Rafael Benet i Vancells va ser un pintor, crític i historiador de l’art que va créixer artísticament en aquell ambient d’entusiasme per les arts i la cultura que hi havia a Terrassa a començaments del segle XX. Centrant aquesta biografia en la seva faceta de pintor (el seu vessant de crític i historiador de l’art ja s’ha tractat en el Diccionari d’historiadors de l’art català, valencià i balear), cal subratllar que els seus primers mestres a l’Agrupació Regionalista d’aquella ciutat foren el seu oncle matern, el pintor Joaquim Vancells, i el també pintor Pere Viver. Ben aviat, el 1904, participà en sengles exposicions col·lectives organitzades per l’Escola Industrial i l’esmentada Agrupació Regionalista de Terrassa, entitat amb la qual s’integrà a bastament, participant, sobretot, en les activitats que en el seu si organitzava Joan Llongueras. Si Vancells l’inicia en el món modernista, Llongueras ho faria en el del Noucentisme.
En tot cas, la que tingué un paper preponderant en la seva formació artística fou l’escola de Francesc d’Assís Galí, de la qual Benet fou alumne el curs 1908-1909 i el següent, tot i que va continuar tenint-hi relació fins al 1912. En aquell clima noucentista, allunyat dels mètodes tradicionals que havien guiat fins aleshores l’ensenyament acadèmic del dibuix i on Galí duia a terme una renovació de la pedagogia artística, Benet compartiria experiències amb altres companys, entre els quals hi havia Josep Aragay, Marian Espinal, Manuel Humbert, Josep Llorens Artigas, Ignasi Mallol, Cèsar Martinell, Joan Miró, Esteve Monegal o Antoni Puig Gairalt.
Tanmateix, la seva vinculació amb l’Agrupació Regionalista de Terrassa continuà perllongant-se uns quants anys més, com ho palesa el fet que n’esdevingué el bibliotecari. A més, va participar en les mostres col·lectives que aquella associació organitzà (1907, 1910 i 1911) i va publicar nombrosos articles al seu setmanari, La Sembra (1907-1915), i a la revista Ciutat (1910-1911), també en l’òrbita d’aquella entitat egarenca.
El febrer del 1909 celebrà una mostra individual a la Sala Pere Sabater de Terrassa. Hi tornaria a exposar el 1912 i el 1917. La seva inquietud innata el dugué a fer-se soci del Cercle Artístic de Sant Lluc, a participar activament tres anys després en la formació del Gremi d’Artistes de Terrassa i a prendre part en tot un seguit de mostres col·lectives, com l’organitzada per la Sala Parés el 1914 (VIII Exposició del Cercle Artístic de Sant Lluc) i per Santiago Segura l’any següent al Centre Català de Sabadell (Exposició d’Art Nou Català). El mateix 1915 participaria a Madrid en l’Exposición Nacional de Bellas Artes i l’any següent ho faria en la mostra conjunta amb Antoni Badrinas i Joan Morales, que tingué lloc a les Galeries Laietanes.
És a partir del 1916 quan comença la seva etapa que ell va denominar «1a època de Mura», pel petit poble de la comarca del Bages on solia pintar. En aquestes obres s’evidencia una certa aproximació a l’obra de Cézanne. D’aquesta etapa, el mateix artista també en deia «època Courbet», perquè fou aleshores quan s’integrà a l’Agrupació Courbet, formada el 1918 amb artistes que procedien de l’Escola Galí i que es presentà com d’avantguarda contra el pompiérisme. Poc temps després, però, els seus components (entre ells, Rafael Benet) acabarien integrant-se a l’associació Les Arts i els Artistes, de la qual ell acabaria sent secretari. La relació de Benet amb aquell grup es perllongà força temps: participà en les exposicions col·lectives del grup que es presentarien anualment a les Galeries Laietanes (1925-1928) i a La Pinacoteca (1935).
Ja el 1917 Benet havia intensificat els seus contactes amb Barcelona. Fins i tot hi obrí, amb el seu oncle Joaquim Vancells i l’arquitecte Francesc Quintana, una escola de dibuix i pintura, que poc després passà a denominar-se Escola d’Art de Rafael Benet. Posteriorment, impartí classes de dibuix i color a la Casa Provincial de la Caritat i, un any més tard, fou nomenat catedràtic de dibuix i història de l’art a l’Escola Municipal de Labors i Oficis de la Dona.
