instal·lat a la capital britànica. Maragall li va encarregar unes decoracions per a la coronació dels reis d’Anglaterra, que es van exposar a la Beaux Arts Gallery. Algunes obres es van vendre i d’altres es van exposar a la Galería Müller de Buenos Aires el mes d’octubre.
Un cop instal·lat a París, va formar part de la colla d’artistes catalans de Montparnasse amb Antoni Clavé, Joan Rebull, Apel·les Fenosa, Carles Fontserè, Martí Bas, Fernando Bosc i el periodista i crític Sebastià Gasch, exiliat republicà, que l’any 1944 es casaria amb la seva germana Caritat Grau Sala. Emili va començar a vendre la seva obra a través del marxant català Emili Castelucho i la seva filla Rosita, amb un gran èxit comercial. L’any 1940 va realitzar la seva primera exposició individual a la galeria Castelucho de Montparnasse. Més tard, la seva obra va ser exposada a les galeries Barreiro, René Drouin, Charpentier, Monique de Groote, Boissière, Ror Volmar, entre d’altres. Durant l’ocupació (concretament, la tardor del 1942), va participar amb altres artistes espanyols en «La quinzaine de l’art espagnol», un cicle d’espectacles de dansa acompanyat d’una gran exposició d’artistes vius, que va comissariar Raymond Nacenta i va organitzar la Galerie Charpentier de París.
La primavera del 1945 va participar amb l’escultor Joan Rebull en el «Théâtre de la mode». Es tractava d’una exposició de figures i escenografies de moda creades per alguns dels artistes més reconeguts de l’època a París. Grau Sala va presentar la seva escenografia titulada Un matin aux Champs-Élysées al pavelló Marsan del Museu de les Arts Decoratives. També va dissenyar murals per als transatlàntics francesos (el Pierre Loti i el France) i va crear escenografies de teatre a París, Brussel·les (Bèlgica) i Basilea (Suïssa), com els decorats de La demoiselle de petite vertu, de Marcel Achard, i L’alborada del gracioso, de Maurice Ravel, per a la Comédie des Champs-Élysées, entre d’altres.
L’afinitat de Grau Sala per la pintura francesa del segle XIX, especialment l’impressionisme i el postimpressionisme, va influir molt en la seva obra dels anys quaranta i li va permetre establir un vincle amb la cultura del seu país d’acollida. Grau Sala mostrava molta admiració per artistes com Renoir, Manet, Sisley, Monet, Bonnard i Vuillard. El periodista César González-Ruano afirmava, a les seves memòries, que la seva pintura era «extraordinàriament decorativa, molt atractiva pels francesos. Res més lògic, era pura pintura francesa.»
A París, va treballar en el món editorial com a il·lustrador de llibres. Es dedicà al dibuix i al gravat: les tècniques calcogràfiques que més utilitzaria van ser a la litografia, l’aiguafort i la punta seca. Entre les seves obres més destacades com a il·lustrador podem esmentar: La Biche (1942), d’Eugeni d’Ors; Les fleurs du mal (1943), de Charles Baudelaire; Madame Bovary (1945), de Gustav Flaubert; Tres diumenges (1946), de Josep Carner; Bel-Ami (1945), de Guy de Maupassant; El circo y sus figuras (1947), de Sebastià Gasch; Aurora de l’Aragall (1947), de Joan Llacuna; À la recherche du temps perdu (1962), de Marcel Proust, i Le petit ami (1974), de Paul Léautaud, entre d’altres.
La seva amistat amb l’escriptor Ferran Canyameres, fundador de l’editorial Albor a París, el va portar a col·laborar amb els seus gravats en les edicions de llibres de bibliòfil catalans a l’exili. El 1958 se li va dedicar la primera de les monografies de la Rosa Vera, titulada 12 puntes seques i un autoretrat de Grau Sala, en la qual Jaume Pla va incloure una breu introducció de la seva biografia.
Durant la postguerra, va exposar al Salón de los Once (1943) de la Galería Biosca de Madrid, impulsat pel terrassenc Aurelio Biosca, que havia conegut a través de Joan Merli a la Sala Badrinas de Barcelona, i per Eugeni d’Ors. Així, va contribuir a la visibilitat de l’art contemporani a l’Estat espanyol.
El pintor va tenir diferents tallers a Montparnasse, al carrer Varenne i al carrer Chevreuse. Els primers anys estiuejava a Barbizon (França). Durant la dècada dels cinquanta, va adquirir una casa de vacances a prop d’Honfleur (França), a la costa de Normandia. A partir d’aleshores, la platja de Trouville, els mercats de flors d’Honfleur, les escenes de les curses de cavalls —com The paddock at Deauville (figura 6)— i les regates esdevingueren temes preferits per als seus quadres. Els elements formals de Grau Sala, així com la seva temàtica, s’acosten molt a la pintura de Raoul Dufy, un artista que Grau Sala coneixia personalment i a qui admirava molt.
El 1958 va obtenir el premi de la Société des Amateurs d’Art de París i, a principis del 1964, va rebre el Premi Francis Smith, que li va concedir una beca per viure i treballar durant un temps a Portugal.
