Montserrat Casanova i Puigserinanell fou una pintora i gravadora xilogràfica nascuda en una família culta ripollesa de llarga tradició metal·lúrgica. Traslladada a Barcelona el 1923, estudià a l’Institut de Cultura de la Dona. Fou alumna de dibuix d’Antoni Utrillo i, també, de l’Aula de Belles Arts de l’Ateneu Polytechnicum, on Francesc d’Assís Galí continuava la línia de l’Escola Superior dels Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya, clausurada per l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera. Hi va aprendre també gravat amb Lluís Bracons.
Exposà joveníssima al Saló de Tardor de la Sala Parés (1928), al costat dels darrers grans noms de la generació noucentista i de diversos pintors de la generació del 1917, i a l’Exposició d’Art Modern Nacional i Estranger de les Galeries Dalmau (1929), al costat dels noms principals de l’avantguarda europea (figura 1). En totes dues ocasions, la Gaseta de les Arts reproduí les obres exhibides per ella i fou elogiada per crítics com Rafael Benet o Màrius Gifreda. El mateix 1929 ja publicà xilografies a La Nova Revista i a Hèlix, de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), seguint la línia oberta per E. C. Ricart o Josep Obiols, però amb un toc de personalitat pròpia.
L’octubre del 1930 va fer una exposició individual de pintura a la Sala Parés, on Josep Francesc Ràfols i Tomàs Garcés s’afegiren als intel·lectuals que ja constataven amb entusiasme la seva vàlua. Ramon Gómez de la Serna la va descriure a La Gaceta Literaria de l’1 d’abril de 1930 com «una joven inquietante con ojos de gata misteriosa». El mateix any il·lustrà amb boixos Poemes en el temps, de la seva germana Concepció (figura 2), filòloga i formada a Oxford (Regne Unit), que, vist des de la distància, esdevé una bella joia bibliogràfica. El seu estil semblà aproximar-se a un cert expressionisme i participà en el concurs «Montserrat vist pels pintors catalans» (1931), amb gravats d’una iconografia montserratina ben allunyada del tòpic i que, a més, foren premiats. Josep Maria Junoy li va dedicar un capítol del seu llibre L’actualitat artística (1931), en el qual digué que en la seva obra «hi ha un punt d’esguard clar, una mena de salut moral i de neta jovenesa incorruptible».
Fins a l’esclat de la Guerra Civil exposà en diverses mostres col·lectives importants catalanes, participà en la il·lustració de les Rondalles Populars de Valeri Serra i Boldú i realitzà una nova exposició personal com a pintora, al costat del jove valor emergent Emili Grau Sala, a les Galeries Syra (1935). El maig del 1936 anà a representar el Foment de les Arts Decoratives (FAD) a la VI Triennal de Milà (Itàlia) i hi exposà pintures pròpies.
Ja no tornà a la Catalunya en guerra i s’establí a Milà, on feu il·lustracions de moda i dissenys tèxtils i il·lustrà l’anuari de l’empresa Richard Ginori (1938). El seu retorn es produí el juliol del 1939 i, el 1941, s’incorporà a l’Institut Amatller d’Art Hispànic, de Barcelona, que s’havia fundat feia poc i que dirigia Josep Gudiol. En va ser secretària del Patronat entre els anys 1942 i 1950.
Continuà la seva activitat artística: trobem obra seva a la revista Ariel (1946; figura 3) i participà en el Concurs Abat Oliva d’il·lustració del Virolai (1947). En aquesta etapa, entre 1949 i 1950, tingué força activitat com a muralista: al santuari de l’Ajuda, del carrer de Sant Pere Més Baix, de Barcelona; a la capella del cementiri de Ripoll (figura 4), i a la parròquia de la Múnia (Alt Penedès). També pintà murals amb escenes de contes infantils clàssics per a la guarderia de la fàbrica Sala i Badrines de Terrassa (Vallès Occidental).
L’abril del 1950 va fer una exposició individual al Casino de Ripoll, que esdevindria la darrera que va fer i, des d’aleshores, només participà en mostres col·lectives. Il·lustrà el llibre El deixant de cada dia, de Pere Benavent (1950), i Rondalles d’ahir i d’avui, de Joan Sales (1952), així com diverses nadales. La seva xilografia en color El meu carrer, sovint coneguda com a Remembrance (figura 5), és seleccionada per a la International Colour Woodcut Exhibition, organitzada pel Victoria and Albert Museum de Londres (Regne Unit) i presentada a diversos països els anys 1954 i 1955. Possiblement és la seva obra mestra com a gravadora.
En la darrera etapa de la seva vida ingressà en la fraternitat de les germanetes de Jesús (1956), orde religiós fundat per Charles de Foucauld i, si bé no deixà de dibuixar pel seu compte, es concentrà en el treball missioner, per la qual cosa va passar etapes a Algèria, Alemanya, Suïssa i Portugal.
És clarament una hereva directa de la sensibilitat noucentista, cada cop més depurada i sòbria, i quan s’aproxima al suburbialisme de la generació del 1917, ho fa amb una elegant idealització (figura 6). No és exagerat suposar que l’espiritualisme de la seva obra final influís en els orígens artístics de la pintora Montserrat Gudiol, filla de l’inspirador de l’Institut Amatller, on treballà Casanova. Gudiol també estigué vinculada artísticament al Casino de Ripoll i, a més, se sap que de jove va rebre lliçons de dibuix i pintura de Casanova.