Tota aquesta activitat docent i el fet de casar-se aleshores amb Maria Dolors Aurell el decidiren a instal·lar-se definitivament a la Ciutat Comtal, on, a través de les Exposicions de Primavera que organitzava l’Ajuntament barceloní aconseguí els seus primers èxits com a pintor. La seva obra La pluja (figura 1) va ser adquirida l’any següent per la Junta de Museus per al Museu de Belles Arts de Barcelona (posteriorment, Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC). Obra molt estructurada, amb accents impressionistes i molt valorada per la crítica de l’època, aquell mateix any va ser presentada també al Salon d’Automne de París. A l’Exposició de Primavera de l’any següent, el seu quadre Les nogueres també va ser adquirit pel Museu de Belles Arts de Barcelona i, posteriorment, exhibit a Lisboa i Amsterdam.
La Junta Municipal d’Exposicions d’Art li va encarregar organitzar una mostra retrospectiva sobre el pintor Joaquim Vayreda i escriure una monografia sobre ell. A conseqüència d’aquest encàrrec, Benet descobrí el paisatge d’Olot (Garrotxa), el qual esdevindrà el tema gairebé exclusiu de les seves pintures realitzades els anys 1922 i 1923. Ell mateix es referia a aquesta etapa com a «època d’Olot», més realista i amb una certa renúncia a l’estil que havia conreat fins aleshores. En tot cas, foren aquestes unes obres que en bona part passaren a incorporar-se a col·leccions barcelonines importants (Plandiura, Sala i Barbey, entre d’altres), ja que aquells anys Benet no deixà d’exposar, compatibilitzant-ho amb la seva tasca de crític i historiador de l’art que inicià a La Veu de Catalunya i que duraria fins al 1936. Així, a finals de desembre del 1923 participà en una mostra a les Galeries Dalmau. L’any següent ho tornaria a fer a la mateixa sala en el marc d’una exposició col·lectiva de Les Arts i els Artistes. Tanmateix, l’exposició que significà la seva consagració entre el col·leccionisme de l’època fou la que celebrà a la galeria El Camarín (1924), on mostrà bona part dels seus paisatges olotins.
L’any següent feu la seva primera estada llarga a París. Pels seus articles publicats a La Veu de Catalunya coneixem l’impacte que li causaren les obres exposades a les grans exposicions oficials i a les galeries que visità, que enfortiren, sobretot, la fascinació que ja tenia per les obres de Renoir, pel seu món de color de rosa —segons deia—, pel seu optimisme i per la seva joie de vivre, que influiria palesament en la seva obra, particularment en els seus quadres del Cafè d’en Biel, que pintaria a Tossa de Mar (Selva) a partir dels anys cinquanta. Aquest viatge parisenc també el portà a reprendre la seva relació amb l’avantguarda, que, tanmateix, durà poc temps, i a participar en l’exposició de Modernisme pictòric català a les Galeries Dalmau (1926), al costat d’obres d’artistes estrangers d’avantguarda. El seu art, però, que ho era de percepció, no lligava amb els corrents de l’avantguarda, tot i que ell havia pensat que a través de Cézanne i el Fauvisme podria arribar a conciliar modernitat i tradició.
El 1926 a la Galeria Arts exposà individualment uns paisatges de Sant Llorenç del Munt. L’any següent passà a formar part del que s’anomenà Grup de la Sala Parés, no amb caràcter exclusiu, però sí que hi mantingué al llarg d’aquells anys una relació constant, amb participacions en les edicions del Saló de Tardor que organitzava aquella sala al costat d’obres de Josep Mompou, Manuel Humbert, Francesc Domingo, Rafael Llimona i Alfred Sisquella, entre d’altres. També hi exposà individualment (1929 i 1931-1933).
Tot i que la seva projecció internacional durant aquells anys va ser relativament discreta, cal mencionar la seva participació el 1928, gràcies a Josep Llorens Artigas, en el Salon des Tuileries de París, amb dos paisatges de Mura. Tornaria a presentar obra en aquell saló el 1929 i el 1932, com també ho faria a la galeria Milgrim de Nova York (1929).