El 1962, el matrimoni va reprendre la seva relació i, un any més tard, Grau Sala va tornar a Barcelona després de vint-i-cinc anys residint a França. Entre els anys 1965 i 1975, van alternar la seva vida entre Barcelona, París i Sitges (Garraf). Grau Sala s’integrà de nou en el món artístic barceloní, formant part de la penya La Punyalada, composta pels artistes i crítics que es reunien al restaurant del mateix nom, situat al número 104 del passeig de Gràcia, i es va tornar a donar d’alta com a soci del Reial Cercle Artístic el 1966. Tanmateix, Ángeles Santos va començar a pintar de nou de mica en mica, sense mostrar l’obra al públic. El pintor va morir a Barcelona el 21 de juny de 1975 i va ser enterrat a Sitges.
Després de la seva mort, es van dur a terme exposicions d’homenatge a la capital catalana, com les celebrades a la Sala Nonell, en què el crític d’art Rafael Santos Torroella reconeixia la vàlua de la seva obra. També es van fer exposicions a Madrid i a Honfleur, on va formar part de la seva escola pictòrica i on passava llargues temporades.
Grau Sala és un pintor de gran riquesa plàstica i decorativa, amb una producció molt extensa que, durant les primeres dècades del segle XXI, compta amb nombrosos seguidors, sobretot entre els col·leccionistes privats. Tot i això, l’artista encara no ha obtingut el reconeixement institucional que es mereix.
Pintures i dibuixos
Cavallistes (1931), oli sobre tela (col·lecció particular); Ballarines (1931), oli sobre tela (col·lecció particular); Les àguiles humanes (1932), oli sobre tela (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Noia en un jardí (1933), oli sobre tela (Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza); Retrat de Francesc Camps Ribera (1934), tinta sobre paper (Museu de l’Empordà); La carta o Noia del ventall (1934, Museu de Tossa de Mar); Primavera (1934), oli sobre tela (Col·lecció Banc de Sabadell); Màscares (c. 1935), oli sobre tela (MNAC); Le Moulin de la Galette (1935), oli sobre tela (col·lecció particular); Yvette (1935), oli sobre tela (col·lecció particular); Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores (1935), cartell (Centre de Documentació del Museu de les Arts Escèniques [CDMAE]); La noia al balancí (1936), oli sobre tela (col·lecció particular); Interior (1937), oli sobre tela (col·lecció particular); Maja y torero (1939), oli sobre tela (col·lecció d’art del Crèdit Andorrà); Retrato de Óscar Domínguez (1941), oli sobre tela (Colección Tenerife Espacio de las Artes); Ships (1959), oli sobre tela (Metropolitan Museum of Art [MET]); Mariner (1961), oli sobre tela (col·lecció particular); Deauville (1961), oli sobre tela (Museu de Valls); The paddock at Deauville (1962), oli sobre tela (MET); Marée Basse, Honfleur (1963), oli sobre tela (col·lecció particular); Capvespre, Cadaqués, Costa Brava (1964), oli sobre tela (Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza); Les mil i una nits (1965), pastel sobre paper (col·lecció d’art del Crèdit Andorrà); Avant la course, Deauville (1969), oli sobre tela (col·lecció particular); Escena de circ (1972), oli sobre tela (VINSEUM - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya); Platja de Normandia (1972), oli sobre tela (Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza); Paisatge amb poble, Sant Pere de Ribes (1974), oli sobre tela (Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza).
Il·lustracions de llibres (selecció)
A continuació, detallem una selecció de les noranta-cinc obres impreses amb il·lustracions d’Emili Grau Sala.
Visages de Paris, d’Emili Grau Sala (París, Grau Sala, 1940); La Biche, d’Eugeni d’Ors (París, Le Cheval de Bois, 1942); Les fleurs du mal, de Charles Baudelaire (París, La Bonne Compagnie, 1943); Madame Bovary, de Gustave Flaubert (París, La Bonne Compagnie, 1945); Bel-Ami, de Guy de Maupassant (París, Jean Porson, 1945); Tres diumenges, de Josep Carner (París, Le Cheval de Bois, 1946); Aurora de l’Aragall, de Joan Llacuna (Barcelona, Societat Aliança d’Arts Gràfiques, 1947); El circo y sus figuras, de Sebastià Gasch (Barcelona, Barcino, 1947); La Maison Tellier, de Guy de Maupassant (París, Les Heures Claires, 1951); Chéri, de Colette (París, Vialetay, 1952); Bonjour tristesse, de Françoise Sagan (París, Marcel Lubineau, 1954); 12 puntes seques i un autoretrat de Grau Sala, de Jaume Pla (Barcelona, Edicions de la Rosa Vera, 1958); Romancero gitano, de Federico García Lorca (París, Marcel Lubineau, 1960); À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust (París, Visaphone, 1962-1963); Le petit ami, de Paul Léautaud (París, Moulin de Vauboyen i Pierre de Tartas, 1974).