El 1928, a través de Xavier Nogués, descobrí el paisatge de Tossa, fet que tingué una importància cabdal en la seva trajectòria artística, perquè incorporà a la seva temàtica el paisatge costaner, que fins aleshores no havia tingut cap presència en les seves teles, que representaven en la seva major part temes de Mura, Sant Llorenç del Munt, Olot o Corbera de Llobregat. D’aleshores ençà afegiria a la seva obra les vistes d’aquell poble, amb el blau del mar al fons, sempre, però, amb la presència humana que les feia més properes. Allí hi sojornarà durant els estius dels anys trenta —llevat del període de la Guerra Civil— i la postguerra, fins ben entrats els anys cinquanta.
Tanmateix, els olis pintats a Tossa no foren els únics temes que Benet realitzà aleshores. El seu catàleg d’aquells anys conté també figures, bodegons i altres paisatges de les contrades que Benet havia pintat abans, així com diverses vistes de Barcelona, fetes des del balcó de casa seva, amb la torre de la Universitat al fons, com ho testimonia l’oli Plaça de Sepúlveda (figura 2), pintat el 1932 i conservat al Museu de Montserrat (donació Sala Ardiz).
Amb l’adveniment de la República, Benet participarà activament en el redreçament cultural de Catalunya, activitat, però, que no li impedirà continuar pintant i exposant. La seva presència en les mostres barcelonines durant els anys trenta, fins a l’inici de la Guerra Civil, resulta ben notòria. A més de les esmentades exposicions a la Sala Parés, la seva participació va ser constant en els renovadors Salons de Montjuïc, dels quals fou un dels fundadors i el secretari els anys 1932 i 1935. Però també exhibirà obres seves en altres indrets: a Terrassa, en el Saló d’Honor dels Amics de les Arts d’aquella ciutat (1932); a Madrid, en la mostra d’Els Evolucionistes al Museo de Arte Moderno (1932); a Palma, a les Galeries Costa (1932 i 1933), i a l’Ateneu de Girona (1933).
Un dels seus projectes més emblemàtics d’aquells anys serà la creació, amb Alberto del Castillo, Enric Casanovas i Georges Kars, del Museu de Tossa, aprofitant el fet que, a causa de la situació política europea, amb l’antisemitisme i la persecució de «l’art degenerat», com l’anomenava el nazisme, una munió d’artistes i intel·lectuals d’arreu d’Europa (entre d’altres, Marc Chagall, Georges Kars i Jean Metzinger), fonamentalment establerts a París, passaven els estius a Tossa. Benet es referia a aquesta vila de la Costa Brava com a «Babel de les Arts». Durant aquells anys, el contacte proper amb tots aquests artistes, de tendències ben diverses, refermarà la seva creença que l’obra pictòrica ha d’estar allunyada de tot radicalisme i dogmatisme i que ha de tenir present la tradició. Una obra seva, Platja i barques (figura 3), serà la seva contribució pictòrica a aquell museu.
Arran de l’alçament militar del 18 de juliol de 1936, Benet es trobà en una situació força delicada. Pel seu catalanisme i la seva tendència liberalconservadora era mal vist pels dos bàndols, motiu pel qual el novembre d’aquell any decidí exiliar-se amb tota la família a Sant Feliu d’Avall (Rosselló), on romandria gairebé un any. Allí pintà el paisatge rossellonès, però també el del Capcir i l’Alta Cerdanya, obres que exposà al Grand Hotel de Font-Romeu i a la Maison Vivant de Perpinyà poc abans que l’octubre del 1937 prosseguís el seu exili per terres flamenques. S’instal·là a Anvers (Bèlgica), on el maig del 1938 exposà a la galeria Breckpot l’escassa producció pictòrica que realitzà en aquelles contrades —principalment bodegons—, mostra que tingué un cert ressò a la premsa d’aquella ciutat, en particular al diari La Métropole. El juliol del 1938 es traslladà a Urnieta (Guipúscoa, País Basc), on va romandre fins a la seva tornada a la Ciutat Comtal, que es va produir un cop acabada la Guerra Civil.
A Barcelona, ocupà provisionalment un pis del carrer de Rosselló. Des d’allí reprengué la seva activitat pictòrica, que començà a mostrar en públic el 1940 a les Galeries Syra, en el seu nou emplaçament situat als baixos de la Casa Batlló, al passeig de Gràcia. Eren temes amb flors, que aquells anys de postguerra anaven molt bé, però que, poc temps després, deixà de pintar per por d’amanerar-se, com ell mateix havia confessat. A més a més, l’exposició incloïa obres realitzades a Cotlliure (Rosselló) i, sobretot, a Tossa, vila on ja havia pogut tornar a estiuejar l’agost del 1939, pintant aquells paisatges a la vora del mar i a les hortes del rerepaís que tant li plaïen.
Malgrat que en aquells anys de la postguerra l’ambient no era propici a la seva pintura —havia estat titllada, fins i tot, de massa moderna—, durant els anys quaranta Benet mostrà la seva obra en diverses exposicions individuals: a la Galeria Pictoria (1941), a les Galeries Syra (1942 i 1947), a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (1943), a la sala Amigos del Arte de Terrassa (1943), a la Galeria Argos (1944) i a la Sala Parés (1949). Durant aquells anys, Benet participà també en exposicions col·lectives, com ara el Quinto Salón de los Once de la Academia Breve de Crítica de Arte (1947), al Museo de Arte Moderno de Madrid, i la Cuarta Exposición Antológica de la Academia Breve de Crítica de Arte (1948), a la Galeria Biosca de Madrid, sala on aquell mateix any exposaria conjuntament amb l’escultor Eduardo Gregorio.
Tot i que, des que freqüentà l’Acadèmia Galí durant la primera dècada del segle XX, Benet intentà mantenir sempre en la seva obra una cadència rítmica, fou a partir de finals dels anys quaranta quan aquesta idea que, segons ell, provenia de la natura mateixa aflorarà d’una manera més notòria en les realitzacions pictòriques. Ho feu, particularment, en els quadres pintats al voltant del Cafè d’en Biel de Tossa, un establiment a tocar de la platja que Benet ja havia freqüentat abans de la Guerra Civil, juntament amb la munió d’artistes i intel·lectuals, catalans i estrangers, que estiuejaven en aquella vila.
A partir del 1947, Benet començarà a pintar els grups de figures asseguts al voltant de les taules d’aquell cafè (La festa major; figura 4), amb els seus volums estructurats i els efectes de la llum que a diferents hores del dia canviaven la visió d’aquella concentració humana, sota el fullatge dels arbres i amb la platja i el mar al fons, captant el ritme de les figures en moviment. La sèrie dels Cafès d’en Biel esdevindria emblemàtica i iniciaria l’etapa de la seva obra de més força i més riquesa cromàtica.
Moltes de les seves teles més madures i personals van ser fetes aquells anys, com Les postres (figura 5), que Benet pintà entre els anys 1948 i 1949, on el tema, l’enquadrament i el tractament de les cinc figures allí representades recorden l’obra de Pierre Bonnard.
El 1951 exposà conjuntament amb Josep Amat a la Sala Parés i l’any següent fou convidat a participar a Madrid en la I Bienal Hispanoamericana. Una sala de curta durada, les Galerías San Jorge de Barcelona, li organitzà una antològica amb motiu dels seus trenta-quatre anys de pintor (1952). Convé també assenyalar que, gràcies a Jaume Pla, entre el 1950 i el 1956, Benet dugué a terme per a les col·leccions de la Rosa Vera cinc gravats amb el procediment de la punta seca. Tanmateix, els anys cinquanta van ser difícils per a la seva faceta de pintor —paradoxalment, aleshores pintà la seva obra més paradigmàtica— i Benet es dedicà sobretot al seu vessant d’historiador de l’art i a inventariar i restaurar el patrimoni artístic d’Andorra, activitat que el dugué a passar allí llargues estades, que aprofità per interpretar pictòricament el paisatge d’aquelles contrades. L’etapa andorrana de la seva obra s’inicià el 1955 i es perllongà fins al 1965, per bé que tingué una certa continuïtat al final de la seva vida (1976-1978).
Els anys seixanta foren anys en què, finalment, l’obra de Rafael Benet va anar guanyant la consideració de la crítica i del col·leccionisme. En ocasió del seu setantè aniversari, les Galeries Syra mostraren la seva obra més recent i el 1964 la Dirección General de Bellas Artes li organitzà una exposició antològica a Madrid. Dos anys després, la seva mostra individual a les Galeries Syra va merèixer el premi de la crítica barcelonina i el 1968 va ser nomenat membre corresponent de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. També el Grup Nonell i els pintors de Catalunya li organitzaren el 1969 una exposició d’homenatge, que es pogué veure al Museu Maricel de Sitges i al Palau de la Virreina de Barcelona.
A principis del 1969 ingressà com a membre numerari a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, on va llegir el seu famós discurs d’ingrés sobre el «ritme universal», que és una veritable síntesi del seu ideari estètic que, en bona part, havia après a l’Acadèmia Galí: l’obra pictòrica entesa com la recerca dels diversos elements d’un ordre que porta a l’harmonia i al ritme, un ritme que d’entrada és causat pel que és natural, per un instant rítmic visible, però difícilment instantani en la mateixa resolució memorística. Com ell deia, és un cant al ritme on tot es lliga, tot s’ajusta, els valors s’enllacen, les línies se succeeixen, els buits i els plens harmonitzen. Ell ho palesà pictòricament en les seves composicions de figures a l’aire lliure. N’és un exemple l’oli El Cafè d’en Biel, entre dues llums (figura 6), pintat entre els anys 1948 i 1949 i que, per subscripció popular entre un grup d’artistes i col·leccionistes, fou cedit el 1960 al Museu d’Art Modern de Barcelona (posteriorment, MNAC).
Rafael Benet morí el 16 de gener de 1979 a la seva casa a la cruïlla del carrer de Muntaner i la travessera de Gràcia, on tenia també l’estudi de pintor. Fou allí on els anys setanta treballava incansablement en innombrables sessions les obres que inicialment ell havia captat durant les seves estades estiuenques d’aquells darrers anys a Andorra, al Vilosell (Garrigues) o a Sant Feliu d’Avall. Lluny de tota implicació naturalista, no volia que el tema el dominés. Per això, i gràcies a la seva memòria visual prodigiosa, preferia elaborar en el seu estudi allò que ell prèviament havia vist i retingut del natural.
Maternitat (1918), oli (Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza); La pluja (1919), oli (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Retrat del meu fill Jordi (1924), oli (Col·lecció Rosa Benet); Entre barques (1928-1929), oli (Fons Fundació Catalunya - La Pedrera); El meu carrer. Terrassa (1930), oli (Museu de Terrassa); Plaça de Sepúlveda (1932), oli (Museu de Montserrat); Platja i barques (1935), oli (Museu de Tossa de Mar); Tossa, la duna (1940), oli (Col·lecció Montserrat Isern); La festa major (1947), oli (Fundació Antiga Caixa Terrassa); Alícia i Esperança (1947-1948), oli (Fundació Antiga Caixa Terrassa); Les postres (1948-1949), oli (Col·lecció Berenguer); Can Claudi (1947-1949), oli (Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia); El Cafè d’en Biel, entre dues llums (1948-1949), oli (MNAC); Retrat de la pintora Maria Girona (1949-1952), oli (Col·lecció Ràfols-Girona); El Cafè d’en Biel. L’hora del cafè (1954-1959), oli (Col·lecció Berenguer); El Cafè d’en Biel, nit, 3a versió (1956-1960), oli (Col·lecció Anguera); El «toldo» d’en Biel, en gris (1960), oli (Col·lecció Bassal); Andorra. Inici de tardor (1963), oli (Museu de Valls).
Conserven altres obres seves el MNAC, el Museu de Montserrat, el Museu de Valls i la Fundació Antiga Caixa Terrassa. A més de les col·leccions esmentades, també hi ha obra de Rafael Benet al Museu d’Olot, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú), a la Vil·la Casals - Museu Pau Casals (Sant Salvador) i al Museu Deu (el Vendrell). Algunes de les principals col·leccions privades catalanes tingueren o tenen obra seva: Plandiura, Barbey, Sala, Isern Dalmau, Merli, Uriach, Riviére, Erausquin, Estil·las, Cendrós, Banc de Sabadell, Fundación Banco Santander, Badia, Ferran Benet, Closa, Creixell, Paricio, Puig Gairalt, Girona, Gustau Camps, Daza, Lerín, Maragall, Carmen Riera, Salvador Riera, Ros, Casanovas-Garcés, Castarlenas, Duran Farell, Fenosa, Draper, Vidal de Llobatera i Ybarra. També es conserva o es conservava obra benetiana en col·leccions privades de Madrid (Azcoaga, Biosca, Castro, Millet, Roche, Rodríguez Sahagún i Ruiz del Castillo) i en d’altres d’Algèria (Scoliera), Andorra (Babot, Casal, Creand i Sasplugas), Argentina (Artigas), Bèlgica (Crenner, Elias i Mistler), Estats Units (Claperols), França (Cazals, Juilliet, Pauline Puig i Roux) i Suïssa (Fuchs).
